Acrux

Acrux (Alfa de la Creu del Sud / α Crucis) és l'estrella més brillant de la constel·lació de la Creu del Sud i la tretzena més brillant del nostre cel, amb una magnitud aparent de 0,77.

Acrux
Tipus	estrella múltiple, estel i estrella de navegació
Tipus espectral (estel)	B0.5IV + B1V
Constel·lació	Creu del Sud
Època	J2000.0
Característiques físiques i astromètriques
Distància de la Terra	320 a.l.
Radi	4,76 R☉
Magnitud absoluta	−3,77
Magnitud aparent (V)	0,76 (banda V)
Temperatura efectiva	24.000 K
Paral·laxi	10,13 mas
Moviment propi (declinació)	−14,86 mas/a
Moviment propi (ascensió recta)	−35,83 mas/a
Velocitat de rotació estel·lar	120 km/s
Velocitat radial	−11,2 km/s
Ascensió recta (α)	12h 26m 35.8952s
Declinació (δ)	-64° 54' 3.2657''
Lluminositat	25.000 lluminositats solars
Format per	HR 4729
Catàlegs astronòmics
α Cru (nomenclatura de Bayer)

Com Acrux està situada a una declinació d'uns −60°, només és visible al sud del Tròpic de Càncer i per això no rebé un nom tradicional antic; "Acrux" és simplement una combinació de l'A en "alfa" més Crux. Acrux és l'estrella de primera magnitud més meridional, uns pocs graus més al sud que Alfa Centauri.

Acrux és, de fet, una estrella ternària situada a uns 320 anys llum del sistema solar. Només dues components són visualment distingibles, α¹ i α², separades per 4 segons d'arc. α¹ és de magnitud 1,33 i α² de magnitud 1,73. Ambdues són estrelles calentes de classe B (gairebé classe O), amb temperatures superficials d'aproximadament 28.000 i 26.000 kèlvins respectivament; les seves lluminositats respectives són 2.500 i 1.600 vegades que del Sol. α¹ i α² orbiten durant un període tan llarg que el seu moviment amb prou feines és perceptible; aquest període pot ser de 1.500 anys o superior, amb una separació mínima de 430 unitats astronòmiques.

α¹ és, al seu torn, una estrella binària espectroscòpica, les components de la qual es creu que són al voltant de 14 i 10 vegades la massa del Sol i que orbiten en només 76 dies a una separació d'al voltant una unitat astronòmica. Les masses de α² i la component més brillant de α¹ suggereixen que aquestes estrelles explotaran com supernoves. El component més dèbil de α¹ pot sobreviure per convertir-se en una nana blanca massiva.