Viquipèdia

Fina Rifà

il·lustradora catalana

Josefina Rifà i Llimona (Palma, 1939), coneguda com a Fina Rifà, és una il·lustradora i mestra catalana. Centrada artísticament en el públic infantil, la seva trajectòria professional ha estat lligada de manera permanent a la il·lustració de llibres i a la revista juvenil Cavall Fort.[1][2]

Infotaula de personaFina Rifà
Biografia
Naixement1939 Modifica el valor a Wikidata (84/85 anys)
Palma (Mallorca) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ResidènciaEl Camp de l'Arpa del Clot (Barcelona)
FormacióEscola de Belles Arts de Barcelona
Cercle Artístic de Sant Lluc
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióil·lustradora, pedagoga Modifica el valor a Wikidata
OcupadorCavall Fort
El Tatano
Tretzevents Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsBernat Cormand Rifà Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webfinarifa.com Modifica el valor a Wikidata
Discogs: 3017798 Modifica el valor a Wikidata

Trajectòria modifica

Fina Rifà, filla d'una família barcelonina, va néixer a Palma l'estiu del 1939 i ha viscut sempre a Barcelona.[3][4] Ha tingut una formació artística molt diversa: dibuix al Cercle Artístic de Sant Lluc i pintura als tallers de Núria Llimona, Josep Serra Llimona i posteriorment als cursos de Xavier Serra de Rivera a l'Escola Eina. També passà per les escoles de Llotja i Belles Arts de Barcelona.[4][5] Dedicada professionalment a la il·lustració i a l'ensenyament com a mestra, també ha dissenyat cartells per a entitats culturals i cíviques, logotips, auques, portades de CDs, discos i cassets[6] i col·labora, puntualment o de manera contínua, en diverses revistes com Cavall Fort.

Al llarg des anys 1960 va tenir una estreta relació amb l'empresa Didó per a la que va dissenyar material didàctic pensat sobretot per a escoles, algunes joguines, així com el packaging de moltes altres. El tren Carrilet, dissenyat conjuntament amb Anton Font, va ser seleccionat als premis Delta de l'ADI-FAD l'any 1967 i se'n conserva un exemplar al fons del Museu del Disseny de Barcelona.[7][8][9][10]

Pel que fa a l'àmbit acadèmic, ha publicat articles sobre expressió plàstica i teoria de la il·lustració en revistes especialitzades.[6] Ha participat com a professora a les Escoles d'Estiu, ha impartit cursos de formació de mestres a l'ICE de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma de Barcelona i ha impartit cursos d'il·lustració a l'Escola Professional de la Diputació de Barcelona.[8] En paral·lel, ha estat membre de la junta de l'Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya (APIC), de la qual en va ser presidenta durant els anys 1986 i 1987. A més a més, ha estat representant d'aquesta associació a les juntes del Consell Català del Llibre per a Infants i Joves i de l'Associació Catalana d'Amics del Llibre Infantil i Juvenil (ACALI).[7][8]

A la revista Cavall Fort, Fina Rifà va començar a fer-hi il·lustracions des de l'exemplar número 2,[3][5] tot establint una continuïtat que amb els anys la va portar a formar part del seu consell de redacció.[3][11] Hi ha il·lustrat contes i articles sobre temes diversos; a més de dibuixar la sèrie de narracions sobre la història de Catalunya escrites per Maria Novell.[12] També hi ha col·laborat escrivint alguns articles de divulgació.[13] En paral·lel, ha contribuït també de manera periòdica a les revistes infantils Tretzevents i El Tatano.[2][7]

Amb la il·lustració del llibre Chiribit (1963) de Marta Mata, i Tula, la tortuga (1964) de Maria Àngels Ollé, Fina Rifà va començar una llarga trajectòria com a dibuixant que, a finals dels anys 80, sumava més de dos-cents títols publicats.[14] Entre les diverses editorials catalanes amb les que ha col·laborat destaquen La Galera, Vicens Vives, La Magrana o Cruïlla, que l'han portat a il·lustrar obres d'autors de renom com ara Joaquim Carbó, Miquel Desclot, Mercè Canela i Xesco Boix entre d'altres. A més a més, ha il·lustrat alguns llibres per a adults, com el poemari Si em dónes l'adéu no et prenc pel mot (1979) de Ricard Creus, Nívia (1981) d'Anton Carrera o Ofrena de capvespre (2009) de Jordi Llimona.[5][7]

Des de l'any 1977 participa amb la seva obra en exposicions individuals i col·lectives en territori català, espanyol i també en diverses ciutats europees.[7][15][16] Les més recents corresponen a les individuals que es van fer periòdicament a la Sala Rovira de Barcelona (2000-2010),[17] Dibuixant Històries a l'Institut Montserrat de Barcelona (2012) i la col·lectiva Cambio de luces al Museo ABC de Dibujo e Ilustración de Madrid (2015) i al Museo Patio Herreriano de Valladolid (2016).[18] També participa en Sharing a Future: Books in Catalan dins la col·lectiva Vet aquí una vegada… / C’era una volta… de la Bologna Children's Book Fair (2017).[19] Fina Rifà va ser una de les artistes presents a l'exposició Som aquí. Les dones en el disseny 1900-avui, organitzada el 2023 pel Museu del Disseny de Barcelona, que recuperava les dissenyadores pioneres dels anys 1960, 1970 i 1980 a Catalunya.

[20]

L'any 2019 guanya el Premi Maria Rius[21] convocat per les llibreries Laie i La Caixa d'Eines en reconeixement a la trajectòria professional d'un il·lustrador o d'una il·lustradora que, amb una expressió artística pròpia, sigui un referent per haver apropat la lectura als més petits.[22]

Estil artístic modifica

Fina Rifà empra un dibuix net que combina amb un ús vaporós de la tècnica aiguada. La seva línia, que defineix contorns, és orgànica, fluida i considerada com a molt dinàmica. El seu traç és net i segur, fet amb una excel·lent economia de mitjans. Ha practicat tècniques diferents amb preferència per la combinació de ploma negra amb tintes i llapis suaus. Durant els seus inicis il·lustratius emprava el color com a complement del dibuix, però després va evolucionar l'estil tot conferint-li valor propi.[7][23]

El seu doble vessant d'il·lustradora i mestra ha motivat una preocupació per aconseguir una màxima interrelació entre textos i dibuixos; clars, entenedors i amb una voluntat formativa, comunicativa i alhora estètica, especialment a l'abast del públic novell en la lectura.[6][7] Traça personatges infantils, joves i ancians amb un rol de marcada activitat i responsables en la seva alegria de viure, que pel fet de ser naturals en les seves manifestacions resulten agradablement didàctics. En conseqüència, es mostren pedagògics a l'hora de comportar-se amb sincera llibertat i amb imaginació positiva.[23]

Obres destacades modifica

Algunes de les seves obres i col·laboracions artístiques més destacades són:[7][6]

  • Chiribit, de Marta Mata (1963)
  • Tula la Tortuga, de Maria Àngels Ollé (1964)
  • Rínxols d'Or, de Marta Mata (1970)
  • Tris Tras, primeres lectures, de Marta Mata, Josep M. Cormand i Montserrat Correig (1979)
  • Si em dones l'adeu no et prenc pel mot, de Ricard Creus (1979)
  • Nívia, d'Anton Carrera (1981)
  • El núvol gris, gras i gros, d'Antoni Cuadrench (1988)
  • Més música, mestre!, de Miquel Desclot (2001)
  • Ofrena de Capvespre, de Jordi Llimona (2009)

Referències modifica

  1. ↑ «Fina Rifà». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Rifà, Fina, 1939-». Biblioteca Nacional de Catalunya, 11-01-2016. [Consulta: 14 març 2017].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Antolín, Àngels. Quadern de Lectura “El gos del metro” (PDF). Editorial Cruïlla, 2004 [Consulta: 13 juny 2017]. 
  4. ↑ 4,0 4,1 Orquín, Felicidad. «Fina Rifà». A: Ilustradores de libros para niños (en castellà). Zamora: Casa de Cultura, 1981. 
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Santmartí Roset, Carme. «Il·lustradores i dibuixants». A: Catalanes del XX. Vic: Eumo, 2006. 
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 García Padrino, Jaime. Formas y colores: la ilustración infantil en España. Cuenca: Universidad de Castilla La Mancha, 2004, p. 238-239. 
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 Sanmartí, Carme. Il·lustradores” (PDF). Universitat de Vic, 2013, p. 40 [Consulta: 2 juny 2019]. 
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 «Diccionari d'autors i autores de literatura infantil i juvenil en català». Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil. [Consulta: 13 juny 2017].
  9. ↑ Dones X Disseny X Dones (en català). Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura de Barcelona. Disseny Hub Barcelona, 2023, p. 114-115. ISBN 978-84-9156-559-8. 
  10. ↑ «Resultat de la cerca | Museu del Disseny de Barcelona». [Consulta: 11 novembre 2023].
  11. ↑ Serés Aguilar, Antoni «El consell de redacció». Núvol, 30-11-2012 [Consulta: 13 juny 2017].
  12. ↑ Carbó, Joaquim «Maria Novell (1914-1969)». El Punt Avui, 16-05-2014 [Consulta: 12 juny 2017].
  13. ↑ «Biografia de Fina Rifà». Web personal. Arxivat de l'original el 4 de març 2016. [Consulta: 14 juny 2017].
  14. ↑ «Bibliografia de Fina Rifà». Faristol, 1989, pàg. 35-41.
  15. ↑ «Exposicions de Fina Rifà». Web personal. Arxivat de l'original el 26 de setembre 2017. [Consulta: 14 juny 2017].
  16. ↑ Íbero, 1994.
  17. ↑ Rovira i Bori, Segimon. «Llistat d'exposicions Sala Rovira» (PDF). Sala Rovira. [Consulta: 15 març 2017].
  18. ↑ «Cambio de luces: Ilustración española en los años 70» (PDF) (en castellà). Museo ABC. ABC [Madrid], núm. 50, 2016.
  19. ↑ Institut Ramon Llull. Sharing a future: Books in Catalan (en anglès), 2017, p. 87. 
  20. ↑ Dones x disseny x dones. Barcelona: Museu del Disseny de Barcelona, 2023. ISBN 9788491565598. 
  21. ↑ «La il·lustradora Fina Rifà guanya el premi Maria Rius». CCMA, 01-06-2019. [Consulta: 2 juny 2019].
  22. ↑ «Premi Maria Rius». Laie, 21-06-2018. [Consulta: 2 juny 2019].
  23. ↑ 23,0 23,1 Cadena, Josep M «La gracia musical de Fina Rifà» (en castellà). El Periódico de Catalunya, 13-11-2010, pàg. 45. Arxivat de l'original el 5 de desembre 2021 [Consulta: 15 març 2017].

Bibliografia modifica

  • García Padrino, Jaime. Formas y colores: la ilustración infantil en España (en castellà). vol. 9. Cuenca: Universidad de Castilla La Mancha, 2004 (Colección Arcadia). ISBN 9788484272984. 
  • íbero, Albra. El llibre: un món màgic. 13 il·lustradors exposen. Madrid: Blanquerna Llibreria Catalana. ISBN 8420093017921. 
  • Sanmartí, Carme; Julio, Teresa; Riba, Caterina. Il·lustradores. Universitat de Vic, 2013 (Col·lecció Catalanes del XX). ISBN 978-84-941644-4-6. 
  • Rius Bou, Àngels; Rubio Larramona, Carme «La il·lustració serena de Fina Rifà». Serra d'Or, núm. 685, gener 2017, pàg. 44-47.

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fina_Rifà&oldid=32861540»