Amaltea (satèl·lit)
Amaltea és el tercer satèl·lit de Júpiter per ordre de distància al planeta. És el membre principal del grup d'Amaltea. Va ser descobert el 1892 per l'astrònom nord-americà Edward Emerson Barnard des de l'Observatori Lick a Califòrnia. Va ser el cinquè satèl·lit de Júpiter que es va descobrir (el primer després dels satèl·lits galileans) i per tant se'l coneix també amb el nom de Júpiter V. Té la distinció de ser l'última lluna descoberta visualment a través del telescopi (tots els subsegüents descobriments de satèl·lits han estat realitzats gràcies a sondes espacials o a través de la fotografia).
 Amaltea .svg&lang=ca){kind=small} | |
|---|---|
 Amaltea fotografiada per la sonda Galileo  | |
| Tipus | satèl·lit de Júpiter i satèl·lit regular |
| Descobert per | Edward Barnard[1] |
| Data de descobriment | 9 setembre 1892[1] , Observatori Lick |
| Epònim | Amaltea |
| Cos pare | Júpiter |
| Dades orbitals | |
| Apoàpside | 182.840 km |
| Periàpside | 181.150 km |
| Semieix major a | 181.400 km[2] |
| Excentricitat e | 0,00319[3] |
| Període orbital P | 0,5 d[4] |
| Velocitat orbital mitjana | 26,57 km/s |
| Inclinació i | 0,374 ° |
| Característiques físiques i astromètriques | |
| Radi | 83,45 km[4] |
| Magnitud aparent (V) | 14,1 (banda V) |
| Massa | 2,1 Zg[5] |
| Volum | 2.430.000 km³[4] |
| Velocitat d'escapament | ≈ 0,058 km/s |
| Albedo | 0,09 |
En la mitologia grega, Amaltea era la dida de Zeus. Aquest nom no va ser adoptat de forma oficial per la Unió Astronòmica Internacional fins al 1975, tot i que s'utilitzava de forma informal des que va ser proposat per l'astrònom Camille Flammarion. Barnard volia anomenar-la "Columbia" pel 400 aniversari del descobriment d'Amèrica per Cristòfol Colom, però aquest nom no va tenir gaire èxit entre els astrònoms.
Amaltea es troba dins dels anells de Júpiter i és la font de part del seu material.
És l'objecte mes "vermell" del sistema solar, fins i tot més que Mart. Aquest color es deu a partícules de sofre que arriben des de Ió. Amaltea té una forma irregular, amb unes dimensions de 262 x 146 x 134 km, amb l'eix major apuntant sempre cap a Júpiter i, per tant, es troba en rotació síncrona amb el planeta. La seva superfície presenta diversos cràters; els més grans són Pa (100 km de diàmetre) i Gaea (80 km de diàmetre).
El 5 de novembre de 2002, la sonda espacial Galileo va passar a 160 km de la seva superfície i en va obtenir imatges d'alta resolució. També en va poder mesurar la massa i la densitat mitjana.
Cal no confondre'l amb l'asteroide (113) Amaltea.
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 Afirmat a: A Short History of Astronomy. Autor: Arthur Berry. Editorial: John Murray. Llengua del terme, de l'obra o del nom: anglès britànic. Data de publicació: 1898.
- ↑ URL de la referència: https://nssdc.gsfc.nasa.gov/planetary/factsheet/joviansatfact.html.
- ↑ URL de la referència: https://dx.doi.org/10.1016%2Fj.icarus.2005.11.007.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «NASA FACTS» (en anglès). NASA.
- ↑ URL de la referència: https://ssd.jpl.nasa.gov/?sat_phys_par. Data de consulta: 5 setembre 2020.
Bibliografia
modifica- Anderson, J. D.; Johnson, T. V.; Schubert, G.; Asmar, S.; Jacobson, R. A.; Johnston, D.; Lau, E. L.; Lewis, G.; Moore, W. B. «Amalthea's Density is Less Than That of Water». Science, 308, 5726, 27-05-2005, pàg. 1291–1293. Bibcode: 2005Sci...308.1291A. DOI: 10.1126/science.1110422. PMID: 15919987.
- «Jupiter's Ring-Moon System». A: . Cambridge University Press, 2004, p. 241–262. ISBN 978-0-521-81808-7.
- Cooper, N. J.; Murray, C. D.; Porco, C. C.; Spitale, J. N. «Cassini ISS astrometric observations of the inner jovian satellites, Amalthea and Thebe». Icarus, 181, 1, 3-2006, pàg. 223–234. Bibcode: 2006Icar..181..223C. DOI: 10.1016/j.icarus.2005.11.007.
- Observatorio ARVAL. «Classic Satellites of the Solar System». Observatorio ARVAL, 15-04-2007. [Consulta: 17 desembre 2011].
- Simonelli, D. P. «Amalthea: Implications of the temperature observed by Voyager». Icarus, 54, 3, 6-1983, pàg. 524–538. Bibcode: 1983Icar...54..524S. DOI: 10.1016/0019-1035(83)90244-0. ISSN: 0019-1035.
- Simonelli, D. P.; Rossier, L.; Thomas, P. C.; Veverka, J.; Burns, J. A.; Belton, M. J. S. «Leading/Trailing Albedo Asymmetries of Thebe, Amalthea, and Metis». Icarus, 147, 2, 10-2000, pàg. 353–365. Bibcode: 2000Icar..147..353S. DOI: 10.1006/icar.2000.6474.
