Obre el menú principal

Llengua vàndala

llengua germànica oriental

El vàndal, vandàlic o llengua vàndala era una llengua germànica parlada pels vàndals al voltant dels segles III i VI dC. Probablement estava molt relacionat amb el gòtic, motiu pel qual ha estat classificat tradicionalment com una llengua germànica oriental. Els seus exemples són molt fragmentaris, principalment a conseqüència de les constants migracions que van experimentar els vàndals, així com per la seva adopció tardana de l'escriptura. Totes les fonts modernes de l'època en què el vàndal es parlava són protohistòriques.

Infotaula de llenguaLlengua vàndala
Tipus llengua morta i llengua antiga
Parlants
Extinta principalment a Europa, Àfrica del Nord
Parlants nadius 0
Classificació lingüística
llengües humanes
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
llengües germàniques
llengües germàniques orientals
Característiques
Sistema d'escriptura alfabet gòtic
Codis
ISO 639-2 xvn
ISO 639-3 xvn
Glottolog sense valor
Linguist List xvn
IETF xvn
Modifica les dades a Wikidata
Els vàndals durant el període de migració.

Els vàndals, els hasdinges i els silinges es van establir a la Gal·lècia (actualment la regió nord de Portugal i Galícia), així com al sud de la Península ibèrica, seguint les petjades d'altres pobles germànics i no germànics (visigots, alans i sueus) al voltant del 410, abans de traslladar-se al nord d'Àfrica, on van establir un regne Vàndal durant la dècada del 430. Aquest regnat va viure la seva esplendor a principis del segle VI, però després de la seva derrota durant la coneguda com a Guerra dels vàndals, el 536, van caure sota l'administració bizantina, desapareixent la seva llengua al voltant del tombant de segle.

RegistreModifica

Es desconeix bona part de la llengua vàndala, amb l'excepció d'algunes frases i de noms personals d'origen vàndal, principalment provinents de documents i de noms personals en castellà. El nom d'Andalusia es creu que deriva del vàndal, segons la tradició oral. Quan els musulmans van ocupar la Península ibèrica, durant el segle VIII i fins al final del XV, van anomenar la regió com "Al-Andalus".

En una inscripció provinent del regne Vàndal, la pregària cristiana del Kyrie eleison apareix en vàndal com "Froia arme" ("Senyor, tingues pietat!").[1] La mateixa frase es pot llegir també a Collatio Beati Augustini cum Pascentio ariano 15 de pseudo-Agusti: "Froja armes".[2]

L'epigrama De conviviis barbaris de l'Antologia llatina, del nord d'Àfrica i data disputada, conté un fragment en una llengua germànica que alguns autors consideren que és vàndal,[3][4] tot i que el propi text fa referència a la llengua com a "gòtic". Aquest fet es podria explicar perquè les dues llengües eren germàniques orientals i estaven íntimament relacionades; diferents acadèmics han puntualitzat, en aquest context[5] que Procopi fa referència als gots, als vàndals, als visigots i als gèpides com les "nacions gòtiques", i n'opina que "tots ells professen la fe arriana i tenen una llengua anomenada gòtic".[6] Al fragment s'hi pot llegir:

Text original Traducció

Inter "eils" Goticum "scapia matzia ia drincan!"
non audet quisquam dignos educere versus.
Calliope madido trepidat se iungere Baccho.
ne pedibus non stet ebria Musa suis.[7]

Entre els gòtics "Salut! Aconseguim [quelcom per] menjar i beure"
a ningú li importa escriure versos decents.
Cal·líope corre per apartar-se del mullat Bacus.
Una musa embriagada pot no mantenir-se en peu.

D'altres paraules vàndals que ens han arribat són Baudus, "mestre" [8] i Vandalirice, "Rei dels Vàndals".[9]

ReferènciesModifica

  1. Berndt, Guido M. Arianism: Roman Heresy and Barbarian Creed (en en). Routledge, 2016-04-15. ISBN 9781317178651. 
  2. Steinacher, Roland (2008). "Gruppen und Identitäten. Gedanken zur Beichnung "vandalisch"" a 2005. : 254, Vienna: Verlag der Österreichischen Akademie der Wissenschaften 
  3. «Indogermanistik Wien: Quellentexte». Arxivat de l'original el 17 octubre 2010. [Consulta: 2 setembre 2017].
  4. Greule, Albrecht and Matthias Springer. Namen des Frühmittelalters als sprachliche Zeugnisse und als Geschichtsquellen. P. 49-50.
  5. Greule, Albrecht and Matthias Springer. Namen des Frühmittelalters als sprachliche Zeugnisse und als Geschichtsquellen. P. 48
  6. Procopius of Caesarea, THE VANDALIC WAR I,2-8
  7. Quoted in Magnús Snædal, 'The "Vandal" Epigram', in Filologia Germanica/Germanic Philology, 1 (2009), 181-213 (pp. 183-84).
  8. Anthologia Latina No. 307, I. 5
  9. Anthologia Latina No. 215, 523-543