Taigà
La taigà és un bioma caracteritzat principalment per boscos de coníferes en un clima fred.[1] S'estén generalment per sobre dels 60º de latitud nord fins a arribar a la zona de la tundra. Pel sud, limita amb el bosc caducifoli temperat i les estepes.
La paraula taigà és un préstec de l'idioma rus i aquest de les llengües turques.[2] Es fa servir tant per a Euràsia com per a Amèrica del Nord, que són els únics territoris per on s'estén aquest tipus de vegetació, ja que a l'hemisferi sud les terres emergides no arriben a latituds tan meridionals on es puguin desenvolupar aquests boscos. Bosc boreal de coníferes és un sinònim de taigà.[3]
En els límits amb la tundra els sòls de la taigà són majoritàriament de la classe permagel, els tipus d'arbres que es poden adaptar al fred es limiten a unes quantes espècies de coníferes com pins, avets i alerços. Més al sud, bona part de la taigà està sustentada sobre podzols, terres àcids de color cendrós amb una superfície de matèria orgànica parcialment descomposta, molt rentats i de poca fertilitat. Els boscos són mixtos entre coníferes i espècies de fulla perenne com roures, oms i aurons.[4]
Ocupa grans extensions dels països escandinaus, nord de Rússia (especialment a Sibèria), parts de Mongòlia i del nord de la Xina, Alaska i el Canadà en la seva major part, i l'extrem nord dels Estats Units.
Clima de la taigà modifica
- Es tracta d'un clima fred, de continental a més o menys oceànic, en què les diferències entre les temperatures mitjanes d'hivern i les d'estiu van des d'uns 20° (Finlàndia) a més de 60 °C (Sibèria oriental).
- A l'hivern, les temperatures mitjanes estan sempre per sota de zero i les glaçades nocturnes continuen durant la primavera. Segueix un curt període de 30 a 45 dies lliure de temperatures negatives i a finals d'estiu ja torna a glaçar. En general, la taigà es fa en zones amb temperatures d'estiu per sobre dels 10 °C.[5]
- La temperatura mitjana anual pot ser encara positiva als llocs relativament temperats, 4 o 5 °C; en general, és negativa, de -5 a -15 °C.
- L'hivern hi és molt fred, però en gran part del bioma en aquesta estació hi neva poc per la presència d'un persistent anticicló. Tot i això, el sòl pot estar cobert de neu durant nou mesos.[6] Això fa també que la humitat ambiental hi sigui baixa i amb poc vent. A causa de l'alta latitud, durant l'època freda, les hores de llum són molt poques.
- A l'estiu (temperatures mitjanes entre 10 i 19 °C) és quan s'hi produeix gairebé tot el creixement vegetal, ajudat pel fet que és quan plou més (la pluviometria anual hi varia generalment entre 200 i 750 litres per metre quadrat) i és major la llargada dels dies.
Com a exemple d'una estació meteorològica representativa de la taigà, la de Kemi a Finlàndia, que es troba en les coordenades 65° 46′ Nord i 24° 34′ Est i a 18 m d'altitud. Font:[7]
| Mesos | gen | feb | mar | abr | mai | jun | jul | ago | set | oct | nov | des | any |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Mitjana de les màximes | -8,9°C | -8,3°C | -3,3°C | 2,8°C | 10,6°C | 16,1°C | 19,4°C | 17,2°C | 11,7°C | 4,4°C | -1,7°C | -6,1°C | 4,5°C |
| Mitjana de les mínimes | -15,0°C | -15,6°C | -12,8°C | -6,1°C | 1,7°C | 7,2°C | 10,6°C | 8,9°C | 4,4°C | -0,6°C | -6,1°C | -12,2°C | -3°C |
| Pluja | 28mm | 27mm | 18mm | 23mm | 39mm | 48mm | 74mm | 66mm | 53mm | 73mm | 46mm | 34mm | 528mm |
Sòls modifica
En la major part d'aquest bioma, el sòl està perpètuament glaçat (permagel) i només se'n fon la capa superficial, poc més d'un metre, on arrela la vegetació. Els sòls són àcids i pobres en nutrients, no tenen la capa superior rica en matèria orgànica dels sòls d'altres climes.[8] La mineralització de la fullaraca de pícea és lenta a causa de la baixa temperatura ambiental i de la seva pròpia naturalesa química. La pràctica totalitat dels nutrients dels sòl s'acumulen en l'horitzó superior o horitzó A, que només fa 20 cm i és en aquests pocs centímetres on la pícea té les seves arrels, que formen una associació vital amb les micorrizes (fongs simbiòtics).[9] El sòl és prim.[8] Està sotmès a un intens rentatge i amb l'activitat biològica reduïda per l'escassetat de microorganismes i activitat biològica en general. Hi és comuna l'aparició de torberes,[10] sobretot en llocs amb poca infiltració d'aigua i abundant matèria orgànica.
Flora i vegetació modifica
Hi ha dos tipus de taigà: la d'arbredes denses amb molsa al sotabosc i la d'arbredes clares amb líquens.[11] Són poques les espècies capaces d'adaptar-se i sobreviure a la taigà, però les que ho aconsegueixen ocupen gran part del territori i, per tant, la vegetació domina el paisatge. A la taigà, hi creixen principalment coníferes. El pi roig (Pinus sylvestris) hi és representat per una subespècie diferent de la que creix en llocs més meridionals, com Andalusia, i habita en els llocs més secs de la taigà. Diferents espècies d'avets i pícees es troben a Euràsia i Amèrica del Nord, on la flora és més rica perquè després de les glaciacions les plantes no han trobat obstacles geogràfics per expandir-se. Per la seva banda, diverses espècies d'alerços (Larix), de fulla caduca, es fan a les àrees de condicions climàtiques més extremades. Bedolls i trèmols (Populus tremula) també s'hi troben com a part de la successió natural després dels incendis o al costat dels rius. Diferents tipus de molsa recobreixen el sotabosc. Entre els petits arbusts, hi és molt corrent el nabiu Vaccinum myrtillus i altres plantes de la família de les ericàcies. Sovint es formen el que hom anomena "drunken forests", literalment 'boscs beguts', quan la capa de permagel es fon i els arbres, en perdre'n el suport, queden inclinats en diferents direccions.
Fauna modifica
Entre els grans mamífers, hi destaca l'os bru o gris. Els rens (caribú a Nord-amèrica) es refugien a la taigà durant l'hivern i mengen brots de coníferes i la seva escorça. L'ant és un gran cèrvid més meridional que els rens. El llop, la guineu i el senglar (de mida més grossa que els que viuen en latituds més meridionals) hi són sempre presents. També hi ha molts petits mamífers i unes 300 espècies d'ocells, dels quals només una trentena hi hivernen.[12]
Són característics de la taigà siberiana, a més de l'ant (Alces alces) i l'ós bru (Ursus arctos), l'esquirol vermell (Scurius vulgaris), l'esquirol siberià (Eutamias sibiricus), la llebre àrtica (Lepus timidus), el linx (Felis lynx), la guineu vermella (Vulpes vulpes), la mostela siberiana (Mustela sibirica) i l'ermini (Mustela erminea). Els ocells comuns de la taigà són el gall d'avellaner (Getrastes bonasia), el gall fer (Tetrao urogallus i T. parvirostris), el mussol gris (Strix nebulosa), el mussol falcó (Surnia ulula) i el mussol boreal (Aegolius funereus), el picot negre (Dryocopus martius).), el gaig siberià (Perisoreus infaustus) i el trencanous (Nucifraga caryocatactes). Més al nord, on el bosc esdevé més característic de la tundra subàrtica, són comunes les espècies d'aus aquàtiques, com ara l'oca negra (Melanitta nigra) i l'oca de cara blanca (Anser fabalis).[13][14]
Població humana modifica
El 60% de la població que hi habita per sobre dels 60° de latitud nord és finlandesa. Hi ha uns 10 milions d'habitants a la taigà i la densitat de població no arriba ni a un habitant per quilòmetre quadrat al nord del Canadà.
A la taigà, s'hi poden establir pocs cultius (ordi, patates, cebes, plantes farratgeres i l'agricultura es practica a petita escala. L'explotació forestal demanda actualment poca mà d'obra. Les principals espècies de caça eren el ren i el cérvol, mentre que l'esquirol, la mostela, marta i el castors ho eren per a la pell. La ramaderia de rens de taigà, amb ramats petits i la majoria amb un estil de vida semi-assentat en contrast amb els nòmades de la tundra.[15] La mineria (or i diamants) actualment és important a la Sibèria oriental.[16][17]
Referències modifica
- ↑ «Taigà». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Dictionary.com Unabridged (v 1.1). Random House, Inc. 12 Mar. 2008. web link
- ↑ «22.11: Bosques boreales (coníferas)» (LibreTexts) (en castellà), 29-10-2022. [Consulta: 15 desembre 2023].
- ↑ Briceño, Guillermo. Ecología: Conceptos y aplicaciones para latinoamérica (en castellà). Alpha Editorial, 2023-02-17. ISBN 978-958-778-878-5.
- ↑ Arno & Hammerly 1984, Arno et al. 1995
- ↑ A.P. Sayre, Taiga, (Nova York: Twenty-First Century Books, 1994) 16.
- ↑ Worldwide Bioclimatic Classification System
- ↑ 8,0 8,1 Sayre, 19.
- ↑ Crespo, Manuel. Atlas de botànica: flora i vegetació. Edibook, 1988. ISBN 978-84-7810-039-2.
- ↑ Panareda, Josep M.; Verger, Vicenç M. Rosselló i; Cueva, Alejandro Pérez. Manual de Geografia Física (2a ed.). Universitat de València, 1998, p. 182,391. ISBN 978-84-370-3466-9.
- ↑ Sayre, 12-3.
- ↑ Sayre, 28.
- ↑ «Northeast Siberian taiga | Ecoregions | WWF» (en anglès). [Consulta: 2 maig 2023].
- ↑ «Northeast Siberian Taiga» (en anglès). [Consulta: 2 maig 2023].
- ↑ «Indigenous Peoples of Taiga». [Consulta: 2 maig 2023].
- ↑ Strnad, Jiří (George) «THE DISCOVERY OF DIAMONDS IN SIBERIA AND OTHER NORTHERN REGIONS: EXPLORATIONAL, HISTORICAL, AND PERSONAL NOTES». Earth Sciences History, 10, 2, 1991, pàg. 227–246. ISSN: 0736-623X.
- ↑ «Siberian Diamond Mining Area Is Opened on the Arctic Circle; Second Major Center Might Help Soviet Union Compete With De Beers Cartel» (en anglès). The New York Times, 20-05-1964. ISSN: 0362-4331.
Bibliografia modifica
- Arno, Stephen F.; Hammerly, Ramona P. Timberline: Mountain and Arctic Forest Frontiers (en anglès). The Mountaineers, 1984. ISBN 978-0-89886-085-6.
- Arno, S. F.; Worral, J.; Carlson, C. E.. «Larix lyallii: colonist of tree-line and talus sites». A: Schmidt, W. C.; McDonald, K. J., (eds.). Ecology and Management of Larix Forests: A Look Ahead ... Proceedings of an International Symposium (en anglès). United States Department of Agriculture, Forest Service, 1995, p. 72-78.
- Sayre, April Pulley. Taiga (en anglès). Twenty-First Century Books, 1994. ISBN 978-0-8050-2830-0.
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Taigà |
- Tundra and Taiga.
- Taiga Rescue Network (TRN) A network of NGOs, indigenous peoples or individuals that works to protect the boreal forests.
- Dr. William (Bill) Pruitt, Jr., University of Manitoba, founded Taiga Biological Station.