Baixa Ribagorça

Baixa Ribagorça és com sovint s'ha anomenat la part administrativament aragonesa de la zona catalanoparlant de comarca natural de la Ribagorça, sobretot en contraposició amb la comarca de l'Alta Ribagorça de la comunitat autònoma de Catalunya.

El Turbó, muntanya emblemàtica de la Ribagorça

Situació de la Ribagorça en el context de la Franja de Ponent (postura integracionista)

Aquesta denominació no existeix legalment, i pel que fa al seu ús pot fer referència a dos territoris d'extensió lleugerament diferent. Dependrà la postura de què partim quant a la divisió comarcal de la Franja de Ponent des d'una òptica dels Països Catalans, ja siga la integracionista o la nacional.

Des de la integracionista dels Països Catalans, la Baixa Ribagorça constitueix la més septentrional de les quatre comarques en què es divideix la Franja de Ponent i comprèn tots aquells pobles catalanòfons de la comarca oficial de la Ribagorça. Hi queda inclosa (més per tradició d'estudis que no pas per cientificitat demostrada) el territori de la Vall de Benasc.

Des de la postura nacional dels Països Catalans, en canvi, s'entén per Baixa Ribagorça la part catalanòfona de la conca del riu Isàvena després del congost d'Ovarra: Beranui, Tor-la-ribera, Isàvena; les zones catalanòfones dels municipis de Graus i Capella, i la totalitat de municipis de Monesma i Queixigar, Castigaleu, Lasquarri, Tolba, Viacamp i Lliterà, Benavarri i Estopanyà.

La capital històrica de la Baixa Ribagorça és Benavarri. En la mesura en què els límits d'aquesta comarca depenen de la llengua de cada localitat (la qual no s'adequa als límits municipals), la regió s'estén per tota una sèrie de pobles de parla catalana que han estat annexionats a municipis identitàriament aragonesos. Exemples d'antics municipis són:

Güel. S'incorpora a Graus el 1972 (Decret 3357/71, de 23 de desembre).
Llaguarres. S'incorpora a Capella el 1965 (Decret 4338/64, de 24 de desembre).