Víctor Hellín Sol

polític falangista espanyol

Víctor Hellín Sol (1913, Lleida, Segrià — 27 d'octubre de 2014, València) fou un polític falangista espanyol, alcalde de Lleida i de la seva Diputació Provincial i governador civil de Zamora, Girona, Illes Balears i Sevilla, durant la dictadura franquista.

Infotaula de personaVíctor Hellín Sol
Biografia
Naixement1913 Modifica el valor a Wikidata
Lleida (Segrià) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 octubre 2014 Modifica el valor a Wikidata (100/101 anys)
València Modifica el valor a Wikidata
COA Spain 1945 1977.svg Governador civil de la província de Sevilla
1972 – 1974 – Alberto Leiva Rey →
COA Spain 1945 1977.svg Governador civil de la província de Balears
1968 – 1972
← Plácido Álvarez-Buylla López-VillamilEnrique Ramos Fernández →
COA Spain 1945 1977.svg Governador civil de Girona
1962 – 1968
COA Spain 1945 1977.svg Governador civil de la província de Zamora
1961 – 1962
← Juan Murillo de ValdiviaLuis Ameijide Aguiar →
COA Spain 1945 1977.svg Procurador en Corts
16 maig 1958 – 10 març 1961
COA Spain 1945 1977.svg Procurador en Corts
14 maig 1955 – 14 abril 1958
COA Spain 1945 1977.svg Procurador en Corts
14 maig 1952 – 13 abril 1955
Escut de la província de Lleida.svg President de la Diputació de Lleida
1952 – 1961
COA Spain 1945 1977.svg Procurador en Corts
13 maig 1949 – 29 febrer 1952 – Blas Mola Pinto →
COA Spain 1945 1977.svg Procurador en Corts
16 maig 1944 – 24 abril 1946
← Juan Jose Arnaldo Targa
COA Spain 1945 1977.svg Procurador en Corts
1944 – 1961 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciómilitar, polític Modifica el valor a Wikidata
PartitConfederació Espanyola de Dretes Autònomes Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflicteGuerra Civil espanyola Modifica el valor a Wikidata
Premis

Hellín cursà estudis al Liceu Escolar de Lleida, als Maristes, i estudis de peritatge mercantil a Barcelona i Vilanova i la Geltrú. Fou un membre actiu d'Acció Catòlica,[1] durant la Segona República milità a la confederació de partits conservadors Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), i al gener del 1936 ingressà a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Participà activament en l'alçament militar contra la Segona República del juliol del 1936 a Lleida, i fou empresonat amb el fracàs del cop d'estat a Catalunya.[2] Condemnat a 30 anys de presó, el gener de 1939 aconseguí fugir del camp on es trobava retingut als Omells de na Gaia, Urgell.[1] Aquest empresonament li valgué la condició d'ex-cautivo, camisa vieja i bones relacions entre els cercles franquistes i falangistes, que li permeté assolir càrrecs cada vegada més importants. Falangista pragmàtic, fou successivament secretari local, inspector provincial, delegat provincial de transports i conseller nacional de l'Organización Juvenil Española de la FET y de las JONS i arribà a conseller nacional de l'Organización Sindical Española.[2]

Entre 1940 i 1952 fou regidor de l'ajuntament de Lleida, tinent d'alcalde entre 1941 i 1943, i alcalde entre 1943 i 1952, càrrec que comportà la seva designació com a procurador municipal en Corts fins al 1952. Durant el seu mandat es redactà el primer pla d'ordenació urbanístic de Lleida, se celebrà la primera edició de la Fira de Sant Miquel de la postguerra i es posà en pràctica un nou sistema de proveïment d'aigua.[2]

A partir del 1952, convertit ja en home de confiança del ministeri de governació, presidí la Diputació de Lleida i director de la Caixa d'Estalvis de Lleida (1952-61). Fou després governador civil de Zamora (1961-62) i de Girona (1962-68), anys durant els quals impulsà en aquesta província l'aeroport i la construcció per al turisme, i mantingué una posició ambivalent amb l'ús públic del català. Posteriorment ho fou de les Illes Balears (1968-72), on el 1969 constituí la Comisión Provincial para la Planificación de la Educación en Baleares, que defensà la necessitat d'una universitat. Juntament amb el president de la Diputació de Balears, José Alcover, foren els encarregats de decidir els anys setanta que la residència dels futurs reis espanyols, Joan Carles I i Sofia de Grècia, seria el Palau de Marivent, de la família Sadirakis.[3] També fou governador civil de Sevilla (1972-74). Fou membre destacat d'El Caliu Ilerdenc, entitat que presidí del 1982 al 1991.[2]

ReferènciesModifica


Càrrecs públics
Precedit per:
Juan José Arnaldo Targa
Paer en cap de Lleida
 

1943 - 1952
Succeït per:
Blas Mola Pintó
Precedit per:
Luis Hernández Palmés
President de la Diputació de Lleida
 

1952 - 1961
Succeït per:
Antonio Aige Pascual
Precedit per:
José María Pagès Costart
Governador civil de Girona
 

1962 - 1968
Succeït per:
Ramón Muñoz González y Bernaldo de Quirós