Obre el menú principal

María Luz Morales

escriptora i periodista espanyola
(S'ha redirigit des de: Maria Luz Morales)

Maria Luz Morales de Godoy (La Corunya, Galícia, 1898 - Barcelona, 22 de setembre de 1980) fou una periodista i escriptora gallega. Fou una dona molt culta, que parlava set idiomes, i que s'obrí pas en el món de la literatura i el periodisme. Se la considera una referència clau del periodisme cultural del segle XX.

Infotaula de personaMaría Luz Morales
María Luz Morales.JPG
Biografia
Naixement 1r gener 1898
la Corunya
Mort 22 setembre 1980 (82 anys)
Barcelona
Lloc d'enterrament Cementiri de Montjuïc (Via S. Eulàlia, agrupació 3a, nínxol columbari 7420)[1] 
  Directora La Vanguardia

juliol 1936 – febrer 1937
← GazielManuel Vázquez Ocaña →
Dades personals
Activitat
Ocupació Escriptora, periodista i traductora
Ocupador La Vanguardia
Nom de ploma Felipe Centeno
Jorge Marineda
Ariel
María Thierry
Premis
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Malgrat haver nascut a Galícia, la seva vida va transcórrer pràcticament quasi tota a Barcelona. Estudià a l'Institut de Cultura per a la Dona, de la capital catalana, i cursà Filosofia i Lletres a la Universitat Nova, de la mateixa capital. Començà la seva carrera literària escrivint cròniques de moda per a la revista El Hogar y la Moda, de la qual fou directora durant cinc anys. Morales es dedicà amb entusiasme a aquesta labor, i la sinceritat i la cultura que es traslluïen en els seus articles li guanyaren els aplaudiments i l'admiració dels seus lectors.

Poc temps després envià a La Vanguardia uns assaigs sobre Don Joan i sobre Teatro de los niños, i aquests treballs, reveladors d'un exquisit temperament d'escriptora, li obriren les portes del rotatiu barceloní, en què fou redactora de la secció Vida cinematogràfica, des del 1923, amb el pseudònim de Felipe Centeno,[2] que havia manllevat d'una obra de Pérez Galdós.

Col·laboradora del diari El Sol, de Madrid, entre 1926 i 1931, es feu càrrec de la pàgina femenina La mujer, el niño y el hogar. En aquells anys, Morales fou també presidenta de la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants, fundada a Barcelona el 1931, vicepresidenta del Lyceum Club, i participant activa en les activitats del Conferentia Club, que dirigia Isabel Llorach.[3] El juliol de 1936 i fins al febrer de 1937, fou directora del diari La Vanguardia[a], nomenada pel comitè obrer que controlava el diari en substitució de Gaziel, que havia hagut d'exiliar-se a l'inici de la Guerra Civil espanyola.[4] Acabada la guerra, se li retirà el passaport i se li prohibí exercir de periodista; el 1940 estigué un temps a la presó.

Treballà així mateix amb l'Editorial Salvat, per a la qual dirigí l'enciclopèdia Universitas (1943), en 20 volums; La Moda. El traje y las costumbres en la primera mitad del siglo XX (1947), en tres volums; i la Historia ilustrada del séptimo arte (1950), en tres volums. Creà l'Editorial Surco. També col·laborà amb l'Editorial Araluce, amb diverses adaptacions de la col·lecció Las obras maestras al alcance de los niños. Va pertànyer a l'Acadèmia del Faro de San Cristobal, creada per Eugeni d'Ors a Vilanova.

El 1948 fou rehabilitada i tornà a exercir de periodista amb col·laboracions al Diario de Barcelona, Lecturas i Fotogramas.[4] I de manera més esporàdica a El Noticiero Universal i la Hoja del Lunes.[5] Va col·laborar amb un article (La darrera lliçó del cinema italià) en el primer i únic exemplar de la revista Aplec, projecte de publicació cultural periòdica en català, frustrada per les autoritats franquistes.

La seva sensibilitat i els seus amplis coneixements la inclinaren a explorar tots els camps de la cultura, inicialment la moda i el cinema, que no interessaven als seus companys periodistes, i després el teatre i la literatura.

Com a traductora, va treballar ben aviat en la traducció per al doblatge de pel·lícules, contractada per la Paramount Pictures, just quan començava el cinema sonor.[5] Treballadora infatigable, Morales va fer nombroses traduccions de l'anglès, francès, català, portuguès i italià de molt diversos autors, com ara Thomas Hardy, George Eliot, Henry James, J. M. Barrie, Víctor Català o Santiago Rusiñol, per a diverses editorials: Juventud, Edita, Molino.[5] Va escriure llibres deliciosos per als infants, novel·les i algun assaig teatral –entre aquests, la seva col·laboració amb Elisabeth Mulder Pierluisi en l'obra Romance de medianoche— sense abandonar mai la seva tasca principal, que fou el periodisme.

Tant al començament de la seva carrera com també en el llarg període en què li fou retirat el carnet de premsa escrigué també sota un o altre pseudònim: Felipe Centeno, Ariel, Jorge Marineda o María Thierry.[6]

PremisModifica

Obtingué un gran nombre de premis literaris. La Cambra Oficial del Llibre, de Barcelona, en el concurs celebrat el 1926 amb motiu de la Festa del Llibre premià el seu article Elogio del Libro, publicat a La Vanguardia.[7] Obtingué les Palmes Acadèmiques de França l’any 1956, el Premi Nacional de Teatre l’any 1963, el Premi d’Ors de l’Associació de la Premsa l’any 1970, el Premi Ciutat de Barcelona de periodisme el 1971, el Llaç d'Isabel La Catòlica, l’any 1972. Tenia el títol de Caballero de las Letras Gallegas.[4][8]

ObraModifica

  • Trovas de otros tiempos, 1928. Contes i llegendes.
  • La princesa que nunca havia visto el sol. Contes i llegendes.
  • Tradiciones iberas. Contes i llegendes.
  • Libros, mujeres y niños. Recull dels articles d'El Sol, publicat per la Cambra del Llibre de Barcelona,1928
  • Las romanticas. Madrid, 1930.
  • Vida de Edison, 1934
  • Romance de media noche (amb Elisabeth Mulder), 1935
  • Julio César: vida y hechos, 1936
  • Madame Curie, 1936
  • Vida y hechos de Alejandro Magno, 1936
  • Historias de Romancero, 1939
  • Tres historias de amor en la Revolución francesa, 1942
  • María Antonieta, 1943
  • Universitas (Direcció de l'enciclopèdia, en 20 volums), 1943
  • El mundo de las hormigas, 1948
  • El Cine: historia ilustrada del séptimo arte (Direcció de l'enciclopèdia, en tres volums), Salvat Editors SA, 1950
  • Hazañas del Cid, 1951 .
  • Enciclopedia del hogar, 1952
  • Rosalinda en la ventana, 1954
  • Balcón al Atlántico (otra novela sin héroe), 1955
  • Balcón al Mediterráneo, 1955
  • Historias del décimo círculo, 1962
  • Libro de oro de la poesía en lengua castellana, 1970

Abans de la seva mort, havia publicat Alguien a quien conocí (1973), llibre en què s'acosta a personatges de la cultura europea que havia conegut al llarg de la seva vida periodística, com ara Víctor Català, Gabriela Mistral, Marie Curie, Hermann von Keyserling, Paul Valéry, André Malraux o García Lorca.

Llegat i reconeixementModifica

En reconeixement a la figura de Maria Luz Morales s'han instituït dos premis:

  • Premi de Periodisme María Luz Morales.[9] L'Observatori Cultural de Gènere, amb la Fundació La Caixa i La Vanguardia –després amb la Fundació Catalunya-La Pedrera i el diari Ara–, recollint una proposta del periodista Lluís Reales i amb l'impuls de Mª Àngels Cabré, van instituir el 2016 el Premi de Periodisme María Luz Morales en memòria seva. El premi s'atorga anualment per «reconèixer i incentivar treballs periodístics que reflexionen des del compromís i el rigor analític sobre el paper de la dona en el món actual». S'atorga també un accèssit a un treball de caràcter periodístic breu en qualsevol dels altres llenguatges audiovisuals o digitals (vídeos, webdocs, podcasts, etc.).
  • Premis María Luz Morales d'investigació audiovisual.[10] Atorgats des de 2017 per l'Acadèmia Gallega de l'Audiovisual amb el suport de les diputacions gallegues per premiar la investigació científica en aquest terreny, amb obres d'investigació en format de text escrit i en format audiovisual.

María Luz Morales té un carrer amb el seu nom a la ciutat de Corunya i una placeta a la ciutat de Barcelona, molt a prop de la seu del diari que dirigí. Igualment, ha estat votada en un procés participatiu realitzat al març del 2010 a Palafrugell, com a una de les dones que mereixen un carrer.[11]

BibliografiaModifica

NotesModifica

  1. Fou així la segona dona directora d'un diari espanyol, després d'Eulàlia Ferrer, esposa d'Antoni Brusi, que havia dirigit el Diario de Palma entre 1811 i 1813 i, ja vídua, el Diario de Barcelona entre 1821 i 1841.

ReferènciesModifica

  1. Ubicació al cementiri
  2. «Vida cinematográfica». La Vanguardia, 17-11-1923, pàg. 9.
  3. Espinosa de los Monteros, Maria Jesús «María Luz Morales, la primera periodista cultural». El País, 18-07-2017.
  4. 4,0 4,1 4,2 Solé, Martí «Crònica des de la redacció». Sàpiens, 01-09-2018, pàg. 30-31.
  5. 5,0 5,1 5,2 Julio, Teresa «María Luz Morales, traductora: estado de la cuestión y perspectivas de investigación». Confluenze. Rivista di Studi Iberoamericani, Vol. I, núm. 2. Universitat de Vic-UCC, 2017, pàg. 55-68.
  6. «María Luz Morales Eguiluz». Periodistes en temps difícils. Equip de Recerca. Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC).. [Consulta: juliol 2019].
  7. María Luz, Morales «Elogios. Del libro». La Vanguardia, 14-09-1926, pàg. 7 i 8.
  8. «Ha muerto María Luz Morales». La Vanguardia, 23-09-1980, pàg. 33.
  9. Sesé, Teresa «Premi María Luz Morales per a articles sobre l’empoderament de la dona». La Vanguardia, 06-12-2015, pàg. 65.
  10. «I Edición Premios María Luz Morales. Bases» (en gallec). Academia Galega do Audiovisual, desembre 2016. [Consulta: maig 2019].
  11. Puig, Evarist «Les dones esperantistas de la Vila». Revista de Palafrugell [Palafrugell], núm. 208, febrer 2011, pàg. 23.