Enric IV d'Anglaterra

Enric IV (3 d'abril de 1367 - 20 de març de 1413) va ser rei d'Anglaterra, senyor d'Irlanda, i pretendent anglès al tron de França entre 1399 i 1413. Va néixer al castell de Bolingbroke a Lincolnshire, i d'aquí rebé el nom d'Enric Bolingbroke o "el Bolingbroke". El seu pare, Joan de Gant, va ser el tercer fill d'Eduard III (el més gran dels que arribà a l'edat adulta), i va gaudir d'una posició considerablement influent durant el regnat de Ricard II. La seva mare Blanca era l'hereva de les importants terres de la Casa Lancaster.

Infotaula de personaEnric IV d'Anglaterra
Henry IV of England - Illustration from Cassell's History of England - Century Edition - published circa 1902.jpg
Enric IV segons un gravat de principis del segle xx
Nom original(en) Henry IV of Bolingbroke Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementabril 1367 Modifica el valor a Wikidata
Castell de Bolingbroke (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 març 1413 Modifica el valor a Wikidata (45 anys)
Westminster (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentcatedral de Canterbury Modifica el valor a Wikidata
  Rei dels anglesos
Senyor d'Irlanda
30 de setembre, 1399 – 20 de març, 1413
Activitat
OcupacióMonarca Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolDuc Modifica el valor a Wikidata
DinastiaPlantagenet(Lancaster)
CònjugeMary de Bohun (en) Tradueix (1381, 1380–1394)
Joana de Navarra (1403, 1403–1413) Modifica el valor a Wikidata
FillsEnric V d'Anglaterra
Felipa d'Anglaterra
Edward Plantagenet (en) Tradueix
Blanche d'Angleterre
Jan Lancaster
Humphrey of Lancaster, 1st Duke of Gloucester (en) Tradueix
Thomas of Lancaster, 1st Duke of Clarence (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ParesJoan de Gant
Blanca de Lancaster
GermansElizabeth of Lancaster, Duchess of Exeter (en) Tradueix, Caterina de Lancaster, Felipa de Lancaster, Joan Beaufort, Countess of Westmorland (en) Tradueix, John Beaufort, 1st Earl of Somerset (en) Tradueix, Thomas Beaufort, Duke of Exeter (en) Tradueix i Henri Beaufort Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Henry IV Signature.svg Modifica el valor a Wikidata

Coat of Arms of Henry IV of England (1399-1413).svg Modifica el valor a Wikidata

Find a Grave: 1959 Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

Relacions amb Ricard IIModifica

Les relacions d'Enric amb el rei Ricard II van patir molts alts i baixos. Eren cosins germans i companys d'infància, i van ser admesos alhora a l'Orde de Garrotera el 1377, però Enric va participar en la rebel·lió dels Lords Apel·lants contra el rei el 1387. Després de recuperar el poder, Ricard no va castigar Enric (tot i que molts dels altres barons van ser executats o exiliats), i en canvi el va nomenar comte de Derby i Duc de Hereford.

La relació entre Enric Bolingbroke i el Rei va patir una segona crisi el 1398, quan Ricard va exiliar Enric del regne per un període de deu anys (amb l'aprovació de Joan de Gant, pare d'Enric), per evitar un duel entre Enric i el Duc Tomàs de Mowbray, que va ser exiliat a perpetuïtat. Enric va passar-se un any sencer col·laborant amb els cavallers teutònics en l'infructuós setge de Vílnius (aleshores capital del Gran Ducat de Lituània).

 
La coronació d'Enric IV

Joan de Gant va morir el 1399, i sense explicació, Ricard va anul·lar els documents legals que haurien permès a Enric heretar automàticament les seves terres. Ricard pretenia que Enric li demanés personalment el retorn de les possessions familiars, però finalment Enric es reuní amb Tomàs Arundel (l'antic bisbe de Canterbury que havia perdut el càrrec per la seva implicació amb els Lords Apel·lants) i amb ell com a conseller van tornar a Anglaterra aprofitant que Ricard es trobava a Irlanda. Van iniciar una campanya militar, confiscant les terres de tot aquell que s'hi oposava i un cop obtingueren el suport necessari Enric es va fer proclamar rei el 13 d'octubre de 1399. Va fer empresonar el rei Ricard, a qui va obligar a abdicar, i va fer excloure el seu hereu (Edmund de Mortimer) de la línia successòria.

RegnatModifica

Enric IV va mantenir el rei Ricard a la presó fins que el gener de 1400 un intent frustrat d'assassinat (la Rebel·lió de l'Epifania) el va portar a ordenar la mort de Ricard, probablement privant-lo de menjar. Ricard moriria el 14 de febrer de 1400, i el seu cos va ser exposat públicament a la vella Catedral de Sant Pau per demostrar als seus partidaris que realment era mort. Sols tenia 33 anys.

Enric es passaria gran part del seu regnat protegint-se de revoltes, complots i intents d'assassinat. Owain Glyndŵr es va proclamar Príncep de Gal·les el 1400, i el comte Henry Percy de Northumberland es va rebel·lar. El rei va aconseguir aplacar les dues revoltes en gran part gràcies a les habilitats militats del seu fill Enric, que més tard esdevindria rei.

Durant el seu regnat Enric va rebre la visita de Manuel II Paleòleg, l'únic emperador romà d'Orient que va visitar Anglaterra, i a la seva partida li donà ajuda econòmica per combatre l'Imperi Otomà. El 1406 pirates anglesos van capturar el futur rei d'Escòcia Jaume I, i el va retenir com a presoner durant la resta del seu regnat a l'espera del cobrament d'un rescat.

Els darrers anys del regnat d'Enric van estar marcats pels seus seriosos problemes de salut. Patia una malaltia que li desfigurava la pell, i va patir atacs sobtats d'una malaltia desconeguda el juny de 1405, l'abril de 1406, el juny de 1408, l'hivern del 1408/09 i el que posà fi a la seva vida el març del 1413. Els estudiosos han intentat identificar la natura de les seves afliccions: la malaltia de la pell hauria pogut ser lepra, psoriasi, o potser un símptoma de la sífilis; mentre que l'explicació dels atacs podria raure en l'epilèpsia o en una malaltia cardiovascular.

FamíliaModifica

 
 
 
 
 
 
Eduard III
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Eduard de Woodstock
 
 
 
Lionel d'Anvers
 
 
 
Joan de Gant
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Eduard
 
Ricard II
 
Felipa Plantagenet
 
 
 
Enric IV
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Roger Mortimer
 
Edmund Mortimer
 
Elisabet Mortimer
 
Felipa Mortimer
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Anna Mortimer
 
Edmund Mortimer
 
Roger Mortimer
 
Elanor Mortimer
 

Marcats en verd hi ha els descendents d'Eduard III que eren vius al moment de la mort de Ricard II. Com es pot observar, dinàsticament la pretensió d'Enric a tron no era sòlida. Tanmateix, era l'hereu mascle adult d'Eduard més prominent, i un cop el país va unir-se a ell no es plantejaren dubtes sobre la seva legitimitat.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Eduard II d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Eduard III d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Isabel de França (la Lloba)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Joan de Gant, 1r duc de Lancaster
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Guillem I, comte d'Hainaut
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Felipa d'Hainaut
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Joana de Valois
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Enric IV d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Enric, 3r comte de Lancaster
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Enric de Grosmont, 1r duc de Lancaster
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Matilda Chaworth
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Blanca de Lancaster
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Enric de Beaumont, 1r comte de Buchan
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Isabel de Beaumont
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Alícia Comyn
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Tomba d'Enric IV a la catedral de Canterbury al costat de la seva segona esposa Joana de Navarra

El 27 de juliol de 1380, 19 anys abans de la seva coronació, Enric es va casar amb Maria de Bohun al castell d'Arundel, amb qui tindria set fills:

Maria va morir el 1394, i el 7 de febrer de 1403 Enric es casava en segones núpcies amb Joana de Navarra, la filla de Carles II de Navarra. Era la vídua de Joan V de Bretanya, amb qui havia tingut quatre filles i quatre fills, però el seu matrimoni amb Enric no generà descendència.

El fet que el 1399 Enric tingués ja quatre fills barons del seu primer matrimoni va ser un factor important en la seva acceptació al tron, comparat amb Ricard II que no tenia fills.

Representacions d'Enric IV en l'artModifica

Enric IV és el personatge principal de dos drames (o un en dues parts) de William Shakespeare, Enric IV, Part 1 i Enric IV, Part 2, com també un dels protagonistes (com a Bolingbroke) d'Enric II, també de Shakespeare.

En el cinema, ha estat representat en:

Taula sucessòriaModifica


Precedit per:
Ricard II
Rei d'Anglaterra
13991413
Succeït per:
Enric V
Senyor d'Irlanda
13991413
Pretendent anglès al tron francès
13991413
Precedit per:
Joan de Gant
Duc de Lancaster
13991399
Succeït per:
Enric V
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enric IV d'Anglaterra