Obre el menú principal

BiografiaModifica

Encara que nascut al Puerto de Mazarrón essent el seu pare mestre d'escola en aquesta pedania, va viure la seua infància i la seua joventut a Carlet, que el va nomenar fill adoptiu.[1] El 1941 es llicencià en Ciències Químiques a la Universitat de València, i el 1944 obtingué el doctorat a la Universitat de Madrid. El 1950 ocupà una plaça d'investigador en el CSIC, i dos anys després amplià estudis a la Universitat de Basilea, on va treballar al laboratori de Tadeusz Reichstein. En tornar a València, el 1954 fundà l'Institut d'Agroquímica i Tecnologia dels Aliments (IATA), del qual fou el primer director (1957-1974), i d'on sorgiria l'impuls per a la creació d'uns altres centres d'investigació valencians, com són l'Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes, que du el seu nom, l'Institut d'Investigació sobre Desertificació i l'Institut de Biomedicina de València. El 1964 ocupà la càtedra de Bioquímica i Química agrícola en l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Agrònoms de la Universitat Politècnica de València, fins a la seua jubilació el 1986. Va presidir l'Institut Nacional de Ciències del Medi Ambient (INCMA), l'Institut Nacional de Ciència i Tecnologia dels Aliments (INCYTA)[2] i, del 1974 al 1977, el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). Des d'aquest càrrec va jugar un paper important en la preparació del CSIC per a la transició, enfrontant-se alhora al desinterés dels governs de torn i als sectors immobilistes que n'havien fet el seu vedat enfront de les universitats, i impulsant-ne la internacionalització i la creació en el seu si de noves infraestructures d'investigació, especialment en les àrees de Bioquímica i d'Astrofísica. Va ser un dels principals promotors del capítol espanyol del Club de Roma, acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Medicina, corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, degà de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i membre de diverses associacions científiques, culturals i socials d'arreu del món, entre les quals la New York Academy of Sciences i la World Academy of Arts and Sciences. Col·laborador de nombroses publicacions especialitzades, va fundar la Revista de Agroquímica y Tecnología de los Alimentos, i va rebre un bon nombre de premis i distincions per la seua labor investigadora. Entre les seues aportacions són de destacar els estudis per a l'obtenció d'energia per al transport a partir dels residus agrícoles (el que avui se’n diu biocombustibles), i per a l'erradicació de plagues agrícoles com ara la de la Ceratitis capitata, més coneguda com a «mosca mediterrània», i la de la «mosca blanca» dels cítrics. Del 1971 al 1977 va ser procurador a corts.[3][4]

ObresModifica

  • La deficiencia proteica en la alimentación de la Humanidad, un reto a la ciencia y tecnología de los alimentos (1977)
  • Química agrícola (1978)
  • La investigación, un problema en España (1981)
  • Ecología química: nuevos métodos de lucha contra insectos (1991)
  • Introducción a la investigación científica y tecnológica (1994)
  • Química orgánica básica y aplicada: de la molécula a la industria, tom I (1994), II (1995) i III (1979)
  • Química de los alimentos (1997)
  • La alimentación doméstica: conocimientos básicos sobre nutrición familiar (2001)

Premis i distincionsModifica

  • Premi Juan de la Cierva a la investigació tècnica (1950, 1961 i 1963)
  • Premi Francisco Franco a la investigació científica (1968)
  • Premi Torres Quevedo a la investigació tecnològica (1988)
  • Premi Rei Jaume I en la modalitat de noves tecnologies, per la seua trajectòria en la investigació agroalimentària (2001)
  • Medalla d’Or de la Universitat Politècnica de València (1990)
  • Encomienda i Gran Cruz de Alfonso X el Sabio (1951 i 1971, respectivament)
  • Medalla d’Or al Mèrit en el Treball (2004)

ReferènciesModifica

  1. «Eduardo Primo Yúfera, doctor honoris causa de la Universitat Jaume I», 27-02-1995. [Consulta: 3 novembre 2014].
  2. «Para la actividad investigadora del país es necesario atraer a los mejores» (en castellà). La Vanguardia, 08-06-1973 [Consulta: 8 febrer 2016].
  3. Aleixandre Benavent, Rafael. Eduardo Primo Yúfera, un adalid de la ciencia: vida y producción científica (en castellà). València: Universitat Politècnica de València, 2011. ISBN 9788487331565. 
  4. Aupí Arroyo, Vicente; Brines Lorente, Rafael. Eduardo Primo Yúfera: la investigación al servicio de la humanidad (en castellà). València: Universitat Politècnica de València, 1994. ISBN 9788477212539. 

Enllaços externsModifica