Humanitats

disciplines acadèmiques que estudia la cultura humana
Seawifs global biosphere Centered on the Pacific.jpg
Aquest article forma part de la sèrie
Ciència
Disciplines científiques
Mètode i recerca
Epistemologia
Matèria
Física
Química
Natura
Astronomia
Ciències de la Terra
Agronomia
Ecologia
Vida
Biologia
Ciències de la salut
Humanitats
Ciències humanes
Ciències socials
Medi ambient
Ciències ambientals

Les humanitats són un grup de matèries acadèmiques unides pel seu objectiu d'estudiar la condició humana i una aproximació qualitativa que normalment evita que un sol paradigma arribi a definir una disciplina. La separació de les ciències data de l'edat mitjana (amb el trivium i el quadrivium) i ha anat creixent a mesura que s'especialitzava el saber

En acadèmia, hom considera que les humanitats són, conjuntament amb les ciències socials i les ciències naturals, un dels tres components més importants de les arts i ciències liberals.

Els estudiosos que treballen amb les humanitats són descrits com humanistes, però això pot ser confús, car també descriu una postura filosòfica (l'humanisme) que alguns estudiosos d'humanitats antihumanistes refusen.

DefinicióModifica

El terme humanitats prové del llatí i la paraula es construeix durant el Renaixement europeu, a les portes i tot entrant a l'Edat moderna. És a l'Itàlia actual que el concepte pren forma, encara que a Occident les humanitats ja porten des de l'Edat antiga construint-se.

En una definició estricta, les humanitats són:

tot tipus d'estudis i reflexions que ubiquen l'home al centre de la realitat i que en fan la mesura de totes les coses[1]

L'ús posterior ha portat a definir igualment les humanitats com a la "forma de divisió del coneixement amb què es realitzen funcions administratives" en "la docència i la investigació" però, tot i així, aquesta és una definició que descriu l'ús que se'n fa. No es dedica doncs a definir l'objecte.[1]

Tanmateix, en aquestes dues definicions hi trobem la concepció que es fa de les ciències humanes a banda i banda del planeta. Mentre Occident veu les humanitats com l'estudi de l'home, sense quelcom de més pràctic, llevat de tenir coneixement, a l'Àsia les humanitats han estat vinculades des de ben inicialment a l'administració i l'estat. La Xina principalment és la qui procura aquesta segona definició. S'hi desenvolupa ben aviat tot un aparell administratiu que a Europa no existia i que necessitava tenir gent formada per portar l'estat.

Objecte d'estudiModifica

Mentre que la definició exacta d'humanitats pot ser contenciosa, les següents disciplines són normalment reconegudes com la seva base:

D'altres eixamplen la definició per incloure-hi altres estudis de la vida humana usant descripcions i anàlisis qualitatives, incloent-hi grans parts dels següents camps:

Història del moviment humanísticModifica

FundacióModifica

Les humanitats queden d'alguna manera fundades a l'Edat moderna. És a Itàlia, més concretament a Florència, on hi neix un nou pensament, menys religiós i que desplaça la teologia tot posant al centre l'ésser humà. Hi haurà una revolució a les ciències dures i toves gràcies a aquest canvi substancial de focus. Els estats italians miren de reprendre el llegat grecollatí i tot emmirallant-s'hi, funden universitats on s'hi cursa les humanitats. L'objectiu era explorar, entendre el món, més enllà de la religió.[2]

Som a les acaballes del segle XIV i l'inici del segle XVI. El coneixement comença a deslligar-se de l'Església catòlica. Obren universitats una mica per tot Itàlia i això és reprès a Europa. És el cas de les universitats de Txèquia, Eslovàquia o França. Això va ser possible pel període de decadència viscut per la jerarquia eclesiàstica. La població i el clergat mateix cerquen explicacions, es desvinculen de les pràctiques i la doctrina que imposa Roma. Neix doncs un moviment intel·lectual que cerca imitar l'Antiguitat clàssica europea.[2]

És aquest moviment que dona nom a les humanitats i que funda les mateixes. Cap a l'any 1500 es fan dir "umaniili" que és un trasllat a llengua italiana d'"humanilas" (en llatí). Reprenen el concepte de Ciceró i, com els romans, expressen amb aquest mot, que vol dir en català humanitats, l'absència de preocupació per la vida d'ultratomba, segons el professor Alberto Saladino García.[3]

El model medieval d'estudis s'adapta a les noves preocupacions. La història es concep com quelcom que passa terrenalment, entre els homes, és a dir, s'abandona tot el relat providencialista segons el qual les coses provenen de Déu. Una batalla si es perdia, era perquè Déu així mateix ho va estimar, segons la literatura providencialista. La descentralitat de la religió porta a entendre que la història la fan els humans.[4] Fet això, el currículum mateix canvia. S'estableixen universitats per tal que s'hi pugui estudiar i explorar el pensament a partir de la centralitat atorgada a l'home. Són els studia humanitatis.

La Primera Il·lustracióModifica

 
Estàtua romana que representa a Apol·ló, s. - II. Les arts formaven part de l'ensenyament humanístic.

L'antiga GrèciaModifica

El segle VI abans de la nostra era grec és considerat ben sovint una primera il·lustració. Va ser possible gràcies als anomenats presocràtics. Un grup de ciutadans grecs deixen de llegir la mitologia de la mateixa manera i de mica en mica secularitzen el coneixement de la religió. Neix la filosofia que vol dir "amor al saber". S'hi explora tots els camps mitjançant la maièutica. Les preguntes donen més preguntes i s'amplia el coneixement.

Inicialment aquest ambient reflexiu promou associacions de ciutadans amb les mateixes preocupacions. Més endavant es funden escoles. D'aquí es trauran termes actuals com ara escola o liceu, fins i tot col·legi. Hi ha certa discrepància sobre qui va fer possible tot plegat. Podria haver estat els textos homèrics, tot i que la majoria d'historiadors i historiadores designen a tres autors tràgics, Sòfocles, Eurípides i Esquil ja que foren els qui celebraven "la grandesa de l'home dins la impotència com a la potència". Altres, finalment, designen a Protàgores com a principal iniciador de l'humanisme grec.[5][6]

És amb els sofistes que es procedeix a difondre el coneixement. La paraula escola prové justament d'aquesta època i en grec antic volia dir "temps lliure, descans, oci". La formació dels ciutadans grecs es feia a casa. Naixien i eren educats per les mares fins a l'edat adulta. Tot seguit, encarregaven l'educació a un mestre privat, el qual formava deixebles seus. Són aquestes deixebles els qui tornen a reformular els plantejaments apresos per tal d'avançar en l'adquisició de coneixement. Sempre a partir del mètode de la filosofia. En aquesta formació les dones estaven excloses perquè només els homes podien accedir a ser considerats ciutadans. La formació era doncs per tal de poder participar a la vida de la polis i malgrat això, parts de la població eren excloses. La primera il·lustració no és universal.[7]

Amb l'escola milèsia, el primer humanisme europeu es va interessar en les matemàtiques, la moral, la lògica o la física. Es descobreix l'electricitat, encara que ningú hi veu la utilitat. És un coneixement tancat naturalista i humanista. Es debat sobre la unitat de les coses. L'escola pitagòrica fa de l'adquisició de coneixement una espècie de vida en si mateixa. Els pluralistes i atomistes discrepen del monisme. Els sofistes divulguen el coneixement. A la mort de Sòcrates, Plató posa les bases del mètode de la filosofia i reflexiona sobre ètica, moral, etc. Aristòtil qüestiona a Plató i introdueix en aquest primer humanisme una nova fase, més naturalista, menys doctrinària.[6]

L'humanisme celtaModifica

Segons l'investigació del CNRS francès Jean-Louis Brunaux, hi ha manera de pensar que els celtes hagin sigut filohel·lènics (amants de l'hel·lenisme)[8]. A parè seu, això mateix es fa evident en la dicotomia que hi havia entre l'ensenyament esotèric sobre la reencarnació i la creença en la reencarnació dels druides, entesos per la comunitat com a filòsofs. Hi hauria en això un humanisme antic, que s'enriquia, al límit, per formar un individualisme i liberalisme antics, segons el francès Jean Mabire.[9] Aquesta lectura pot ser interpretada com a anacrònica o simplement portada al límit.

L'humanisme xinèsModifica

Veure un humanisme xinès és objecte de discrepància vulgui ser a Europa vulgui ser a l'Àsia mateix. El nucli del debat se situa a l'entorn de la religió perquè a la Xina el pensament filosòfic es barreja amb ètica i espiritualitat. Per això hi ha discrepància fins i tot en com anomenar el pensament xinès. Leibniz o Voltaire varen designar-ho clarament com a filosofia però Kant i altres autors ja només hi veien pensament.[10]

En qualsevol dels casos a la Xina hi neix ben aviat un ambient escolar, amb mestres, deixebles i reflexions filosòfiques. A la caiguda de la dinastia dels Zhou al segle III abans de la nostra era, el territori actual xinès es veu en una convulsió de guerres entre estats rivals que miren de prendre el mànec de la resta amb l'objectiu d'establir la seva hegemonia. Dins aquest ambient bèl·lic i competitiu, neixen els primers pensadors i d'alguna forma, els primers humanistes. Abans d'això hi ha un pensament purament religiós en què els mites són la justificació del poder a la terra. Amb la guerra i el període dels Regne Combatents molts intel·lectuals xinesos fan una ruptura psicològica i posen en marxa tot un corrent que medita sobre l'ètica amb l'objectiu d'evitar més guerres i tenir una societat harmònica.[10]

Neixen associacions d'intel·lectuals amb la mateixa preocupació i les mateixes inclinacions. Són escoles que tot seguit són institucionalitzades durant la dinasta dels Qin i els Han. Passen de ser escoles a transformar-se en funcionaris al servei de l'estat. Els Han posen en marxa tot un programa burocràtic amb què literatura, política, filosofia i arts plàstiques conformen el nucli dels estudis humanístics. Han de permetre accedir als càrrecs d'estat i amb això, guiar l'estat, treballar-hi com a servidor.[10]

Aquest pensament es conforma amb el taoisme, el confucianisme, el moïsme i altres escoles més. Tot parteix de Confuci i intel·lectuals com ell que a mode de sofistes grecs es venen a cada Cort reial amb l'esperança que el seu programa i pensament siguin acceptats com a doctrina d'estat. Confuci n'és el més rellevant perquè trenca amb la tradició mitològica i dona importància al present. A l'ara i aquí. A partir d'aquest punt, desenvolupa tot un pensament amb què mira de destriar què és i no ètic. Conforma aleshores un compendi de diàlegs i aforismes amb què prova d'organitzar la societat. És un pensament conservador i la seva doctrina és tancada inicialment en tant que durant el període dels Regnes Combatents, els intel·lectuals com ell pidolaven, més que arribaven a difondre les seves tesis.[10]

Tot i això, es tracta d'un intent de posar focus en l'ésser humà i entendre la societat. D'alguna manera és reflexió i es fa al marge de la religió, encara que puguin subjaure-hi elements d'espiritualitat. Vist d'aquesta forma, es podria dir que efectivament entre el segle Vè i IIIr abans de la nostra era, es va desenvolupar un primer humanisme, amb mestres i deixebles.[10] Potser, aquesta, com la celta, és un altra lectura anacrònica i portada al límit.

La segona Il·lustracióModifica

Vegeu també: Educació a l'antiga Roma
 
Bust de Ciceró

Com ara els pensadors grecs, els seus successors romans van donar una visió dualista de l’home. Una d'idealista, centrada en valorar les virtuts, l’altra realista, que subratlla les característiques comunes, fins i tot trivials, dels individus. Com ara a l'antiga Grècia, tant el teatre com la filosofia expressen aquesta dualitat. Però, tot i que l’antiga comèdia grega és menys coneguda que la tragèdia, els autors còmics romans marcaran significativament els pensadors del final del Renaixement. Hi destaquen Plaute (a principis del segle III i II ane) i sobretot Terenci. El segon, a qui li devem la cita "res del que és humà m'és estrany", tindrà una profunda influència en la comèdia humanista al segle XVI.

Actiu al segle I abans de la nostra era, Ciceró serà admirat pels humanistes renaixentistes, no només perquè tot sol encarna un gran nombre de virtuts (dignitat, sentit del bé públic i interès general), sinó també perquè, gràcies a la seva tenacitat i al seu talent d’elocució, les concreta en la vida política. Tot i que no pertanyia a la noblesa i, per tant, res el destinava a la vida política, va aconseguir exercir el càrrec suprem durant cinc anys tot mostrant-se receptiu als grans filòsofs grecs. Li devem haver encunyat el terme humanitas i haver-lo associat a la idea de cultura.

Nota: el programa d'estudis a l'antiga Roma s'acaba assimilant al grec. S'hi estudia gramàtic i retòrica amb finalitats burocràtiques. Tal com va succeir a l'antiga Xina, hi ha tota una preparació formativa que havia de permetre ser funcionari de l'estat. Tornam, però, a veure-hi mestres i deixebles.

Igualment, diversos poetes d’aquest període serveixen de models, sobretot Virgili i Ovidi: el primer, a L’Eneida, explica com, a partir de no gaire res, Roma es va aixecar per convertir-se en un imperi; el segon, a Metamorfosis, convida el lector a formar part de la Història, des de la creació del món fins a temps contemporanis.

Els humanistes renaixentistes estaran marcats per la capacitat dels pensadors romans d’aproximar-se a la història no només a través de la ficció, sinó també d’una manera separada, com ara Livi, autor de la monumental Història romana, i més tard Tàcit. També prenen com a models els filòsofs que s’esforcen per desenvolupar la seva reflexió sobre l’home mateix i la seva manera d’apoderar-se del món i d'ells mateixos. D’una banda, els estoics dels segles I i II ane, Sèneca, Epictet o Marc Aureli, però també els hereus de Plató: Plutarc, al segle I ane, i especialment el neoplatonista Plotí, al segle III ane.

Últim llegat de l’antiguitat romana a l’Occident medieval i modern, i no menys important: el significat de l’exegesi. A principis del segle VI abans de la nostra era, mentre la cristiandat prenia forma, Boeci va traduir Plató i Aristòtil al llatí amb el desig manifest d’actualitzar-los. Oblidats després de la seva mort, els seus textos seran redescoberts a finals del segle VII ane.

RenaixementModifica

 
Mona Lisa, de Leonardo da Vinci.
Article principal: Humanisme

L'humanisme com a tal és un fenòmen històric que s'estén en tres segles. Anomenat "Renaixement", aquest període correspon a canvis transcendentals de caire polític i cultural. Mentre que els humanistes de la primera generació són essencialment lletrats que tradueixen els texts clàssica grecoromans, els de la segona són "moderns" en tant que s'interessen per qüestions profanes i d'actualitat. Amb la impremta difonen les seves idees.

Mentre que emergeix una gran crisi de legitimitat al si de l'Església, l'Europa occidental viu grans canvis econòmics i polítics. Hi ha igualment un creixement demogràfic important, fet que afecta l'estructura de la societat, així com revoltes degudes a epidèmies i manca de condicions de vida. L'economia es reestructura amb les companyies colonials i els estats centralitzadors alhora que l'urbanisme guanya terreny, tot vertebrant els nous valors i l'ambient intel·lectual.

Les primeres llars de l'humanisme es van manifestar a les ciutats italianes, sobretot a Toscana i especialment a Florència. Els homes de lletres ja no s'expressa tant en llatí, sinó que opten per la llengua vulgar. Segueix havent-hi una societat patriarcal i supersticiosa però es pregunta sobre el món i la realitat present sense recórrer a la mitologia.

L'humanisme tindrà diversos llocs d'expressió, com les arts plàstiques, l'anatomia humana, les ciències naturals o l'astronomia. Dins el camp de l'astronomia es cou el canvi de mentalitats. La qüestió de l'obalitat de la Terra i de la seva posició respecte l'univers és objecte de persecucions per part de l'Església catòlica. L'avenç en les matemàtiques procura un nou ideal de civilitat i de ciutat.

El nou programa de les humanitats incorpora tot el llegat grecoromà amb una estructura de fons medieval. Alhora mira de depassar els límits medievals sigui al pensament com a les maneres de fer i d'ésser. S'intenta en aquest aspecte superar la preponderància de l'Església sobre la possessió del coneixement. Les revoltes religioses a tot Europa, potencien aquest aspecte. És un període fundador que dona nom a les humanitats, al concepte i que constitueix un punt d'inflexió amb el món medieval. És sobre aquest període que neix la Il·lustració del segle XVIII. Es tracta d'un moviment pròpiament europeu, tot i que actualment s'ha volgut cercar altres períodes d'humanisme en societats allunyades, com ara la Xina antiga, o històricament lluny, com ara l'antiga Grècia.

Quarta Il·lustracióModifica

Segles XIX i XXModifica

Història del pensament humanísticModifica

Les humanitats avui diaModifica

Educació i ocupacióModifica

Durant moltes dècades, hi ha hagut una creixent percepció del públic que una educació en humanitats prepara de manera inadequada els graduats i graduades per a l'ocupació. La creença comuna és que les graduades d'aquests programes s'enfronten a una subocupació i uns ingressos massa baixos perquè una educació en humanitats pugui pagar-ne la pena en inversió.

De fet, els graduats en humanitats troben feina en una àmplia varietat d’ocupacions professionals i de gestió. A la Gran Bretanya, per exemple, més d'11.000 especialitzats i especialitzades en humanitats van trobar feina a les següents ocupacions:

Molts graduats en humanitats acaben la universitat sense tenir en compte objectius professionals. En conseqüència, molts passen els primers anys després de graduar-se decidint què fer després, cosa que comporta uns ingressos més baixos al començament de la seva carrera; mentrestant, les graduades en programes orientatius de carrera experimenten una entrada més ràpida al mercat laboral. No deixa ser ser cert que normalment dins dels cinc anys posteriors a la graduació, els graduats en humanitats troben una ocupació o una carrera professional que els agrada.

Hi ha proves empíriques que els graduats i graduades en programes d'humanitats guanyen menys que les graduades o graduats d'altres programes universitaris. No obstant això, l'evidència empírica també demostra que les graduades en humanitats encara obtenen uns ingressos notablement més elevats que els treballadors sense estudis postsecundaris i tenen nivells de satisfacció laboral comparables als seus companys d'altres camps. Els graduats en humanitats també guanyen més a mesura que avancen les seves carreres; deu anys després de la graduació, la diferència d'ingressos entre les graduades en humanitats i els graduats d'altres programes universitaris ja no és estadísticament significativa. Els graduats i graduades en humanitats poden obtenir ingressos encara més alts si obtenen títols avançats o aprofundits.

Als Estats UnitsModifica

Article principal: Educació als Estats Units

IndicadorsModifica

Els indicadors en humanitats, presentats l'any 2009 per l'Acadèmia Americana d'Arts i Ciències, són la primera recopilació completa de dades sobre humanitats als Estats Units, que proporciona als acadèmics, les responsables polítiques i al públic informació en per menut sobre l'educació en humanitats des de l'educació primària fins a l'educació superior, la força de treball en humanitats, el finançament i la investigació en humanitats i les activitats humanístiques públiques. Els modelats segons els indicadors científics i d’enginyeria de la National Science Board, els indicadors d’humanitats són una font de referències fiable per guiar l’anàlisi de l’estat de les humanitats als Estats Units.

Les humanitats al tarannà estatunidencModifica

La Comissió Rockefeller sobre Humanitats dels Estats Units de 1980 va descriure les humanitats en el seu informe, The Humanities in American Life:

Mitjançant de les humanitats, reflexionam sobre la qüestió fonamental: què significa ser humà? Les humanitats ofereixen pistes però mai una resposta completa. Revelen com la gent ha intentat donar sentit moral, espiritual i intel·lectual a un món on la irracionalitat, la desesperació, la soledat i la mort són tan evidents com el naixement, l’amistat, l’esperança i la raó.

Com a potencialModifica

L'any 1950, una mica més de l'1 per cent de la joventut de 22 anys als Estats Units havia obtingut un títol en humanitats (definit amb les assignatures en anglès, llengua, història, filosofia); l'any 2010, s'havia duplicat fins a aproximadament el 2% i mig.

En part, això es deu al fet que hi va haver un augment global del nombre d'estatunidencs i estatunidenques que tenen algun tipus de títol universitari. (Al 1940, el 4,6 per cent tenia un títol de quatre anys; el 2016, el 33,4 per cent en tenia un). Com a percentatge del tipus de títols atorgats, però, les humanitats semblen disminuir. La Universitat de Harvard n'és un exemple. L'any 1954, el 36% dels estudiants de Harvard es van especialitzar en humanitats, però al 2012 només el 20% va fer aquest curs d'estudis.

El professor Benjamin Schmidt de la Northeastern University ha documentat que entre els anys 1990 i 2008, els títols en anglès, història, llengües estrangeres i filosofia han disminuït del 8% a poc menys del 5% de tots els títols universitaris dels Estats Units.

A les arts liberalsModifica

L’informe 2013 de la Comissió d’Humanitats i Ciències Socials The Heart of the Matter dona suport a la noció d’una àmplia “educació en arts liberals”, que inclou estudis en disciplines, des de les ciències naturals fins a les arts i també les humanitats.

Molts col·legis ofereixen aquesta formació; alguns ho requereixen. La Universitat de Xicago i la Universitat de Colúmbia van ser de les primeres escoles a demanar un extens currículum basat en filosofia, literatura i arts per a tots els estudiants. Altres col·legis amb programes obligatoris reconeguts a nivell nacional en arts liberals són la Universitat Fordham, St. John's College, Saint Anselm College i Providence College.

D'entre els defensors més destacats de les arts liberals als Estats Units s’inclouen Mortimer J. Adler [70] i E. D. Hirsch, Jr ..

A la Revolució DigitalModifica

Els investigadors en humanitats han desenvolupat nombroses corporacions digitals a gran i petita escala, com ara col·leccions digitalitzades de textos històrics, juntament amb les eines i mètodes digitals per analitzar-los. El seu objectiu és descobrir nous coneixements sobre corpus i visualitzar les dades de la investigació de maneres noves i reveladores. Gran part d’aquesta activitat es produeix en un camp anomenat humanitats digitals.

STEMModifica

Vegeu també: STEM

Actualment, els polítics i polítiques dels Estats Units defensen la necessitat d’un major finançament dels camps en STEM. El finançament federal representa una fracció molt menor del finançament per a les humanitats que en altres camps com l'STEM o la medicina. El resultat va ser una disminució de la qualitat tant en l'educació universitària com en la pre-universitària en el camp de les humanitats.

L'ex-governador de quatre mandats de Louisiana, Edwin Edwards (D), ha reconegut recentment la importància de les humanitats.

A EuropaModifica

Debat sobre el valor de les humanitatsModifica

El debat i la crítica contemporània en el camp dels estudis universitaris se centra al voltant de la disminució del valor atorgat a les humanitats. Com ara als Estats Units, es percep una disminució de l'interès que s'atorga a les humanitats a la política d’educació de l'ensenyament superior, en investigacions que no produeixen productes comercialitzables.

Aquesta amenaça es pot veure sota diverses formes a tot Europa, però s'ha prestat molta atenció negativa, i en particular, a l'avaluació de la investigació. Per exemple, el Regne Unit ha estat objecte de crítiques a causa dels seus criteris d’avaluació de les humanitats i, de fet, de les ciències socials en general. En particular, la noció d '"impacte" ha generat un debat significatiu.

Així i tot, les humanitats són un requisit per a poder ser format en periodisme als països de parla francòfona. En aquests països tornen a ser utilitzades per passar els exàmens estatals amb què els ciutadans poden accedir a esdevenir funcionaris.

A l'ÀsiaModifica

A l’Índia, hi ha moltes institucions que ofereixen estudis universitaris de llicenciatura o graduat/diplomes i postgrau en PG o màster/diploma, així com estudis i investigacions de doctorat i postdoctorat en aquesta disciplina acadèmica.

Les humanitats i el món digitalModifica

Article principal: Humanitats digitals

Les humanitats digitals és una expressió amb què es parla de l'ús de la tecnologia de la informàtica aplicada a les ciències humanes. Convergeixen humanitats, recerca, ensenyament, enginyeria i arts, literatura, ciències socials i humanes.

Es caracteritze per l'aplicació del mètode i les pràctiques humanístiques a la informàtica i el món digital. Alhora miren de prendre en compte els nous continguts i tipus de format digitals.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «[file:///Users/Documents/Dialnet-Humanidades-6148339.pdf Humanidades: concepto e identidad]» (en castellà). Alberto Saladino García.
  2. 2,0 2,1 Sàpiens. Una breu història de la humanitat - Yuval Noah Harari | Grup62. 
  3. Alberto Saladino García Concepto e identidad.
  4. Marc Baldó. Introducció a la història: praxi, estructura i canvi (en català). PUV Publicacions, 2009
  5. «Publications - Thomas GOLSENNE - Université de Lille». [Consulta: 19 febrer 2021].
  6. 6,0 6,1 3644490. «Volum 4 de la 'Història de la Humanitat i la Llibertat'» (en anglès). [Consulta: 19 febrer 2021].
  7. «Así vivieron en la antigua Grecia - Anaya Infantil y juvenil» (en castellà). [Consulta: 19 febrer 2021].
  8. Jean-Louis Brunaux, , Paris, éditions du Seuil, 2015, 381 p. (ISBN 9782757851630), pp144-197 "Le Philhellénisme des Gaulois et l'influence de Marseille", "Des élèves de Pythagore ?"
  9. Jean Mabire, Paris, Robert Laffont, 1978, p.87-95; "Le Monde du courage et de l'honneur"
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Anne Cheng Historia del pensamiento chino. Bellaterra, 2002.

BiografiaModifica

  • Història de la humanitat i la llibertat, vol. Grècia i el naixement de la democràcia. Arturo Perez, Sàpiens.
  • Pèricles no hi és. Borja Antela-Bernárdez, UOC Editorial (2009).

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Humanitats