Batalla de Lugariz
La batalla de Lugariz fou una de les batalles de la primera guerra carlina.
| Primera Guerra Carlina | |||
|---|---|---|---|
| Tipus | batalla  | ||
| Data | 5 de maig de 1836 | ||
| Coordenades | 43° 19′ N, 1° 59′ O / 43.32°N,1.98°O | ||
| Escenari | Sant Sebastià | ||
| Lloc | Sant Sebastià | ||
| Estat | Espanya | ||
| Resultat | Victòria liberal | ||
| Front | Front del nord | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
.svg){kind=icon}
.svg){kind=small}
Antecedents modifica
La rebel·lió va esclatar després de la convocatòria de les Corts el 20 de juny de 1833 quan el pretendent dom Carles, refugiat a Portugal es va negar a jurar lleialtat a Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies i l'1 d'octubre, recolzat per Miquel I de Portugal va reclamar el seu dret al tron. La revolta no va tenir el suport de l'exèrcit i la guerra començà el 6 d'octubre quan el general Santos Ladron de Cegama va prendre Logronyo, passant a Navarra per unir-se amb els revoltats,[1] sent capturat a la batalla de Los Arcos[2] i afusellat als pocs dies. A Catalunya, la rebel·lió de Josep Galceran a Prats de Lluçanès el 5 d'octubre va ser sufocada pel capità general Llauder.
La presència carlina quedà afeblida amb la campanya del liberal Pedro Sarsfield[3] i Tomás de Zumalacárregui va assumir la direcció dels contingents navarresos el 15 de novembre, i dels bascos tres setmanes després, reactivant la rebel·lió al nord, organitzant l'exèrcit carlí,[4] va capturar la Real Fábrica de Armas de Orbaiceta, provocant la substitució del general Valdés per Vicente Genaro de Quesada, qui va començar les represalies.[5]
L'exèrcit liberal de José Ramón Rodil va tractar de destruir l'exèrcit de Zumalacárregui i arrestar Carles Maria Isidre de Borbó però després d'una desastrosa campanya es va veure obligat a renunciar al comandament per Manuel Lorenzo. Les tropes isabelines de Navarra no van ser capaces de contenir l'exèrcit de Zumalacárregui, que va capturar un comboi d'armes que anava de Burgos a Logronyo pel camí real, però sense poder destruir l'exèrcit liberal,[6] la temptativa sobre Madrid quedà avortada[7] i Jerónimo Valdés es va decidir a atacar Tomás de Zumalacárregui al seu reducte de la vall d'Amescoas amb 21.000 homes, la major mobilització de tropes cristines des de l'inici del conflicte.[8]
Edward Granville Eliot va arribar el 25 d'abril a la vall de La Berrueza on s'havia retirat Tomás de Zumalacárregui des d'Amescoas i va aconseguir que els dos bàndols signessin el Conveni d'Eliot.[9]
Després del desastre d'Artaza, Jerónimo Valdés es va retirar a la riba sud de l'Ebre, ordenant l'evacuació de les guarnicions isabelines entre Logronyo, Vitoria i Pamplona i la frontera francesa, obrint el camí a Zumalacárregui per conquerir el País Basc, ocupant Guipúscoa en poques setmanes tret de Sant Sebastià i Hondarribia, aconseguint nombroses peces d'artilleria. Després de la mort de Zumalacárregui es nomenà nou comandant a Francisco Benito Eraso[10] i després a Vicente Moreno González, que en octubre del mateix any rellevat per Nazario Egia.[11] Amb el frustrat Setge de Bilbao els carlins van moure el comandament a Estella. Vicente Moreno en octubre del mateix any fou rellevat per Nazario Egia.[11]
Luis Fernández de Córdova va decidir-se a recuperar els territoris ocupats durant la primavera per Zumalacárregui i les comunicacions entre Vitòria i Pamplona i Vitòria i Sant Sebastià, però no van ser capaços de foragitar els carlins del coll d'Arlaban, i els carlins van assetjar Sant Sebastià a finals de 1835 al comandant de José Miguel de Sagastibeltza, qui volia atacar i prendre la ciutat, però cap militar carlí Nazario Egia desitjava mantenir el setge sense atacs. Els donostiarres van sol·licitar ajuda a Luis Fernández de Córdoba, qui els va enviar a la Legió Auxiliar Britànica de George de Lacy Evans, i Sagastibeltza va demanar més homes a Egia però necessitava les tropes i no va enviar reforços.[12]
Batalla modifica
El 5 de maig, 4.500 britànics i 1.500 liberals sota el comandament del general George de Lacy Evans van atacar les posicions carlines, que van retrocedir fins Lugaritz, Munto i Puyo, mentre a Aiete van frenar l'atac britànic amb tres canons. A Lugaritz van haver de suportar un dur atac liberal amb baioneta, patint moltes baixes, havent de retirar-se. Els sloop de guerra HMS Salamander i HMS Phoenix de la Royal Navy van disparar els seus canons contra les posicions carlines,[13] incendiant el mas de Lugaritz, i en els combats el general Sagastibeltza va rebre un tret al cap durant una càrrega amb baioneta i va morir a l'instant. Reforçats pels 1.300 soldats que van arribar en vaixell, els britànics van tornar a carregar, obligant als carlins a retirar-se fins a Oriamendi.[12]
Conseqüències modifica
El bloqueig de Sant Sebastian va continuar tot i guanyar la batalla de Lugariz, i els liberals únicament van aconseguir ampliar lleugerament el cercle del setge. Al març de l'any següent es va produir la batalla d'Oriamendi i dos mesos després, aprofitant l'Expedició Reial, els donostiarres van aconseguir trencar el bloqueig després de prendre Hernani.[12]
Referències modifica
- ↑ anònim, 1846, p. 276.
- ↑ anònim, 1846, p. 277-279.
- ↑ anònim, 1846, p. 280.
- ↑ «Nazar eta Asarta (1833-XII-29)» (en basc). Museo Zumalakarregi Museoa. [Consulta: 19 setembre 2015].
- ↑ «Primera Guerra Carlina» (en castellà). Gran Enciclopedia Navarra. [Consulta: 20 setembre 2015].[Enllaç no actiu]
- ↑ Pirala, 1856, p. 268.
- ↑ Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana (en castellà). vol.34. Espasa-Calpe, p. 573.
- ↑ Lawrence, 2014, p. 78.
- ↑ Orellana, Francisco José. Historia del General Prim (en castellà). vol.1. Centro editorial artístico de Miguel Seguí, 1852, p. 660.
- ↑ de Ramón Carbonell, Ignacio. Revista de España, de Indias y del extrangero (en castellà). Volum 9. Imprenta de Alegria y Charlain, 1847, p. 125.
- ↑ 11,0 11,1 de Ramón Carbonell, Ignacio. Revista de España, de Indias y del extrangero (en castellà). Volum 9. Imprenta de Alegria y Charlain, 1847, p. 128.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 «Donostia (1836-V-5)» (en basc). Zumalakarregi Museoa. [Consulta: 3 octubre 2015].
- ↑ «History today» (en anglès). History today, 26, 1-6, pàg. 184 [Consulta: 3 octubre 2015].