Llengües salibanes
Les llengües salibanes o llengües saliba-piaroa és una família lingüística proposada de llengües ameríndies situades a la conca mitjana de l'Orinoco, que forma una illa independent dins d'una zona de Veneçuela i Colòmbia (Llanos septentrionals) dominada per ètnies carib i arawak.
| Tipus | família lingüística  |
|---|---|
| Ús | |
| Estat | Veneçuela i Colòmbia |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengua indígena llengües ameríndies | |
| Codis | |
| Glottolog | sali1297 |
Els piaroa es localitzen en la seva majoria a Veneçuela (12 mil persones) al marge dret del riu Orinoco, prop de Puerto Ayacucho en terres que són part de la selva muntanyenca, on hi ha rius, llacunes i petites extensions de sabanes. Les comunitats es troben prop de rierols i rius, per la qual cosa tenen peixos en abundància segons l'època de l'any. A Colòmbia, a la regió de Manaveni, Vichada viuen uns 700 piaroa i a Veneçuela uns altres 12 mil. Denominen la seva llengua de'aruwa.
El sàliba per la seva part compta amb uns 1.300 parlants a Arauca i Casanare, a Colòmbia.
Classificació modifica
La pertinença d'aquestes dues llengües a una família lingüística va ser establerta per primera vegada pel jesuïta Filippo Salvatore Gilii en 1782 i va ser confirmada per altres jesuïtes i els agustins que els van succeir en les missions.
Paul Rivet el 1920 va publicar un detingut estudio comparatiu i gramatical que va demostrar l'afinitat de les dues llengües, que la tradició oral sáliba recalca i considera com a part de l'origen comú de tots dos pobles.
Totes les classificacions posteriors han mantingut l'existència d'aquesta família, però diferents autors han proposat agregar altres llengües: Mako del Ventuari i Cunucunuma; Tinigua del riu Guayabero; pamigua del Meta i hoti de Veneçuela. El mako és en realitat un dialecte Piaroa i per tant part de la família. Castellví (1940, 1941) i diversos experts opinen que el tinigua, el pamigua i el majigua formen una família independent sense relació pròxima amb la Sáliba–Piaroa; i possiblement és més pròxima a la llengua andaquí. Una classificació recent vincula Sáliba–Piaroa amb el hoti com la família jodi–sàliba.[1] Les semblances de la família sáliba-piaroa amb la llengua hoti han estat considerades com préstecs de paraules per veïnatge i s'ha proposat classificar el hoti dins de les llengües makú (Henley et al. 1996); no obstant això, Jolkesky (2009) proposa un tronc lingüístic Macro-Daha en el qual inclou la família sàliba i les llengües hoti, andoque i ticuna, registrant un relativament alt percentatge de cognats de 39 i 42% entre la llengua ticuna i les llengües sáliba-piaroa, respectivament.
Classificació de les llengües (nombre de parlants):
Descripció lingüística modifica
Fonologia modifica
La llengua sáliba és parlada a la vora del riu Meta i en el marge dret del riu Casanare, en els departaments Casanare i Vichada, Colòmbia, i a la vall de l'Orinoco a Veneçuela per unes dues mil persones. Benaissa (1979) ha proposat aquesta fonologia per al sáliba:
Les seves vocals són a, i, i, o, o, orals i nasals.
| orals | nasals | |||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| anterior | central | posterior | anterior | central | posterior | |
| tancades | i | u | ĩ | ũ | ||
| mitjanes | e | o | ẽ | õ | ||
| obertes | a | ã | ||||
Consonants
| labial | alveolar | palatal | velar | labiovelar | glotal | |
|---|---|---|---|---|---|---|
| oclusives sordes | p | t | ç | k | kʷ | ʔ |
| oclusives sonores | b | d | J | g | gʷ | |
| nasals | m | n | ñ | |||
| fricatives sordes | f | s | x | h | ||
| fricatives sonores | v | |||||
| laterale | l | |||||
| vibrants | ɾ | |||||
| múltiples | r | |||||
| aproximant | w |
Les seves consonants p, b, t, d, ch, dy, k, g, kʷ (oclusiva labiovelar sorda), gʷ (oclusiva labiovelar sonora), ' (tancament glotal), m, n, ñ, f (fricativa bilabial sorda), v (fricativa bilabial sonora), s, x (fricativa vetllar), h (fricativa glotal sorda), l, r, rr i la semivocal w. Els verbs es conjuguen de manera que la persona s'indica en quatre tipus diferents de conjugació: dos amb infixos, una amb prefixos i una altra amb sufixos. Amb sufixos o infixos es determinen el temps i mode.
Gramàtica modifica
Aquestes llengües tenen distincions de gènere (masculí animat, femení aminat i inanimat). A més els inanimats s'agrupen en classes semàntiques associades a determinat classificador. Quan s'usen per exemple numerals per a comptar coses inanimades aquests incorporen un classificador segons la casi semàntica dels objectes comptats.
Comparació lèxica modifica
Els numerals en diferents llengües salibanes són:[7]
GLOSSA Sáliba Piaroa wirö (macu) PROTO-
SALIBANO'1' hoto- (anim)
hi-/ɟo-/ɟe- (inan)-tetæ (anim)
hi-/yo- (inan)bakʷ-CL *-te (anim)
*hi-/ɟo-/ɟe-CL-te (inan)'2' tuxu- (anim)
to-/tõ- (inan)tɑ̃hũ (anim)
to-/ta- (inan)d-CL-latahi
?*toxu- (anim)
*to-CL- (inan)'3' xedoba- (anim)
xe-CL-badi (inan)wæme-tukʷæ (anim)
wæba-CL-tukʷæ (inan)wap-CL-kʷa *wam-CL-kʷæ '4' bahĩɡo- (anim)
bahĩɡV (inan)pahakʷænɨñætɨ (anim)
pahakʷænɨa-CL (inan)ɨˀwehemu hawa-CL *pahakʷV- '5' (sĩko-) himɨte bãkʷamu hawa-CL *himɨte (hawa) '6' kʰoromɨtʰɨnɨ yomɨte '7' (siete-) '8' (oço-) '9' '10'
A la taula anterior només s'han inclòs les arrels del numeral no les marques de gènere i els clítics que aquests solen requerir quan s'usen inserits en una oració. Els termes entre parèntesis són préstecs de l'espanyol. Les abreviatures "anim" i "inam" es refereixen a entitats animades i inanimades.
Referències modifica
- ↑ Labrada, Rosés; Emilio, Jorge (2015). "Jodi-Saliban". Glottolog 2.7. Jena: Max Planck Institute for the Science of Human History.
- ↑ Ethnologue report for language code - Maco
- ↑ 3,0 3,1 Anatole V. Lyovin (1997). An Introduction to the Languages of the World. Oxford: Oxford University Press, pp. 353. ISBN 0-19-508116-1.
- ↑ Ethnologue report for language code - Piaroa
- ↑ Kenneth Katzner (2002). The languages of the world. Nova York: Routledge, pp. 368. ISBN 0-415-25004-8
- ↑ Ethnologue report for language code - Sáliba
- ↑ «Numerals in indigenous languages of South-America». Arxivat de l'original el 4 de setembre de 2011. [Consulta: 16 maig 2012].
Bibliografia modifica
- Gilij, Filippo Salvadore 1782: Sagio di Storia Americana t. III: 212, 383-384. Roma.
- Rivet, Paul 1920: "Affinités du Saliva et du Piaroa"; Journal de la Société des Américanistes de Paris XII: 11-20.
- Castellví, Marcelino 1940. "La lengua Tinigua" 'Journal de la Société des Américanistes de Paris XXII: 93.
- 1941: "Bibliografía de la familia lingüística Piaroa-Saliba"; IV Congreso Interamericano de Bibliografía y Bibliotecas IV: 238-242. Washington.
- Benaissa, Taik 1979: "Fonología del sáliba"; Sistemas fonológicos de idiomas colombianos IV: 89-98. Editorial Townsend, Lomalinda.
- Henley, Paul; Marie-Claude Mattéi-Müller y Howard Reid 1996: "Cultural and linguistic affinities of the foraging people of North Amazonia: a new perspective"; Antropológica 83: 3-37. Caracas.
- Jolkesky, Marcelo P. V. 2009. "Macro-Daha: reconstrução de um tronco lingüístico do noroeste amazônico". Comunicação apresentada no I Congresso Internacional de Lingüística Histórica (ROSAE).
Enllaços externs modifica
- Diccionario sáliba-español Acc. marzo, 2015