Viquipèdia

Sílvia Ferrando Luquin

professora, directora d'escena, dramaturga i actriu catalana

Sílvia Ferrando Luquin és una directora d’escena, actriu i dramaturga catalana. També és doctora en arts escèniques, investigadora i professora a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, institució de la qual n’és la directora general des de juliol de 2021.[1]

Infotaula de personaSílvia Ferrando Luquin
Biografia
Naixement1974 Modifica el valor a Wikidata (49/50 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
12a Directora general de l'Institut del Teatre
5 juliol 2021 –
← Magda Puyo Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat Politècnica de Catalunya - matemàtiques (–2001)
Institut del Teatre - directora de teatre, dramatúrgia Modifica el valor a Wikidata
Tesi acadèmicatesi doctoral  (2016 Modifica el valor a Wikidata)
Activitat
Ocupaciódirectora de teatre, actriu, dramaturga, investigadora Modifica el valor a Wikidata
Veu de Sílvia Ferrando Luquin (català) Modifica el valor a Wikidata

Trajectòria artística modifica

Llicenciada en Matemàtiques per la Universitat Politècnica de Catalunya el 1999 i, posteriorment, en Direcció escènica i dramatúrgia per l’Institut del Teatre.[2] Inicia la seva trajectòria artística com a actriu participant en les produccions de diferents directors d'escena, entre ells Ricard Salvat,[3] Mario Gas[4] o Joan Arqué.[5]

De 2001 a 2008, dirigeix més d'una dotzena de muntatges que s'estrenen, entre altres llocs, al Teatre Lliure, al Festival Temporada Alta o al Festival Internacional de Teatre de Sitges. Exceptuant els clàssics La tempesta (2002) de Shakespeare i Els justos (2003) d'Albert Camus (2003), les seves peces són creacions escèniques a partir de textos no teatrals d'autors com Anton Txèkhov, Pier Paolo Pasolini o Julio Cortázar. Algunes d'aquestes creacions que parteixen de textos literaris reivindiquen l'autoria femenina de Mercè Rodoreda o de Camille Claudel.[6]

El 2005, després de realitzar una formació de dos anys en dramatúrgia amb Javier Daulte a Sud-amèrica, col·labora amb la Fundació Promenor (a favor del niño) en un projecte de treball social i arts escèniques al Brasil.[6]

A partir de 2009 comença una sèrie de projectes de creació en què assumeix tant la direcció com l'autoria textual. Aquests muntatges es van produir i estrenar en contextos internacionals a Argentina, Suïssa, Egipte i els Estats Units.[6]

El 2017 inicia una trilogia que reflexiona al voltant dels rastres del passat franquista, colonial i patriarcal en la societat actual.[7] Presenta les dues primeres obres d'aquesta sèrie conjuntament amb el col·lectiu José y Sus Hermanas, que funda i encapçala el mateix any. Amb ell estrena Los bancos regalan sandwicheras y chorizos (2017) i Arma de construcción masiva (2018), obres dedicades a pensar l'herència del franquisme en l'actualitat i la importància de l'educació.[8] Aquestes peces es van poder veure en nombrosos teatres de Catalunya i de l'Estat Espanyol i van ser reconegudes amb dos premis de la Crítica.[9]

El seu darrer espectacle, Hernán Cortés se escribe con ñ (2021), es va poder veure al Festival Grec de Barcelona. És la darrera part d'aquesta trilogia postdramàtica o "d'escena híbrida"[10] i s'ocupa del llast colonial de les societat europees d'avui dia.[11]

Trajectòria docent i investigadora modifica

Paral·lelament a la seva activitat artística, el 2002 inicia la seva activitat docent, impartint classes a la Universitat Politècnica de Catalunya, a Elisava i a diverses escoles de teatre de Madrid, Buenos Aires i Rio de Janeiro.[6] El 2007 comença a donar classes a l’Institut del Teatre de Barcelona, al departament de Teoria i Història de les Arts Escèniques. A més de dirigir diversos tallers en l’especialitat d'interpretació, ha impartit classes de literatura dramàtica i teoria teatral, centre d’interès de la seva recerca com a investigadora. Des de 2010 dona classes de teoria feminista i decolonial a les tres especialitats de l'Escola Superior d'Art Dramàtic: Interpretació, Direcció i dramatúrgia i Escenografia. Així mateix, ha promogut la perspectiva de gènere i decolonial en els estudis teatrals i ha treballat a bastament la teoria i la literatura dramàtica des d’aquestes perspectives.[12][13]

Com a docent i com a responsable de l’àrea de recerca i innovació de l’Institut del Teatre, càrrec que va ocupar de 2017 fins a 2021,[6] s'interessa i promou les noves dramatúrgies, les metodologies contemporànies de creació, així com les noves formes de fer recerca en arts escèniques.  

També s'interessa en les noves pedagogies en arts escèniques i a repensar els reptes actuals de l'educació artística superior, com ara la superació de les disciplines artístiques tradicionals, el paper de la tecnologia en els espectacles o la preservació del llegat teatral propi i la seva renovació en clau contemporània. Des de l'Institut del Teatre, s'ha ocupat de crear ponts i espais de debat amb altres institucions educatives d'arts en viu com la School for New Dance Development (SNDO) d'Amsterdam o l'Institut d'Estudis Teatrals Aplicats de Giessen.

En l'àmbit de la recerca s'ha dedicat a reflexionar sobre les noves formes de teatre polític i l'ètica en la dramatúrgia del segle XX i XXI, especialment en les obres d'Albert Camus, Heiner Müller i Caryl Churchill.[14] La major part de la seva producció acadèmica està dedicada a aquesta darrera autora, com atesten diversos articles a la revista Estudis Escènics o a la revista (Pausa.), on va coordinar un dossier sobre l'obra de Churchill (núm. 35, 2013). A la seva tesi doctoral, "Las dramaturgias de Caryl Churchill. El mundo y sus sombras", tracta d'articular com la dramaturga britànica compon formalment les seves obres i com s'aproxima a les qüestions del capitalisme post-thatcherista, el paper de les minories o la possibilitat de la revolució.[13]

Autoria escènica modifica

  • Hernán Cortés se escribe con ñ (2021).[11]
  • Arma de construcción masiva (2018).[8]
  • Los bancos regalan sandwicheras y chorizos. (2017).
  • Encontros (2014) de Helder Costas.[16]
  • 7 Encontros (2013) de Helder Costas.[17]
  • This is a Class! (2013).[6]
  • BRUIT (2010). Creació i direcció conjuntament amb Francesca Pirami.[18]
  • Una búlgara en un campamento de verano ruso en Cuba (2009). Creació i direcció conjuntament amb Maria Stoyanova.[19]
  • Sing, sing sing (2009). Conjuntament amb la cia. Divinas.[20]
  • Mnemosina (2008) amb Esther Pallejà.[21]
  • A la meva Mercè (2005). Creació a partir de contes de Mercè Rodoreda.[23]
  • Rient cap a la foscor (2003) de Patrice Chaplin.[25]
  • 1024 decibels (2003). Creació conjuntament amb Walter Rippel.[26]
  • La vuelta al día en ochenta mundos (2002). Creació a partir de textos de Julio Cortázar.[18]

Producció acadèmica i literària[29] modifica

  • "Contra el entretenimento y dejar pasar la vida". Dramática 1 (2020): 88-91.
  • Estudi introductori i traducció de CHURCHILL, Caryl. Bosc boig / Cor blau / Prou borratxo per dir t'estimo? / Escapada solitària. Comanegra, Institut del Teatre, 2018. ISBN 978-84-17188-60-3.
  • "La caza de brujas. El chivo expiatorio de la medicina moderna (Vinegar Tom)." Estudis Escènics 43 (2018): 1-18.
  • "Teatro y revolución en la obra de Albert Camus, Heiner Müller y Caryl Churchill." Estudis Escènics 41-42 (2015): 64-71.
  • "L’el·lipsi de l’individu." (Pausa.) 35 (2013).
  • "L’Orestea, per què no?" Serra d'Or (2000).

Referències modifica

  1. ↑ «Sílvia Ferrando, nova directora general de l’Institut del Teatre». Institut del Teatre. [Consulta: 4 gener 2023].
  2. ↑ «Sílvia Ferrando, nova directora general de l'Institut del Teatre». Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya, 29-06-2021. [Consulta: 23 gener 2023].
  3. ↑ «Teatrografia essencial de Ricard Salvat». Assaig de teatre: revista de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral, núm. 73, 2009, pàg. 265.
  4. ↑ «Lulú de Frank Wedekind». Teatre Nacional de Catalunya. [Consulta: 2 febrer 2023].
  5. ↑ DDG. «Guanya entrades per veure «Més enllà de la foscor» a La Planeta», 31-01-2012. [Consulta: 2 febrer 2023].
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 «Ferrando Luquin, Sílvia». Institut del Teatre. [Consulta: 11 gener 2023].
  7. ↑ «Sílvia Ferrando, nova directora de l'Institut del Teatre». Entreacte. Revista d'arts escèniques i audiovisuals, 28-06-2021. [Consulta: 12 gener 2023].
  8. ↑ 8,0 8,1 «Arma de construcción masiva». Barcelona Districte Cultural. [Consulta: 11 gener 2023].
  9. ↑ «Els graduats de l’Institut del Teatre triomfen als Premis de la Crítica de les Arts Escèniques». Institut del Teatre. [Consulta: 30 gener 2023].
  10. ↑ «Avui hem conegut els espectacles dits de 'Creació híbrida', del Festival Grec». [Consulta: 12 gener 2023].
  11. ↑ 11,0 11,1 «Hernán Cortés se escribe con Ñ». Sala Hiroshima, 05-01-2021. [Consulta: 11 gener 2023].
  12. ↑ Nicolau Jiménez, Adriana. Feminismes al teatre català contemporani (2000-2019) (tesi). Universitat Oberta de Catalunya, març 2021, p. 50, n40. 
  13. ↑ 13,0 13,1 Ferrando Luquin, Silvia. Las dramaturgias de Caryl Churchill. El mundo y sus sombras (Tesi: Doctorat). Universitat Autònoma de Barcelona, 2016-01-22. 
  14. ↑ Ferrando Luquin, Sílvia «Teatro y revolución en la obra de Albert Camus, Heiner Müller y Caryl Churchill». Estudis Escènics, 2015.
  15. ↑ «DespertaLab 2020 – BITCH de Fundación Mis Bragas». Nau Ivanow. [Consulta: 11 gener 2023].
  16. ↑ «Encontros imaginaris». Teatre Barcelona. [Consulta: 11 gener 2023].
  17. ↑ Miralles, Esteve. «Moments extraordinaris al Maldà». Núvol. [Consulta: 11 gener 2023].
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 Bofill, Mònica «Dossier de "Constel·lacions" de Nick Payne». Obskené & La Musca, 2013, pàg. 9.
  19. ↑ «6. "Una búlgara en un campamento de verano ruso en Cuba" - Maria Stoyanova». [Consulta: 11 gener 2023].
  20. ↑ «Sing! Sing! Sing!». TeatreMusical.cat, 2007. [Consulta: 11 gener 2023].
  21. ↑ «Mnemosina». [Consulta: 11 gener 2023].
  22. ↑ «L'Institut Català de les Dones organitza "Mercè, viatge i desig" en homentage a Mercè Rodoreda». Institut Català de les Dones, 15-05-2008. [Consulta: 11 gener 2023].
  23. ↑ «El SAT! (Barcelona) homenajea a la escritora Mercè Rodoreda y acerca sus textos al público con 'La meva Mercè'» (en castellà). Europa Press, 30-01-2007. [Consulta: 11 gener 2023].
  24. ↑ «Els Justos. Teatre Lliure, 6-30 març 2003». MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Arxivat de l'original el 11 de gener 2023. [Consulta: 11 gener 2023].
  25. ↑ «Companyia La Troca - Rient cap a la foscor | CDAEM, Teatro Español» (en castellà). Centro de Documentación de las Artes Escénicas y de la Música. [Consulta: 11 gener 2023].
  26. ↑ Machío, Christian. «Sílvia Ferrando fa xivarri a Sitges - Notícies». Teatral.eu, 07-06-2003. [Consulta: 11 gener 2023].
  27. ↑ «La Tempesta, de Shakespeare, al Teatre Auditori». Vilaweb. [Consulta: 11 gener 2023].
  28. ↑ «Paraula de Bergman [Teatre de text]». MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. [Consulta: 11 gener 2023].
  29. ↑ «ORCID». [Consulta: 25 gener 2023].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sílvia_Ferrando_Luquin&oldid=32674368»