Antoni Eiximeno i Pujades

musicòleg valencià
(S'ha redirigit des de: Antoni Eximeno i Pujades)

Antoni Eiximeno i Pujades (València, 26 de setembre de 1729 Roma, 9 de juliol de 1809) va ser un dramaturg, poeta i novel·lista valencià.[1][2]

Infotaula de personaAntoni Eiximeno i Pujades
Bartolome maura-Retrato de Antonio Eximeno y Pujades.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement26 setembre 1729 Modifica el valor a Wikidata
València Modifica el valor a Wikidata
Mort9 juliol 1809 Modifica el valor a Wikidata (79 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióCatolicisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióMusicòleg, filòsof i escriptor Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósCompanyia de Jesús Modifica el valor a Wikidata

Ingressà en la Companyia de Jesús el 15 d'octubre del 1745. Després va ser professor de retòrica al Seminari de Nobles de València i de matemàtiques al Col·legi de Sant Pau de la susdita ciutat.[3]A Saragossa estudià filosofia entre els anys 1747 i 1750, i posteriorment humanitats a Sogorb. El 2 de febrer del 1763 fou ordenat sacerdot a València. Va ser director d'estudis i docent de matemàtiques a l'Acadèmia d'Artilleria de Segòvia, inaugurada solemnement el 16 de maig del 1764. Es traslladà a Roma arran de l'expulsió de l'orde d'Espanya en 1767 i ingressà a l'Accademia degli Arcadi de Roma. Va escriure obres de temàtica molt diversa; teoria de la música, tractats de matemàtiques, estudis sobre Cervantes i Lo spiritu de Macchiavelli (1795), un elogi sobre Nicolau Maquiavel que va ser prohibit per la inquisició espanyola.[1]

Destacà en la teoria de la música, la seva obre principal Dell'origine della musica, colla storia del suo progresso, decadenza e rinnovazione (Roma 1774) suscità una forta polèmica amb Giovanni Battista Martini. Eiximeno fou el portaveu a Itàlia de les doctrines estètiques de Rousseau i s'oposà a les doctrines científiques proposades per Rameau, Tartini, Euler i d'Alembert.[1][2] També va escriure una novel·la satírica Don Lazarillo Vizcardi (no publicada fins el 1872), poesies en castellà i llatí i textos dramàtics. En les seves obres introdueix consideracions sobre literatura, particularment sobre teatre barroc.[1]

Entre 1798 i 1801 tornà a València, però de bell nou fou desterrat per Carles IV, per la qual cosa hagué de viure els seus darrers anys de vida a Roma, on va morir el 9 de juliol del 1809.[4]

Algunes obresModifica

  • Dell'origine e delle regole della musica colla storia del suo progresso, decadenza, e rinnovazione. Roma, Michel'Angelo Baribiellini, 1774.
  • Del Origen y reglas de la música, con la historia de su progreso, decadencia y restauración. Traduïda per Francisco Antonio Gutiérrez, Madrid, Impremta Reial, 1796, 3 volums.
  • Institutiones Philosophicae Et Mathematicae: Volumen I, Dialecticam Et Rerum Quas Vulgo Metaphysicas Vocant Libros Tres Priores Madrid: Impremta Reial, 1796.
  • Institutiones Philosophicae Et Mathematicae: Volumen II, Rerum Quas Vulgo Metaphysicas Vocant Libros Tres Posteriores Complectens.
  • Lo spirito del machiavelli. 1795.
  • Duda de D. Antonio Eximeno sobre el ensayo fundamental práctico de contrapunto del M. R. P. M. Fr. Juan Bautista Martini. Traduïda al castellà per Francisco Antonio Gutiérrez. Madrid: Imp. Reial, 1797.
  • Don Lazarillo Vizcardi. Sus investigaciones músicas con ocasión del concurso a un Magisterio de Capilla Vacante... Dalas a luz la Sociedad de Bibliófilos Españoles, Madrid, Impremta de Rivadeneyra, 1872 i 1873, 2 volums. (novel·la).
  • Apología De Miguel De Cervantes Sobre Los Yerros Que Se Han Notado En El Quijote..., Madrid, 1806.
  • Autobiografía inédita, edició de Daniel Devoto, Buenos Aires, 1949.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Antoni Eiximeno i Pujades». Diccionari de la literatura catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 «Antoni Eiximeno i Pujades». Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Bailey, Gauvin Alexander. The Jesuits II: Cultures, Sciences, and the Arts, 1540-1773 (en anglès). Toronto: University of Toronto Press, 2005, p. 403. ISBN 9780802038616. 
  4. Tesi doctoral d'A. Hernández Mateos, El pensamiento musical de Antonio Eximeno, Salamanca, 2012.