Obre el menú principal

La Batalla de Calanda fou un dels episodis de la primera guerra carlina.

Infotaula de conflicte militarBatalla de Calanda
Primera guerra carlina
Batalla de Calanda situat respecte Aragó
Castelló
Terol
Saragossa
Pamplona
Osca
Lleida
Calanda
White pog.svg Posicions carlines
Blue pog.svg Posicions liberals
Battle icon active (rifles).svg Batalla de Calanda
Tipus batalla
Data 6 de desembre de 1833
Escenari Calanda
Resultat Victòria liberal
Front Front oriental
Bàndols
Bandera de guerra espanyola (1785-1931) liberals o cristins Bandera de la Creu de Borgonya Carlins
Comandants
Bandera de guerra espanyola (1785-1931) Coronel Linares Bandera de la Creu de Borgonya Rafael Ram de Viu
Forces
800 homes
27 genets
1.200 homes
Baixes
300 morts 50 morts
18 presoners
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

AntecedentsModifica

La rebel·lió va esclatar després de la convocatòria de les Corts el 20 de juny de 1833 quan el pretendent don Carles, refugiat a Portugal es va negar a jurar lleialtat a Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies i l'1 d'octubre, recolzat per Miquel I de Portugal va el seu dret al tron.

A la pràctica la rebel·lió va començar el dia 2 a Talavera de la Reina quan els voluntaris reialistes locals van proclamar a Carles rei d'Espanya iniciant una sèrie d'insurreccions de guerrillers, ex militars i voluntaris, assumint en molts casos el control del govern municipal. A Catalunya, la rebel·lió de Josep Galceran a Prats de Lluçanès el 5 d'octubre va ser sufocada pel capità general Llauder. A Morella, Rafael Ram de Viu Pueyo va proclamar rei a Carles V el 13 de novembre, però davant de la dificultat de defensar la vila del governador de Tortosa Manuel Bretón que s'hi dirigia amb 600 homes i artilleria,[1] evacuà la vila 9 de desembre amb els seus 1.200 partidaris en direcció a Calanda i va ser ocupada per forces liberals el 10 de desembre,[2] mentre el coronel Linares es dirigia a Calanda per interceptar els carlins amb 800 homes i 27 genets.[1]

La batallaModifica

El 6 de desembre de 1833, en veure els liberals, els carlins de Ram de Viu que ocupaven l'ermita de Santa Bàrbara van obrir foc, retirant-se a les trinxeres muntades a Calanda, que ocupaven el gruix dels rebels, on reberen un atac frontal fins que sortiren en desbandada i foren capturats pels liberals.[1]

ConseqüènciesModifica

Ram de Viu va escapar, deixant dona i fills en mans dels liberals, però fou reconegut i capturat el 27 de desembre a Manzanera,[3] i jutjat i afusellat a Terol el 12 de gener de 1834. Manuel Carnicer va assumir la prefectura militar de l'exèrcit carlí al Baix Aragó i el Maestrat,[4] i intentà unir les forces del Maestrat amb les que operaven al Principat i estendre la revolta a la vall del Segre i l'Urgell,[5] però va patir una severa derrota prop de la població de Maials.[5]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Calbo y Rochina de Castro; Cabrera y Griñó, 1843, p. 11.
  2. Calbo y Rochina de Castro; Cabrera y Griñó, 1843, p. 8.
  3. «Personajes carlistas» (en castellà). Rafael Ram de Viu, Baró d'Herbers. Rutadecabrera.com.
  4. Martínez Roda, Federico. Valencia y las Valencias: su historia contemporánea (1800-1975) (en castellà). Fundación Univ. San Pablo, 1998, p. 128. ISBN 8486792894. 
  5. 5,0 5,1 Grau, Jaume. Carlinades: el "Far West" a la catalana. Cossetània Edicions, 2007, p. 25. ISBN 8497912659. 

BibliografiaModifica