Viquipèdia

Christopher Walken

actor estatunidenc
Aquest article o aquest apartat conté informació obsoleta o li falta informació recent.
Podeu col·laborar actualitzant-lo o afegint-hi la informació que manca. «Motiu no especificat»

Christopher Walken (Astoria, 31 de març de 1943) és un actor estatunidenc. Va començar la seva carrera al teatre abans de fer-se famós en el cinema amb El caçador per la qual s'emportà l'Oscar al millor actor secundari. Ha interpretat a nombroses pel·lícules, entre les quals Annie Hall, La zona morta, Panorama per matar, The King of New York, Batman: El desafiament, Pulp Fiction, Sleepy Hollow, Catch Me If You Can, Serial noceurs i Hairspray.

Infotaula de personaChristopher Walken

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) Ronald Walken Modifica el valor a Wikidata
31 març 1943 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
Astoria (Nova York) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat Hofstra
Professional Children's School Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactor de cinema, ballarí, actor de veu, actor de televisió, model, actor de teatre, guionista, actor de gènere, director de cinema, actor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1952 Modifica el valor a Wikidata –
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeGeorgianne Walken (1969–) Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0000686 Allocine: 1969 Rottentomatoes: celebrity/christopher_walken Allmovie: p74206 TCM: 200775 Metacritic: person/christopher-walken TV.com: people/christopher-walken IBDB: 63778 AFI: 31858 TMDB.org: 4690
Musicbrainz: 7da6b6bf-6fa5-417f-948f-a29a3940d615 Songkick: 601566 Discogs: 436802 Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Nascut Ronald Walken a Astoria, al barri del Queens, és fill de Rosalie Russell, immigrant escocesa, i de Paul Walken, d'origen alemany, que tenen un forn.[1] Fa, amb els seus germans Kenneth i Glenn, diverses aparicions en sèries de televisió quan té uns deu anys. Fa cursos de ball i estudia a la Professional Children's School.[2] Comença estudis superiors a la Universitat Hofstra però els abandona des del primer any, el 1963, preferint dedicar-se a la seva passió per l'escena. En principi actor de teatre i de comèdia musical, actua a nombroses peces a Broadway i Off-Broadway a mitjans dels anys 1960 al començament dels anys 1970 i canvia el seu nom de Ronald a Christopher al començament de la seva carrera. El 1966, obté el seu primer gran paper interpretant Felip II de França a The Lion in Winter, paper per al qual rep el premi Clarence Derwent Award.[3] El 1969, es casa amb Georgianne Thon, una actriu que es reconverteix més tard en directora de càsting, amb qui es manté casat més de quaranta anys més tard. La parella mai no ha tingut fills.

Comença la seva carrera cinematogràfica interpretant un paper secundari a Gran robatori a Manhattan (1971), de Sidney Lumet, on treballa amb Sean Connery. Es dona a conèixer amb el gran públic el 1977 amb Annie Hall de Woody Allen, en el qual interpreta Duane Hall, el germà excèntric i neuròtic del personatge del títol.[2] És a llista per interpretar-ho el personatge de Han Solo a Star Wars, episodi IV: Una nova esperança però el paper anirà finalment a Harrison Ford.[4] El 1978, es fa famós amb el seu paper de jove obrer psicològicament destruït per la guerra del Vietnam a El caçador, de Michael Cimino, on la seva escena de la ruleta russa amb Robert De Niro s'ha fet de culte. Al final del rodatge, s'alimenta exclusivament de plàtans, d'aigua i d'arròs per agafar l'aspecte demacrat del seu personatge al final de la pel·lícula.[5] S'emporta per la seva interpretació l'Oscar al millor actor secundari.

El 1980, retroba Cimino a La porta del cel però la pel·lícula és un punyent fracàs comercial i és destrossada per la crítica. Té llavors el primer paper a Els gossos de la guerra (1981), on interpreta un mercenari, i sorprèn el públic amb el seu número de claquetes acompanyat d'un striptease en la comèdia musical Pennies from Heaven (1981).[2] Comparteix protagonisme a Brainstorm amb Natalie Wood però l'actriu mor ofegada just a finals del rodatge, el 1981, quan ha convidat Walken a passar el Dia d'acció de gràcies amb ella i el seu marit a bord del seu iot.[3] Brainstorm surt el 1983 i, el mateix any, Walken té també el paper principal a La zona morta, de David Cronenberg, adaptació de la novel·la de Stephen King. Accepta tant papers secundaris com principals i la seva «imatge» li facilita els papers de « durs » i de dolents, sobretot a les pel·lícules Panorama per matar (1985), de John Glen, un James Bond on interpreta Max Zorin, un industrial bojament megalòman, i At Close Range (1986), de James Foley, on actua el pare de Sean Penn, un cruel cap d'una banda.[2] Al final dels anys 1980, els seus papers són menys notables però té tanmateix l'ocasió demostrar una vegada més el seu talent de ballarí en la comèdia musical Puss In Boots (1988), fa el paper d'El gat amb botes.[3]

En el transcurs dels anys 1990, col·labora moltes vegades amb el seu amic Abel Ferrara, en principi a The King of New York (1990), on interpreta Frank White, un baró de la droga recentment alliberat de presó i qui vol recuperar el seu territori, després The Addiction (1995), The Funeral (1996) i New Rose Hotel (1998).[3] El 1992, interpreta dos nous papers de «dolents»: el multimilionari Max Schreck a Batman Returns, de Tim Burton, i el baró de la droga Paco Meisner en Le Grand Pardon 2, pel·lícula francesa d'Alexandre Arcady on dona la rèplica a Richard Berry i Roger Hanin. Fa el paper d'un productor sense escrúpols a Wayne's World 2 (1993), després fa dues aparicions notables per a una sola escena a True Romance (1993), on fa de padrí de la màfia que intenta arrencar informacions de Dennis Hopper, i a Pulp Fiction (1994), on encarna un militar que conta al jove Butch Coolidge la història del rellotge familiar que ha anat a portar-li.[2]

El seu personatge de Vincenzo Coccotti a True Romance figura a la 85a plaça de la classificació dels 100 millors personatges de pel·lícules, establert per la revista Empire.[6] Explora el gènere de terror a The Prophecy (1995) encarnant el renegat Arcàngel Gabriel, paper que reprendrà en dues continuacions de la pel·lícula, abans d'enfrontar-se a Johnny Depp a Nick of Time (1995). Continua interpretant papers de criminals, sobretot a L'últim home (1996), on s'enfronta a Bruce Willis, i Suicide Kings (1997), on interpreta un padrí de la màfia que aparentment s'ha penedit. Troba Burton a Sleepy Hollow (1999), on fa el personatge del cavaller sense cap.

Apareix llavors en comèdies, un registre que no ha abordat sovint fins llavors, amb Buscant l'Eva (1999), Couple de stars (2001) i Plots with a View (2002). El 2000, fa la seva tornada a Broadway interpretant en la comèdia musical James Joyce's The Dead, per la qual és nominat al Premi Tony al millor actor.[2]

El 2001, exposa el seu talent de ballarí apareixent al videoclip de la cançó de Fatboy Slim, Weapon of Choice, dirigida per Spike Jonze.[3] El 2002, sota la direcció de Steven Spielberg, destaca a Catch Me If You Can, interpretant el paper del pare del personatge principal interpretat per Leonardo DiCaprio. Aquest paper li val ser nominat en l'Oscar al millor actor secundari i de guanyar el BAFTA al millor actor secundari i el Screen Actors Guild al millor actor secundari.

Acumula llavors segons papers fent tries més o menys felices. El 2004, apareix a Man on Fire al costat de Denzel Washington, abans d'encarnar el marit-robot adorat de Glenn Close per a la pel·lícula de Frank Oz Les dones perfectes. Treballa llavors en diverses comèdies que coneixen l'èxit al box-office, Wedding Crashers (2005), Click (2006) i Hairspray (2007), on canta i balla amb John Travolta. Torna al teatre el 2010 amb la peça A Behanding in Spokane per la qual és nominat al Premi Tony al millor actor.[7] Continua rodant en moltes pel·lícules al començament dels anys 2010, explicant que no té ni fills, ni hobby, raó per a la qual refusa rarament un paper.[2]

Un hoax segons el qual l'actor hauria decidit presentar-se a la presidència dels Estats Units a les eleccions circula el 2008. Un fals lloc oficial escampa aquesta broma[8] Sovint aïllat en papers de dolents, Walken ha demostrat igualment moltes vegades la seva afinitat per a papers còmics i ha animat de set vegades l'emissió televisada Saturday Night Live, on ha gaudit demostrant el seu talent com a ballarí i cantant i parodiant alguns dels seus papers més foscos.[3]

Filmografia modifica

Anys 1950 i 1960 modifica

Anys 1970 modifica

Anys 1980 modifica

Anys 1990 modifica

Anys 2000 modifica

Anys 2010 modifica

Premis i nominacions modifica

[9]

Premis modifica

Nominacions modifica

Referències modifica

  1. ↑ «Biografia de Christopher Walken». premiere.fr.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 (anglès) «christopher Walken Biography». biography.com.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 (anglès) «Christopher Walken, the Song and Dance Man». celebratingchristopherwalken.com. Arxivat de l'original el 2016-10-19. [Consulta: 3 juliol 2012].
  4. ↑ (anglès) King, Mark. «It could have been so different». The Guardian.
  5. ↑ (anglès) «Thursday: The Deer Hunter». The New York Observer.
  6. ↑ Empire. The 100 Greatest Movie Characters (en anglès). Empire. 
  7. ↑ playbill.com. 2010 Tony Nominations Announced (en anglès). playbill.com. 
  8. ↑ Yamamoto, Mike. cnet.com. Christopher Walken for president! (en anglès). cnet.com. 
  9. ↑ Internet Movie Database. Awards for Christopher Walken (en anglès). Internet Movie Database. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Christopher_Walken&oldid=33168998»