Une chambre en ville
Une chambre en ville és una pel·lícula de l'any 1982 dirigida per Jacques Demy i protagonitzada per Dominique Sanda, Michel Piccoli i Richard Berry.[1]
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Jacques Demy  |
| Protagonistes | |
| Producció | Christine Gouze-Rénal |
| Guió | Jacques Demy |
| Música | Michel Colombier |
| Fotografia | Jean Penzer |
| Muntatge | Sabine Mamou |
| Vestuari | Rosalie Varda |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | França i Itàlia |
| Estrena | 1982 |
| Durada | 90 min |
| Idioma original | francès |
| Rodatge | Nantes, Billancourt Studios (en)  , Bouffay (fr) , Catedral de Nantes i Passage Pommeraye |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | cinema musical i drama |
| Lloc de la narració | Nantes |
        | |
Argument modifica
Nantes, 1955. Hi ha agitació social i esclats de violència a la ciutat. Els treballadors de les drassanes fan vaga. El torner François Guilbaud (Richard Berry) surt amb la dolça Violette Pelletier (Fabienne Guyon) i s'allotja a la casa de la vídua Margot Langlois (Danielle Darrieux). Mentre duri la vaga, François no podrà pagar el lloguer a la vídua. Aquesta té una filla, Edith Leroyer (Dominique Sanda), casada amb un venedor de televisors, el gelós i impotent Edmond (Michel Piccoli). François i Edith es veuran atrapats per una passió irrefrenable.[1]
Context històric i artístic modifica
Anys després d'Els paraigües de Cherbourg (1964) i Les senyoretes de Rochefort (1967), el cineasta francès Jacques Demy va retornar al cor del cinema musical, si bé transferint la comèdia en melodrama de conflictes morals i socials. Inclassificable com sempre, Demy realitzaria un arriscat i inversemblant musical on tots els monòlegs i diàlegs són cantats. Amb composicions de Michel Colombier, Demy entra sense embuts en els terrenys més desfogats i hiperbòlics del cinema, concertant una escabellada, fulletonesca i contrarealista opereta d'amor, desenganys i gelosies en la qual participen personatges substanciosament desmesurats: la dolça Violette, l'impotent i mesquí marit, l'amant, el sindicalista Guilbaud o la vídua, qui dissipa en alcohol l'enyor de la noblesa perduda. Entre sentiments desorbitats, èpica obrera, sublimada malenconia i previsió de tragèdia, el cineasta hi fica algunes cullerades de sarcasme i ironia.[1]
Casat amb la també realitzadora Agnès Varda, Demy ja va voler rodar aquesta exacerbada raresa deu anys abans, aleshores amb Catherine Deneuve, Gerard Depardieu, Isabelle Huppert i Simone Signoret,[2] però davant la negativa del músic Michel Legrand i de Catherine Deneuve, el projecte no va prosperar.[3] Cal destacar-hi una singular seqüència: els policies antidisturbis de Nantes carreguen contra els exasperats vaguistes, tots ells, però, units en un gran cor de veus melòdiques i contestàries. Aquest inaudit i encara avui incomprès deliri musical es va saldar amb un estrepitós fracàs comercial.[1]
Frases cèlebres modifica
Premis modifica
- 1982: Premis César (9 nominacions, incloent-hi Millor Pel·lícula).[4]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Vilaseca, Ramón Robert, 2014. Les 500 millors pel·lícules de la història del cinema. Lleida: Pagès Editors, S. L. ISBN 9788499754932. Pàg. 257. [1] Arxivat 2016-05-08 a Wayback Machine.
- ↑ Jean-Pierre Berthomé, 1998. Jacques Demy et les racines du rêve. Librairie L'Atalante. ISBN 9782841720422. Pàg. 288. [2]
- ↑ Camille Taboulay, 1996. Le cinéma enchanté de Jacques Demy. París: Cahiers du Cinéma. ISBN 9782866421670. Pâg. 144. [3]
- ↑ Filmaffinity (castellà)
Bibliografia modifica
- Bruno Villien, "Entretien avec Jacques Demy", Le Nouvel Observateur, 25 d'octubre del 1982.
- Serge Daney, Jean Narboni i Serge Toubiana, "Interview de Jacques Demy", Cahiers du cinéma, núm. 341, novembre del 1982.