Obre el menú principal

Muhammad Yunus

Economista bengalí, premi Nobel de la pau

Muhammad Yunus (bengalí: মুহাম্মদ ইউনুস) (Chittagong, Bangla Desh; 28 de juny de 1940) és un economista bengalí guardonat amb el Premi Nobel de la Pau de 2006.

Infotaula de personaMuhammad Yunus
Muhammad Yunus - World Economic Forum Annual Meeting 2012.jpg
Nom original (bn) মুহাম্মদ ইউনূ
Biografia
Naixement 28 juny 1940 (79 anys)
Chittagong
Religió Islam
Formació Universitat Vanderbilt
Universitat de Colorado
Universitat de Dhaka
Chittagong College Tradueix
Activitat
Camp de treball Economia i economia
Ocupació Economista, emprenedor, professor d'universitat i banquer
Ocupador Universitat de Dhaka
Universitat Estatal de Middle Tennessee
Família
Fills Monica Yunus
Signatura

Lloc web Lloc web
IMDB: nm1944474 Facebook: Professor.Muhammad.Yunus Twitter: Yunus_Centre
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Nasqué el 1940 a la ciutat de Chittagong, obtenint el 1969 el doctorat en economia a la Universitat Vanderbilt de Tennessee, EUA, a la qual va accedir gràcies a una beca Fulbright. El 1971 va tornar al seu país, un cop aquest ja s'havia independitzat, per exercir la professió docent a la Universitat de Chittagong, on va ocupar el càrrec de Director del Departament d'Economia Rural fins a l'any 1989.

Activisme socialModifica

El 1974, el professor Yunus va proposar una forma d'organització social per als llogarets rurals anomenat Gram Sarker (govern rural). La proposta va demostrar ser practicable i útil per la qual cosa l'any 1980 va ser adoptada oficialment pel govern de Bangla Desh. Des d'aquesta època, a causa de la fam que assolava el país (un dels països més pobres i poblats del món), va prendre consciència que només es pot sortir de la misèria superant les lleis del mercat proporcionant microcrèdits, crèdits solidaris sense garantia, als més necessitats perquè puguin realitzar una activitat independent i creativa.

El 1976, malgrat l'enorme resistència i dels nombrosos rebutjos de les entitats bancàries de Bangla Desh, Muhammad Yunus va aconseguir fundar el Banc Grameen (banc rural), que el 1983 va obtenir la qualitat de banc autònom.

Aquest "banc de pobres" ha beneficiat a tres milions i mig de persones, propietàries elles mateixes del banc, en la seva major part dones, que reunides en grups de cinc o més, solidàries i responsables, aconsegueixen reemborsar 9 de cada 10 dels seus petits préstecs en contra de l'esperat segons sosté Yunnus..

Quan una dona aconsegueix rendiments per la seva activitat, els que es beneficien en primer lloc són els seus propis fills

Gràcies al seu èxit, el Banc Grameen, el model del qual és seguit en tots els continents, aplica una política econòmica i social encaminada a la construcció de l'hàbitat rural i d'escoles.

En 1996, la UNESCO va concedir a Muhammad Yunus el Premi Internacional Simón Bolívar, afirmant que:

El crèdit solidari concedit a aquells que mai havien demanat un préstec reflecteix l'enorme potencial sense explotar que té cada ésser humà.

L'any 1998 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia juntament amb Nicolás Castellanos, Vicenç Ferrer i Joaquín Sanz Gadea.

L'any 2006 fou guardonat, juntament amb el Banc Grameen, amb el Premi Nobel de la Pau pels esforços fets en favor del desenvolupament social i econòmic dels més desafavorits.

L'any 2010 va participar com a ponent al primer Fòrum Impulsa.

CríticaModifica

Les microfinances i microcrèdits per unitats familiars empobrides en països en desenvolupament s'estengueren en països com l'Índia, Bangladesh o Mèxic a partir dels anys 1980s i sobretot els 90.

Tanmateix, a partir del segle XXI aquest planteajment fou sotmès a dures crítiques per nombrosos economistes. Els seus crítics sostenen que no només no han contribuiït a reduir la pobresa ni millorar les condicions de vida de vastes àrees rurals, sinó que havien creat una gran massa de famílies endeutades per taxes altíssimes d'interès, moltes de les quals hagueren d'abandonar les seves petites explotacions, causant onades de noves migracions als suburbis de les grans ciutats. hom també criticà la solidesa i rigor dels supòsits centrals de la teoria de les microfinances[1] [2] [3].

En l'estat indi d'Andra Pradesh es produí una onada de suïcidis de persones degut als deutes i la pressió dels prestamistes de microcrèdits [4].

Enllaços externsModifica

ReferènciesModifica

  1. Gomez Gil, Carlos. El colapso de los microcréditos en la cooperación al desarrollo. Catarata i Instituto de Desarrollo y Cooperación. ISBN 978-84-9097-237-3. 
  2. Pasquier Merino, Ayari G. Microcrédito y desarrollo rural. Una mirada crítica a partir de un estudio de caso., 2015. ISBN ISSN 2007-7602. 
  3. «Documental: The Microdebt» (en anglès). Tom Heinemann, 2011.
  4. «India's micro-finance suicide epidemic». BBC, 16-12-2010.