Calígula (pel·lícula)

pel·lícula de 1979 dirigida per Tinto Brass

Calígula és una pel·lícula sobre el polèmic emperador romà Calígula, del 1979, dirigida per Tinto Brass.

Infotaula de pel·lículaCalígula
Caligula8.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióTinto Brass¡
Protagonistes
ProduccióBob Guccione
Franco Rossellini
Dissenyador de produccióDanilo Donati Modifica el valor a Wikidata
GuióGore Vidal, Masolino D'Amico, Bob Guccione, Malcolm McDowell i Tinto Brass Modifica el valor a Wikidata
MúsicaBruno Nicolai
FotografiaSilvani Ippoliti
MuntatgeNino Baragli
VestuariDanilo Donati Modifica el valor a Wikidata
ProductoraPenthouse
Dades i xifres
País d'origenItàlia
Estats Units
Estrena1979
Durada156 minuts
Idioma originalanglès i italià Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Formatpantalla ampla Modifica el valor a Wikidata
Pressupost22.000.000 $ Modifica el valor a Wikidata
Recaptació23.438.120 $ Modifica el valor a Wikidata
Descripció
GènereHistòric
Temaincest Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióRoma Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0080491 Filmaffinity: 250482 Allocine: 1678 Rottentomatoes: m/caligula Allmovie: v7895 TCM: 70079 TV.com: movies/caligula-r-rated-edition Modifica el valor a Wikidata

D'aquesta cinta n'existeixen dues versions: l'original del productor Tinto Brass, més o menys atrevida, però apta per a sales comercials i la versió sense censura, estesa pel productor Bob Guccione, que hi inclou escenes de sexe lèsbic i fins i tot incest.[1]

ArgumentModifica

Després d'assassinar Tiberi, Calígula assumeix el tron de l'Imperi Romà, implantant-hi una era de tirania i despotisme. La cinta reflecteix les excentritats i excessos que fan de Calígula un home temut i odiat.[2]

Impacte social i controvèrsiaModifica

La pel·lícula comptà amb un repartiment de luxe, encapçalat per Malcolm McDowell, Peter O'Toole, John Gielgud i Helen Mirren, qui vint-i-cinc anys després guanyaria l'Òscar pel seu paper d'Elisabet II a la pel·lícula La reina.

La pretensió del director Tinto Brass era realitzar "una epopeia sobre l'orgia del poder, no sobre el poder de l'orgia".[1] Tanmateix, el productor de la pel·lícula, Bob Guccione, editor de la revista Penthouse, n'acabà canviant el resultat final. Dos anys després d'estrenar-se, Guccione produí una versió sense talls incloent-hi escenes pornogràfiques (coits, felacions hetero i homosexuals, ejaculacions, pluja daurada, pinzellades de zoofília i sadomassoquisme) que filmà amb actors porno el 1979 sense que el director, Brass, ho sabés.

La pel·lícula suscità crítiques de tots els gustos i quedà com una fita del cinema eròtic, més que no pas de l'històric. La versió original fou un fracàs i la versió sense censura ni tan sols va ser exhibida a Gran Bretanya, ja que l'entitat encarregada de classificar les cintes va prohibir-la.[1] A l'hora de qualificar la pel·lícula, alguns aficionats al cinema d'explotació l'han qualificada com a tal.

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Calígula