Viquipèdia

Likud

Partit polític israelià.

El Likud (hebreu: הליכוד‎, literalment consolidació, unió) és un partit de la dreta liberal i conservadora israeliana. Actualment és el primer partit polític d'Israel.

Infotaula d'organitzacióLikud
(he) הליכוד – תנועה לאומית ליברלית Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipuspartit polític
grup parlamentari Modifica el valor a Wikidata
Ideologiaconservadorisme
populisme de dreta
liberalisme nacional
sionisme revisionista Modifica el valor a Wikidata
Alineació políticadreta Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació13 setembre 1973
Activitat
Membre deUnió Internacional Demòcrata
Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus Modifica el valor a Wikidata
Membres125.000 (2012) Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
PresidènciaBinyamín Netanyahu (2005–) Modifica el valor a Wikidata
Joventutsjoventuts del Likud Modifica el valor a Wikidata
Filial
Escons a la Kenésset
32 / 120
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata
Lloc weblikud.org.il Modifica el valor a Wikidata
Facebook: LikudNetanyahu X: Likud_Party Telegram: OfficialLikudBot Modifica el valor a Wikidata
Imatge de Binyamín Netanyahu, líder del Likud.

Història

modifica

Es considera l'hereu del sionisme revisionista de Zeev Jabotinski, que s'oposava al domini del laborisme sobre el sionisme. El partit fou creat en 1973, quan el Gahal (la dreta nacional i liberal) el Centre Lliure i la Llista Nacional decideixen reunir-se per a les eleccions legislatives. A conseqüència de les nombroses fraccions que implicaven ja els dos partits fundadors, cal esperar fins al 1988 perquè el Likud es faci un veritable partit unitari.

Govern de Menahem Beguín (1977-1983)

modifica

Menahem Beguín esdevé Primer Ministre d'Israel el 1977, posant fi al domini dels laboristes que venia del període del Yixuv. El 1977 el Likud guanyà les eleccions a Israel i Menahem Beguín esdevingué Primer Ministre d'Israel, en un govern de coalició amb el Partit Nacional Religiós, Agudat Israel, Shlomtzion, i més tard, amb Telem,[1] nomenant Xaron com a Ministre d'Agricultura i desenvolupament rural d'Israel. Durant aquest mandat es produí la retirada israeliana de la península del Sinaí i els acords de Camp David amb Egipte.

El 1981 el Likud guanyà de nou les les eleccions a Israel i Beguín renovà el càrrec com a Primer Ministre d'Israel, en coalició amb el Partit Nacional Religiós, Agudat Israel, Tami i Telem.[2] Ariel Xaron fou nomenat ministre de defensa, i Israel s'annexionà els Alts del Golan en desembre, ocupats des de la guerra dels Sis Dies de 1967.[3]

Com a resposta a l'intent d'assassinat de l'ambaixador israelià al Regne Unit, Shlomo Argov, per part del grup d'Abu Nidal. les Forces de Defensa d'Israel van envair el sud del Líban amb l'objectiu d'expulsar l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) del Líban,[4] immers en una guerra civil. Durant l'estiu de 1982 Israel va prendre el control de Beirut, que va ser assetjada i bombardejada durant dos mesos, fins que les forces de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) van acceptar sortir de la ciutat.[5] L'operació militar va rebre el nom de Pau per Galilea. Durant l'ocupació israeliana de Beirut, es va permetre l'entrada de les milícies cristianes libaneses a la zona oest de la ciutat, on es trobaven dos camps de refugiats. El 16 de setembre, aquestes milícies van entrar als camps i van iniciar l'execució d'uns 1.000 refugiats palestins als camps de Sabra i Xatila, fets dels què la Comissió Kahan, creada per la Kenésset, va assenyalar Ariel Xaron com a responsable "indirecte" i "personal". Encara que els israelians no van participar en la massacre, la investigació va acusar Xaron de la seva responsabilitat personal per negligència i complaença amb els fets que van succeir. El resultat de tot plegat va ser la destitució de Xaron com a ministre de Defensa,[6] continuant en el govern com a Ministre sense cartera, i va precipitar la fi del mandat de Beguín, que fou substituït per Yitshaq Xamir fins les eleccions legislatives d'Israel de 1984.

Govern de Yitshaq Xamir (1983-1984)i Govern d'unió nacional

modifica

Menahem Beguín és reemplaçat per Yitshaq Xamir, que va perdre les eleccions legislatives d'Israel de 1984 davant el laborista Ximon Peres. Peres i Shamir van signar un acord de gran coalició on Peres es va convertir en primer ministre mentre que Shamir va romandre ministre d'Afers Exteriors fins al 1986, quan Peres i Shamir van intercanviar els càrrecs,[7] governant en coalició fins al 1990, quan els laboristes abandonen la coalició. El 1991, Xamir accepta les negociacions de Madrid que havien de preparar la pau per a l'Orient Mitjà. Però, es nega a prendre compromisos reals per por de perdre la seva feble majoria.

A l'oposició (1992-1996)

modifica

El 1992, guanyen els laboristes. Molt reticent als Acords d'Oslo, comença un tomb cap a un liberalisme econòmic més marcat sota la influència del seu nou líder a partir de 1993, Binyamín Netanyahu.

Primer govern de Netanyahu (1996-1999)

modifica

El 1996, Netanyahu esdevé Primer Ministre d'Israel, i para el procés de pau mentre que porta en paral·lel una política econòmica molt liberal.

A l'oposició

modifica

A les eleccions legislatives d'Israel de 1999 el partit més votat fou Israel Ahat (Un Israel), una coalició formada pel Partit Laborista Israelià, Meimat i Guéixer i fou nomenat Primer Ministre d'Israel el cap laborista Ehud Barak en coalició amb Xas, Mérets, el Partit Religiós, Israel ba-Aliyà i el Partit de Centre. La coalició es va trencar a la fi de l'any 2000 arran de la Segona Intifada i Barak va dimitir.

Govern de Xaron (2001-2005)

modifica

Ariel Xaron, del Likud va ser nomenat primer ministre al març de 2001, havent vençut els laboristes de Barak per un ampli marge. Xaron va ser reelegit de manera aclaparadora en 2003, batent al laborista i pacifista Amram Mitsnà. El maig de 2004, durant seu el mandat de Primer Ministre el seu Pla de retirada unilateral israeliana de la Franja de Gaza i la part nord de Cisjordània (Samària), ocupades i administrades per Israel des de la Guerra dels Sis Dies va ser rebutjat en referèndum pels militants del Likud,[8] però Xaron va formar una altra coalició quan va convèncer els laboristes el desembre de 2004 que li van donar suport per dur a terme, formant un govern d'unitat. D'aquesta manera, Xaron va deixar aïllats als partits més radicals de la dreta, que fins aleshores havien estat els seus aliats més ferms. Netanyahu va accelerar la fractura del partit en presentar-se com el líder de la facció més conservadora, que es negava a l'evacuació.

Escissió de Kadima

modifica
Article principal: Kadima

Al mateix ritme que la popularitat de Xaron creixia entre la ciutadania israeliana, anava minvant dins del seu propi partit fins que Xaron va abandonar-lo per formar un nou partit anomenat Kadima el 24 de novembre de 2005,[9][10] esdevenint el primer Primer Ministre d'Israel que no pertanyia a cap dels dos partits que tradicionalment havien dominat la política del país, el Partit Laborista i el Likud. L'home fort del Likud torna a ser Binyamín Netanyahu que guanya les eleccions primàries del partit, el 19 de desembre de 2005.

Les eleccions legislatives d'Israel de 2006 van resultar desastroses per al Likud, portat al quart lloc pels laboristes i l'ascens de l'extrema dreta Yisrael Beiteinu, que defensa l'eliminació dels àrabs d'Israel.[11]

Segon govern de Netanyahu (2009-2021)

modifica

A les eleccions legislatives d'Israel de 2009 fou el segon partit més votat i va obtenir 27 escons i aconseguí que el seu líder Benyamín Netanyahu fos nomenat primer ministre creant una coalició amb Israel Beitenu, el Partit Laborista Israelià i el Xas, així obtenint majoria absoluta va jurar el seu càrrec com Primer Ministre d'Israel al març de 2009.[12]

El 29 d'octubre de 2012, els delegats del Likud aprovaren l'aliança electoral entre el seu partit i Israel Beitenu per conformar una llista comuna per a les eleccions legislatives d'Israel de 2013,[13] que assolí la primera posició i la coalició va obtenir 31 escons, 20 dels quals foren per al Likud.

El tercer govern de Binyamín Netanyahu va prendre possessió el 18 de març de 2013, sent una coalició de Likud-Yisrael Beiteinu, Yeix Atid, La Llar Jueva i Hatnuah.[14] L'aliança de Likud i Yisrael Beiteinu es va rompre el juliol de 2014 i el 2 de desembre de 2014, Netanyahu va destituir la ministra de Justícia Tzipi Livni, de Hatnuah i la ministra de Finances Yair Lapid de Yeix Atid, per la seva oposició a la lluita contra el programa nuclear de l'Iran, aconseguir que els palestins reconeguin Israel com a Estat jueu i continuar construint a les zones ocupades de Jerusalem est,[15] i quatre ministres més de Yeix Atid van dimitir provocant la convocatòria de noves eleccions per al 17 de març de 2015.

El Likud es presentà per separat a les eleccions legislatives d'Israel de 2015,[16] i Netanyahu formà un nou govern de coalició de Likud amb la Llar Jueva, Judaisme Unit de la Torà, Kulanu i Xas, amb el mínim de 61 escons,[17] i Yisrael Beiteinu es va unir a la coalició el maig de 2016.[18]

El juliol de 2019 Netanyahu es convertí en la persona que durant més temps havia ocupat el càrrec de primer ministre.[19]

A l'oposició

modifica

Després de les eleccions de març de 2021, Naftali Bennett de Yamina i Yair Lapid de Yeix Atid arribaren a un acord de govern rotatori que tindria també el suport d'altres sis partits d'ideologies molt diverses, incloent un partit àrab, per tal de desallotjar Binyamín Netanyahu del poder. El 30 de juny de 2022, després de l'agreujament de les diferències entre els partits del govern i de patir algunes desercions que els feren perdre la majoria parlamentària, la Kenésset va aprovar la seva dissolució i convocatòria d'eleccions.[20]

Tercer govern de Netanyahu (2022-)

modifica

Les eleccions legislatives d'Israel de 2022 donaren la majoria al bloc format pel Likud i els seus aliats religiosos i sionistes religiosos d'extrema dreta que els permetia formar govern i el retorn de Binyamín Netanyahu com a primer ministre per tercera vegada.[21]

Líders

modifica

Líder Inici Final Primer ministre
1   Menahem Beguín 1973 1983 1977–1983
2   Yitshaq Xamir 1983 1993 1983–1984, 1986–1992
3   Binyamín Netanyahu 1993 1999 1996–1999
4   Ariel Xaron 1999 2005 2001–2006
(3)   Binyamín Netanyahu 2005 En el càrrec 2009–present

Resultats en les eleccions a la Kenésset

modifica
Any Líder Vots % Escons +/- Notes Estatus
1973 Menachem Begin 473.309 30,2 (#2)
39 / 120
  7 Oposició
1977 Menachem Begin 583.968 33,4 (#1)
43 / 120
  4 Els dos membres de Shlomtzion s'uniren al partit, tenint així 45 escons Govern
1981 Menachem Begin 718.941 37,1 (#1)
48 / 120
  3 Govern
1984 Yitzhak Shamir 661.302 31,9 (#2)
41 / 120
  7 Govern
1988 Yitzhak Shamir 709.305 31,1 (#1)
40 / 120
  1 Govern
1992 Yitzhak Shamir 651.229 24,9 (#2)
32 / 120
  8 Oposició
1996 Benjamin Netanyahu 767.401 25,1 (#2)
22 / 120
  10 Escons aconseguits dins de la coalició que formà amb Guéixer i Tzomet, que en total n'obtingué 32 Govern
1999 Benjamin Netanyahu 468.103 14,1 (#2)
19 / 120
  3 Oposició (1999-2001)
2003 Ariel Xaron 925.279 29,4 (#1)
38 / 120
  19 Govern
2006 Benjamin Netanyahu 281.996 9,0 (#4)
12 / 120
  26 Oposició
2009 Benjamin Netanyahu 729.054 21,6 (#2)
27 / 120
  15 Govern
2013 Benjamin Netanyahu 884.631 23,3 (#1)
20 / 120
  7 Escons aconseguits dins de la coalició que formà amb Israel Beitenu, que en total n'obtingué 31 Govern
2015 Benjamin Netanyahu 984.966 23,4 (#1)
30 / 120
  10 Govern
abril 2019[22] Benjamin Netanyahu 1.138.772 26,5 (#1)
35 / 120
  5
Es repeteixen
setembre 2019 Benjamin Netanyahu 1.113.617 25,10 (#2)
32 / 120
  7 Abans de les eleccions, el Kulanu amb 4 membres es dissolgué i se'ls uní
Es repeteixen
2020 Benjamin Netanyahu 1.352.449 29,46 (#1)
36 / 120
 ▲4 Govern
2021 Benjamin Netanyahu 1.066.892 24,19 (#1)
30 / 120
  7 Formà part de la llista el partit Guéixer que tenia un parlamentari. Un dels electes era Ofir Sofer, del Partit Sionista Religiós però que anava a la llista del Likud. Oposició
2022 Benjamin Netanyahu 1.115.155 23,41 (#1)
32 / 120
  2 Govern

Referències

modifica
  1. ↑ «About the 1977 Elections» (en anglès). The Israel Democracy Institute.
  2. ↑ «About the 1981 Elections» (en anglès). The Israel Democracy Institute.
  3. ↑ Roura, Joan. «El Golan de la discòrdia: la importància estratègica d'un territori sirià ocupat per Israel». 324, 30-07-2024. [Consulta: 26 gener 2025].
  4. ↑ Rubin, Barry M.; Rubin, Judith Colp. Chronologies of Modern Terrorism (en anglès). M.E. Sharpe, 2008, p. 196. ISBN 0765622068. 
  5. ↑ Bregman 2002, p. 199
  6. ↑ Laytner, Mel. «Ariel Sharon formally stepped down as defense minister Sunday» (en anglès). UPI, 13-02-1983. [Consulta: 26 gener 2025].
  7. ↑ «Shamir y Peres llegan a un acuerdo para formar un Gobierno de unidad nacional en Israel» (en castellà). El País, 31-08-1984. [Consulta: 27 febrer 2025].
  8. ↑ «Sharon reconoce la derrota en el referéndum sobre su plan de evacuación de Gaza» (en castellà). La Vanguardia, 02-05-2004. [Consulta: 3 desembre 2024].
  9. ↑ «Israel Political Parties: Kadima» (en anglès). Jewish Virtual Library.
  10. ↑ «Kadima» (en anglès). The Israel Democracy Institute.
  11. ↑ McGreal, Chris. «Kadima wins Israel's general election as Likud humiliated» (en anglès). The Guardian, 29-03-2006. [Consulta: 19 gener 2025].
  12. ↑ «Netanyahu accepta de formar el nou govern d’Israel». Vilaweb, 20-02-2009. [Consulta: 9 desembre 2024].
  13. ↑ «El Likud de Netanyahu aprueba la lista conjunta con el partido de la oposición» (en castellà). El Mundo, 29-10-2012. [Consulta: 6 gener 2025].
  14. ↑ Alandete, David. «Netanyahu logra un acuerdo de Gobierno» (en castellà). El Pais, 14-03-2013. [Consulta: 6 gener 2025].
  15. ↑ «Netanyahu responsabiliza a Livni y Lapid de la crisis de Gobierno en Israel» (en castellà). La Vanguardia, 02-12-2014. [Consulta: 27 febrer 2025].
  16. ↑ Shapira, Assaf. «The Yisrael Beiteinu–Likud Split: Background and Consequences» (en anglès). The Israel Democracy Institute, 13-07-2014. [Consulta: 27 febrer 2025].
  17. ↑ Heller, Jeffrey. «Netanyahu clinches deal to form new Israeli government» (en anglès). Reuters, 06-05-2015. [Consulta: 27 febrer 2025].
  18. ↑ Error: hi ha títol o url, però calen tots dos paràmetres.«[{{{url}}} Plurality of Israelis Welcome Yisrael Beiteinu into Coalition, Signaling 'Desire for Right-Wing Dominance']». https://en.idi.org.il/press-releases/12645:+ The Israel Democracy Institute, 07-06-2016. [Consulta: 27 febrer 2025].
  19. ↑ «Netanyahu ja és el primer ministre d'Israel amb més temps en el càrrec». Ara.cat, 27-07-2019.
  20. ↑ «El Parlament israelià aprova la seva dissolució i convoca noves eleccions». El Punt Avui, 30-06-2022.
  21. ↑ «Netanyahu tornarà al poder a Israel, amb un fort augment de l'extrema dreta». Vilaweb, 02-11-2022.
  22. ↑ «Un partit nascut fa dos mesos complica la victòria electoral de Netanyahu». Vilaweb, 10-04-2019.

Enllaços externs

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Likud
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Likud&oldid=34689839»