Obre el menú principal

Ignasi Girona i Agrafel

Ignasi Girona i Agrafel (Barcelona, 1824 - 1889) fou un financer i empresari català, fill d'Ignasi Girona i Targa i germà de Joan i Manuel Girona i Agrafel.

Infotaula de personaIgnasi Girona i Agrafel
Ignacio Girona y Agrafel Madrazo 1853.jpg
Retrat d'Ignasi Girona i Agrafel, pintat per Federico Madrazo en 1853
Biografia
Naixement 1824
Barcelona
Mort 1889
Barcelona
Activitat
Ocupació financer, industrial, empresari
Família
Cònjuge Amelia de Vilanova i Nadal
Fills Ignasi i Joan Girona i Vilanova
Pares Ignasi Girona i Targa / Rita Agrafel i Obrador
Parents Germans Joan, Mercè, Antònia / Manuel, Jaume, Casimir, Esperança.
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Als 25 anys es va integrar en l'empresa familiar Girona Hermanos, Clavé y Cía per col·laborar amb el seu germà Manuel i el socío Clavé en l'adreça de l'empresa. Va fundar juntament amb el seu germà Casimiro, diverses foses i forges que van donar lloc a la important metal·lúrgica Material para Ferrocarriles y Construcciones, coneguda popularment com a Can Girona, que va estar en la família fins a 1947.

En 1876 es va involucrar en la mineria del carbó amb la compra de diverses mines de lignit en el Baix Segre, fundant l'empresa de les Minas de la Granja de Escarpe. Al costat de les mines va construir una fàbrica de ciment, aprofitant que a la zona abundava la roca calcària. Per a la seva explotació va construir el primer ferrocarril de via estreta de la comarca, el qual permetia portar el ciment fins al riu Segre on s'embarcava fins a Barcelona pel riu Ebre. Van ser els seus fills els qui en 1907 van prendre el control de l'altra gran empresa minera de la conca, La Cabonífera del Ebro, S.A., integrant-hi les seves mines i la fàbrica de ciment, per crear una de les més importants empreses lignitíferas d'Espanya..[1]

Fundà i presidí la Compañia General del Crédito «El Comercio» en 1856, que va tancar després d'una mort dolça en la crisi general de 1867. Va ser el primer director de la sucursal de Barcelona del Banc d'Espanya, en 1874, en un dels moments més tibants de la relació entre el Banc de Barcelona (que dirigia el seu germà Manuel) i el Banc d'Espanya, càrrec en el qual solament va estar uns mesos, és de suposar que, entre altres raons, per evitar problemes amb el seu germà, donada la unió que hi havia entre ells.[2][3] La sucursal del Banc d'Espanya de Barcelona tenia la seva oficina al carrer Ample 2, de Barcelona, on vivia el seu germà Manuel i havia estat la primera oficina del Banc de Barcelona, després de la seva fundació.

Va heretar, juntament amb el seu germà Jaume al que després li va adquirir la seva part (1882), la finca castell del Remei situada en la Plana d'Urgell i al pati del castell va col·locar el seu lema: «L'home fa la casa, la casa fa l'home», seguint el costum familiar. Participà i va tenir càrrecs directius en moltes empreses.[4]

Els seus últims anys van ser, des del punt de vista econòmic, més aviat tristos, doncs sembla que cap negoci dels que tenia li anava bé i, a més, tenia contreta un gran deute amb el seu germà Manuel, a la qual ha de fer front la seva esposa. En morir en 1889, els seus fills i la seva esposa hagueren de donar la cara i intentar sortir de la complicada situació econòmica en la qual es troba la família. La seva esposa, Amelia de Vilanova, encara que és molt rica, es veu obligada, a més de reconèixer el deute del seu marit amb Manuel i el que li deu el seu marit, a sol·licitar ajuda econòmica al seu cunyat Manuel Girona i Agrafel. La seva esposa, juntament amb els seus fills Ignacio i Juan, amb l'ajuda de les seves filles María i Elena, van haver de fer front a la complicada situació familiar.[5]

Vida socialModifica

Va casar-se amb Amèlia de Vilanova i Nadal, una dona d'extraordinària bellesa, culta i que pertanyia a una noble i adinerada família de Barcelona, que havia quedat vídua molt jove, després de dos anys de matrimoni amb Antoni de Bruguera i Martí, fill d'una rica família originària de Mataró, amb qui havia tingut una filla, Anna. Això va permetre Ignasi moure's entre l'alta societat tradicional barcelonina.

Els Girona vivien en el palau del carrer Ample 2, de Barcelona.[6] Al mateix edifici hi vivien diversos germans. Ignasi va construir una de les primeres cases de l'eixample a l'actual plaça de Catalunya, 14, costat Besós, en el que llavors era l'arrencada del Passeig de Gràcia.[7] Ignasi va edificar una vila d'estiueig en la llavors independent vila de Sarrià, prop de la del seu germà Manuel, de la qual es conserva part de l'enorme parc: és l'actual parc de Vil·la Amèlia.[8][9]

DescendènciaModifica

Ignasi Girona i Amèlia de Vilanova varen tenir quatre fills: Ignasi (casat amb Anita Jover de família de Banquers (Banca Jover) i no varen tenir successió); Joan (es va quedar solter); Maria (Casada amb Alberto Escubós i Lloses,en la qual varen tenir cinc fills: Teresa,Elena,Antonio,Maria i Alberto) i finalment, Elena (Casada amb Joaquín Folch i Solá,en la qual varen tenir 7 fills)

ReferènciesModifica

  1. Fullola Fuster, Jaume (2009). La Conca Lignitífera de Mequinensa (Ebre/Segre). Una societat rural minera (1860.1950). Tesi doctoral no publicada. Universitat de Lleida.
  2. Cabana Vancells, Francesc «Història del Banc de Barcelona (1844-1920)» (en català). Falta indicar la publicació, 1978.
  3. Casteñeda, Luís (2001)El Banco de España (1874-1900). La red de sucursales y los nuevos servicios financieros. Banco de España - Servicio de Estudios. Estudios de Historia Económica, núm. 41. [1]
  4. Cabana Vancells, Francesc (1992-94). Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya. Barcelona. Enciclopèdia Catalana, 4 vols.
  5. Mateu Giral, Jaume(2012). El Castell del Remei. Terra, aigua i cultura del vi a la Plana d'Urgell. Lleida. Pagès Editors.
  6. Nadal, Jordi (2000).Tècnics i tecnologia en el desenvolupament de la Catalunya contemporània. «Joan Girona i Agrafel, el 'maquinista' malaguanyat». Barcelona. Enciclopèdia Catalana / Consell dels Col·legis d'Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya. pàg. 346 i ss.
  7. De jovençà, Ignasi va anar a viure a la casa de la seva dona, que era la del seu primer marit, però la filla la hi va reclamar quan es va casar amb Mariano de Salas y Azar, un elegant militar d'origen aragonès. Diuen que quan se'n va anar a viure a la plaça Catalunya, els seus germans que continuaven al carrer Ample li van dir que ja no es veurien en anar-se a viure "tan lluny".
  8. Parc de Vil·la Amèlia. Consultat el 25-02-2011
  9. En una Memòria de la Universitat Politècnica de Catalunya, figura que els terrenys de la Torre Girona, en la qual està actualment l'Escola d'Enginyers de Camins, Canals i Ports i alguns edificis de la UPC, havien estat abans que de Manuel Girona i Agrafel, de la seva mare Rita Agrafel. Atès que el parc de la Torre Girona original i el parc de la Quinta Amelia d'Ignasi Girona i Agrafel, gairebé es tocaven (estaven separades per un camí que anava en part de l'actual Passeig de Manuel Girona) és molt possible que ambdues finques d'esbarjo es construïssin en parts d'una major finca de la seva mare Rita Agrafel.

BibliografiaModifica

  • Guasch, Carlos. El ferrocarril de Mataró: Un escenario experimental. Barcelona: Centro de Estudios Históricos del Ferrocarril Español (CEHFE), 2014. ISBN 84-617-1745-7.