Dinastia Capet
La Dinastia Capet (en francès les Capétiens) seguí la Dinastia carolíngia i va governar el Regne de França des de l'any 987[1] fins al 1328. A partir d'aquella data, amb la interrupció de la Revolució Francesa, i fins al 1830 van regnar les branques menors de la Dinastia: Valois, Borbó.
Dades | |||||
---|---|---|---|---|---|
Tipus | casa noble dinastia | ||||
Història | |||||
Fundador | Hug I de França | ||||
Governança corporativa | |||||
Propietari de | |||||
Format per | |||||
Part de | robertians | ||||
Origen
modificaEl nom de la Dinastia apareix gràcies al sobrenom del primer rei francès, Hug I de França o Hug Capet. Aquest sobrenom serà l'origen de la Dinastia Capet o Maison de France (Casal de França), una dinastia que regnarà ininterrompudament fins al 1328. Aquest sobrenom és probablement una referència a la capa de sant Martí, ja que havia estat membre laic de la congregació de Sant Martí de Tours.[2]
Abans d’Hug Capet, hi va haver dos membres de la família robertiana com a reis dels francs, amb regnats intercalats entre els dels carolingis: Odó I i Robert I. Aquests dos primers reis són fills de Robert el Fort. L'origen de la família d'Hug Capet ha estat desconegut durant molt de temps i s'han formulat diverses conjectures. Al llarg del segle xx, la investigació de diversos historiadors,[3][4][5] va permetre d'identificar un cert nombre d’hipòtesis i quasi certeses sobre la història i la genealogia dels robertians. Els avantpassats dels capetians harien format un grup familiar de servidors dels darrers merovingis a Neustria, com Robert de Tours, (caceller de Dagobert I), i després s'haurien emparentat amb els primers carolingis d'Austràsia com Robert I, comte d’Hesbaye i de Worms, que van morir el 764.[6]
El 836, un dels membres d'aquesta família, Robert el Fort, va fer costat a Carles II el Calb contra el seu germà, Lotari I, cosa que el va portar a deixar les seves possessions del Rin per a adquirir-ne a la vall del Loira, on el rei li'n va lliurar.[5] El fracàs dels carolingis (minoria de Carles III el Simple, morts prematures de Lluís IV, Lotari i Lluís V) combinat amb l'energia dels robertians, tant contra els invasors normands com contra el poder reial, és l'origen de l'ascens al poder de la línia d'Hug Capet.
El prestigi de la família robertiana és anterior a les gestes de Robert el Fort i dels seus fills, com ho demostren els seus nombrosos i probables llaços familiars amb els carolingis.[7] L'augment del poder d'aquesta família va resultar en l'accés al tron de dos dels seus membres i l'obtenció del títol de dux francorum (duc dels francs) per part d'Hug el Gran, pare d'Hug Capet. Aquest darrer, tal com va passar també en el seu moment amb Carles Martell i el seu fill Pipí el Beu, que van substituir els merovingis, també van ser investits amb aquest títol abans de substituir els carolingis al capdavant del Regne dels Francs.[8][9]
Branques menors
modificaLa Dinastia Capet regnant a França fou l'origen de diverses dinasties menors o cases:
- Dinastia Capet de Valois
- Borbó
- Primera Dinastia Capet d'Anjou
- Dinastia Capet de Borgonya
- Dinastia Evreux
- Dinastia Capet d'Artois
- Dinastia Capet de Dreux
- Dinastia Capet de Courtenay
Aquestes dinasties capets regnaren als trons de Portugal, Romania, Sicília, Nàpols, Navarra, Hongria, Polònia, Espanya, ducat de Borgonya, ducat de Parma, Brasil i Luxemburg. També ostentaren el títol de coprínceps d'Andorra.
Llista de reis francesos (branca principal)
modifica- 987 - 996: Hug Capet, fill d'Hug el Gran, comte de París, duc de França i coronat rei l'any 987
- 996 - 1031: Robert II el Pietós, fill de l'anterior
- 1031 - 1060: Enric I, fill de l'anterior
- regència 1060 - 1061: Anna de Kíev, mare de l'anterior
- regència 1060 - 1067: Balduí V de Flandes, cunyat de l'anterior
- 1060 - 1108: Felip I, fill de l'anterior
- 1108 - 1137: Lluís VI el Gras, fill de l'anterior
- 1137 - 1180: Lluís VII el Jove, fill de l'anterior
- 1180 - 1223: Felip II, fill de l'anterior
- regència 1190 - 1192: Adela de Xampanya, mare de l'anterior
- 1123 - 1226: Lluís VIII el Lleó, fill de l'anterior
- regència 1226 - 1234: Blanca de Castella, esposa de l'anterior
- 1223 - 1270: Lluís IX Sant Lluís, fill de l'anterior
- 1271 - 1285: Felip III l'Ardit, fill de l'anterior
- 1285 - 1314: Felip IV el Bell, fill de l'anterior, rei de Navarra
- 1314 - 1316: Lluís X l'Obstinat, fill de l'anterior, rei de Navarra
- 1316: Joan I el Pòstum, fill de l'anterior, rei de Navarra
- 1316 -1322 : Felip V, germà de Lluís X, rei de Navarra
- 1322-1328: Carles IV el Bell, germà de Lluís X, rei de Navarra
- la monarquia a França continua amb el regnat de Felip VI de França, el rei Afortunat, el primer de la Dinastia Valois
Referències
modifica- ↑ Fontana i Lázaro, Josep. La formació d'una identitat. Una història de Catalunya (paper). 4a ed.. Vic: Eumo (Universitat de Vic), 2014, p. 11. ISBN 978-84-9766-526-1 [Consulta: 3 gener 2015].
- ↑ L'historiador Ademar de Chabannes en parla d'ell com "el rei de la capa" a la seva crònica del 1030. (Citació d'en Michel Parisse, 1990, pàg. 29)
- ↑ Glöckner, 1936, p. 301-354.
- ↑ Werner, 1997.
- ↑ 5,0 5,1 Settipani, 1993, p. 399.
- ↑ Pinoteau, 2004, p. 43.
- ↑ Settipani, 1993, p. capítol sobre els robertians.
- ↑ Lafont, 2008, p. 49.
- ↑ van Kerrebrouck, 2004, p. 878.
Bibliografia
modifica- Glöckner, Karl «Lorsch und Lothringen, Robertiner und Capetinger» (en alemany). Zeitschrift für die Geschichte des Oberrheins, Carlrhue, v. 11, 1936, pàg. 301-354.
- Lafont, Robert. L'État et la langue (en francès). éditions Sulliver, 2008. ISBN 9782351220474.
- Pinoteau, Hervé. La symbolique royale française, ve – xviiie siècle (en francès). P.S.R. éditions, 2004. ISBN 978-2908571363.
- Settipani, Christian. La Préhistoire des Capétiens (481-987) (en francès). Patrick Van Kerrebrouck, 1993. ISBN 978-2950150936.
- van Kerrebrouck, Patrick. La maison de Bourbon : 1256-2004 (en francès). Patrick van Kerrebrouck, 2004. ISBN 978-2950150950.
- Werner, Karl Ferdinand «Les premiers Robertiens et les premiers Anjou (ixe siècle - xe siècle)» (en francès). Mémoires de la Société des Antiquaires de l’Ouest, 1997.