Viquipèdia

Mare de Déu de la Bonanova

església a Barcelona
(S'ha redirigit des de: Església de la Mare de Déu de la Bonanova)

L'església dels Sants Gervasi i Protasi i de la Mare de Déu de la Bonanova[1] és un temple catòlic situat a la plaça de la Bonanova, al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona. Va ser construïda entre 1942 i 1962, obra de Josep Danés i Torras en estil neorenaixentista, acabada a la mort d'aquest per Joaquim Porqueras Bañeres. Pertany a l'arxiprestat de Sant Gervasi de l'Arxidiòcesi de Barcelona.

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Mare de Déu de la Bonanova
Imatge
Dades
TipusEsglésia Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteJosep Danés i Torras Modifica el valor a Wikidata
Construcció1942 Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicneorenaixement
historicisme arquitectònic Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaBarcelona i Sant Gervasi - la Bonanova (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 24′ 24″ N, 2° 07′ 59″ E / 41.406777°N,2.13313°E / 41.406777; 2.13313
Activitat
Diòcesiarquebisbat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Lloc webarquebisbatbarcelona.cat… Modifica el valor a Wikidata

Història modifica

 
Foto històrica de l'antiga església de la Bonanova.

En l'actual ubicació de l'església hi ha notícies d'una capella dedicada als sants Gervasi i Protasi des del segle x, situada en un lloc denominat Creu Trencada, a la cruïlla dels camins de Sarrià a Horta i de Barcelona a Collserola.[2] Aquest va ser el nucli de la vila de Sant Gervasi de Cassoles, un antic municipi que va ser agregat a Barcelona el 1897. Al segle xiii es va construir una nova església, d'estil romànic, que el 1245 va adquirir la categoria de parròquia.[2] La construcció del temple medieval va ser patrocinada pel noble Pere de Montjuïc, i va ser el seu primer rector el seu germà, Arnau de Montjuïc.[3] L'antiga església era petita, però suficient per donar servei als 200 habitants de la vila.[4]

Al segle xvii es va introduir la devoció a la Verge dels Afortunats o de la Bonanova, que va anar desplaçant a la dels germans màrtirs.[3] Durant la Guerra de Successió l'església va ser saquejada, el 1706 i 1714. Al segle xviii es van construir diversos altars i capelles laterals, com les de sant Vidal, del Roser i de la Puríssima Concepció.[5]

Al segle xix l'augment de la població va portar a ampliar l'església i a efectuar diverses reformes, realitzades per l'arquitecte Josep Ràfols entre 1842 i 1847, en estil neoclàssic;[6] el 1856 es van edificar dos campanars i, el 1862, es va afegir un rellotge a un dels campanars.[7] El 1876 es va fer una nova ampliació i diverses reformes, efectuades en estil neomudèjar per Josep Vilaseca:[6] es va ampliar el cambril, realitzat amb planta octogonal i amb cimbori, i es va construir una sagristia i una biblioteca.[8] El 1883, el papa Lleó XIII va proclamar a la Verge de la Bonanova copatrona de la vila de Sant Gervasi.[3] El 1889 es va reformar el campanar, i es van instal·lar nous vitralls, un cor i un orgue.[9] El 8 de setembre de 1900 es va produir la coronació canònica de la imatge de la Verge de la Bonanova, a càrrec del bisbe de Barcelona, Josep Morgades,[10] i el sacerdot i poeta Jacint Verdaguer va escriure un himne en honor seu.[11]

Durant el temps de rectoria de Santiago Estebanell (1906-1916), es van organitzar a l'església nombroses activitats socials, com una escola nocturna obrera, un consultori mèdic parroquial i un casal infantil, i es van celebrar diversos Jocs florals, en els quals van participar poetes com Josep Carner.[3] El 1936, a l'inici de la Guerra Civil, l'església va ser destruïda, i el seu rector, Lluís Xiró i Roig, assassinat.[11] El 1942 es va iniciar la construcció del nou temple, obra de Josep Danés i Torras; a la seva defunció el 1955 les obres van ser continuades per Joaquim Porqueras Bañeres, fins a la seva finalització el 1962.[12]

Descripció modifica

 
Interior de l'església.

Durant la postguerra espanyola es van restaurar nombroses esglésies destruïdes o danyades en el transcurs de la Guerra Civil, al mateix temps que es creaven altres noves, la majoria en un estil neorenaixentista d'inspiració florentina, continuador de la línia iniciada per Nicolau Maria Rubió i Tudurí en els anys 1920 al si del noucentisme català. Alguns exponents serien l'església del convent dels Caputxins de Sarrià (1940-1944), de Pere Benavent de Barberà; l'església de la Mare de Déu dels Àngels (1942-1957), del mateix Josep Danés i Torras; l'església del Perpetu Socors (1950), de Joaquim Porqueras Bañeres; i l'església de Sant Miquel dels Sants (1950-1963), d'Antoni Fisas, a més de l'església de la Mare de Déu de la Bonanova.[13]

Josep Danés i Torras va formar part de la segona generació noucentista, sorgida després de la Guerra Civil, la qual va entroncar amb el classicisme arquitectònic dels anys 1920, en contraposició a l'avantguardisme racionalista practicat durant la Segona República. Influït per l'arquitectura popular catalana, va estudiar en profunditat la tipologia de la masia o casa pairal catalana.[14] A més de l'església de la Mare de Déu de la Bonanova, va construir a Barcelona l'església de la Mare de Déu dels Àngels (1942-1957), situada al carrer de Balmes 78 (cantonada València), amb certes reminiscències de l'art déco.[15] Altres obres seves són: la façana de l'església de la Mare de Déu del Tura, a Olot (1929); l'església parroquial de Ribes de Freser (1940); el Santuari de Núria (1928-55) i l'estació del Cremallera (1930) del mateix lloc; les cases Farjas (1922) i Plana (1927) a Olot; i la masia Mariona (1931) a Mosqueroles.[14]

L'església de la Bonanova està inspirada en les basíliques paleocristianes,[16] amb una clara influència de la basílica de Santa Maria Major de Roma. La façana presenta un pòrtic sobre escalinata amb vuit columnes corínties, sobre el qual se situa un entaulament amb la inscripció Ave Gratia Plena Dominus Tecum; sobre aquest es troba un cos superior amb cinc finestrals d'arc de mig punt, dos d'ells amb les imatges dels sants Gervasi i Protasi, rematat per un frontó i una creu. Als costats del cos central es troben el campanar, a l'esquerra, amb un rellotge en cadascun dels seus quatre costats; i, a la dreta, una torre octogonal rematada per una cúpula acampanada i una rosa dels vents. L'interior presenta tres naus separades amb arcades de mig punt, amb capelles laterals, i un sostre d'enteixinat. Està decorat amb mosaics de Lluís Bru i esgrafiats i pintures de Francesc Labarta. Té una capella adjacent dedicada al Santíssim, on destaca un mosaic del Sant Sopar de Josep Obiols.[17]

Referències modifica

  1. ↑ «La iglesia de la Bonanova», 12-09-2014. [Consulta: 28 juny 2016].
  2. ↑ 2,0 2,1 DDAA, 1998, p. 263.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Sants Gervasi i Protasi (Mare de Déu de la Bonanova)». [Consulta: 28 juny 2016].
  4. ↑ DDAA, 2000, p. 11.
  5. ↑ DDAA, 2000, p. 12.
  6. ↑ 6,0 6,1 Fabre i Huertas Claveria, 1976, p. 75.
  7. ↑ DDAA, 1998, p. 287.
  8. ↑ DDAA, 1998, p. 288.
  9. ↑ DDAA, 2000, p. 13.
  10. ↑ DDAA, 2000, p. 6.
  11. ↑ 11,0 11,1 DDAA, 2000, p. 14.
  12. ↑ Puigvert i Solà, 2008, p. 161.
  13. ↑ Triadó i Barral i Altet, 1999, p. 250-251.
  14. ↑ 14,0 14,1 «Josep Danés Torras». [Consulta: 30 octubre 2015].
  15. ↑ Lacuesta i González, 1999, p. 44.
  16. ↑ Barral i Altet et al., Jornet, p. 303.
  17. ↑ Puigvert i Solà, 2008, p. 183.

Vegeu també modifica

Bibliografia modifica

  • DDAA. Els Barris de Barcelona II. Sants-Montjuïc, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1998. ISBN 84-412-2769-1. 
  • DDAA. Parròquia dels Sants Gervasi i Protasi Mare de Déu de la Bonanova. Barcelona: Parròquia dels Sants Gervasi i Protasi Mare de Déu de la Bonanova, 2000. 
  • Barral i Altet, Xavier; Beseran, Pere; Canalda, Sílvia; Guardià, Marta; Jornet, Núria. Guia del Patrimoni Monumental i Artístic de Catalunya, vol. 1. Barcelona: Pòrtic, 2000. ISBN 84-7306-947-1. 
  • Fabre, Jaume; Huertas Claveria, Josep M. Tots el barris de Barcelona III. Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, El Putxet, Sarrià i Pedralbes, Vallvidrera. Barcelona: Edicions 62, 1976. ISBN 84-297-1200-3. 
  • Lacuesta, Raquel; González, Antoni. Barcelona, guía de arquitectura 1929-2000. Barcelona: Gustavo Gili, 1999. ISBN 84-252-1801-2. 
  • Puigvert i Solà, Joaquim M. Josep Danés i Torras. Noucentisme i regionalisme arquitectònics. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008. ISBN 978-84-9883-040-8. 
  • Triadó, Joan Ramon; Barral i Altet, Xavier. Art de Catalunya 5: Arquitectura religiosa moderna i contemporània. Barcelona: Edicions L'isard, 1999. ISBN 84-89931-14-3. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mare de Déu de la Bonanova
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mare_de_Déu_de_la_Bonanova&oldid=30758211»