Obre el menú principal

Els antics aquitans (llatí: Aquitani) eren un poble preindoeuropeu que habitava la zona que actualment és el sud de la regió administrativa de la Nova Aquitània i el sud-oest del Migdia-Pirineus, anomenada Gallia Aquitania pels romans, a la regió compresa entre els Pirineus, l'oceà Atlàntic i la Garona (actualment, sud-oest d'Occitània).[1] Autors clàssics com ara Juli Cèsar i Estrabó els distingien clarament dels altres pobles de la Gàl·lia i d'Hispània. Amb el procés de romanització, durant els segles de l'Imperi Romà, adoptaren la llengua llatina (llatí vulgar) i la civilització romana. La seva antiga llengua, l'aquità, fou el substrat del gascó, llengua romànica parlada actualment a la Gascunya.

Infotaula de grup humàAquitans
Aquitani tribes map-fr.svg
Les tribus confederades com a Aquitani i altres tribus preindoeuropees es mostren en negre; les tribus celtes es mostren en cursiva grisa.
Tipus grup ètnic històric
Part de preindoeropeus
Grups relacionats bascos / ibers
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

HistòriaModifica

A l'època de la conquesta romana, Juli Cèsar, qui els va derrotar durant la seva campanya a la Gàl·lia, diu que els aquitans en constituïen una part diferent:

« La Gàl·lia, en la seva totalitat, és separada en tres parts, una de les quals és habitada pels belgues, una altra pels aquitans, i la tercera pels qui en llur llengua són anomenats celtes i en la nostra, gals. Tots ells es diferencien per l'idioma, les institucions i les lleis. El riu Garunna separa els gals dels aquitans [...][a] »

Malgrat les aparents relacions culturals i lingüístiques amb la península Ibèrica (vascons) i amb els ibers, segons Cèsar l'àrea d'Aquitània, com a part de la Gàl·lia que era, s'acabava als Pirineus:

« L'Aquitània va del Garunna als Pirineus fins a la banda de l'Oceà que toca a Hispània, i mira cap a ponent i al nord.[b] »

Relació amb els bascos i la llengua bascaModifica

Juli Cèsar traça un línia clara entre els aquitans, els quals viuen a l'actual sud-oest d'Occitània i parlen aquità, i els seus veïns celtes que viuen al nord.[5] La presència d'allò que semblen ser noms de deïtats o de persones similars a l'actual basc en lloses funeràries romano-aquitanes tardanes, ha portat molts filòlegs i lingüistes a concloure que l'aquità estava estretament relacionat amb una forma primitiva del basc. El fet que la regió fos coneguda com a Vascònia durant l'Alta Edat Mitjana, un nom que va evolucionar a la forma més coneguda de Gascunya, juntament amb altres evidències toponímiques, sembla corroborar aquest supòsit. S'ha estudiat també la possible relació amb la llengua ibèrica, com semblen evidenciar nombrosos topònims amb equivalents a Hispània (cf. l'antiga Iluro dels iluronenses, actual Auloron, i la Iluro laietana, actual Mataró).[6]

Tanmateix, s'ha argüit també que els aquitans podrien ser una població mixta d'orígens gals i bascònics que habitaven el vessant nord dels Pirineus. Els aquitans orientals i septentrionals parlaven gal mentre els meridionals i occidentals parlaven aquità, relacionat amb el protobasc.[7];[8]

TribusModifica

 
Tribus a Aquitània (segons foren definides el s. I aC)
 
Distribució tardana de les tribus a la Novempopulània a finals del s. VI dC, antiga Aquitània pròpiament dita (segons fou definida el s. I aC)

Malgrat que el país on vivien els aquitans originaris acabà anomenant-se Novempopulània ("nou pobles") a la darreria de l'Imperi Romà i a l'Alta Edat Mitjana (fins al segle VI), el nombre de tribus variava (al voltant de 20 segons Estrabó, o entre 32 i 33 segons la informació d'altres autors clàssics com ara Plini el Vell, Ptolemeu i Juli Cèsar):

Tribus aquitanesModifica

Tribus relacionades amb els aquitansModifica

Al vessant sud dels Pirineus occidentals i centrals, no a Aquitània sinó al nord de la Hispania Tarraconensis:

  • Iacetani a l'alta vall de l'Aragó, a (i al voltant de) Jaca, als vessants meridionals dels Pirineus, a l'actual Aragó nord-occidental
  • Vascones als vessants meridionals dels Pirineus occidentals, a l'actual Navarra

Tribus gal·les a AquitàniaModifica

Hi havia també algunes tribus gal·les, de llengua i cultura celta, compartint espai amb els aquitans. Entre elles:

Vegeu tambéModifica

NotesModifica

  1. Aquestes són justament les ratlles inicials del relat de César sobre la seva guerra a la Gàl·lia: Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt Belgæ, aliam Aquitani, tertiam qui ipsorum lingua Celtæ, nostra Galli appellantur. Hi omnes lingua, institutis, legibus inter se differunt. Gallos ab Aquitanis Garumna flumen dividit [...][2] (per a la versió catalana, s'ha consultat la traducció de Joaquim Icart).[3]
  2. Aquitania a Garumna flumine ad Pyrenæos montes et eam partem Oceani quæ est ad Hispaniam pertinet; spectat inter occasum solis et septentriones.[4]

ReferènciesModifica

  1. Mason 2006: p. 38
  2. Julius Cæsar, De bello Gallico 1.1, edició de T. Rice Holmes.
  3. Cèsar Llibre I, I.1-2: p. 80
  4. Cèsar Llibre I, I.7: p. 81
  5. Trask, R.L.. The History of Basque (en anglès). New York, USA: Routledge, 1997, p. 398-412. ISBN 0-415-13116-2. 
  6. Ravier, Xavier «Iluro / Oloron : une problématique épuisée ?» (PDF) (en francès). Nouvelle revue d'Onomastyque, núm. 51, 2009, p. 201-233.
  7. Mountain, Harry. The Celtic Encyclopedia (en anglès). Universal-Publishers, 1998, p. 41. ISBN 9781581128901. 
  8. 8,0 8,1 8,2 Judge, A. Linguistic Policies i the Survival of Regional Languages in France i Britain (en anglès). Springer, 2007-02-07, p. 70. ISBN 9780230286177. 
  9. Cèsar, Juli. «Vocabulario - Ausci». A: Guerra de les Galias. Texto latino con dos traducciones, vocabulario y tres mapas. (en llatí i castellà). Traducció: García, Valentín i Escolar, Hipólito. Libros I-II-III. 2a ed. (revisada). Madrid: Editorial Gredos, 1985, p. 249. DL M. 30399-1985. ISBN 84-249-3547-0. 
  10. 10,0 10,1 Mason 2006: p. 69
  11. 11,0 11,1 Mason 2006: p. 176
  12. Mason 2006: p. 177
  13. Mason 2006: p. 571
  14. Mason 2006
  15. Evans, D. Ellis. Gaulish personal names: a study of some Continental Celtic formations (en anglès). Clarendon P., p. 170. 
  16. 16,0 16,1 Mason 2006: p. 794
  17. 17,0 17,1 Mason 2006: p. 825
  18. Mason 2006: p.70

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica