Francesc Palau i Quer

sacerdot català, fundador de les congregacions dels Carmelites Descalços Terciaris
(S'ha redirigit des de: Francesc Palau)

Francesc Palau i Quer (Aitona, Segrià, 29 de desembre de 1811 - Tarragona, 20 de març de 1872) va ser un sacerdot, frare carmelita descalç, fundador de les congregacions dels Carmelites Descalços Terciaris, que van donar origen a les Germanes Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes. Va ser beatificat per Joan Pau II el 1988.

Infotaula de personaFrancesc Palau i Quer, o
Francesc de Jesús, Maria i Josep

Retrat Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ca) Francesc Palau i Quer
(es) Francisco Palau y Quer Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Francisco Palau y Quer Modifica el valor a Wikidata
29 desembre 1811 Modifica el valor a Wikidata
Aitona (Segrià) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 març 1872 Modifica el valor a Wikidata (60 anys)
Tarragona Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Pneumònia Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaCapella de les Carmelites Missioneres Teresianes (Tarragona) 
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Es coneix perFundador de les Carmelites Missioneres Teresianes i les Germanes Carmelites Missioneres
Activitat
Ocupaciósacerdot catòlic Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósCarmelites descalços
Fundador
CelebracióEsglésia Catòlica Romana
Beatificació24 d'abril de 1988 , Roma nomenat per Joan Pau II
PelegrinatgeTarragona (tomba); Aitona (casa natal i cova); santuari des Vedrà (Eivissa)
Festivitat7 de novembre; 20 de març (al Martirologi romà)
IconografiaHàbit de carmelita descalç

Vida modifica

Francesc Palau era el setè dels nou fills de Josep Palau i Maria Antònia Quer, que formaven una família modesta dedicada a l'agricultura. Va néixer a la Casa natal del Beat Francesc Palau i Quer d'Aitona.[1] Va créixer en un ambient molt devot i freqüentant l'església. Va estudiar a Lleida i als 17 anys va decidir fer-se sacerdot.

Va entrar al seminari de Lleida l'octubre de 1828 i va obtenir una beca que li permeté seguir els estudis. El 1832, va renunciar a la beca per a ingressar a l'orde dels carmelites descalços, a Barcelona.

Vida religiosa modifica

Entrà a l'orde carmelita com a postulant el 23 d'octubre de 1832, prenent el nom religiós de Francesc de Jesús, Maria i Josep. Va professar com a frare el 15 de novembre de 1833, estudiant teologia i filosofia al Convent de Sant Josep de Barcelona. El 1835, va tenir lloc la desamortització dels convents d'Espanya, amb alguns episodis d'anticlericalisme: el Convent de Sant Josep va ser incendiat i l'orde va ser suprimit. Els monjos del convent van ser empresonats a la Ciutadella. Francesc s'havia amagat a casa d'una família veïna, però uns dies després es presentà a la Ciutadella per a unir-se als seus companys. Al mes següent van ser alliberats, i Francesc es dirigí a Lleida.[2]

Va recomençar la seva vida de retir ascètic a Aitona, a una cova vora de l'ermita romànica de sant Joan de Carratalà. Va ser ordenat sacerdot a Barbastre el 2 d'abril de 1836. Llavors va fer tasques pastorals i d'apostolat per Catalunya i Aragó. El 1840 es va exiliar a França, on visqué com a eremita fins a l'abril de 1851 als pobles pirinencs de Montdesir, Livron i Cantayrae. Les autoritats eclesiàstiques van criticar el seu estil de vida, retirat, com a contrari al sacerdoci i a les noves tendències del cristianisme, i Palau va escriure com a defensa la seva La vida solitaria no se opone a las funciones de un sacerdote sobre el altar, on defensa l'ascetisme.

Va tornar a Espanya el 21 d'abril de 1851. El 1853 va comprar uns terrenys a Vallcarca amb una cova, que li serviria de lloc de retir.[2] Va ser director del Seminari Conciliar de Barcelona i, a l'església de Sant Agustí Nou, funda l'anomenada Escola de la Virtut, on cada diumenge predica i publica el Catecismo de las virtudes, entre 1851 i 1854. Va tenir molt èxit i, a més d'assumptes religiosos, va tractar en les seves conferències i publicacions qüestions d'actualitat, com els moviments i ideologies del moment: Kant, els falansteris de Fourier, protestantisme, deïsme, associacions i sindicats, comunisme, dret d'associació, etc. Les autoritats polítiques, que buscaven un cap de turc de les revoltes obreres de 1854, van acusar l'Escola de la Virtut com a incitadora dels avalots i la van prohibir. Malgrat que l'opinió majoritària a la premsa de la ciutat qualificava d'absurda la decisió, Palau va ser exiliat a Eivissa de 1854 a 1861.

Eivissa modifica

L'exili li va permetre fer apostolat a l'illa, i després a Mallorca i Menorca. Freqüentment es retirava a l'illot d'es Vedrà a meditar-hi. Va fundar una casa i ermita a es Cubells i va entronitzar la Mare de Déu de les Virtuts. El 1860-1861, va reorganitzar els eremites de Sant Honorat de Randa i va meditar sobre la fundació d'una congregació que vinculada a les carmelites descalces, es dediqués a l'apostolat actiu, l'ensenyament i l'assistència. Així, va fundar l'Orde Tercer de Germans i Germanes de la Mare de Déu del Carme i Santa Teresa de Jesús, en les seves branques masculina (1860, ja desapareguda) i femenina (1861), dividida després en les actuals congregacions de Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes. Va escriure Mis relaciones con la Iglesia, de caràcter autobiogràfic.

Últims anys modifica

En tornar d'Eivissa va fer construir l'ermita de Santa Creu de Vallcarca, als terrenys que havia comprat, acabada cap el 1861, on hi va viure amb els 3 monjos que amb ell formaven la comunitat, que eren anomenats 'els penitents', origen del nom del barri dels Penitents.[2] Allà els diumenges hi practicava exorcisme, amb gran afluència de visitants i fidels.[3] Per aquestes pràctiques va ser empresonat de nou, però posat en llibertat sense càrrecs.[2] Va ser nomenat director dels Carmelites Terciaris espanyols el 1867. El 1868 va començar la publicació del setmanari El ermitaño, que va dirigir i, en bona part, escriure. Entre el gener i el març de 1872 redacta i prepara per a la publicació les regles i constitucions dels Carmelites Descalços Terciaris, que veuen la llum a Barcelona el mateix any.

Immers en la seva tasca d'apostolat i direcció de la congregació que havia fundat, el febrer de 1872 va anar fins a Calassanç (Osca) per assistir els empestats d'una epidèmia, on va contraure la malaltia. El 20 de març de 1872 moria a Tarragona.

Va ser beatificat per Joan Pau II el 24 d'abril de 1988. La seva festivitat és el 7 de novembre.

Obres modifica

Va escriure diverses obres (se'n donen el títol i el lloc i any de la primera edició; estan en orde cronològic):

  • de caràcter pastoral i espiritual:
    • Lucha del alma con Dios, editada a Montauban el 1843.
    • Catecismo de las Virtudes, Barcelona 1852.
    • La escuela de la virtud vindicada, Madrid 1859.
    • Mes de María: flores del mes de mayo, Barcelona 1862.
    • La Iglesia de Dios figurada, Barcelona 1865.
  • De caràcter autobiogràfic:
    • La vida solitaria.
    • Mis relaciones con la Iglesia.
    • Cartas.

I els reglaments per a les congregacions de germans carmelites, en diverses redaccions: 1851, 1862, 1863, 1866-1867 i 1872.

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. «Casa natal del Beat Francesc Palau i Quer d'Aitona». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural. [Consulta: 12 juliol 2021].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Ruta Palautiana» (en castellà). Carmelitas Misioneras, juny 2011.
  3. «Via Crucis dels Penitents (Gràcia, Vallcarca i els Penitents)». Endrets.

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Palau i Quer