Els peroxisomes[1] són uns orgànuls citoplasmàtics presents a les cèl·lules eucariotes[2] que participen en el metabolisme dels àcids grassos i d'altres dels metabolits resultants d'una respiració aeròbia. Contenen enzims (catalases i oxidases) que ajuden que la cèl·lula elimini els peròxids -principalment el d'hidrogen[3] - espècie química molt lesiva,mitjançant una reacció d'oxidació que converteix el peròxid d'hidrogen en aigua. Compleixen per tant funcions de detoxificació cel·lular. Els peroxisomes foren identificats com a orgànuls pel grup d'investigadors del belga Christian de Duve, l'any 1967,[4] després d'haver estat descrits una dècada abans en una tesi doctoral presentada a Suècia per l'estudiant J. Rhodin en 1954.[5] Inicialment van rebre el nom de microcossos.

Infotaula anatomiaPeroxisoma
Identificadors
MeSHD020675 Modifica el valor a Wikidata
FMAModifica el valor a Wikidata 63845 Modifica el valor a Wikidata : multiaxial – Modifica el valor a Wikidata jeràrquic
Recursos externs
EB Onlinescience/peroxisome Modifica el valor a Wikidata
Terminologia anatòmica
Estructura bàsica d'un peroxisoma.

Morfologia

modifica

Presenten un única bicapa lipídica que separa el seu contingut del citosol (el fluid intern de la cèl·lula). A la membrana és on estan inserides proteïnes crítiques per a diverses funcions, com p.e. la inserció de noves proteïnes a la mateixa membrana, atès que a diferència dels lisosomes, els peroxisomes poden replicar-se, engrandir-se i dividir-se.

Actualment els científics postulen que els peroxisomes han romàs des de la seva aparició com a resultat d'una adaptació contra els continus efectes tòxics derivats del metabolisme als que resta exposada la cèl·lula, metabolisme que accidentalment produeix espècies reactives d'oxigen (ROS). Aquestes espècies químiques reaccionen ràpidament amb els elements fonamentals per a l'estabilitat cel·lular, com l'ADN. És per això que se'ls atribueix un paper crític en els processos d'envelliment i pèrdua de control del cicle cel·lular, que pot conduir a la creació de tumors i càncer. En particular, les ROS poden desequilibrar l'estat de reducció del citoplasma, fet que provoca un bloqueig de la cadena d'electrons mitocondrial i l'aturada transitòria en la producció d'energia.

Deficiències

modifica

Mancances en la funcionalitat dels peroxisomes poden conduir a una disfunció del metabolisme dels lípids, com p.e. la síndrome de Zellweger.[6]

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. «Peroxisome». Online DIctionary. Merriam-Webster. [Consulta: 19 juny 2013].
  2. «Peroxisome diversity and evolution». Philosophical Transactions of the Royal Society of London. Series B, Biological Sciences, 365, 1541, 3-2010, pàg. 765–73. DOI: 10.1098/rstb.2009.0240. PMC: 2817229. PMID: 20124343.
  3. «Reactive oxygen species and peroxisomes: struggling for balance». BioFactors, 35, 4, 2009, pàg. 346–55. DOI: 10.1002/biof.48. PMID: 19459143.
  4. «The peroxisome: a new cytoplasmic organelle». Proceedings of the Royal Society of London. Series B, Biological Sciences, 173, 1030, 4-1969, pàg. 71–83. DOI: 10.1098/rspb.1969.0039. PMID: 4389648.
  5. «Correlation of ultrastructural organization and function in normal and experimentally changed proximal tubule cells of the mouse kidney». Doctorate Thesis. Karolinska Institutet, Stockholm, 1954.
  6. López-Terradas Covisa, J. M. 1999. Introducción al estudio de las enfermedades peroxisomales. Rev de Neurol. 1999 Jan;28 Suppl 1:S34-7 Arxivat 2007-03-05 a Wayback Machine.

Enllaços externs

modifica
  • Base de dades sobre peroxisomes (anglès)