Viquipèdia

Ernest King

L'Almirall de la Flota Ernest Joseph King GCB (23 de novembre de 1878 - 25 de juny de 1956) va ser el Comandant en Cap de la Marina dels Estats Units i Cap d'Operacions Navals (COMINCH-CNO) durant la Segona Guerra Mundial. Com a COMINCH, va dirigir les operacions de la US Navy, la seva planificació i administració, sent membre de la Junta de Caps d'Estat Major. Va ser el segon màxim oficial de la USN des de l'Almirall de la Flota William D. Leahy, així com el segon almirall en ser promogut al rang de 5 estrelles. Com a COMINCH, va servir a les ordres dels Secretaris de la Marina Frank Knox i James Forrestal.

Infotaula de personaErnest Joseph King
Ernest King.jpg
Fleet Admiral Ernest J. King. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement23 novembre 1878 Modifica el valor a Wikidata
Lorain (Ohio) Modifica el valor a Wikidata
Mort25 juny 1956 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
Portsmouth (Nou Hampshire) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Infart de miocardi Modifica el valor a Wikidata)
Lloc d'enterramentUnited States Naval Academy Cemetery Modifica el valor a Wikidata
Seal of the Chief of Naval Operations.svg Cap d'Operacions Navals
2 març 1942 – 15 desembre 1945 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsErnie o Rey
FormacióNaval War College
Acadèmia Naval dels Estats Units Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióOficial Modifica el valor a Wikidata
Activitat1901 – 1950
Carrera militar
LleialtatUSA Estats Units
Branca militarUS Navy US Navy
Rang militarAlmirall de la Flota Almirall de la Flota
ComandamentFlota dels Estats Units
ConflicteGuerra Hispano-estatunidenca
I Guerra Mundial
II Guerra Mundial
Altres ocupacionsPresident de la Fundació Naval Històrica
Premis
Find a Grave: 4546 Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

King va néixer a Lorain, Ohio, el 23 de novembre de 1878, fill de James Clydesdale King i Elizabath Keam King. Va assistir a l'Acadèmia Naval dels Estats Units entre 1897 i 1901, graduant-se quart de la seva promoció. Durant el seu darrer any a l'Acadèmia, assolí el rang de Tinent Comandant Cadet, el màxim rang per a un cadet en aquella època.

Vaixells de superfícieModifica

Mentre que encara estava a l'Acadèmia, serví al USS San Francisco durant la Guerra Hispano-estatunidenca. Després de la graduació, serví com a oficial inferior als cuirassats USS Illinois, USS Alabama i USS New Hampshire i al creuer USS Cincinnati.

Mentre que estava a l'Acadèmia Naval, conegué a Martha Rankin ("Mattie") Egerton, amb la que es casà a la capella de l'Acadèmia el 10 d'octubre de 1905. Van tenir 6 filles Claire, Elizabeth, Florence, Martha, Eleanor, i Mildred i un fill Ernest Joseph King, Jr., que assolí el rang de Comandant a la Marina. El 1914 rebé el seu primer comandament, el USS Terry, participant en l'Ocupació estatunidenca de Veracruz. D'allà va ser transferit a un vaixell major, el USS Cassin.

Durant la I Guerra Mundial serví a l'estat major de Vicealmirall Henry T. Mayo, comandant en cap de la Flota de l'Atlàntic. Com a tal, visità freqüentment la Royal Navy i ocasionalment veié acció com a observador a bord de bucs britànics (sembla que la seva anglofòbia es desenvolupà en aquesta època, si bé els motius no estan clars). Va ser condecorat amb la Creu de la Marina pel servei distingit en la línia de la seva professió com a assistent del Cap d'Estat Major de la Flota de l'Atlàntic.

Després de la guerra, King, ja capità, esdevingué el cap de l'Acadèmia Naval de Postgrau. Només amb els capitants William S. Pye i Dudley Wright Knox, King preparà un informe sobre l'entrenament naval on recomanava canvis en la preparació. La major part de les seves recomanacions van ser acceptades i esdevingueren la política oficial.

SubmarinsModifica

Abans de la I Guerra Mundial, King serví a la flota de superfície; però entre 1923 i 1925 serví en diversos càrrecs associats amb els submarins. Com a Capità júnior, el millor destí que podia tenir el 1921 era el vaixell magatzem USS Bridge, mentre que la nova força de submarins oferia la possibilitat d'ascendir.

King assistí a un breu curs d'entrenament a la Base Naval Submarina de Nova Londres, abans de passar a comandar una divisió de submarins, triant el USS S-20 com a nau insígnia. Mai lluí la seva Insígnia de Guerra de Submarins, si bé proposà i dissenyà la insígnia amb el dofí. El 1923 passà a comandar tota la base de submarins. Durant aquest període, dirigí el salvament del submarí S-51, guanyant la primera de les seves 3 medalles al Servei Distingit.

AviacióModifica

El 1926, el Contraalmirall William Moffett, Cap de l'Oficina d'Aeronàutica, preguntà a King si consideraria un trasllat a l'aviació naval. King acceptà l'oferta i prengué el comandament del portaavions USS Wright, amb deures addicionals com a Ajudant Superior de l'Estat Major del Comandant dels Esquadrons Aeris de la Flota Atlàntica.

Aquell any, el Congrés passà una llei segons la qual es requeria que els comandants de tots els portaavions i dels establiments aeris costaners havien de ser aviadors navals qualificats. Al gener de 1927, King ingressà a l'Estació Naval Aèria de Pensacola per rebre l'entrenament d'aviador, sent l'únic amb rang de Capità d'una promoció de 20 membres, incloent al Comandant Richmond K. Turner. King rebé les seves ales com a Aviador Naval el 26 de maig de 1927, num. 3368, tornant cap al USS Wright. Durant un temps, sovint volà tot sol fins a Annapolis per visitar a la família el cap de setmana, però poc després la Marina prohibí els vols sols per aviadors per damunt dels 50 anys. Entre 1926 i 1936, King volà unes 150 hores de mitjana per any.

King comandà el "Wright" fins al 1929, excepte per un breu interludi. Llavors esdevingué Assistent del Cap de l'Oficina d'Aeronàutica sota Moffett. Tots dos van modificar diversos aspectes de la política de l'oficina, i va ser substituït pel Comandant John Henry Towers i transferit a comandar l'Estació Naval de Norfolk.

El 20 de juny de 1930, King esdevingué capità del portaavions USS Lexington, llavors un dels majors portaavions del món, càrrec que ocupà uns dos anys.

El 1932, assistí a l'Acadèmia de Guerra Naval. En una tesi de l'acadèmia titulada "La influència de la Política Nacional sobre l'Estratègia", King exposà la teoria de què la feblesa d'Amèrica era la Democràcia representativa:

« Històricament... per a nosaltres és tradicional i habitual estar inadequadament preparats. Això és el resultat combinat d'un nombre de factors, el caràcter dels quals només indico: la democràcia, que tendeix a fer que tothom pensi que ell ho sap tot; la preponderància (inherent a la democràcia) de la gent la qual el seu interès real és el seu propi benestar com a individus; la glorificació de les nostres victòries en una guerra i la ignorància corresponent de les nostres derrotes i de les seves causes bàsiques; la incapacitat individual (de l'home del carrer) per entendre les causes i els efectes no només dels afers exteriors, sinó també dels interiors, així com la seva manca d'interès en aquests afers. A més de tots aquests elements hi ha la manera en com la nostra forma (republicana) de govern representatiu ha portat a la mediocritat i a emfatitzar els defectes de l'electorat ja mencionats »

Després de la mort de l'Almirall Moffet en un accident aeri el 4 d'abril de 1933, King esdevingué el Cap de l'Oficina d'Aeronàutica, alhora que era promogut a Contraalmirall el 26 d'abril de 1933. Com a Cap de l'oficina, King treballà molt de prop amb el Cap de l'Oficina de Navegació, el Contraalmirall William D. Leahy, per augmentar el nombre d'aviadors navals.

El 29 de febrer de 1938 ser promogut a Vice-almirall va esdevenir Comandant de Força de Batalla de Portaavions, en un temps en què només hi havia 3 càrrecs per a vicealmiralls als Estats Units.

King esperava ser nomenat Comandant en Cap de la Flota dels Estats Units, però el 15 de juny de 1939 va ser destinat al Gabinet General, una mena de cementiri d'elefants a on els oficials superiors anaven destinats tot just abans de retirar-se... però encara hauria d'arribar una sèrie de successos extraordinaris que alterarien la seva sortida.

La Segona Guerra MundialModifica

La seva carrera va ressuscitar gràcies a un dels seus escassos amics a la Marina, el CNO Almirall Harold "Betty" Stark, que s'adonà que el talent de King pel comandament estava sent malaguanyat al Gabinet General. Stark nomenà a King com a Comandant en Cap de la Flota de l'Atlàntic a la tardor de 1940, sent promogut a Almirall al febrer de 1941. El 30 de desembre de 1941 esdevingué Comandant en Cap de la Flota dels Estats Units. El 18 març de 1942 va ser nomenat Cap d'Operacions Navals, rellevant a l'Almirall Stark. Ha estat l'únic en tenir aquest comandament combinat. El 17 de desembre de 1944 va ser promogut al recentment creat rang d'Almirall de la Flota. Es retirà el 5 de desembre de 1945, però el 1950 va ser cridat com a conseller pel Secretari de la Marina.

Després de retirar-se, King va viure a Washington DC. Als primers temps del seu retir va estar actiu, però patí un infart el 1947, i posteriors malalties cardíaques el van obligar a estar-se en hospitals navals. Va morir d'un atac de cor a Kittery el 26 de juny de 1956, sent enterrat al Cementiri de l'Acadèmia Naval dels Estats Units a Annapolis, Maryland.

AnàlisiModifica

King era molt intel·ligent i extremadament capaç, però aixecava controvèrsia. Alguns el consideren entre els grans almiralls del segle XX, mentre que d'altres senyalen el fet que mai no comandà vaixells ni flotes al mar en temps de guerra, a més que la seva anglofòbia el portà a prendre decisions que van costar moltes vides aliades. Era considerat rude, i molts oficials que van servir a les seves ordres el van odiar.

Era... potser el líder aliat més odiat de tota la II Guerra Mundial només el Mariscal britànic Montgomery podia tenir més enemics. A King li encantaven les festes i sovint bevia en excés. Aparentment, reservava el seu encant per a les esposes dels seus companys oficials. A la feina, sempre semblava enfadat o preocupat

 
L'Almirall King a la Conferència de l'Atlàntic al 1941

Resposta a l'Operació "Repic de Timbals"Modifica

A l'inici de l'entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial, King decidí que no eren necessàries ni les apagades a la costa est ni l'adopció dels sistema de combois. Els seus crítics atribueixen aquestes decisions a la seva anglofòbia, perquè eren propostes de la Royal Navy, i odiava el fet que la seva estimada USN adoptés idees o procediments de la Royal Navy. Fins al març de 1942 també rebutjà el préstec de vaixells d'escorta pels combois, en un moment en què la USN només tenia un grapat de naus disponibles. No obstant això, es mostrava agressiu al fer que els seus comandants ataquessin els U-boots en defensa dels combois i en planejar contramessures contra els exploradors de superfície alemanys, fins i tot abans de la declaració de guerra formal per part d'Alemanya.

En lloc dels combois, King va fer que els Guarda Costes realitzessin patrulles anti-submarines regulars, però aquestes patrulles seguien un esquema regular. Els comandants dels U-boots van aprendre aquest esquema, i van coordinar els seus atacs amb l'esquema de la patrulla. A més, els llums encesos de les ciutats perfilaven la silueta dels vaixells als submarins. Com a resultat, van haver unes pèrdues de vaixells desastroses: només entre gener i febrer de 1942 es van perdre dos milions de tones; i la pressió urgent arribava a ambdós costats de l'Atlàntic. No obstant això, King es resistí a l'ús de combois perquè creia, contra totes les proves, que no tenia suficients vaixells d'escorta per fer-los efectius i que una formació de combois amb escorta inadequada proporcionaria més blancs a l'enemic. Per un altre costat, ciutats costaneres es resistien a les apagades, citant les pèrdues de turisme que ocasionaria.

Al gener de 1942, King permeté al comboi de tropes AT-10 que tingués prioritat sobre la lluita antisumbarina, i diversos dels seus destructors van passar a formar la seva escorta. No obstant això, a una considerable força de destructors se li permeté quedar-se a Nova York quan se sabé que els primers submarins estaven sent enfonsats fora de Long Island. No a ser fins al maig de 1942 en què King proporcionà recursos per establir un sistema de combois entre Newport, (Rhode Island) fins a Key West (Florida).

A l'agost de 1942, l'amenaça dels submarins a les aigües costaneres dels Estats Units va ser continguda. Els Segons Temps Feliços dels submarins finalitzà amb la pèrdua de 7 submarins i una dràstica reducció de les pèrdues de vaixells aliats. Es va assolir el mateix efecte quan els combois es van estendre fins al Carib. Malgrat la derrota final dels U-boats, les decisions inicials de King en aquest teatre sovint són criticades.

D'altres decisionsModifica

D'altres decisions que es van percebre com a qüestionables van ser la seva resistència a l'ús dels Liberators de llarg abast en patrulles marítimes sobre l'Atlàntic (permetent als submarins tenir una àrea de seguretat enmig de l'Atlàntic), la negació de xifres adequades de llanxes de desembarcament per a la invasió aliada d'Europa, i la seva resistència a permetre qualsevol paper de la Flota del Pacífic de la Royal Navy qualsevol paper a la Guerra del Pacífic.

S'ha de citar, això no obstant, que l'ús de les patrulles marítimes dels avions de llarg abast sobre l'Atlàntic era complicada, car els avions pertanyien a Forces Aèries de l'Exèrcit, i la missió era de la Marina, i Stimson i Arnold van rebutjar van rebutjar cedir els avions.

L'ús de les forces britàniques i de l'Imperi al Pacífic ja era una qüestió política. Aquesta mesura va ser forçada sobre Churchill pels Caps de l'Estat Major britànics, no només per restablir la presència britànica a la regió, sinó que per mitigar qualsevol percepció als Estats Units de què els britànics no estaven fer res per ajudar a derrotar el Japó. King volia que les operacions navals contra el Japó fossin totalment americanes, i es resistí durament a la idea de la presència britànica al Pacífic a la Conferència del Quadrant a finals de 1944, citant (entre altres coses) la dificultat de portar subministraments a més forces navals al teatre. A més, es resistí a les operacions que ajudarien l'agenda britànica en la reclamació de mantenir qualsevol part de les seves possessions de preguerra al Pacífic o a la Mediterrània oriental.

A conseqüència d'això, la Marina dels Estats Units sota el comandament de King va créixer fins a ser la força naval dominant al món, amb una flota capaç d'operar durant llargs períodes lluny de les seves bases permanents.

Tot i les percepcions britàniques, King era un creient ferm en l'estratègia d'Alemanya primer. No obstant això, la seva agressió natural no li permetia deixar recursos aturats a l'Atlàntic que poguessin ser emprats al Pacífic. King afirmà que el Pacífic mereixia el 30% dels recursos aliats, però que només n'estava rebent el 15%. Quan va ser acusat pel Mariscal Alan Brooke d'afavorir la guerra del Pacífic, l'argument es tornà roent.

Després de la derrota del Japó a Midway, King advocà (amb l'aprovació tàcita de Roosevelt) per la invasió de Guadalcanal. Quan el General Marshall es resistí a aquesta línia d'acció, King afirmà que la Marina (i els Marines) portarien a terme sols la missió, i donà instruccions a l'Almirall Nimitz a procedir amb els plans preliminars. King guanyà eventualment la discussió, i la invasió tingué lloc amb el suport de la Junta de Caps d'Estat Major. La invasió va tenir èxit, sent la primera derrota en terra dels japonesos durant la guerra.

Dates de promocióModifica

CondecoracionsModifica

  Gran oficial de l'orde de la Corona (Bèlgica) 1948


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ernest King
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ernest_King&oldid=24072640»