Arbocer

Arbocer
Arbutus unedo
	Cireretes d'arboç
Estat de conservació
	Risc mínim
UICN	202930
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Ericales
Família	Ericaceae
Gènere	Arbutus
Espècie	Arbutus unedo; L.

L'arbocer(a) (Arbutus unedo) és una planta amb flor de la família de les ericàcies. També es coneix com a cirerer d'arboç,^[1] arboç(a), alborç(a), alborcer(a), cirerer de llop o llipoter(a) (nord-català) i alboix (L'Alguer).^[2]

DistribucióModifica

La seva distribució és mediterrània, però arriba fins al sud d'Irlanda, on s'havia dubtat que fos espontània, ja que es pensava que la hi podien haver portat uns monjos que havien visitat Santiago de Compostel·la. Tanmateix, les anàlisis de pol·len del sòl demostren que ja hi era fa tres mil anys.^[3] A Catalunya creix habitualment entre alzinars, suredes i màquies entre els 0 i els 1.000 metres d'altitud.^[4]

MorfologiaModifica

L'arbocer és un veritable arbre, encara que pel seu port sembla més aviat un arbust. Pot arribar a fer fins a 10 metres d'alçada amb les branques joves enrogides i peludes, formant una capçada ovalada. Té fulles d'entre 4 i 10 cm: són lanceolades, grans, endurides i brillants, amb el marge lleugerament dentat.

Flors de l'arbocer

Les flors, d'uns 7 mm, són blanques o verdoses, en forma de campaneta, dirigides cap avall amb l'extrem caragolat cap enfora. Es presenten reunides en grups. Floreix entre els mesos d'octubre i gener. El fruit s'anomena arboç(a), cirereta d'arboç, cirereta de pastor o llipota/llipoti/llipot. És una baia esfèrica, carnosa i groguenca per dins i granulada, i aspra per fora, amb un color vermellós molt intens quan madura.

GastronomiaModifica

La cirereta d'arboç és comestible i dolça. Es diu que, si se'n mengen massa, pot emborratxar, ja que conté una certa proporció d'etanol (CH₃CH₂OH). Malgrat que aquestes baies són abundants a les muntanyes, no és fàcil trobar-ne al mercat.^[5] Amb les cireretes d'arboç es preparava tradicionalment una beguda semblant a la sidra i també vinagre casolà. En algunes zones del Mediterrani hi fan una salsa per acompanyar carn i caça. També se'n pot fer melmelada o confitura.^[6] Aquesta melmelada, fàcil de preparar, és molt popular a Itàlia i a Còrsega.

MitologiaModifica

Segons la mitologia grega, de la sang del gegant Gerió, mort per Hèrcules en el seu desè treball, en va brotar el primer arbocer. Aquest origen mitològic concorda amb la facilitat que té l'arbre de rebrotar després d'un incendi o una tala. Aquesta vitalitat, sumada al fet que les fulles són sempre verdes, el fa símbol de la immortalitat.^{[cal citació]} D'aquí ve que els romans el fessin servir en els funerals, com relata Virgili en l'Eneida. Segons els mateixos romans, aquest arbre estava consagrat a la nimfa Cardea. Explica la llegenda que aquesta nimfa vivia al Lucus Helerni, un bosc sagrat a les ribes del Tíber. Allà s'insinuava als incauts amb la finalitat d'atreure'ls al cor del bosc, on desapareixia sense que ningú aconseguís trobar-la. Allò es va acabar quan Janus se'n va enamorar i ella no es va poder amagar del déu de les dues cares, que, a canvi de l'amor robat, li va concedir el poder d'espantar les bruixes i de curar els nens, els malalts i els embruixats. Segons ens comenta Ovidi, quan se la invocava, feia servir la seva vareta d'arboç, amb què tocava tres cops les portes i els portals de les cases i esvaïa així tot mal.^{[cal citació]} Al Magrib, l'arbocer és considerat un arbre beneït que espanta maleficis i protegeix de tota desgràcia. Els berbers l'acostumen a plantar a la porta de les cases, i les branques plenes de fruits es fan servir per a espantar mals i dimonis. Als països islàmics hi pengen la roba dels malalts amb la intenció de traspassar-li les malalties. Aquests exemplars acaben recaragolats i secs, però sobreviuen a les càrregues expiatòries.^{[cal citació]}