Batalla de Calaf

batalla de la guerra civil catalana

La batalla de Calaf , també anomenada batalla de Prats del Rei[1] va ser una batalla de la Guerra Civil catalana que va tenir lloc el 28 de febrer de 1464 entre Els Prats de Rei i Calaf. La victòria va ser per al bàndol realista de Joan II d'Aragó i els capitans de l'exèrcit de Pere de Portugal van ser fets presoners, encara que el mateix Pere va aconseguir escapar-se disfressat en caure la nit.[1][2]

Infotaula de conflicte militarBatalla de Calaf
guerra civil catalana Modifica el valor a Wikidata
Batalla de Calaf està situat en Catalunya
Calaf
Calaf
Lleida
Lleida
Barcelona
Barcelona
Tarragona
Tarragona
Girona
Girona
Tortosa
Tortosa
Cervera
Cervera
Hostalric
Hostalric
Igualada
Igualada
Puigcerdà
Puigcerdà
Vilafranca
Vilafranca
Perpinyà
Perpinyà
Vic
Vic
Manresa
Manresa
Balaguer
Balaguer
Roses
Roses
Figueres
Figueres
White pog.svg Posicions reialistes
Blue pog.svg Posicions rebels
Red pog.svg Posicions franceses
EspañasigloXV.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data28 febrer 1465 Modifica el valor a Wikidata
Coordenades41° 44′ 38″ N, 1° 30′ 54″ E / 41.744°N,1.515°E / 41.744; 1.515
LlocCalaf i els Prats de Rei, l'Anoia
ContinentEuropa Modifica el valor a Wikidata
ResultatVictòria reialista
Bàndols
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan el Sense Fe Diputació del General de Catalunya Generalitat de Catalunya
Comandants en cap
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Enric II d'Empúries
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan Ramon Folc de Cardona
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Mateu de Montcada
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Bernat Hug de Rocabertí
Diputació del General de Catalunya Pere de Portugal
Diputació del General de Catalunya Jofre VII de Rocabertí
Diputació del General de Catalunya Bernat Gilabert II de Cruïlles
Diputació del General de Catalunya Hug Roger III de Pallars Sobirà
Diputació del General de Catalunya Francesc de Fenollet
Diputació del General de Catalunya Guerau de Cervelló
Forces
60 cavallers
600 genets
1000 peons
130 cavallers
500 genets
2000 peons
Cronologia

El 1464, després del fracàs amb Enric IV de Castella, s'ofereix la corona a Pere de Portugal, net de Jaume II d'Urgell, el qual, donades les seves limitacions, s'alia amb el duc de Borgonya, enemic de Lluís XI de França. Aragonesos, valencians i mallorquins, mentrestant, presten suport a Joan el Sense Fe,[3] a més dels buscaires i remences i alguns nobles i clergues. Bernat Saportella, diputat del Principat de Catalunya, es posa al costat del rei.

AntecedentsModifica

Després de la pèrdua de l'estratègica plaça de Vilafranca del Penedès l'agost del 1464, Pere de Portugal, proclamat el gener d'aquell any com a nou sobirà del Principat de Catalunya per les institucions catalanes contraries a Joan II d'Aragó, va reunir a Barcelona un contingent nodrit de tropes per fer front a la previsible ofensiva de les forces realistes fidels a Joan II.[3] A principis de gener de 1465 van iniciar el setge de Cervera i quan Pere de Portugal va tenir notícia que les forces assetjadores al comandament del comte de Prades anaven a rebre el reforç d'un nou contingent comandat pel joveníssim príncep hereu Ferran el Catòlic, que llavors només comptava amb tretze anys, va sortir des de Vic, on havia establert la seva caserna general, per a Cervera. El seu exèrcit acabava de ser reforçat amb tropes portugueses i borgonyones i comptava amb els caps militars més destacats: Pere d'Eça, Beltrán i Joan d'Armendáriz, el comte de Pallars, Guerau de Cervelló, el baró de Cruïlles, el vescomte de Rocabertí i el vescomte de Roda.[4]

A trobar-lo va sortir l'exèrcit realista que també comptava amb els seus capitans més importants. Al costat del comte de Prades i del seu fill Joan Ramon Folch III, hi havia l'arquebisbe de Tarragona, el comte de Mòdica, l'infant Enrique comte d'Empúries i el castellà d'Amposta Bernat Hug de Rocabertí ―només faltava el senyor Alfonso de Aragón, fill natural de Joan II―. L'enfrontament a camp obert es va produir el 28 de febrer entre Prats de Rei i Calaf.[5]

BatallaModifica

La batalla tingué lloc el 28 de febrer del 1465 a Calaf entre l'exèrcit de Pere el Conestable de Portugal, que comandaven Jofre de Rocabertí i de Montcada juntament amb Bernat Gilabert II de Cruïlles contra els partidaris de Joan el Sense Fe comandats per l'aragonès Fernando de Rebolledo i Joan Ramon Folc IV de Cardona.

Les tropes realistes van cobrar un avantatge inicial que resultaria decisiu quan les hosts comandades pel comte de Prades i el castellà d'Amposta van trencar l'avantguarda de l'exèrcit de Pere de Portugal formada per tropes borgonyones. Aquest es va veure incapaç de maniobrar en quedar envoltat i va acabar sent dispersat per les forces realistes. L'arribada de la nit va ser el que va evitar que l'exèrcit de Pere de Portugal fos derrotat completament, però no va impedir que els seus principals caps fossin fets presoners. Només el mateix Pere de Portugal va aconseguir fugir, disfressat.[6]

ConseqüènciesModifica

Joan II va perdonar la vida als caps rebels fets presoners, entre ells Hug Roger III de Pallars Sobirà.[7] Jaume Vicens Vives comenta que «potser el 1463 la sort d'aquests personatges hauria estat rubricada pel patíbul. Però el 1465 Joan II es proposava ser més caut, prudent i magnànim. Com a Lleida, per sentiment o càlcul, es va proposar de ser rei de tots els catalans».[5]

Segons aquest mateix historiador, «el triomf de Calaf va assenyalar un punt decisiu a la guerra revolucionària. Aragó, València, Mallorca i Sicília, fins aleshores més o menys expectants, es van lliurar decididament a la causa real». A la ciutat de València, per exemple, es va celebrar una solemne processó per festejar la victòria i els seus jurats es van afanyar a concedir dos préstecs al rei Joan II per valor de 68.000 sòlids, exemple que van seguir Saragossa, Palerm i Messina.[6]

Per la seva banda Pere de Portugal, per compensar el desastre de Calaf, va dirigir un exèrcit per conquerir la Bisbal, punt estratègic de les comunicacions entre Girona i la costa i que estava defensat pel bisbe de Girona Joan Margarit. La plaça va capitular el 7 de juny. «Èxit que va ser corejat com un triomf extraordinari, però que no dissimulava la gravetat de la situació. El príncep mateix s'exclamava que tenia la gent “pobre i desfeta”», comenta Jaume Vicens Vives.[6]

El 17 de juliol de 1465, Alfons d'Aragó i d'Escobar va prendre Igualada.[8]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Hernández Cardona, 2003, p. 35.
  2. Batlle, 1999, p. 206.
  3. 3,0 3,1 Mestre i Campi, J (dir) Diccionari d'història de Catalunya. pàg 526
  4. Vicens Vives, 2003, p. 300-301.
  5. 5,0 5,1 Vicens Vives, 2003, p. 300.
  6. 6,0 6,1 6,2 Vicens Vives, 2003, p. 301.
  7. Marzo Jordà, Gerard «Hug Roger III: L’últim comte de Pallars». Ab Origine Magazine, 64, 2021 [Consulta: 8 desembre 2022].
  8. de Gurrea y Aragón, Martín. Discursos de medallas y antiguedades. Viuda e Hijos de M. Tello, 1902, p.VII. 

BibliografiaModifica

  • Batlle, Carme (1999) [1988]. L’expansió baixmedieval (segles XIII-XV). Vol. 3 de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Barcelona: Edicions 62. ISBN 84-297-4594-7.
  • Hernández Cardona, F. Xavier (2003). Història militar de Catalunya. Vol. III La defensa de la Terra. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. ISBN 84-232-0664-5.
  • Vicens Vives, Jaume. Paul Freedman i Josep Mª Muñoz i Lloret. Juan II de Aragón (1398-1479): monarquía y revolución en la España del siglo XV (en castellà). Pamplona: Urgoiti editores, 2003 [1a. ed. 1953]. ISBN 84-932479-8-7.