Central hidroelèctrica de Talarn

Central de producció elèctrica al Pallars Jussà

La Central hidroelèctrica de Talarn és una central hidroelèctrica situada al terme municipal de Talarn, a la comarca del Pallars Jussà. És una central hidroelèctrica d'acumulació de l'aigua procedent del riu Noguera Pallaresa embassada al pantà de Sant Antoni. Les obres s'iniciaren el novembre de 1911, els quatre grups de turbines van entrar en servei al llarg de l'any 1916 i el projecte finalitzà de forma definitiva el 1926. Actualment és operada per Endesa i a data d'avui (2020) la central continua operativa; la seva posada en marxa, aturada i control es fa des del centre de control i gestió hidràulica de Lleida.[1] Pot passar d'estar aturada a produir electricitat en tres minuts i mig, fent que la central sigui molt adient per atendre pics sobtats de demanda.

Infotaula d'edifici
Central hidroelèctrica de Talarn
Imatge
Dades
TipusCentral hidroelèctrica Modifica el valor a Wikidata
Empresa constructoraRiegos y Fuerza del Ebro Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Altitud444 m Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaTalarn (Pallars Jussà) Modifica el valor a Wikidata
 42° 10′ 27″ N, 0° 54′ 29″ E / 42.174077°N,0.907949°E / 42.174077; 0.907949Coord.: 42° 10′ 27″ N, 0° 54′ 29″ E / 42.174077°N,0.907949°E / 42.174077; 0.907949
Activitat
Període operatiu1916 Modifica el valor a Wikidata –
Gestor/operadorEndesa Modifica el valor a Wikidata
Potència28 MW Modifica el valor a Wikidata
Producció anual d'energia120 GWh Modifica el valor a Wikidata

L'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de la Barcelona Traction, construí la central a partir de les concessions d'aprofitament hidràulic del riu Noguera Pallaresa obtingudes originalment per Domènec Sert i Badia. Fou el primer gran embassament que es construí a Catalunya i en el moment de la seva construcció la presa de retenció d'aigua, de 84 metres, era la més alta d'Europa i la quarta del món. La magnitud de les obres, les dificultats tècniques i econòmiques que s'hagué d'afrontar per construir-la convertiren la construcció en un referent de l'enginyeria hidràulica.

El desguàs de la central de Talarn desemboca directament en el canal de Gavet, conducció que duu l'aigua fins a la cadena de salts formada per la central hidroelèctrica de Reculada, la central hidroelèctrica de Terradets i la central de Camarasa.

Concessions hidroelèctriquesModifica

Article principal: Riegos y Fuerza del Ebro

Obtenir les concessions d'aprofitament hidroelèctric era el primer pas necessari per poder construir les centrals hidroelèctriques. Inicialment la Barcelona Traction va intentar comprar la concessió a l'Ebre a l'altura de Faió que estava en mans de Ignasi Coll i Portabella i Julio Bielsa Perun, però com demanaven una quantitat de diners exagerada per a la seva cessió, Pearson va trobar l'alternativa i adquirí la concessió del Noguera Pallaresa en poder de Domènec Sert.[2] Aquesta concessió seria aprofitada per a la construcció de les centrals hidroelèctriques de central hidroelèctrica de Talarn i la seva central auxiliar a Sossís, i les centrals de Reculada, Terradets i la central de Camarasa.

L'elecció de l'estret de Susterris com a lloc per construir la presa fou degut per la gran capacitat d'emmagatzematge aigües amunt, el cost de construcció i expropiació proporcionalment menor respecte altres emplaçaments i que el volum de l'aigua que s'havia de desviar per regadiu era una fracció menor del cabdal total del riu.[3]

Les reaccions de la comarcaModifica

 
Treball a la llera del Noguera Pallaresa a Susterris per a la construcció de la presa

Si bé inicialment la pretensió de Riegos y Fuerzas del Ebro únicament era la construcció de la presa de Sant Antoni, la central hidroelèctrica i un canal industrial que creués de nord a sud la Conca de Tremp i la serra del Montsec fins a Camarasa, les pressions del territori aconseguiren millores que beneficiaren el desenvolupament econòmic i s'acordà amb l'empresa un projecte de nous regadius i la disponibilitat d'energia elèctrica per als municipis de la comarca.[4]

El 30 de novembre de 1911 es creà la Junta de Defensa formada pels representants del municipis limítrofs amb el riu Noguera Pallaresa i pels màxims dirigents polítics de la comarca amb l'objectiu d'unificar les peticions presentades pels diferents municipis que es consideraven afectats per les obres de la central hidroelèctrica.

El 3 de desembre de 1911 Carles Montañés, en nom de la Barcelona Traction Light & Power Co Limited explica a la Junta el projecte que estaven elaborant i els invita a que formulin les seves peticions. El 8 de desembre es va celebrar a Tremp un gran míting amb diputats, alcaldes, entitats econòmiques, culturals i veïns de tots els pobles.

Les contrapartides que oferí la societat Riegos y Fuerzas del Ebro es concretaren en diferents convenis oficials legalitzats davant notari, signats per l'empresa i els respectius col·lectius afectats. El 2 de juny de 1912 es signà l'acord amb 18 municipis pel subministrament d'enllumenat i força motriu, el 9 de juny amb l'Associació de Regants Riberencs del Noguera Pallaresa a la Conca de Tremp per l'ús dels canals de rec i l'aigua que els havia d'abastar i el tercer amb l'Ajuntament de Tremp per l'abastament d'aigua potable a la ciutat.[5]

ConstruccióModifica

 
Secció de la sala de turbines de la central

L'estimació del cost total de les obres va ser d'uns 40 milions pessetes (aproximadament 178 milions d'euros el 2020).[6] El director de les obres va ser l'enginyer Asa White Kenney Billings, el qual tenia la seva residència a Lleida, des d'on dirigia també les obres del canal de Seròs i la seva corresponent central hidroelèctrica.

El mes de novembre de l'any 1911 començaren els treballs d'estudis topogràfics i construccions que es podien incloure dins el projecte de Domènec Sert aprovat l'any 1910, com és el canal industrial en algun del seus diferents trams i la central hidràulica de Sossís, central auxiliar que havia de produir l'electricitat necessària per construir la central principal. El mes de novembre de 1912 es va iniciar la construcció del túnel de desviació de les aigües del Noguera Pallaresa, de forma que es pogués construir la presa. L'octubre de 1913 l'administració va aprovar la modificació del projecte, que dividia la concessió en tres parts. La construcció segons el nou projecte s'inicià l'11 de gener de 1914.[7] però l'agost d'aquell mateix any les obres es paralitzaren per l'esclat de la Primera Guerra Mundial. El juliol de 1915 la construcció es reprengué, i a principis de 1916 es començà a emmagatzemar aigua i l'embassament s'acabà d'omplir el mes de maig del mateix any. La construcció del mur de la presa del pantà de Sant Antoni va trigar 33 mesos, 23 de treball efectiu i 10 d'aturada provocada per la Primera Guerra Mundial.

Vies de comunicacióModifica

 
Tren Renard – Daimler, amb els 4 remolcs Renard, a Tremp.

L'estació de tren més propera estiva situada a 86 quilòmetres de distància, fet que provocà que el subministrament de materials per a la construcció de la central de la Talarn fos difícil. L'últim tram del transport de totes les persones i mercaderies s'hagué de fer per carretera. El transport del ciment i de la petita maquinària es feu per carro, arribant a caldre fins a 30 cavalls per vehicle. Per transportar els components més pesats de fins a 6 tones s'usaren camions. Per les peces de fins a 20 tones s'utilitzaren trens de vehicles, també coneguts com a trens Renard amb motor d'explosió interna. El mal estat de les carreteres provocava que el viatge fos molt llarg i perillós per a persones i mercaderies.

Per poder tenir un accés més directe, Riegos y Fuerzas del Ebro s'encarregà de construir el tram de 8 quilòmetres que faltava a la carretera entre Balaguer i Tremp en el seu pas pel congost de Terradets. La construcció fou duta a terme en el primers mesos de 1912 i fou enllestida en menys d'un any, en contraposició als 5 que l'estat espanyol havia previst. Dels 3 ponts construïts, a l'any 2020 n'hi ha dos que encara estan en ús, el de les Bagasses i el del barranc del Bosc. Mentre durà la construcció de la central de Talarn, l'ús era exclusiu pel trànsit de la companyia.

Un cop oberta la nova carretera, el transport usava la via de tren de la línia entre Barcelona i Madrid fins a Mollerussa, on es feia transbord al tren de via mètrica de la Sucrera de Menàrguens fins a Balaguer. Per carretera es pujava el Port d'Àger i es seguia per la nova via del congost de Terradets i finalment Tremp.[8] Per transportar materials dintre de l'obra, es va construir una petita xarxa de ferrocarrils portàtils, estesa amb ample de via mètric i servida per locomotores de vapor. També es construí un sistema de dos cables aeris.

El pas constant de vehicles molt pesants per les carreteres del Pallars provocà que aquestes estiguessin contínuament en mal estat, fins al punt que en èpoques de pluja fos impossible circular-hi. Aquest fet provocà en determinats moments la manca de productes de primera necessitat que arribaven de fora de la comarca.

Increment de la poblacióModifica

 
Campament i fàbrica de ciment per a la construcció de la presa. A la dreta, estret de Susterris

La necessitat de mà d'obra va provocar una forta immigració a la conca de Tremp. S'estima que l'increment de població va esser entre 6.500 i 10.000 persones, en uns temps en els quals la població de la comarca era d'uns 12.000 habitants. Un grup petit de nouvinguts eren tècnics procedents de diversos països europeus, molts dels quals havien treballat en la construcció del canal de Panamà. El grup més nombrós procedia d'Espanya, buscant una millora en la seva situació. L'increment de demanda d'habitatge va provocar un augment desmesurat dels preus, arribant l'increment en alguns casos al 100%.

La immigració amb menys poder adquisitiu va acabar vivint en llocs insalubres, fins i tot en corrals, cabanes i pallers, a més d'eres, bordes i quadres.[9] Una epidèmia de verola iniciada el juliol de 1912 a Tremp va fer paleses les deficients condicions higièniques. Malgrat que es posaren en marxa algunes mesures per combatre-la, a principis de 1916 es repetí una altra epidèmia de verola.[10]

Obres auxiliarsModifica

 
Construcció de la fàbrica de ciment per les obres de la central hidroelèctrica de Talarn

La construcció de les preses i el revestiment de les canalitzacions requeria un total de 120.000 tones de ciment. Per cobrir aquesta necessitat a principis de 1913 es va construir una fàbrica de ciment al costat de l'emplaçament de la presa, que produïa 320 tones diàries. La cantera estava situada just rere la cimentera.[11] El 1917, quan es van acabar les obres, Riegos y Fuerzas del Ebro es va vendre la fàbrica de ciment a l'empresa Asland que tot seguit la va muntar a Montcada i Reixac, i des d'on va subministrat tot el ciment necessari per la construcció de la presa de Camarasa.[12]

El mes de juliol de 1913 es posà en marxa la central hidràulica de Sossís amb una potència de 1,12 kW, que subministrava energia a la fàbrica de ciment i a les obres de construcció. La presa de Sossís aigües amunt del Noguera Pallaresa desviava l'aigua al canal de Sossís de 3,4 quilòmetres de longitud el qual portava l'aigua fins al depòsit que alimenta la central auxiliar i es formava un salt brut de 20 metres. La central auxiliar estava equipada amb tres turbines dobles que proporcionaven una potència 1.500 CV a 250 revolucions per minut.[11]

EL 1913 va explotar a Tremp el polvorí on s'emmagatzemaven els explosius, provocant una mort i diversos ferits, a part de danys materials.[9]

Aturada de les obresModifica

L'esclat de la Primera Guerra Mundial va provocar que les obres estiguessin aturades entre l'agost de 1914 i el juliol de 1915, quan estaven al 40% de la seva construcció,[13] perquè s'interromperen els crèdits procedents dels bancs europeus i americans que les finançaven. També es ressentí el subministrament de material i de fil de coure, augment dels cost del nòlits per a la importació dels mateixos.[14] L'aturada deixà sobtadament sense feina a 7.000 obrers. Molts enginyers americans van tornar a Nova York i a Texas; els que procedien de la Gran Bretanya es van incorporar a files. La represa de les obres es feu el juliol de 1915, però a un ritme inferior.

El preu de la guerra però, va ser molt alt. El 7 de maig de 1915 Frederick Stark Pearson perdé la vida en l'atac del submarí alemany U-20 al vaixell Lusitania, amb el qual viatjava a Londres per convèncer a inversos britànics per comprar obligacions de la Barcelona Traction i així poder refinançar-la.[8]

Posada en servei de la centralModifica

La central hidroelèctrica està composta per quatre grups de turbines. El primer grup es posà en marxa el 2 de març del 1916, el segon grup l'1 d'abril del 1916, el tercer grup el 4 de setembre del 1916 i el quart grup el 4 de novembre de 1916.[15] L'any 1916 quedava per construir les comportes de desguàs de l'embassament i els canals de rec. L'any 1921 la comissió inspectora del Ministerio de Fomento aprovà la recepció provisional del projecte, encara que quedaven per fer els canals de rec.

En contrast amb la gran quantitat de persones necessàries per construir la central, un cop les obres van finalitzar, només era necessari un petit grup de treballadors. El 1924 hi havia empleades 48 persones.[16]

Cost de les obresModifica

Segons Horace Field Parshall, conseller delegat de la Barcelona Traction, Light and Power, els costos de la construcció de la central de Talarn foren els següents:[17]

Concepte Import (en lliures)
Obres en camins i canals ja existents 24.860
Presa 742.380
Central elèctrica 157.460
Edificis 60.030
Equipament hidràulic 60.000
Equipament elèctric 106.850
Equipament divers 3.130
Canal de sortida 9.000
Proves i posada a punt 100
Canals d'irrigació 55.900
Oficines permanents 3.500
Despeses generals i administratives 414.670
Terrenys 189.220
TOTAL 1.827.100

A aquests import cal afegir el cost de la concessió hidroelèctrica, que caldria dividir entre Talarn, Reculada, Terradets i Camarasa. Valorada al preu nominal, el seu cost el 1911 va ser de 26.480 lliures esterlines.[18]

Components de la centralModifica

Conques de captacióModifica

El riu Noguera Pallaresa neix al Pla de Beret, a la comarca de la Vall d'Aran, i drena en direcció sud convertint-se en un dels eixos articuladors de la vida a les comarques de Pallars. La superfície de la conca des del naixement del riu fins a Talarn és de 1.931 quilòmetres quadrats.[19] El riu té un cabal mitjà anual de 37,57 metres cúbics per segon, arribant als 55,81 meres cúbics per segon en el seu màxim anual. Un cop passats el pantà de Borén i el pantà de la Torrassa, el primer embassament que es troba en el seu curs és el pantà de Sant Antoni, creat per a la central hidroelèctrica de Talarn. Els afluents principals del riu son, per la marge esquerra, el riu Noguera de Cardós de 30 quilometres de longitud i el Noguera de Vallferrera de 27 quilometres; i per la dreta rep les aigües del riu Flamisell de 32 quilometres de longitud.

PresaModifica

 
Comportes i sobreeixidor de la presa de Sant Antoni

El mur de la presa està emplaçat en l'Estret de Susterris, i l'embassament ocupa terres dels municipis Talarn, Aramunt, Salàs de Pallars, Orcau, Claverol i la Pobla de Segur. Les variacions pluviomètriques estacionals de la conca i les grans dimensions de l'embassament de Sant Antoni provoquen una forta oscil·lació en la quantitat d'aigua continguda, que pot variar entre els 80 i els 190 hectòmetres cúbics.[20] Per poder assumir aquestes variacions, la central hidroelèctrica pot funcionar amb una variació de cota de 40 metres, entre els 500 i els 540 metres sobre el nivell del mar.[11] Quan l'embassament assoleix la seva capacitat màxima d'emmagatzematge d'aigua, 197,4 hectòmetres cúbics, la seva longitud arriba als 11 quilometres, comptats des de la presa fins a Pobla de Segur.

El càlcul del dimensionament de la presa de Sant Antoni va tenir en compte un doble objectiu:

  • Abastir d'aigua la central hidroelèctrica de Talarn. Amb aquest propòsit, la capacitat d'emmagatzemament d'aigua per sobre el nivell de les canonades forçades que alimenten la central és de 220 milions de metres cúbics.[3]
  • Tenir capacitat per que la central de Seròs al Segre durant l'hivern, quan els Pirineus són coberts de neu. Allò que preocupava no era l'estiatge, assegurat pel desgel de la primavera, sinó l'altre mínim pluvial, que es produeix a l'hivern.[13]

L'altura del mur de la presa és de 84 metres i la longitud en la corona és de 203 metres. El sobreeixidor de la presa està situat a la seva esquerra, de forma perpendicular. Disposa de 7 comportes automàtiques, cadascuna amb una amplada de 10 metres i una alçada de 6 metres que permeten el pas de l'aigua a un ample canal de descàrrega que s'aboca sobre el Noguera Pallaresa. El cabal de pas és de fins a 2.000 metres cúbics per segon, adaptat a la gran variabilitat anual del cabal del riu.[11]

En funció del nivell de l'aigua de l'embassament l'alçada del salt oscil·la entre els 30 i els 70 metres. Entre el punt de filtratge i recollida d'aigua i el massís de roca sobre el que es suporta el mur de la presa, l'aigua circula per una canonada forçada de 4 metres de diàmetre, la qual empalma amb dues canonades de 2,80 metres de diàmetre mitjançant una peça de bifurcació, el gruix de l'acer de la qual oscil·la entre els 20 i els 30 mil·límetres, amb reforços de planxa en el centre. Els tubs d'acer foren fabricats per l'empresa Escher Wyss & Cie, i Després d'un recorregut de 750 metres, les canonades bifurcades arriben al costat de la sala de turbines i cada una d'elles alimenta a dos grups generadors, mitjançant dues canonades de distribució, cada una dirigida a un grup. Cada canonada de distribució té 1,8 metres de diàmetre i està dotada d'una vàlvula de papallona i una vàlvula de comporta accionades hidràulicament, també fabricades per Escher Wyss & Cie.[11]

GeneracióModifica

 
Sala de turbines

La casa de màquines està enllaçada amb la presa d'aigua de l'embassament a través de les dues canonades forçades, cadascuna de les quals alimenta a dos grups hidràulics diferents. Cada grup està format per dues turbines Francis col·locades en paral·lel amb l'alternador al mig. Com que cada alternador ha de treballar sempre a una velocitat constant, 500 revolucions per minut, i que el desnivell del salt és només d'un màxim de 70 metres, cada alternador és accionat per dues turbines.

Les turbines presentaven la particularitat que podien treballar amb altures de salt variables, entre 30 i 70 metres; per fer-ho, només calia canviar la part mòbil de la turbina, el rodet que conté els àleps. Les turbines estaven construïdes per la casa suïssa Escher Wyss & Cie i els alternadors per General Electric. La potència de cada grup era de 12.500 cavalls treballant a 500 revolucions per minut, i la potència de l'alternador era de 7 MW. El 1920 la producció total inicial dels 4 grups era de 28 MW. Posteriorment es substituïren els rodets per un model únic, vàlid per a les diverses alçades del salt. Les turbines i alternadors actuals (2020) són essencialment els originals.

Es disposava de dos petits grups addicionals, dotats de petites turbines i reguladors d'oli, per a l'excitació dels alternadors principals.

Producció en 1917Modifica

 
Sala de turbines, fotografia feta per Lluís Marià Vidal i Carreras

La distribució mensual de la producció, en Megawatts hora, fou la següent:[21]

Transformació i transportModifica

 
Torre de transport d'electricitat

Els transformadors es trobaven en un edifici annex al de la sala de màquines. Estaven connectats directament als alternadors i elevaven la tensió de 6.000 volts a 110.000 per a la línia de transport. Tots els components de la subestació elèctrica van ser fabricats per General Electric.[22] Per portar l'electricitat a l'àrea de Barcelona es va construir una línia d'alta tensió que sortint de la central de Talarn baixava fins a Camarasa on s'hi unia la línia procedent de la central hidroelèctrica de Serós i seguia per Cervera, Igualada, Martorell i Sant Cugat del Vallès fins a integrar-se a Barcelona.[11]

El 1926,anys després d'haver-se produït la integració de l'empresa Energia Elèctrica de Catalunya a Riegos y Fuerzas del Ebro, es va construir el tram de línia a 110 kV entre la central de Talarn i la subestació elèctrica construïda per Energia Elèctrica de Catalunya a la Pobla de Segur. Aquesta connexió millorava el mallat de la xarxa, permetent transportar l'energia fins a Barcelona a través de la subestació elèctrica de Collblanc, que en el seu dia havia fet Energia Elèctrica de Catalunya.[23]

Resum característiques i produccióModifica

Central de Talarn
Any posada en marxa 1916
Construïda per Riegos y Fuerzas del Ebro
Operada per Endesa
Salt
Altitud 444 metres
Desnivell 30–70 metres
Número de canonades 2
Longitud canonada forçada 800 metres
Diàmetre mig canonada 2,80 metres
Cabal màxim d'aigua 60 metres cúbics/segon
Sala de màquines
Altitud 444 metres
Nombre de grups 4
Turbines per grup 2 turbines Francis d'eix horitzontal
Potencia instal·lada per grup (1) 7 MW
Potència instal·lada total (1) 28 MW
Producció mitja total anual .[24] 128 GWh (2)

(1) instal·lació original. La potència actual (2011) total és de 35,2 GW.

(2) producció actual (2011)

Mesura d'eficiènciaModifica

 
Quadre de comandament original

Dades actualsModifica

A partir de les dades de característiques tècniques i producció (2011) de cadascuna de la central, es poden obtenir indicadors de la seva eficiència.

Central Hidroelèctrica de Talarn
Mesures d'eficiència
Potència mitja anual [a] 14,61 MW
Factor de planta [b] 0,4151

El factor de planta proporciona un indicador de l'eficiència en la producció d'energia. La tendència en el disseny de les centrals hidroelèctriques és que operin com a plantes per pics o puntes, entrant en operació durant les hores de major demanda d'energia en el sistema elèctric. Per a això es requereix una gran capacitat instal·lada, atès que durant aquestes hores el sistema elèctric necessita aquesta potència. Un altre factor que afecta molt a aquest indicador és la disponibilitat d'aigua, o la seva estacionalitat. El factor de planta en aquest tipus de centrals tendeix a estar en una forquilla de valors de 0,25-0,17.[25] En una central nuclear, el factor de planta pot variar entre el 0,51 (Vandellòs II el 2005) i el 0,98 (Vandellòs II el 2005). Les grans variacions en una central nuclear poden estar originades per aturades de manteniment o recàrrega.

Els canals de regModifica

La central de Talarn és constituí en el centre de subministrament d'aigua a la xarxa de recs construïts a través de tres canals:[26]

  • El Canal de Dalt, té el seu origen a la dreta de la resclosa del pantà de Sant Antoni, travessa de forma soterrada el poble de Talarn i arriba fins al poble de Guàrdia de Noguera. Aquest canal està alimentat gràcies a dues estacions de bombeig, una al principi i l'altra a la meitat del seu recorregut, al túnel sota terra al poble de Talarn. La superfície de terres de regadiu d'aquest canal és de 843,69 hectàrees.
  • El Canal de Gavet, situat al marge esquerra de la Noguera Pallaresa. A partir del canal industrial destinat a abastir la central hidroelèctrica de Reculada, es construïren tres canals destinats específicament a rec. La superfície regada per aquests tres canals és de 385,39 hectàrees.
  • Lo Canal, també al marge esquerra del riu, té l'inici en l'estació de bombeig situada a les canonades principals que porten l'aigua des de l'embassament a la central hidroelèctrica. Aquest canal rega una superfície de 608,68 hectàrees.

Les successives empreses concessionàries, inicialment Riegos y Fuerzas del Ebro, posteriorment Forces Elèctriques de Catalunya i actualment (2020) Endesa ha llogat els canals de reg als agricultors de la zona de reg.

Danys de guerraModifica

 
Entrada al refugi antiaeri construït a la central

BombardejosModifica

Durant la guerra civil les centrals hidroelèctriques ubicades als Pirineus van ser considerades per l'exercit rebel espanyol objectius militars a ser inutilitzats. Amb la seva aturada es volia impedir el subministrament elèctric a la industria catalana per dificultar la fabricació d'armament. L'exercit republicà va dotà de defensa antiaèria a la central hidroelèctrica de Talarn, i també s'hi construí un refugi antiaeri. L'aviació de la Legió Còndor, aliada als rebels espanyols, va bombardejar la central els dies 25 de març de 1937 i el 19 de gener de 1938.[27]

La central com arma de guerraModifica

El 6 d'abril de 1938 les tropes franquistes ocuparen Talarn i la central hidroelèctrica. El 25 de juliol l'exercit republicà iniciarà les accions que conduirien a la batalla de l'Ebre, creuant el riu i penetrant fins a la corda de l'arc que forma el riu entre Faió i Benifallet. Per contrarestar l'ofensiva republicana de l'Ebre, l'exercit rebel provocà riuades artificials obrint les comportes dels embassaments. El 25 de juliol de 1938 es buidà el pantà de Barasona (a Hosca, Espanya), i a la matinada del 26 s'obriren les comportes de Talarn i de Camarasa, fet que provocà una enorme riuada amb danys molt importants a nivell humà i material. En quatre hores el nivell de l'aigua arribà a pujar dos metres i mig i aïllà gairebé durant tot el dia 26 les forces d'avantguarda i les de la riba dreta de l'Ebre.[27]

Descoberta de fòssilsModifica

L'estiu de l'any 1916, quan es treballava en el canal de sobreeiximent, aparegueren el que semblava que eren ossos petrificats incrustats a la roca. La documentació que relata la troballa explicava que la seva extracció era molt difícil i amb poques probabilitats d'èxit.[28] El 1947, un petit equip dirigit pel professor de geologia Dr. Josep F. de Villalta de la Universitat de Barcelona va recuperar algunes de les restes que encara quedaven prop de la Presa de Talarn. En destacava un fèmur, la resta més gran de dinosaure trobada fins aquell moment a Catalunya.

Amb els anys, aquell fòssil va passar a formar part de la col·lecció personal del professor Villalta qui, el 1983, un cop jubilat, donà al Museu Martorell de Barcelona on quedà més o menys oblidat. L'any 2010, un equip d'investigadors , tot rebuscat dins les col·leccions del Museu Martorell van redescobrir el fòssil de Talarn, que podria pertànyer a una nova espècie desconeguda per la ciència. Actualment aquest os es trobar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

NotesModifica

  1. Potència mitja anual és igual a Producció mitja anual / Nombre anual d'hores (8.760)
  2. Factor de planta és igual a Potència mitja / Potència instal·lada

ReferènciesModifica

  1. «Endesa desdobla el centre de control de les 41 centrals hidràuliques de Lleida per garantir la producció d'energia» (HTML). La Mañana [Lleida], 20-04-2020 [Consulta: 20 abril 2020]. Arxivat 2020-05-15 a Wayback Machine.
  2. «Butlletí Oficial de la Província de Lleida» (pdf) (en castellà) pàgines 107-108. Diputació de Lleida, 17-02-1901. [Consulta: 8 abril 2020].
  3. 3,0 3,1 Parshall, 1922, p. 296.
  4. Solà i Mas, Jordi. «La central hidroelèctrica de Terradets (1932 - 1935)» (pdf) (en castellà). Universitat de Barcelona. [Consulta: 8 abril 2020].
  5. Tarraubella i Miravet, 1990, p. 97-98.
  6. Serrano Sanz, José Maria «150 años de la peseta» (pdf) (en castellà). Cuadernos de información econòmica. Funcas, novembre 2018, pàgina 75 [Consulta: 8 abril 2020]. «"Mètode de càlcul. Amb índex 1,00 el 1868, el 1910 una pesseta valia 0,92 i el 1999 valia 455,75. La inflació des de l'any 2000 fins al 2020, segons INE, ha estat del 50% aproximadament. I després canviar-ho a euros (166.386 pts/€)"»
  7. Lloret Badia, Jordi. «Estudi de ruptura de la presa de Sant Antoni» (pdf) pàgina 29, maig 2008. [Consulta: 10 abril 2020].
  8. 8,0 8,1 Alberich Gonzalez, Joan; Izard Gavarró, Feliu; Martinez Roig, Josep Mª. De les Mules a la Electricitat via el Vapor (pdf). Lleida: Centre Excursionista de Lleida, págines 11 - 25 [Consulta: 7 abril 2020].  Arxivat 2020-06-14 a Wayback Machine.
  9. 9,0 9,1 Bernadó i Murugo, Jordi; Castillo i Cadena, Arcadi; Farràs i Grau, Francesc. Tremp 1884 -1994. Cent anys d'història. Lleida: Editorial Virgili & Pagès, 1987, pàgines 92 - 114 [Consulta: 12 abril 2020]. 
  10. Tarraubella i Miravet, 1990, p. 121.
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 Hugenin, A. «Las grandes instalaciones de fuerza hidráulica de Tremp y Serós de la Barcelona Traction Light & Power Co.» (pdf) (en castellà). Técnica. Associació d'Enginyers Industrials de Barcelona [Barcelona], número 38, febrer 1922, pàgines 21 - 25 - 26 - 30 - 42 -59 [Consulta: 6 abril 2020].
  12. Izard Gabarró, Feliu. «El transport del material hidroelèctric cap el Pallars: trens Renard i locomòbils» (pdf), maig 2017. [Consulta: 10 abril 2020].
  13. 13,0 13,1 Domingo Rúbies, Dolors «Els enginyers de La Canadenca» (pdf). Urtx: revista cultural de l'Urgell, [en línia], número 27, 2013, pàgines 171-172 [Consulta: 10 abril 2020].
  14. Capel, Horacio; Urteaga, Luís. «El triunfo de la hidroelectricidad y la expansión de “La Canadiense”». A: Las Tres Chimeneas. Implantación industrial, cambio tecnológico y transformación de un espacio urbano barcelonés (pdf) (en castellà). Barcelona: Fecsa, 1994, pàgina 16 [Consulta: 26 maig 2020]. 
  15. «La central hidroelèctrica» (HTML). Ajuntament de Talarn. Arxivat de l'original el 2020-04-06. [Consulta: 6 abril 2020].
  16. Tarraubella i Miravet, 1990, p. 161.
  17. Parshall, 1922, p. 313.
  18. «Excepctions préliminaries présentées par le gouverment espagnol - 1960». A: Affaire de la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (pdf) (en francès), 21 de maig de 1960, pàgines 164 - 165 [Consulta: 3 juny 2020]. 
  19. Plan hidrológico del rio Noguera Pallaresa (pdf) (en castellà). Confederación hidrológica del Ebro, maig 2008, pàgina 18 [Consulta: 7 abril 2020]. 
  20. Asensió Carmona, Adrià. «Características de los embalses». A: Análisis de la viabilidad de un aprovechamiento hidroeléctrico reversible N.Pallaresa-­N.Ribagorzana (pdf) (en castellà), 20 de juny de 2014, pàgina 31 [Consulta: 15 maig 2020]. 
  21. Parshall, 1922, p. 312.
  22. Parshall, 1922, p. 304.
  23. Gangolells Alseda, Berenguer. «Les empreses elèctriques i l'oferta d'energia a Barcelona: el cicle de la hidroelectricitat, 1911-1935» (pdf) pàgina 99. [Consulta: 13 abril 2020].
  24. La Producció Hidràulica al Pirineu (pdf). Universitat de Lleida, 2011 [Consulta: 7 abril 2020]. 
  25. García Gutiérrez, Héctor; Nava Mastache, Arturo. «Selección y dimensionamiento de turbinas hidráulicas para centrales hidroeléctricas» (pdf) (en castellà) página 3. Universidad Nacional Autónoma De México, abril 2014. Arxivat de l'original el 2019-10-18. [Consulta: 7 abril 2020].
  26. Mothe Martínez, Sergio. «La modernització i ampliació de reg de la conca de Tremp» (pdf), 13-07-2014. [Consulta: 11 abril 2020].
  27. 27,0 27,1 Dueñas Iturbe, Oriols. Dr. Joan Villaroya i Font. La gran destrucció. Els danys de guerra i la reconstrucció de Catalunya després de la guerra cicil (1937-1957) (pdf). Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d'Història contemporània., Febrer 2013, pàgines 147-148 [Consulta: 8 abril 2020]. 
  28. Lapparent, Albert F. de; Aguirre, Emiliano «Algunos yacimientos de dinosaurios en el cretácico superior de la cuenca de Tremp» (en castellà). Estudios Geológicos. Instituto de Investigaciones Geologicas "Lucas Mallada" [Madrid], número 31-32, 1956 [Consulta: 27 juliol 2020].

BibliografiaModifica