Gauche Divine
La gauche divine ("esquerra divina") fou un moviment d'intel·lectuals i artistes d'esquerra de la dècada del 1960 i començaments de la dècada del 1970, que sorgí entorn la discoteca Bocaccio de Barcelona.[1] La majoria dels seus membres provenien de la burgesia i les classes altes de la capital catalana, entre els quals hi havia arquitectes, novel·listes, filòsofs, poetes, fotògrafs, editors, gent del cinema, models, dissenyadors i interioristes. La gauche divine va estar també lligada al moviment cinematogràfic anomenat escola de Barcelona.[2]
Els membres no tenien unes vinculacions polítiques clares, tot i anomenar-se d'esquerres. En l'època tardofranquista el grup es caracteritzà per fer ostentació d'un alliberament en les formes tradicionals d'entendre la vida. Els seus membres no formaven part de moviments polítics, tot i que alguns van passar a integrar-se en grups polítics durant la transició democràtica espanyola.
L'escriptor i periodista Joan de Sagarra va ser qui va batejar el grup amb el nom de gauche divine[1][3] en una publicació al periòdic Tele/eXpres del 7 d'octubre de 1967,[4] arran de la festa de presentació de Tusquets Editores a la sala Price.
Persones molt diverses en formaren part; entre d'altres, escriptors i poetes, com Félix de Azúa, Josep Maria Carandell, Anna Maria Moix i Meseguer, Terenci Moix, Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo i Rosa Regàs; arquitectes i dissenyadors, com Òscar Tusquets, Ricardo Bofill, Oriol Bohigas i Elsa Peretti; cantants, com Guillermina Motta i Serrat; fotògrafs, com Colita, Oriol Maspons i Xavier Miserachs; models, com Teresa Gimpera, considerada musa del grup; editors, com Jordi Herralde, Esther Tusquets o Beatriz de Moura; gent del món del cinema, com Gonzalo Herralde i integrants de l'escola de Barcelona, com Gonzalo Suárez, Romà Gubern, Ricardo Franco o Vicente Aranda; i d'altres, com Jaume Perich, Maria Antònia Mir, Oriol Regàs, Eugenio Trías Sagnier, Serena Vergano, Albert Puig Palau i Lluís Serrat.
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 Vila Sanjuán, Sergio. «Lectura crítica de la 'gauche divine» (en castellà). La Vanguardia], 28-12-2011.
- ↑ 116 icones turístiques de Catalunya. Barcelona: Ara Llibres, s.c.c.l., 2011. ISBN B-46.2872010 [Consulta: 18 gener 2014].
- ↑ Fallece Oriol Regàs, el comprometido anfitrión de la 'gauche-divine' a El País, per Agustí Fancelli, 18/3/2011 (castellà)
- ↑ Isern, Joan Josep. «Què commemorarem el 2019?». Vilaweb, 31-12-2018. [Consulta: 2 gener 2019].
Vegeu també
modificaEnllaços externs
modifica- «Gauche Divine». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- «318 - La "gauche divine"» (podcast). En Guàrdia. Catalunya Ràdio. [Consulta: 26 setembre 2010].