Marcelino Menéndez Pelayo

Vocal de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis i Investigacions científiques
	1907 –
Diputat a Corts
Senador al Senat espanyol
Catedràtic d'universitat

Marcelino Menéndez Pelayo
	; Marcelino Menéndez Pelayo, per Kaulak
Nom original	(es) Marcelino Menéndez y Pelayo
Biografia
Naixement	3 novembre 1856 ; Santander (Cantàbria)
Mort	19 maig 1912 (55 anys); Santander (Cantàbria)
Sepultura	Catedral de Santander
Diputat al Congrés dels Diputats
	26 de maig de 1884 – 8 de març de 1886
Circumscripció	Palma
	12 de febrer de 1891 – 5 de gener de 1893
Circumscripció	Saragossa
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Formació	Universitat de Madrid
Activitat
Camp de treball	Literatura castellana i història de la literatura
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	Filòleg i escriptor
Ocupador	Universitat Central
Membre de	Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran (1901–1912); Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques (1891–1912); Reial Acadèmia de la Història (1883–1912); Reial Acadèmia Espanyola (1881–1912); Cos Facultatiu d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs
Alumnes	Ramón Menéndez Pidal
Família
Pare	Marcelino Menéndez Pintado
Germans	Enrique Menéndez Pelayo
Premis
	(1902) Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons XII ;
	Signatura
Vocal de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis i Investigacions científiques
	1907 –
Diputat a Corts
Senador al Senat espanyol
Catedràtic d'universitat

Marcelino Menéndez Pelayo (Santander, 3 de novembre de 1856 - 19 de maig de 1912^[2]) fou un polígraf i erudit espanyol, consagrat fonamentalment a la Història de les idees, la crítica i història de la literatura hispanoamericana i la Filologia hispànica en general, encara que també va conrear la poesia, la traducció i la Filosofia. Va mostrar un respecte i proximitat a la llengua catalana insòlit en els intel·lectuals espanyols.^[3]

Fou nominat al Premi Nobel de Literatura cinc vegades.^[4]

Estudis, evolució, docència

Marcelino Menéndez Pelayo va néixer el 3 de novembre de 1856 en el municipi càntabre de Santander; fill de Marcelino Menéndez Pintado, catedràtic de Matemàtiques en l'Institut de Santander i alcalde de la ciutat durant el bienni progressista, i de María Jesús Pelayo y España;^[5] tingué tres germans: Enrique, Jesusa i Agustín.^[6]

Va estudiar el batxillerat en l'Institut Cantàbric de la seva ciutat natal, on va destacar per la seva bona memòria. Posteriorment, va completar la seva formació en la Universitat de Barcelona (1871–1873) amb Manuel Milà i Fontanals, en la de Madrid (1873), on una arbitrarietat acadèmica del catedràtic Nicolás Salmerón, que va fer repetir curs als seus alumnes sense ni tan sols haver-los examinat, l'hauria d'enemistar a mort amb el krausisme postkantià i els hegelians en general, i a Valladolid (1874), on va intimar amb qui seria el seu gran amic, el conservador Gumersindo Laverde, que el va apartar del seu liberalisme inicial i el va orientar cap al partit més conservador, el dels anomenats neocatòlics. Va fer un viatge d'estudis a biblioteques de Portugal, Itàlia, França, Bèlgica i Holanda (1876–1877) i va exercir de catedràtic de la Universitat de Madrid (1878) després de passar per un tribunal en el qual estava un altre gran culte i crític, Juan Valera y Alcalá Galiano, acudint a la tertúlia nocturna, a la seva casa.

Fou nominat al Premi Nobel de Literatura cinc vegades.

Càrrecs més rellevants

Va ser escollit membre de la Reial Acadèmia Espanyola (1880), diputat a Corts (1884–1892), proposat pel Premi Nobel el 1905, membre de la Reial Acadèmia de la Història el 1882, amb el discurs La historia considerada como obra poética. En aquesta institució va ser bibliotecari des de 1892 i director des de 1910. Va entrar en la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques el 1889 i en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran el 1892. Finalment, entre 1898 i fins a la seva mort el 1912, va ser director de la Biblioteca Nacional d'Espanya, succeint en el càrrec a Manuel Tamayo y Baus.

Pensament

Abans de morir va tornar al seu inicial liberalisme, però ancorat en punts de vista sòlidament cristians, i va corregir molts dels seus primitius judicis desfavorables sobre Gaspar Núñez de Arce o Benito Pérez Galdós, que va acabar per ser el seu amic i a qui va donar suport en el seu accés a la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua.

Llegat

Va morir a la seva ciutat natal, al municipi de la qual va llegar la seva rica biblioteca particular de quaranta mil volums. El seu paisà el cardenal Ángel Herrera Oria, qui es considerava en certa manera el seu deixeble, va resumir la seva labor de forma lapidària: «Va consagrar la seva vida a la seva pàtria. Va voler posar a la seva pàtria al servei de Déu».

Obres

La novela entre los latinos (Santander, 1875). Fou la seva tesi doctoral.
Estudios críticos sobre escritores montañeses. I. Trueba y Cosío (Santander, 1876).
Polémicas, indicaciones y proyectos sobre la ciencia española (Madrid, 1876).
La ciencia española, 2a edició (Madrid, 1887-1880).
Horacio en España (Madrid, 1877, 2ª ed. 1885).
Estudios poéticos (Madrid, 1878).
Odas, epístolas y tragedias (Madrid, 1906).
Traductores españoles de la Eneida (Madrid, 1879).
Traductores de las Églogas y Geórgicas de Virgilio (Madrid, 1879).
Historia de los heterodoxos españoles (Madrid, 1880-1882).
Calderón y su teatro (Madrid, 1881).
Dramas de Guillermo Shakespeare traducción (Barcelona, 1881).
Obras completas de Marco Tulio Cicerón, traducción (Madrid, 1881-1884).
Historia de las ideas estéticas en España (Madrid, 1883-1889).
Estudios de crítica literaria (Madrid, 1884).
Obras de Lope de Vega, 1890-1902.
Antología de poetas líricos castellanos desde la formación del idioma hasta nuestros días, 1890-1908.
Ensayos de crítica filosófica (Madrid, 1892).
Antología de poetas hispano-americanos, 1893-1895.
Historia de la poesía hispano-americana (Madrid, 1911).
Bibliografía hispano-latina clásica (Madrid, 1902).
Orígenes de la novela (Madrid, 1905-1915).
El doctor D. Manuel Milá y Fontanals. Semblanza literaria (Barcelona, 1908).
Obras Completas, iniciada el 1911.
"Biblioteca de traductores españoles", en Obras Completas, Madrid: CSIC, 1952-1953.

Referències

↑ Fitxa del Congrés dels Diputats
↑ Fallecimiento de Marcelino Menéndez y Pelayo Hemeroteca de La Vanguardia. Edición del martes, 21 mayo 1912, página 11 (en español)
↑ Sauvingac, Yves. «La llengua catalana i Menéndez y Pelayo. Un discurs-sorpresa». El Matí Digital. Arxivat de l'original el 2017-09-29. [Consulta: 11 juliol 2015].
↑ «Nomination Database». [Consulta: 19 abril 2017].
↑ Madariaga de la Campa, B., p. 29
↑ Anes y Álvarez de Castrillón, G., p. 88

Enllaços externs

Vegeu texts en català sobre Marcelino Menéndez Pelayo a Viquitexts, la biblioteca lliure.

A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Marcelino Menéndez Pelayo

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marcelino Menéndez Pelayo

Premis i fites
Precedit per: Juan Eugenio Hartzenbusch	Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola Cadira l 1882-1912	Succeït per: Jacinto Benavente
Precedit per: José Moreno Nieto	Acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història Medalla 22 1882 - 1912	Succeït per: Gabriel Maura Gamazo
Precedit per: Mariano Roca de Togores y Carrasco	Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques Medalla 14 1889-1912	Succeït per: Miguel Asín Palacios
Precedit per: Manuel Tamayo y Baus	Director de Biblioteca Nacional d'Espanya 1898-1912	Succeït per: Francisco Rodríguez Marín

[1] Fitxa del Congrés dels Diputats

[2] Fallecimiento de Marcelino Menéndez y Pelayo Hemeroteca de La Vanguardia. Edición del martes, 21 mayo 1912, página 11 (en español)

[3] Sauvingac, Yves. «La llengua catalana i Menéndez y Pelayo. Un discurs-sorpresa». El Matí Digital. Arxivat de l'original el 2017-09-29. [Consulta: 11 juliol 2015].

[4] «Nomination Database». [Consulta: 19 abril 2017].

[5] Madariaga de la Campa, B., p. 29

[6] Anes y Álvarez de Castrillón, G., p. 88

[2]

[3]

[1]

[4]

[5]

[6]