Eduardo Primo Yúfera
Eduardo Primo Yúfera (Mazarrón, Múrcia, 1 d'abril de 1918 - València, 28 d'octubre de 2007) va ser un bioquímic i destacat investigador en tecnologia dels aliments.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1r abril 1918  Mazarrón (Regió de Múrcia) |
| Mort | 28 octubre 2007 (89 anys) València |
| Sepultura | Cementeri General de València |
 Procurador a Corts | |
| 25 novembre 1974 – 8 febrer 1977 ← Enrique Gutiérrez Ríos – Justiniano Casas Peláez → Legislatura: desena legislatura de les Corts franquistes | |
| President Consell Superior d'Investigacions Científiques | |
| 25 octubre 1974 – 11 febrer 1977 ← Enrique Gutiérrez Ríos – Justiniano Casas Peláez → | |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat Complutense de Madrid - química (–1944) Universitat de València - ciència (–1941) |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Madrid |
| Ocupació | catedràtic, bioquímic, polític |
| Membre de | |
| Participà en | |
| 9 abril 2003 | Democràcia sense ira |
| Família | |
| Fills | Eduardo Primo Millo |
Premis | |
 | |
Biografia modifica
Encara que nascut al Puerto de Mazarrón essent el seu pare mestre d'escola en aquesta pedania, va viure la seua infància i la seua joventut a Carlet, que el va nomenar fill adoptiu.[1] El 1941 es llicencià en Ciències Químiques a la Universitat de València, i el 1944 obtingué el doctorat a la Universitat de Madrid. El 1950 ocupà una plaça d'investigador en el CSIC, i dos anys després amplià estudis a la Universitat de Basilea, on va treballar al laboratori de Tadeusz Reichstein. En tornar a València, el 1954 fundà l'Institut d'Agroquímica i Tecnologia dels Aliments (IATA), del qual fou el primer director (1957-1974), i d'on sorgiria l'impuls per a la creació d'uns altres centres d'investigació valencians, com són l'Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes, que du el seu nom, l'Institut d'Investigació sobre Desertificació i l'Institut de Biomedicina de València. El 1964 ocupà la càtedra de Bioquímica i Química agrícola en l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Agrònoms de la Universitat Politècnica de València, fins a la seua jubilació el 1986. Va presidir l'Institut Nacional de Ciències del Medi Ambient (INCMA), l'Institut Nacional de Ciència i Tecnologia dels Aliments (INCYTA)[2] i, del 1974 al 1977, el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). Des d'aquest càrrec va tenir un paper important en la preparació del CSIC per a la transició, enfrontant-se alhora al desinterés dels governs de torn i als sectors immobilistes que n'havien fet el seu vedat enfront de les universitats, i impulsant-ne la internacionalització i la creació en el seu si de noves infraestructures d'investigació, especialment en les àrees de Bioquímica i d'Astrofísica. Va ser un dels principals promotors del capítol espanyol del Club de Roma, acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Medicina, corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, degà de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i membre de diverses associacions científiques, culturals i socials d'arreu del món, entre les quals la New York Academy of Sciences i la World Academy of Arts and Sciences. Col·laborador de nombroses publicacions especialitzades, va fundar la Revista de Agroquímica y Tecnología de los Alimentos, i va rebre un bon nombre de premis i distincions per la seua labor investigadora. Entre les seues aportacions són de destacar els estudis per a l'obtenció d'energia per al transport a partir dels residus agrícoles (el que avui se’n diu biocombustibles), i per a l'erradicació de plagues agrícoles com ara la de la Ceratitis capitata, més coneguda com a «mosca mediterrània», i la de la «mosca blanca» dels cítrics. Del 1971 al 1977 va ser procurador a corts.[3][4]
Obres modifica
- La deficiencia proteica en la alimentación de la Humanidad, un reto a la ciencia y tecnología de los alimentos (1977)
- Química agrícola (1978)
- La investigación, un problema en España (1981)
- Ecología química: nuevos métodos de lucha contra insectos (1991)
- Introducción a la investigación científica y tecnológica (1994)
- Química orgánica básica y aplicada: de la molécula a la industria, tom I (1994), II (1995) i III (1979)
- Química de los alimentos (1997)
- La alimentación doméstica: conocimientos básicos sobre nutrición familiar (2001)
Premis i distincions modifica
- Premi Juan de la Cierva a la investigació tècnica (1950, 1961 i 1963)
- Premi Francisco Franco a la investigació científica (1968)
- Premi Torres Quevedo a la investigació tecnològica (1988)
- Premi Rei Jaume I en la modalitat de noves tecnologies, per la seua trajectòria en la investigació agroalimentària (2001)
- Medalla d'Or de la Universitat Politècnica de València (1990)
- Encomienda i Gran Cruz de Alfonso X el Sabio (1951 i 1971, respectivament)
- Medalla d'Or al Mèrit en el Treball (2004)
Referències modifica
- ↑ «Eduardo Primo Yúfera, doctor honoris causa de la Universitat Jaume I», 27-02-1995. Arxivat de l'original el 3 de novembre 2014. [Consulta: 3 novembre 2014].
- ↑ «Para la actividad investigadora del país es necesario atraer a los mejores» (en castellà). La Vanguardia, 08-06-1973 [Consulta: 8 febrer 2016].
- ↑
- ↑ Aupí Arroyo, Vicente; Brines Lorente, Rafael. Eduardo Primo Yúfera: la investigación al servicio de la humanidad (en castellà). València: Universitat Politècnica de València, 1994. ISBN 9788477212539.
Enllaços externs modifica
- Eduardo Primo Yúfera (CSIC. Galeria de Presidents) Arxivat 2010-06-24 a Wayback Machine.
- Articles i notícies al diari El País sobre Eduardo Primo Yúfera
| Premis i fites | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Enrique Gutiérrez Ríos |
President del CSIC 1974-1977 |
Succeït per: Justiniano Casas Peláez |
| Precedit per: Enrique Costa Novella |
Premi Nacional d'Investigació Leonardo Torres Quevedo 1987 |
Succeït per: Enrique Sánchez-Monge y Parellada |
| Precedit per: Avelino Corma Canós |
Premi Rei Jaume I de Noves Tecnologies 2001 |
Succeït per: Agustín Escardino Benlloch |