El diable, a l'esquerra, es nega a inclinar-se davant Adam, il·lustració a la Història dels profetes i dels reis d'At-Tabarí (segle X)

Iblis (en àrab إبليس) és la designació alcorànica per al diable. sembla derivar en última instància del diabolos grec. En l'islam també es parla però de Xaytan (en àrab شيطان, plural: شياطين xayatin), és a dir, Satanàs. Les dues figures es confonen sovint però no sempre.


Iblis seria un àngel o un geni que es va negar a obeir l'ordre divina d'inclinar-se davant Adam, el que va provocar la seva "caiguda".

Dels onze versicles de l'Alcorà que mencionen Iblis (02:34, 07:11, 15: 31-32, 17:61, 18:50, 20: 116, 26:95, 34:20, 38: 74- 75), deu es refereixen a aquesta revolta i els esdeveniments immediatament anteriors i posteriors a ella; a excepció del 26:95, que parla que "les hosts d'inclinar-se davant Adam i les raons i els motius que van portar a ella; passa amb molta menys freqüència en l'Alcorà que Xaytan (Satanàs), que s'utilitza per designar el dimoni en el context de les seves parcel · les malèfics contra l'home. La distinció entre els dos noms es pot veure clarament a 20:116-120: al primer vers d'aquesta seqüència es pot llegir: "I quan vam dir als àngels: feu una reverència davant Adam, aquests es prosternaren, però no Iblis; ell s'hi va negar", i a l'última: "Però Xaytan li va xiuxiuejar el mal..."

Hi ha relativament pocs hadits en què es mencioni el nom d'Iblis; el més citat és aquell en què el Profeta diu que "Eblis té un tron en les Aigües", que serveix com la base des de la qual envia els seus amfitrions (Sahih Múslim IV, pàg. 1472)La majoria de les tradicions incloses les d'Al-Bukharí parlen de Xaytan enlloc d'Iblis (Sahih Bukharí IV, pàgs. 147-53).

A diferència menor entre els dos noms és que Iblis com un nom propi no té un plural (almenys en l'Alcorà, en textos perses als trencats plurals abalis i abālesa són de vegades trobades,. Mojtabā'ī, p 598), mentre que les formes xaytan la šayāṭīn plural (6: 112, per exemple, parla de "satans entre la humanitat i els genis").

La diferència més significativa respecte a la tradició sufí és que Eblis evolucionant gradualment en "una complexa personalitat mítica" (Aresta, p. 46), mentre que saytan roman fix com la designació d'un ésser de maldat pura.



En l'islam, el Diable s'anomena Iblis (en àrab: إبليس, plural: ابالسة abālisah). La seva característica principal, a més de l'arrogància o l'hibris, és que no té altre poder que el de tirar les suggestions del mal en els éssers humans i els jinns (genis), encara que l'Alcorà esmenta genis nominadora per ajudar a aquells que estan lluny de Déu en un context general. "Vam fer els estimats amics dolents (només) pels quals no tenen fe".



Xaytan (àrab: شيطان, plural: شياطين xayatin) La figura del xaytan ja existia abans de l'època musulmana; el xaytan habitava al foc i no se'l podia veure. La seva figura presenta grans similituds amb el cristià Satanàs i deriva de l'hebreu Satan. L'Alcorà anomena al xaytan 70 vegades (6 de manera indefinida) i 18 en plural (xayafin).[1]



nascut sota el nom d'Azazel,[2] un àngel que es va negar a inclinar-se davant Adam.


Referències

modifica
  1. Enciclopèdia de l'Islam, IX, 420 a 422
  2. «Eblīs» (en anglès). Encyclopaedia Iranica.

Complexitat d'interpretació

modifica

D'après le Coran (II, 27 sq.), le Seigneur ordonna aux anges de se prosterner devant Adam : « Ils se prosternèrent à l'exception d'Iblis qui refusa et s'enorgueillit ».

Les complexitats que envolten Eblis comencen amb les preguntes exegètiques que pertany a la seva naturalesa original. La redacció de les 02:34, 07:11, 17:61, i 18:50 (fa-sajadū Ella Eblis) podria donar a entendre que Eblis era un àngel fins que la negativa del mandat diví. No obstant això, com Bayżāwī (II, p. 300) assenyala, tal interpretació estaria en contradicció amb el principi general que els àngels són constitucionalment incapaços de desobediència ("no es rebel · len contra Déu en res que Ell els mana, i ells fan el que se'ls ordena "; 66: 6). A més, 18:50 diu clarament de Eblis, "ell era dels genis" (tot i que s'ha argumentat que la paraula al-Jenn en aquest versicle significa ḵazanat al-Janna, els custodis angelicals del Paradís;. Nisaburi, pàg 6) . La naturalesa de Eblis com genis també sembla estar confirmada per la seva jactància, "Tu em vas crear de foc" (55:15), sent aquest l'element a partir del qual es va formar als genis. Per tant, conclou que els Maybodī Ella partícules en els versicles que parlen de la negativa Eblis 'a prostrar no implica una excepció de Eblis de la categoria d'una altra manera obedient dels àngels i té lloc el sentit de "en contrast amb" o "diferència" (Maybodī , I, pàg. 144). Alguns exegetes, més notablement Tabari (I, pp. 173-74) intenten resoldre el problema pel que suggereix que els genis eren d'alguna manera deriven dels àngels o format una subdivisió d'ells pel que el terme al-malā'eka (àngels) a els versets problemàtics podrien prendre com implícita incloent als genis que són completament capaços de rebutjar l'ordre de Déu.

A sufís primerencs com Al-Hal·laj (vers 859-927) i Ibn Arabí (1163-1202), l'existència de l'esperit malèvol els va semblar incompatible amb les doctrines de la predestinació i de l'omnipotència divines: si tot està escrit, Satanàs no té raó de ser; si el mal existeix independentment de Déu, aleshores Déu no és omnipotent, i qui no és omnipotent no és Déu. La meditació sobre aquetes dades zls va conduir a la conclusió de que el diable va refusar d'obeir per "amor exclusiu a l'idea pure de la deïtat", car només volia retre homenatage a Déu i, com diu Al-Hal·laj, que no existia en definitiva "ningú més monoteista que ell entre els habitants del cel". C'était une réhabilitation presque totale.[1]

Cette théorie a été étayée par divers récits, pour la plupart, non pris en charge par le Coran ou Hadith, qui décrit en détail la transition de Éblis du statut de djinns à celle de l'ange, ou vice-versa, dans une seule catégorie de l'être surnaturel. Il est donc aurait son origine en tant que commandant d'une troupe de 7000 adoration des anges Dieu au septième ciel pour 8000 ans; puis, à cause d'une misère innée (de šaqāwat) manifeste de temps avant sa rébellion, il aspirait, de ne pas monter au-delà du septième ciel sur le trône divin, mais d'en descendre par chacune des cieux restants. Après avoir passé 8000 années adorer Dieu dans chaque ciel, Iblis a finalement atteint la terre où il réprima une révolte des djinns et a statué au nom de Dieu pendant huit millénaires plus jusqu'à ce que Adam a été créé et nommé Vice-roi à sa place, lui inspirant de se rebeller (Nīsābūrī , pp. 6-7). Sinon, Iblis est présenté comme étant à l'origine un djinn qui habitent la terre, qui, en vertu de l'ascèse qui le plaça en dehors de ses camarades a été élevé par Dieu dans la société des anges, en fin de compte devenir leur instructeur suprême au pied du trône divin (Awn, p. 30). La plupart des récits mythiques concernant Iblis s'accordent à dire que jusqu'au moment de sa rébellion contre Dieu, il était connu comme'Azāzīl, un mot qui rimant avec Jebrā'īl, Mīkā'il, Esrāfīl, et ainsi de suite été censé refléter son inclusion parmi les archanges. D'origine hébraïque, le nom a le sens "d'une habilité par Dieu" (TUG, p 312; parmi les versets bibliques où il est présent, peut-être aussi une désignation pour le diable, on peut citer Lévitique 16: 8-10., 13h21, et 17: 7). Néanmoins, un certain nombre d'auteurs a cherché à se connecter avec'Azāzīl'azl arabe (licenciement, suppression), comme si le nom même de Iblis dans son état d'archange avait présagé sa chute et la honte (Maybodī, I, p. 145). Iblis est généralement admis, même par les auteurs qui le considèrent comme ange déchu, comme le père des djinns, tout comme son adversaire Adam était le père de l'humanité; récits extra-coraniques lui attribuent en outre la procréation d'une descendance appelée, en particulier et reconnaissable son propre, chaque enfant étant confié à la promotion d'un vice différente chez les hommes. Ce thème a été repris par Ghazali (Eḥyā' III, p. 38), qui énumère sept noms, et par Attar (Taḏkerat al-Awlīyā', pp. 529-31), qui représente Iblis comme incitant Adam en mangeant un de ses fils, Lännäs, ainsi ingestion mortellement à la substance même de Iblis. En général, cependant, il est moins les détails narratifs de ces récits mythiques qui intéressent les soufis que le thème général de Éblis de la chute, un thème riche en possibilités didactiques.

Referències

modifica
  1. Roux, Jean-Paul. «Les Yezidis, "adorateurs du diable"» (en francès). [Consulta: 24 agost 2014].