Viquipèdia

Mandat britànic de Palestina

(S'ha redirigit des de: Mandat Britànic de Palestina)
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. L'usuari MALLUS hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.

El Mandat britànic de Palestina[a][1]fou una entitat geopolítica que va existir entre 1920 i 1948 a la regió de Palestina sota els termes del Mandat de la Societat de Nacions per a Palestina.

Infotaula de geografia políticaMandat britànic de Palestina
Bandera
Bandera

Modifica el valor a Wikidata
Localització
Modifica el valor a Wikidata Map
 31° 47′ N, 35° 13′ E / 31.78°N,35.22°E / 31.78; 35.22
Estat desaparegutRegne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda Modifica el valor a Wikidata
CapitalJerusalem Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Total1.764.520 (1945) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat66,27 hab./km²
Idioma oficialanglès
hebreu
àrab Modifica el valor a Wikidata
Religióislam, judaisme i cristianisme Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Superfície26.626 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Dades històriques
AnteriorAdministració del Territori Enemic Ocupat Modifica el valor a Wikidata
Creació1r juliol 1920
Dissolució14 maig 1948 Modifica el valor a Wikidata
SegüentIsrael, Jordània i Govern de Tota Palestina Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Forma de governmandat de la Societat de Nacions Modifica el valor a Wikidata
Economia
Monedalliura palestina Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu

Durant la Primera Guerra Mundial (1914–1918), una rebel·lió àrab contra l'el domini otomà i la Força Expedicionària Egípcia de l'Imperi Britànic, capitanejada pel general Edmund Allenby, va expulsar els turcs otomans del Llevant, en el marc de la Campanya del Sinaí i Palestina.[2] El Regne Unit s'havia mostrat d'acord, mitjançant la Correspondència McMahon-Hussein, a afavorir la independència dels àrabs si aquests es revoltaven contra els otomans, però tots dos bàndols van fer interpretacions diferents d'aquests acords i final el Regne Unit i França van dividir el territori segons els acords de Sykes-Picot, considerats com un acte de traïció per part dels àrabs.

Per a acabar de complicar encara més la situació, la Declaració Balfour de 1917 prometia el suport britànic a una llar nacional per al poble jueu a Palestina. Quan va acabar la guerra, britànics i els francesos van establir una "administració del territori enemic ocupat" en condomini conjunt al que havia estat la Síria otomana. Els britànics, a més, van aconseguir legitimar el seu control sobre el territori en obtenir un Mandat de la Societat de Nacions el juny de 1922. L'objectiu formal del sistema de mandats de la Societat de Nacions era administrar aquelles parts de la Partició de l'Imperi Otom que havien estat sota el seu control al Pròxim Orient des del segle xvi, «fins aquell moment en què siguin capaces de mantenir-se per si mateixes».[3]

L'administració civil del mandat es va formalitzar quan la Societat de Nacions va consentir, el 1923, la creació del Mandat britànic de Palestina, que consistia en dues àrees administratives: la regió situada a l'oest del riu Jordà, coneguda com a Palestina i sota administració directe britànica fins al 1948; i el territori situat a l'est del Jordà, una regió semiautònoma coneguda com a Transjordània, dirigida per la família haiximita de Hijaz, que va aconseguir la independència el 1946.[4]

Durant el mandat, la zona va contemplar successives onades d'immigració jueva i l'augment de moviments nacionalistes tant a la comunitat jueva com a l'àrab. Els interessos nacionals en competició de les poblacions àrab i jueva de Palestina entre elles i contra les autoritats britàniques governants van provocar la Gran Revolta àrab de 1936-1939 al mandat de Palestina i la insurgència jueva, que va culminar en la Guerra Civil durant el Mandat Britànic de Palestina. El Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina per dividir el territori en dos estats, un d'àrab i un de jueu, es va aprovar el novembre de 1947. La guerra arabo-israeliana de 1948 va acabar amb el territori del Mandat de Palestina dividit entre l'Estat d'Israel, el Regne Haiximita de Jordània, que es va annexionar territori a la riba occidental del riu Jordà, i el Regne d'Egipte, que va establir el "Protectorat de Palestina" a la Franja de Gaza.

Etimologia modifica

 
Segell postal del Mandat (1927)
 
Moneda del Mandat de Palestina de 1941
 
Segell de 10 mills
 
Un mill, la moneda del Mandat entre 1927 i 1948
 
Passaport del Mandat Britànic de Palestina
"Palestina" es mostra en anglès, àrab (فلسطين) i hebreu; aquest últim inclou l'acrònim א״י per Eretz Israe] (Terra d'Israel).

El nom donat al territori del Mandat era "Palestina", d'acord amb l'ús local palestí àrab i otomà[5][6][7][b]</ref> així com les tradicions europees.[c] La carta del Mandat estipulava que la Palestina Mandatària tindria tres idiomes oficials, a saber, l'anglès, l'àrab i l'hebreu.

El 1926, les autoritats britàniques van decidir formalment utilitzar els equivalents tradicionals àrab i hebreu del nom anglès, és a dir, filasţīn (فلسطين) i pālēśtīnā (פּלשׂתינה) espectivament. El lideratge jueu va proposar que el nom hebreu propi hauria de ser ʾĒrēts Yiśrāʾel (ארץ ישׂראל, Terra d'Israel). El compromís final va ser afegir les inicials del nom proposat en hebreu, àlef-iod, entre parèntesis (א״י), sempre que el nom del Mandat s'esmentés en hebreu als documents oficials.[9]El lideratge àrab va veure aquest compromís com una violació dels termes del mandat. Alguns polítics àrabs van suggerir "Síria meridional" (سوريا الجنوبية) com a nom àrab. Les autoritats britàniques van rebutjar aquesta proposta; segons l'Acta de la novena sessió de la Comissió de Mandats Permanents de la Societat de Nacions:

« (anglès) Colonel Symes explained that the country was described as «Palestine» by Europeans and as «Falestin» by the Arabs. The Hebrew name for the country was the designation «Land of Israel», and the Government, to meet Jewish wishes, had agreed that the word «Palestine» in Hebrew characters should be followed in all official documents by the initials which stood for that designation. As a set-off to this, certain of the Arab politicians suggested that the country should be called «Southern Syria» in order to emphasise its close relation with another Arab State. (català) El coronel Symes va explicar que el país era descrit com a «Palestina» pels europeus i com a «Falestina» pels àrabs. El nom hebreu del país era la designació «Terra d'Israel», i el Govern, per tal de satisfer els desitjos jueus, havia acordat que la paraula «Palestina», en caràcters hebreus, hauria d'anar seguida, en tots els documents oficials, per les inicials que representaven aquesta designació. Com a compensació d'això, alguns polítics àrabs van suggerir que el país s'anomenés «Síria meridional» per emfatitzar la seva estreta relació amb un altre estat àrab. »
— [10]

El terme anglès mandate, i el seu equivalent català, mandat, indiquen que l'estatus jurídic de l'entitat deriva d'un mandat de la Societat de Nacions;[11]no està relacionat amb el sentit d'ordre o prescrit.[12]

Història modifica

Dècada del 1920 modifica

 
Bandera de l'Alt Comissionat

Després de l'arribada dels britànics, els habitants àrabs van establir associacions musulmanes-cristianes a totes les ciutats principals.[13]El 1919 es van unir per celebrar el primer Congrés Àrab de Palestina a Jerusalem.[14]Estava dirigit principalment al govern representatiu i a l'oposició a la Declaració Balfour.[15]Paral·lelament, el març del 1918 es va formar la Comissió Sionista, i es va activar en la promoció dels objectius sionistes a Palestina. El 19 d'abril de 1920, van tenir lloc les eleccions de l'Assemblea de Representants de 1920 per a l'Assemblea de Representants de la comunitat jueva palestina.[16]

El març de 1920, els comandos àrabs es van topar amb una forta resistència a la batalla de Tel Hai per part dels defensors jueus, liderats per Joseph Trumpeldor retardant l'avanç àrab, i acabant amb les aspiracions franceses sobre l'Alta Galilea. Durant la celebració de Nabi Musa, la multitud àrab, empesa a la violència per diversos líders nacionalistes va atacar la població jueva de Jerusalem,[17] causant una desena de morts i prop de 250 ferits en la primera gran manifestació de violència entre les comunitats àrab i jueva de Palestina en el context del conflicte nacionalista que els oposa.[18] Va empènyer els jueus a desenvolupar la seva pròpia organització de defensa: la Haganà.[19]

El juliol de 1920, una administració civil britànica encapçalada per un Alt Comissionat va substituir l'administració militar.[20] El primer alt comissari, Herbert Louis Samuel, sionista i recentment ministre del gabinet britànic, va arribar a Palestina el 20 de juny de 1920 per assumir el seu nomenament l'1 de juliol. Samuel va establir la seva seu i la seva residència oficial a una part del complex de l'Hospital Augusta Victòria a la muntanya Scopus, al que llavors era l'extrem nord-est de Jerusalem, un edifici que havia estat construït pels alemanys cap al 1910.[21]Danyat per un terratrèmol el 1927, aquest edifici va servir com a seu i residència oficial dels alts comissionats britànics fins al 1933.[21] Aquell any, es va completar una nova seu i una residència oficial per a l'Alt Comissionat construïda expressament al que llavors era l'extrem sud-est de Jerusalem.[21] Conegut com a Armon HaNetziv per la població jueva, aquest edifici, situat al "Turó del Mal Consell" a la carena de Jabel Mukaber, va romandre en ús com a seu i residència oficial dels alts comissionats britànics fins a finals de govern britànic el 1948.[21]

 
Traspàs formal de Jerusalem al domini britànic, amb un "sacerdot natiu" llegint la proclamació des de les escales de la Torre de David.
 
Arribada de Sir Herbert Samuel. D'esquerra a dreta: T. E. Lawrence, l'emir Abd-Al·lah, el mariscal de l'aire Sir Geoffrey Salmond, Sir Wyndham Deedes i altres
 
Una "reunió de protesta" àrab en sessió, a la sala Rawdat el Maaref, 1929. D'esquerra a dreta: desconegut – Amin al-Husayni – Musa al-Husayni – Raghib al-Nashashibi – desconegut

Una de les primeres accions de l'administració civil acabada d'instal·lar va ser començar a atorgar concessions del Govern Mandatari sobre actius econòmics clau. El 1921 el govern va concedir a Pinhas Rutenberg, un empresari jueu, concessions per a la producció i distribució d'energia elèctrica. Rutenberg aviat va establir una companyia elèctrica els accionistes de la qual eren organitzacions sionistes, inversors i filantrops. Els àrabs palestins ho van veure com una prova que els britànics pretenien afavorir el sionisme. L'administració britànica va afirmar que l'electrificació milloraria el desenvolupament econòmic del país en el seu conjunt, alhora que asseguraria el seu compromís de facilitar una Llar Nacional Jueva a través de mitjans econòmics, més que polítics.[22]

El maig de 1921, vora 100 persones van morir en els disturbis a Jaffa després que una baralla entre els manifestants d'esquerra jueus rivals fos seguida per atacs dels àrabs contra els jueus.

High Commissioner Samuel tried to establish self-governing institutions in Palestine, as required by the mandate, but the Arab leadership refused to co-operate with any institution which included Jewish participation.[23] When Kamil al-Husayni, the Grand Mufti of Jerusalem, died in March 1921, High Commissioner Samuel appointed his half-brother, Mohammad Amin al-Husseini, to the position. Amin al-Husseini, a member of the al-Husayni clan of Jerusalem, was an Arab nationalist and Muslim leader. As Grand Mufti, as well as in the other influential positions that he held during this period, al-Husseini played a key role in violent opposition to Zionism. In 1922, al-Husseini was elected President of the Supreme Muslim Council which had been established by Samuel in December 1921.[24][25] The Council controlled the Waqf funds, worth annually tens of thousands of pounds,[26] and the orphan funds, worth annually about £50,000, as compared to the £600,000 in the Jewish Agency's annual budget.[27] In addition, he controlled the Islamic courts in Palestine. Among other functions, these courts had the power to appoint teachers and preachers.

The 1922 Palestine Order in Council[28] established a Legislative Council, which was to consist of 23 members: 12 elected, 10 appointed, and the High Commissioner.[29] Of the 12 elected members, eight were to be Muslim Arabs, two Christian Arabs, and two Jews.[30] Arabs protested against the distribution of the seats, arguing that as they constituted 88% of the population, having only 43% of the seats was unfair.[30] Elections took place in February and March 1923, but due to an Arab boycott, the results were annulled and a 12-member Advisory Council was established.[29]

At the First World Congress of Jewish Women which was held in Vienna, Austria, 1923, it was decided that: "It appears, therefore, to be the duty of all Jews to co-operate in the social-economic reconstruction of Palestine and to assist in the settlement of Jews in that country."[31]

In October 1923, Britain provided the League of Nations with a report on the administration of Palestine for the period 1920–1922, which covered the period before the mandate.[32]

In August 1929, there were riots in which 250 people died.

El mandat britànic modifica

 
Partició del mandat pel Riu Jordà
 
Subdistrictes i districtes de Palestina (1945).

El mandat britànic va entrar oficialment en vigor el 24 de juliol de 1922.[33] Els britànics van decidir dividir el territori en dues parts: la part a l'oest del riu Jordà passà a anomenar-se «Palestina» i la part a l'est «Transjordània».

Durant els anys vint, més de 100.000 jueus van arribar a Palestina. Moltes organitzacions, tant estrangeres com locals, especialment l'Agència Jueva, van començar a comprar terres per oferir-les als nouvinguts perquè s'hi establissin i les conreessin. Tot i que al principi els àrabs no s'oposaren a la immigració, cada cop els jueus eren més nombrosos, especialment a partir de la persecució nazi, fet que desequilibrà l'estructura ètnica de Palestina, i els àrabs començaren a atacar els jueus. El govern britànic establí quotes d'immigrants, cosa que encara agreujà la situació, perquè no agradaren ni als jueus ni als àrabs.

L'abril de 1923, els britànics van reconèixer l'emir Abdallah I com a monarca legítim de Transjordània, cosa que limità la "llar" dels jueus a la part occidental del riu Jordà.

Entre 1936 i 1939 tingué lloc la revolta àrab de Palestina. Els àrabs se sentien marginats al seu propi país i posaren en marxa una sèrie de vagues. Ben aviat, però, la situació va conduir a la violència. Primer s'assassinà molts jueus, però després la situació degenerà cap a una lluita fratricida entre els àrabs; els jueus, a més, van respondre-hi amb atacs terroristes. Després que el governador britànic de Galilea fos assassinat, els britànics van posar fi a la revolta amb mesures molt dràstiques i es limità l'adquisició de terres per part dels jueus, cosa que contravenia les directives del mandat britànic.

L'Holocaust va provocar una onada d'emigració cap a Palestina, i els britànics van pretendre evitar-ho creant camps de refugiats a llocs com les illes Maurici o Xipre. Tanmateix, la immigració era massa nombrosa i veient que l'escalada de violència desbordaria el seu control, els britànics van renunciar al mandat i van expressar la voluntat d'abandonar Palestina el maig de 1948.

Pla de partició de l'ONU modifica

Article principal: Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina

El 29 de novembre de 1947, l'Assemblea General de l'ONU va aprovar un pla per la partició de Palestina (Resolució 181 de l'Assemblea General de les Nacions Unides), un pla per a dividir la regió en dos estats, un de jueu i un d'àrab, amb Jerusalem i Betlem sota administració internacional. Els líders jueus, incloent-hi l'Agència Jueva, acceptaren el pla, mentre que els líders àrabs palestins el rebutjaren, i també els països àrabs i musulmans veïns.

Mentre el conflicte armat entre forces paramilitars jueves i àrabs continuava, el mandat britànic s'acabà el 15 de maig de 1948, un dia després que l'estat d'Israel hagués estat proclamat (vegeu declaració d'independència d'Israel). Els estats àrabs veïns van atacar immediatament Israel, començant la Guerra araboisraeliana de 1948. Així doncs, el pla de partició de l'ONU no es va arribar a aplicar mai.

Notes modifica

  1. ↑ Durant la seva existència, el territori es va conèixer oficialment simplement com a Palestina, però, en anys posteriors, s'han utilitzat una varietat d'altres noms i descriptors, Mandat o Mandat palestí, Mandat britànic de Palestina, anglès: British Mandate of Palestine i Palestina britànica, anglès: Bristish Palestine, àrab: فلسطين الانتدابية Filasṭīn al-Intidābiyah, hebreu: פָּלֶשְׂתִּינָה (א״י)‎ Pāleśtīnā (E.Y.), on EY vol dir Eretz Israel, literalment Terra d'Israel
  2. ↑ El Filastin Risalesi ("Document de Palestina") de 1915 és una estudi nacional del VIII Cos de l'Exèrcit Otomà, que identificava Palestina com una regió que inclou els sanjaqs d'Akka (la Galilea), el Sanjaq de Nablus i el Sanjaq de Jerusalem. (Kudus Sherif), vegeu Ottoman Conceptions of Palestine-Part 2: Ethnography and Cartography, Salim Tamari
  3. ↑ L'historiador Nur Masalha descriu la "preocupació britànica per Palestina" i el gran augment de llibres, articles, diaris de viatges i publicacions geogràfiques europeus durant els segles XVIII i XIX.[8]

Referències modifica

  1. ↑ «League of Nations decision confirming the Principal Allied Powers' agreement on the territory of Palestine» (en anglès). Unispal. [Consulta: 19 juny 2018].
  2. ↑ Matthew Hughes. Allenby in Palestine: The Middle East Correspondence of Field Marshal Viscount Allenby June 1917 – October 1919 (en anglès). 22. Phoenix Mill, Thrupp, Stroud, Gloucestershire: Sutton Publishing Ltd, 2004 (Army Records Society). ISBN 978-0-7509-3841-9.  Allenby a Robertson el 25 de gener de 1918 a Hughes 2004, pàg. 128
  3. ↑ Article 22, The Covenant of the League of Nations and "Mandate for Palestine," Encyclopedia Judaica, Vol. 11, pàg. 862, Keter Publishing House, Jerusalem, 1972
  4. ↑ Whiteman, Marjorie M. US State Department. Digest of International Law (en anglès). vol. 1. Washington, DC: U.S. Government Printing Office, 1963, p. 650–652. 
  5. ↑ Palestine: A Four Thousand Year History (en anglès). Zed, 2018. ISBN 978-1-78699-272-7.  Capítol 9: Being Palestine, becoming Palestine, pàg. 287: "El sentit de continuïtat entre la geografia política antiga, medieval i moderna i les tradicions de denominació de Palestina finalment va entrar en joc en la designació del Govern Mandatari Britànic de Palestina". Les pàgines anteriors, p.259-287, documenten detalladament l'ús del terme Palestina pels palestins nadius des del moment en què la impremta es va introduir a la zona a finals del segle XIX.
  6. ↑ Khalidi, 1997, p. 151–152.
  7. ↑ Büssow, Johann. Hamidian Palestine: Politics and Society in the District of Jerusalem 1872–1908 (en anglès). BRILL, 11 d'agost 2011, p. 5. ISBN 978-90-04-20569-7 [Consulta: 17 maig 2013]. 
  8. ↑ Masalha, Nur. Palestine A Four Thousand year History (en anglès). Zed Books, 2018, p. 242–245. ISBN 978-1-78699-274-1. 
  9. ↑ Sivak, Jacob. «How was 'Israel' once 'Palestine'? New books and old coins» (en anglès). Jerusalem Post, 27-09-2021. «"Si bé els representants jueus al govern del Mandat s'oposaven a la transliteració de Palestina a l'hebreu i preferien el nom hebreu tradicional d'Eretz Yisrael, hi va haver objeccions àrabs. El compromís, suggerit per Herbert Samuel, primer alt comissionat britànic a Palestina, que era jueu i sionista, va ser l'addició, entre parèntesis, de les inicials hebrees d'Eretz Yisrael. L'abreviatura àlef iod es va utilitzar en tots els documents oficials, segells i monedes fins al final del mandat.“»
  10. ↑ Comissió de Mandats Permanents de la Societat de Nacions, Acta de la novena sessió (Queixes àrabs), celebrada a Ginebra del 8 al 25 de juny de 1926}}
  11. ↑ En concret: tutela que exercia un estat sobre certs territoris sota el control de la Societat de Nacions. Vegeu «mandat». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 30 novembre 2023]. i Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «mandat». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  12. ↑ Rayman, Noah «Mandatory Palestine: What It Was and Why It Matters» (en anglès). Time, 29-09-2014. Arxivat de l'original el 26 de maig de 2020.
  13. ↑ Ira M. Lapidus. A History of Islamic Societies (en anglès). Cambridge University Press, 2002, p. 558. ISBN 9780521779333. «"Els primers van ser els nacionalistes, que el 1918 van formar les primeres associacions musulmanes-cristianes per protestar contra la llar nacional jueva"» 
  14. ↑ Mark Tessler. A History of the Israeli-Palestinian Conflict (en anglès). segona edició. Indiana University Press, 2009, p. 220-221 (Indiana Series in Middle East Studies). ISBN 9780253013460. «"Un Congrés de Tota Palestina, conegut també com el Primer Congrés de les Societats Musulmanes-Cristianes (SMC), va ser organitzat per les SMC i convocat a Jerusalem el febrer de 1919".» 
  15. ↑ «Primer Congrés Àrab de 1919. Resolució de París». ecf.org.il.
  16. ↑ «Palestine Through History: A Chronology (I)» (en anglès). The Palestine Chronicle. Arxivat de l'original el 17 de juny 2011. [Consulta: 14 febrer 2016].
  17. ↑ Segev, Tom. «Nebi Musa, 1920». A: One Palestine, Complete (en anglès). First Holt Paperbacks Editions, 2001, p. 128-139. 
  18. ↑ Segev, Tom. «Nebi Musa, 1920». A: One Palestine, Complete (en anglès). First Holt Paperbacks Editions, 2001, p. 122-128. 
  19. ↑ Levine, Daniel. The Birth of the Irgun Zvai Leumi - A Jewish Liberation Movement (en anglès). Gefen Publishing house, 1991, p. 27-29. ISBN 965-229-071-8. 
  20. ↑ «United Nations Maintenance Page» (en anglès). unispal.un.org. Arxivat de l'original el 3 de juny 2014.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 «A Colonial Room With a View of Jerusalem» (en anglès). Haaretz, 24-04-2012.
  22. ↑ Ronen Shamir. Current Flow: The Electrification of Palestine (en anglès). Stanford University Press, 2013. ISBN 9780804788687. 
  23. ↑ Caplan, Neil. Palestine Jewry and the Arab Question, 1917 – 1925. London and Totowa, NJ: F. Cass, 1978. ISBN 978-0-7146-3110-3. pp. 148–161.
  24. ↑ Mattar, Philip (2003). «al-Husayni, Amin». A: Mattar, Philip. Encyclopedia of the Palestinians (Revised ed.). New York: Facts On File. ISBN 978-0-8160-5764-1. 
  25. ↑ "It was not scholarly religious credentials that made Hajj Amin an attractive candidate for president of the SMC in the eyes of colonial officials. Rather, it was the combination of his being an effective nationalist activist and a member of one of Jerusalem's most respected notable families that made it advantageous to align his interests with those of the British administration and thereby keep him on a short tether." Weldon C. Matthews, Confronting an Empire, Constructing a Nation: Arab Nationalists and Popular Politics in Mandate Palestine, I.B.Tauris, 2006 pp. 31–32
  26. ↑ For details see Yitzhak Reiter, Islamic Endowments in Jerusalem under British Mandate, Frank Cass, London Portland, Oregon, 1996
  27. ↑ Excluding funds for land purchases. Sahar Huneidi, A Broken Trust: Herbert Samuel, Zionism and the Palestinians 1920–1925, I.B. Tauris, Londres i Nova York, 2001 p. 38. The 'Jewish Agency', mentioned in article 4 of the Mandate only became the official term in 1928. At the time the organisation was called the Palestine Zionist Executive.
  28. ↑ «1922 Palestine Order in Council». Arxivat de l'original el 16 September 2014.
  29. ↑ 29,0 29,1 "Palestine. The Constitution Suspended. Arab Boycott Of Elections. Back To British Rule" The Times, 30 May 1923, p. 14, Issue 43354
  30. ↑ 30,0 30,1 Legislative Council (Palestine) Arxivat 15 October 2018 a Wayback Machine. Answers.com
  31. ↑ Las, Nelly. «International Council of Jewish Women». International Council of Jewish Women. [Consulta: 20 novembre 2018].
  32. ↑ League of Nations, Official Journal, October 1923, p. 1217.
  33. ↑ Wallace, Cynthia. ??? (en anglès). Charisma Media, 2012, p. 11. ISBN 1616389176. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mandat britànic de Palestina
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mandat_britànic_de_Palestina&oldid=32764989»