Setge d'Elx (1332)
| ||||||||||||||||||||||||||||||||
El Setge d'Elx de 1332 fou una de les batalles de la Guerra de l'Estret.
Antecedents
modificaEn 1306 el consell de Guardamar, que constava de mil habitants en 1308[1] va enviar una carta a Jaume el Just afirmava, per mitjà de captius, que sempre que es planejava una ràtzia a territoris de la Procuració General d'Enllà Xixona pensaven a atacar Guardamar perquè era el punt més feble per les condicions del castell i la muralla.
En 1329 els granadins aconseguiren recuperar Algesires, i a principìs de 1330 el Papa Joan XXII tres anys de delmes als reis d'Aragó, Castella i Portugal amb l'obligació de fer almenys una expedició a l'Emirat de Gharnata en la que havien d'acudir personalment.[2]
El 1330, coincidint amb l'atac castellà, amb 500 genets del Regne de Portugal[3] a la frontera occidental, que acabà amb la batalla de Teba, es produí una ràtzia catalana a la frontera murcianoandalusina en el context de la croada contra l'emirat de Gharnata iniciada en 1330: amb la presència d'Alfons XI de Castella al front occidental, les tropes castellanes i valencianes tractaren de causar tots els danys que pogueren a les poblacions de la part oriental, sortint de Llorca.
Amb la treva signada en 19 febrer de 1331[4] s'acabà la campanya d'Alfons XI de Castella, els granadins van poder concentrar les seves forces, consistents en dos mil cinc-cents homes a cavall i dotze mil a peu,[5] comandats per Abu-l-Nuaym Ridwan ibn Abd Allah a la frontera amb la Corona d'Aragó.
Els granadins, amb reforços arribats del Marroc, des de la seva base d'Algesires, prengueren Gibraltar i Xerès, i l'exèrcit d'Abu-l-Nuaym Ridwan, l'octubre de 1331 prengué Guardamar i 1.500 captius, i uns altres 1.500 moros de la vall d'Elda, forçats o voluntàriament, per marxar amb ells a l'Emirat de Gharnata.[1] Alguns foren autoritzats a retornar en els anys següents.
El setge
modificaEl 1332, Ridwan va atacar de nou la frontera i amb 10.000 homes a cavall i 30.000 peons el 9 d'abril va posar setge a Elx, que va aixecar el 14 d'abril després de talar l'horta en saber que Alfons el Benigne s'acostava amb el seu exèrcit.[6]
Conseqüències
modificaDesprés de la retirada, els granadins, amb reforços benimerins van assetjar i prendre Gibraltar.[7]
El portantveus del procurador reial a la zona oriolana Jofré Gilabert de Cruïlles, el comanador de Xivert Dalmau de Cruïlles -de l'orde de Montesa-, el noble i adelantado don Joan Manuel i el bisbe de Múrcia, que acordaren, tots plegats, fer una entrada en terra de moros, la qual eixiria novament de Lorca a finals d'agost de 1333.
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 Ferrer: p. 129
- ↑ Rovira i Virgili: p. 290
- ↑ de Mariana, Juan. Historia general de España (en castellà). Juan de Mariana, 1848, p. vol.2, p.152.
- ↑ Rovira i Virgili: p. 292
- ↑ Ferrer: p. 127
- ↑ Ferrer: p. 133-134
- ↑ Zurita, Jerónimo. «Que Rodoán, caudillo del rey de Granada, vino con gran poder a poner cerco sobre Elche y se levantó dél; y los moros que pasaron de allende tomaron el castillo de Gibraltar». A: Anales de la Corona de Aragón (en castellà), p. Llibre VII, cap.18.
Bibliografia
modifica- Zurita, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón (en castellà).
- Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum V. Edicions Pàtria, 1920.
- Ferrer i Mallol, María Teresa. La frontera amb l'Islam en el segle xiv cristians i sarraïns al País Valencià. CSIC, 1988. ISBN 8400068149.