Obre el menú principal

Muhàmmad Sultan ibn Jahangir

(S'ha redirigit des de: Muhammad Sultan ibn Jahangir)

Muhàmmad Sultan ibn Jahangir (1377- 13 de març de 1403) fou un príncep timúrida fill de Jahangir ibn Timur i nét de Tamerlà. La seva mare era la notable princesa genguiskhànida (per via materna) Sevin Beg, coneguda com a Khanzada. Tenia com un any quan el seu pare va morir i Khanzada, seguint el costum, va entregar al nadó per a ser criat per la germana gran de Tamerlà, Quatlugh Tarkhan Agha. El 1382 Khanzada es va casar en segones noces amb Miran Xah, amb el que va tenir a Khalil Sultan i a Bikisi Sultan (o Bigisi Sultan), que fou la néta preferida de Tamerlà (els dos foren criats a la cort del seu avi) i després fou l'esposa de Iskandar ibn Úmar Xaykh. El 1396 Miran Xah fou nomenat governador de Pèrsia occidental i Azerbaidjan, i Khanzada se'n va anar a residir a Tabriz o Sultaniyya. Segons Minorsky Muhàmmad Sultan havia estat nomenat governador de Fars i el 1396 va veure ampliada la seva jurisdicció a Khuzistan i Luristan[1] però com se sap que el govern del Fars havia estat concedit el 1394 a Pir Muhàmmad ibn Úmar Xaykh i que aquest el va exercir (en el seu primer període de govern) fins al 1401, cal pensar que es tractaria d'una confusió entre Muhàmmad Sultan (Muhàmmad Sultan ibn Jahangir) i Pir Muhàmmad Sultan (Pir Muhàmmad ibn Úmar Xaykh).

Infotaula de personaMuhàmmad Sultan ibn Jahangir
Wedding of Timurid Princes.png
Biografia
Naixement 1375 (Gregorià)
Mort 13 març 1403 (Gregorià) (27/28 anys)
Afyonkarahisar
Família
Família Dinastia Timúrida
Pare Jahangir ibn Timur
Modifica les dades a Wikidata

Muhàmmad Sultan va mantenir contacte estret amb la cort; tant si ja estava a Samarcanda com si hi va anar algunes vegades (com va fer la seva mare Khanzada) devia ser allí per exemple per la boda de la filla de Khanzada (que era la seva germanastre) Bigisi Sultan, que es va casar el 1397 amb Iskandar ibn Úmar Xaykh, i per la del mateix Tamerlà amb Tukhal Khanim, filla de Khidr Khwadja Oghlan de Mogulistan); el 1399 Khanzada i Miran Xah es van enemistar sembla que al ser acusada d'alguns actes immorals; la princesa va anar a esperar a Tamerlà i va presentar una sèrie de queixes sobre la moralitat del seu marit, al que va denunciar a més de no complir els seus deures de governant i no obeir les ordes paternes, dedicant-se només als plaers personals; Tamerlà va fer una investigació (finals del 1399) i va destituir a Miran Xah executant alguns dels seus cortesans. En endavant Khanzada va viure separada del seu marit a la cort de Tamerlà, i no va perdre el contacte amb el seu fill, al qual el 1399 Tamerlà va donar el govern de Samarcanda abans de marxar en la seva expedició cap a l'oest. Muhàmmad es va enfrontar (hivern de 1399-1400) al seu cosí Iskandar ibn Úmar Xaykh governador d'Andijan, que havia fet una ràtzia no autoritzada al Mogulistan. Iskandar fou arrestat per orde de Muhàmmad Sultan, el govern del qual era de rang superior, i el seu atabeg executat amb 26 altres membres del seu consell; Iskandar va romandre un any tancat fins a la tornada de Tamerlà, al qual Muhàmmad Sultan el va presentar per ser jutjat i castigat; el conqueridor li va aplicar el bastinat (cops a les plantes dels peus).[2] El 1401 Muhàmmad Sultan fou cridat per rebre "el tron d'Hulagu" (Takhi-i-Hulagu) que eren els dominis perses i Azerbaidjan i Muhàmmad Sultan va anar a Sultaniyya. El 1402 va néixer Muhàmmad Txuqi Mirza, fill de Xah-Rukh i de la seva esposa Gawharshad i la criança del nadó fou atorgada segons el costum a Khanzada (mare de Muhàmmad Sultan) que residia a Samarcanda; Muhàmmad Sultan no va participar en les campanyes de Timur a Anatòlia segons Barthold, però Minorsky[3] diu que després de la batalla d'Ankara del juliol de 1402, el seu avi li va ordenar devastar el districte entre Brusa i Magnèsia i establir el seu quarter d'hivern en aquesta darrera ciutat, en turc Manisa. El 1403 Khanzada va anar amb les esposes de Tamerlà a esperar a aquest que tornava de la seva campanya a l'oest (1399-1403, però anomenada Campanya dels Set Anys) durant la qual havia mort Muhàmmad Sultan, sembla que d'una malaltia,[4] quan només tenia 29 anys, i Tamerlà hauria anat a Sultaniyya on es va fer càrrec del cos i ara l'escortava de retorn a Samarcanda. La mort del príncep no era coneguda a la capital Samarcanda i va causar gran impressió l'arribada del cadàver. Fou enterrat a un mausoleu familiar anomenat de Gur-Amir (els timúrides anomenaven la seva dinastia com a Gurkani), que va ordenar construir Tamerlà pel difunt (encara que després hi fou enterrat també). Khanzada va estar present a les cerimònies d'enterrament el 1404. El 1403 Tamerlà va donar el govern de Mazanderan, Pèrsia i Azerbaidjan, abans sota Miran Xah, al fill d'aquest Muhàmmad Úmar ibn Mihran Xah, amb autoritat sobre tots els governants, generals i prínceps vassalls de la part occidental fins a Mesopotàmia; Pir Muhàmmad ibn Úmar Xaykh va rebre Xiraz i Fars per segona vegada; Rustem ibn Úmar Xaykh va rebre Isfahan; Iskandar ibn Úmar Xaykh, Hamadan i Luristan; Abu Bakr ibn Miran Xah va rebre Bagdad, on també va anar Miran Xah que a l'any següent Clavijo ja va trobar governant a Sultaniyya.

Tamerlà no va prendre cap decisió sobre la seva successió fins poc abans de morir quan va designar al germanastre de Muhàmmad Sultan, Pir Muhàmmad ibn Jahangir.

NotesModifica

  1. article Lur-i Kucik, pàg 49, a la part inferior de la primera columna
  2. Tamerlà va ser indulgent amb els seus néts: Iskandar va patir aquest castig sense més conseqüències i fou nomenat altre cop governador -a Hamadan- el 1403; Pir Muhàmmad ibn Úmar Xaykh, que havia estat destituït com a governador de Fars per no anar a la campanya de Bagdad de 1401, fou també subjecte a bastinado però reposat al seu govern el 1403; i un nét de nom Sultan Husayn Mirza, fill de Firuza Begin bint Miran Xah, quan Tamerlà assetjava Damasc a finals del 1400, es va passar als assetjats i va lluitar contra els timúrides, sent fet presoner en una sortida, però Tamerlà només el va fer bastinar.
  3. article Manisa a l'Enciclopèdia de l'Islam I edició
  4. Barthold pensa que fou de malaltia ja que no hi ha constància de la participació del príncep a la campanya segons: Four studies on the history of Central Asia, Volum 1, per Vasilii Vladimirovitch Barthold, pàg 36; algunes fonts no contemporànies no obstant diuen que fou en batalla

BibliografiaModifica