Viquipèdia

Usuari:Kaasblokje/proves

Infotaula de gènere musicalKaasblokje/proves
Orígens estilísticsBebop, West coast jazz, Blues, Gospel
Orígens culturalsMitjans dels los 50 y dècada dels 60, als Estats Units
Instruments típicstrompeta , trombó, saxo, piano, contrabaix, bateria
Popularitat al MainstreamModerada a tot el mó des dels 50 fins als 70.
Formes derivadesNew Wave - Post-punk - Rock alternatiu
Gèneres de fusió
Jazz rock

El hard bop és un estil musical del jazz que es va desenvolupar des de mitjans de la dècada dels cinquanta fins a mitjans dels seixanta del segle XX. Cronològicament segueix al cool i precedeix a les vanguardes jazzístiques (en concret, al free jazz i al jazz modal). En el seu moment va rebre també la denominació de East Coast jazz, en oposició al West Coast jazz.[1]

Orígens modifica

El cool i el West Coast jazz van adoptar algunes de les innovacions del Bebop, pero en línies generals, es van desenvolupar des de camins més propers a la música Europea i a les formes més vanguardistes del swing. Per aquesta raó molts músics negres, especialment de la Costa Est dels Estats Units se senten aliens a aquests estils i reaccionen contra el que consideren una nova usurpació de la seva música, com ja va passar als anys trenta.

Un dels primers músics associats amb el hard bop va ser Miles Davis, junt amb els músics que l'acompanyaven en el Miles Davis Quintet: John Coltrane, Cannonball Adderley, Red Garland, Philly Joe Jones, Paul Chambers y Milt Jackson. Tambén, per suposat, Sonny Rollins. Pero és entre 1953, amb la creació dels Jazz Messengers d'Art Blakey, i 1954, amb la aparició dels quintets d'Horace Silver i Clifford Brown - Max Roach , quan realment podem situar el punt de partida del Hard bop. Un gran nombre d'intèrprets del nort (Detroit, Chicago...) y de l'est dels Estats Units van quedar enquadrats en aquest estil: Kenny Burrell, Pepper Adams, Bobby Timmons, Reginald Workman, Paul Chambers, Donald Byrd, Tommy Flanagan...

Característiques modifica

Característiques musicales modifica

En el repertori hard bop es percep per tant una forta influència de el blues i gospel, sent notable els temes basats en les seves respectives estructures harmòniques. La utilització de licks de blues sobre tot tipus d'acords es consolida com a lloc comú, continuant la tradició iniciada per Charlie Parker.

  • Melòdicament l'hard bop és la lògica continuació de l'bebop.[2] El llenguatge melòdic de Parker es generalitza a tots els improvisadors; és a dir, l'ús melòdic de les extensions superiors en els acords, l'alteració sistemàtica dels dominants i un ús extensiu de la cinquena disminuïda sobre els acords majors, [[3] si bé es pot observar un major èmfasi en la verticalitat de les improvisacions. [4]
  • Harmònicament, les progressions es fan més complexes a l'almenys en dos sentits. En primer lloc s'amplia el tipus de modulació amb moviments abruptes. John Coltrane és un clar exemple d'això, com s'aprecia en gravacions clàssiques d'aquest corrent com Blue Train i Giant Steps. En segon lloc, en els propis heads, i en el comping dels pianistes, els voicings posseeixen una major riquesa en extensions, davant d'una forma més concisa d'harmonies i voicings de l'Bebop. [5]
  • La instrumentació segueix els patrons clàssics de l'bebop: Quintets (amb trompeta i saxòfon) i trios especialment, encara que, per descomptat, podem trobar exemples de gairebé qualsevol formació.
  • Les seccions rítmiques són més homogènies i lleugeres que en el Bebop, fent un especial èmfasi en el rigor del temps.

Característiques socials modifica

Pel que fa a l'entorn social en què neix el Hard bop, és convenient recordar que la postguerra va ser una època socialment repressiva als Estats Units i les ideologies progressistes es veuen marginades a cercles molt concrets. En aquest context, el jazz entra en contacte amb aquests cercles en els locals nocturns on toquen els músics desplaçats dels circuits comercials i aquest contacte suposa una empenta a la recerca de la ruptura amb el Swing. És important assenyalar, [6], que aquesta relació jazz-política serà permanent durant la història de l'Bop, arribant al seu màxim exponent amb l'aparició del Free jazz.

En aquesta línia, la música de l'hard bop s'enorgulleix de ser negra i s'inspira clarament en el moviment de drets civils. El baterista Art Blakey va descriure el hard bop com el moviment de tornada als orígens.


Evolució de l'estil modifica

Durant els anys 50 i començament dels 60, el hard bop va oscil·lar entre el gospel i el blues, les seves dues tendències indissociables, i segons la tirada de cada músic. A partir de la meitat dels anys 60, apareix una nova onada de hard-boppers, molt més mal·leables, que van a assimilar les troballes modals del free jazz, i més tard del jazz rock. Entre ells, Eric Dolphy, Wayne Shorter, Roland Kirk, Randy Weston, Joe Zawinul, etc. Després del apogeu de les avantguardes, i a partir del 1975, el hard bop té un fort revival de la mà dels anomenats grups VSOP, grups all stars que desenvolupen una versió mainstream del bop, adusta i ajustada als patrons clàssics de l'gènere. Al capdavant d'ells, Herbie Hancock, Terence Blanchard i sobretot, Wynton Marsalis.

Principals representants de l'estil modifica

  • Els últims cinc discos que va gravar el Miles Davis Quintet per al segell Prestige Records (Miles, Cookin, Relaxin, Workin i Steamin) van tornar al jazz el blues i la improvisació que el cool havia eliminat. Van trencar amb aquest estil i van aconseguir diferenciar-se de la resta de grups gràcies a l'estil dispers i introspectiu de Davis i a el vibrant so de Coltrane. La premsa els va proclamar els salvadors del jazz.
  • Una altra associació musical és fonamental per al desenvolupament del hard bop: la del pianista Thelonious Monk amb John Coltrane. El so que va desenvolupar Coltrane amb l'ajuda de Monk va ser el que va revolucionar la música jazz: un estil d'interpretació que utilitzava grups de notes, i no una nota cada vegada.

Selecció discogràfica modifica

Notes i referències modifica

Bibliografia modifica

  • BERENDT, Joachim E.: El Jazz: De Nueva Orleans al Jazz Rock Ed. Fondo de Cultura Económica, México, 1986. ISBN 84-375-0260-8
  • CARLES, Phillipe; CLERGEAT, André; COMOLLI, Jean-Louis: Dictionaire du jazz, Ed. Robert Laffont, París, 1988. ISBN 2-221-04516-5
  • CARLES, Ph.; COMOLLI, J.-L.s: Free jazz, black power, Anagrama, Barcelona, 1973.
  • CASE, Brian; BRITT, Stan: Enciclopedia ilustrada del jazz , [[Ediciones Júcar|Júcar, Madrid, 1983.
  • JONES, Leroi: Blues People , Ed. Lumen, Madrid, 1963.
  • SIMPKINS, C.O.: John Coltrane , ed. Júcar, Madrid, 1985.
  • VIAN, Boris: Escritos sobre jazz , ed. Grech, Madrid, 1984.
  1. ↑ Clayton, Peter & Gammond, Peter: Guia alfabética de los nombres, los lugares y la gente del jazz, Edt. Taurus, Madrid, 1990, pag.111, ISBN 84-306-0162-7. El mateix Charles Mingus va publicar el 1957 un disc anomenat East Coasting
  2. ↑ BAKER, David: "How to play bebop", Ed Alfred Publishing ISBN 978-0-7390-2040-1. Prefacio.
  3. ↑ Voelpel, Mark: "Charlie Parker for Guitar", Hal Leonard ISBN 0-7935-8747-6 Introduccion
  4. ↑ John Coltrane transcriptions ISBN 0-7935-2700-7
  5. ↑ Levine, Mark: "El libro del jazz piano", Sher Music. ISBN 978-1-883217-17-4 Capitulos 17-19
  6. ↑ Jones, Leroi: Blues people, Lumen, 1963

Enllaços externs modifica


En cosmologia física, una protogalàxia o galàxia primitiva és un núvol de gas que està formant una galàxia. Es creu que el ritme de formació estel·lar regnant durant aquest període d'evolució galàctica determina si una galàxia esdevé espiral o el·líptica. Un ritme lent tendeix a produir una galàxia espiral. Els grups de gas més petits d'una protogalàxia formen estrelles.

Està acceptat generalment que el terme "protogalàxia" significa "Progenitor de galàxies actuals (normals) galaxies, en etapes primerenques de formació." No obstant, "etapes primerenques de formació" no és una frase definida clarament. Es podria definir de diverses formes: "El primer gran esclat de formació estel·lar en un progrenitor d'una galàxia el·líptica que existeix en l'actualitat"; "L’època màxima que fusiona els halos de matèria fosca dels fragments que s’uneixen per produir una galàxia mitjana actual"; "Un cos gasós estàtic que existeix abans de tenir lloc qualsevol formació estel·lar."; o " una regió extremadament densa de matèria fosca a l’univers molt primerenc, destinada a unir-se gravitacionalment i col·lapsar-se."[1]

Formació modifica

Des de l’univers primerenc… modifica

Es creu que l’univers primerenc va començar amb una distribució quasi uniforme (totes les partícules estant a la mateixa distància l’una de l’altre) de matèria i matèria fosca. La matèria fosca es va comencar a agrupar degut a l’atracció gravitacional degut a l’espectre de pertorbació de densitat inicial causat per fluctuacions quàntiques..[1]

It is thought that the early universe began with a nearly uniform distribution (each particle an equal distance from the next) of matter and dark matter. The dark matter then began to clump together under gravitational attraction due to the initial density perturbation spectrum caused by quantum fluctuations.[1] This derives from Heisenberg's uncertainty principle which shows that there can be tiny temporary changes in the amount of energy in empty space.[cal citació] Particle/antiparticle pairs can form from this energy through mass–energy equivalence, and gravitational pull causes other nearby particles to move towards it, disturbing the even distribution and creating a centre of gravity, pulling nearby particles closer. When this happens at the universe's present size it is negligible, but the state of these tiny fluctuations as the universe began expanding from a single point left an impression which scaled up as the universe expanded, resulting in large areas of increased density. The gravity of these denser clumps of dark matter then caused nearby matter to start falling into the denser region.[2] This sort of process was reportedly observed and analysed by Nilsson et al. in 2006.[3][4] This resulted in the formation of clouds of gas, predominantly hydrogen, and the first stars began to form within these clouds. These clouds of gas and early stars, many times smaller than our galaxy, were the first protogalaxies.[5]

Vegeu també modifica


Categoria:Galàxies

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Djorgovski, S.G.. Encyclopedia of Astronomy and Astrophysics. 3. 1st. Dirac House, Temple Back, Bristol: Institute of Physics Publishing, Nature Publishing Group, 2001, p. 2159–2165. ISBN 978-0-333-75088-9. 
  2. ↑ Seagrave, Wyken. History of the Universe. Penny Press, 2012 [Consulta: 18 juliol 2014]. 
  3. ↑ Nilsson, K.K. «A Lyman-α blob in the GOODS South field: evidence for cold accretion onto a dark matter halo». Astronomy and Astrophysics, vol. 452, 3, June 2006, pàg. L23–L26. arXiv: astro-ph/0512396. Bibcode: 2006A&A...452L..23N. DOI: 10.1051/0004-6361:200600025.
  4. ↑ «Rare Blob Unveiled: Evidence For Hydrogen Gas Falling Onto A Dark Matter Clump?». ScienceDaily.com. [Consulta: 22 juliol 2014].
  5. ↑ Johnston, Hamish. «Proto-galaxies tip cold dark matter». Physicsworld.com, 28-11-2007. [Consulta: 18 juliol 2014].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Kaasblokje/proves&oldid=31484661»