Hidrazina
La hidrazina, també anomenada diazina, és un compost químic de fórmula N2H4. És un líquid incolor amb olor amoniacal. La hidrazina és altament tòxica i perillosament inestable, llevat que es faci servir dissolta. Anualment se'n produeixen unes 260.000 tones.[1] La hidrazina es fa servir principalment com a agent escumant en la preparació de polímers escumosos. Altres usos rellevants són com a precursor per a catalitzadors de polimerització i de medicaments. A més a més, la hidrazina també s'usa en diversos coets i per a preparar els precursors del gas emprat en els airbags. La hidrazina s'usa en els cicles de vapor de centrals elèctriques nuclears i convencionals per a controlar les concentracions d'oxigen i reduir així la corrosió.
 | |
| Substància química |
compost químic, líquid inflamable de classe IC, carcinògen ocupacional i azane  |
|---|---|
| Massa molecular | 32,037 uma |
| Estructura química | |
| Fórmula química | H₄N₂ |
| SMILES canònic |
Model 2D NN |
| Identificador InChI | Model 3D |
| Propietat | |
| Densitat | 1,01 g/cm³ (a 20 °C) |
| PKa | 8,1 |
| Punt de fusió | 2 °C |
| Punt d'ebullició | 113 °C (a 760 Torr) |
| Pressió de vapor | 10 mm Hg (a 68 °F) |
| Perill | |
| Límit inferior d'explosivitat | 2,9 % |
| Límit superior d'explosivitat | 98 % |
| Límit d'exposició promig ponderat en el temps | 1,3 mg/m³ (8 h, Estats Units d'Amèrica) |
| Límit d'exposició sostre | 0,04 mg/m³ (sense valor) |
| Punt d'inflamabilitat | 37 °C |
| IDLH | 65,5 mg/m³ |
 4
4
3
| |
 | |
PropietatsModifica
La hidrazina té unes propietats físiques similars a les de l'aigua, amb un punt de fusió d'1 °C i un punt d'ebullició de 114 °C. També forma enllaços per pont d'hidrogen.
SíntesiModifica
Una de les formes de sintetitzar hidrazina és el procés Olin Rashig, pel qual es fa reaccionar amoníac amb hipoclorit de sodi.
ReferènciesModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hidrazina |
- ↑ Jean-Pierre Schirmann, Paul Bourdauducq "Hydrazine" in Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry, Wiley-VCH, Weinheim, 2002. doi:10.1002/14356007.a13_177(anglès)