Viquipèdia

Comerç àrab d'esclaus

El comerç àrab d'esclaus era la pràctica de l'esclavitud al món àrab, sobretot a Àsia Occidental, Àfrica del Nord, Àfrica oriental, la Banya d'Àfrica i certes parts d'Europa (com Ibèria i Sicília). Aquest comerç es va produir principalment entre l'edat mitjana i principis del segle XXI. El comerç es va dur a terme a través dels mercats d'esclaus en aquestes àrees, amb esclaus capturats majoritàriament a l'interior d'Àfrica.

Les principals rutes de comerç d'esclaus a Àfrica durant l'edat mitjana.

Abast del comerç

modifica
 
Un gravat europeu del segle xix mostrant una caravana àrab transportant esclaus africans a través del Sàhara.

El comerç d'esclaus a través del Sàhara i a tot l'Oceà Índic també té una llarga història, que comença amb el control de les rutes marítimes per àrabs musulmans i comerciants suahilis en la Costa Suahili durant el segle ix (vegeu Sultanat de Zanzíbar). Aquests comerciants van capturar esclaus bantus (zanj) de l'interior, a l'actual Kenya, Moçambic i Tanzània i els va portar al litoral.[1][2] Allí els esclaus foren assimilats gradualment a les zones rurals, en particular a les illes Unguja i Pemba.[3]

Els captius eren venuts a tot l'Orient Mitjà. Aquest comerç es va accelerar amb vaixells millors que van conduir a un major comerç i una major demanda de mà d'obra a les plantacions de la regió. Amb el temps, eren capturats desenes de milers de captius cada any.[3][4][5]

El comerç d'esclaus a l'oceà Índic era multi-direccional i canviava amb el temps. Per satisfer la demanda de treball de baixa categoria, els esclaus bantus comprats per comerciants d'esclaus àrabs d'Àfrica Sud-oriental es venien en forma acumulativa durant segles un gran nombre de clients a la península Aràbiga Egipte, el Golf Pèrsic, Índia, les colònies europees a l'Extrem Orient, les illes de l'Oceà Índic, Etiòpia i Somàlia.[6][7]

El treball esclau a l'Àfrica oriental el proporcionaven els zanj, pobles bantus que vivien al llarg de la costa d'Àfrica Oriental.[2][8] Durant segles els zanj van ser enviats com esclaus pels comerciants àrabs a tots els països que voregen l'Oceà Índic. Els califes omeies i abbàssides van reclutar molts esclaus zanj com a soldats i, ja en 696, hi havia revoltes d'esclaus zanj contra els seus esclavitzadors àrabs a l'Iraq (vegeu Revolta dels zanj). Els antics textos xinesos també esmenten ambaixadors de Java que es presenten a l'emperador xinès amb dos esclaus Seng Chi (zanj) com a regal, i els esclaus Seng Chi arribaren a la Xina des del regne hindú de Srivijaya a Java.[9]

La revolta dels zanj foren una sèrie d'aixecaments que van tenir lloc entre 869 i 883, prop de la ciutat de Bàssora, situada a l'actual Iraq, que es creu que van implicat zanj esclavitzats que originalment havia estat capturat de la regió dels Grans Llacs Africans i a zones més al sud d'Àfrica oriental.[10] Va créixer per involucrar més de 500.000 esclaus i homes lliures que van ser importats de tot l'imperi musulmà i va causar més de "desenes de milers de morts al baix Iraq".[11] El zanj que van ser portats com a esclaus a l'Orient Mitjà eren utilitzats sovint en els més durs treballs agrícoles.[12] A mesura que creixia l'economia de plantació i els àrabs s'enriquien, l'agricultura i altres treballs de mà d'obra eren considerats degradants. La resultant escassetat de mà d'obra va conduir a un augment del mercat d'esclaus.

« És cert que un gran nombre d'esclaus van ser exportats des d'Àfrica oriental; la millor prova d'això és la magnitud de la revolta zanj a l'Iraq al segle ix, encara que no tots els esclaus implicats eren zanj. Hi ha poca evidència que part de l'Àfrica Oriental venien els zanj, perquè el nom aquí s'usa aquí en el seu sentit més general, més que per designar el tram determinat de la costa, des d'aproximadament 3°N a 5°S, a la qual també s'aplicava el nom.[13] »

Els zanj eren necessaris per tenir cura de:

« el delta del Tigris i l'Eufrates, que s'havia convertit en una regió pantanosa abandonada com a resultat de la migració camperola i les repetides inundacions, podrien ser recuperada mitjançant mà d'obra intensiva. Els propietaris rics "havien rebut concessions extenses de terra de les marees amb la condició que la dediquessin al cultiu." La canya de sucre era el producte prominent de les seves plantacions, especialment a la província de Khuzestan. Els zanj també va treballar les mines de sal de Mesopotàmia, especialment al voltant de Bàssora.[14] »

Els seus treballs consistien en eliminar la capa superior del sòl nitrós que veia la terra cultivable. Es considera que les condicions de treball també eren extremadament dures i miserable. Moltes altres persones van ser importats a la regió a més dels zanj.[15]

 
Una dona esclava bantu a Mogadishu (1882–1883).

Els musulmans també van esclavitzar europeus. Segons Robert Davis, entre 1 milió i 1,25 milions d'europeus van ser capturats entre els segles xvi i XIX per corsaris barbarescs, que eren vassalls de l'Imperi Otomà, on hi eren venuts com a esclaus.[16][17][18] Aquests esclaus van ser capturats principalment de pobles costaners d'Itàlia, Espanya i Portugal i també de llocs més distants com França o Anglaterra, Holanda, Irlanda i fins i tot d'Islàndia. També es van prendre dels vaixells atacats pels pirates.[19]

Els efectes d'aquests atacs van ser devastadors: França, Anglaterra, Espanya i van perdre cadascuna milers de vaixells. Llargs trams de les costes espanyoles i italianes van quedar gairebé totalment abandonades pels seus habitants, a causa dels freqüents atacs pirates. Les incursions pirates desanimaren l'establiment al llarg de la costa fins al segle xix.[20][21]

Les expedicions periòdiques musulmanes de saqueig eren enviades des de l'Àndalus per devastar els regnes ibèrics cristians, aconseguint botí i esclaus. En una incursió contra Lisboa en 1189, per exemple, el califa almohade amazic musulmà, Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur, es va dur 3.000 dones i nens captius, mentre que el seu governador de Còrdova, en un atac posterior a Silves en 1191 es va dur 3.000 esclaus cristians.[22]

Les guerres otomanes a Europa i les incursions tàtars (encara que no pròpiament àrabs) va portar un gran nombre d'esclaus cristians europeus al món musulmà.[23][24][25] En 1769 l'última gran incursió tàrtara va veure la captura de 20.000 esclaus russos i polonesos.[26]

Patrick Manning estableix que un imperatiu religiós no era el conductor de l'esclavitud. No obstant això, si una població no musulmana es negava a pagar l'impost jizya de protecció/submissió, aquesta la població es considerava en guerra amb la "umma (nació)" musulmana, i era legal sota la llei islàmica prendre esclaus d'aquesta població no musulmana. L'ús dels termes "comerç islàmic" o "món islàmic" ha estat qüestionats per alguns musulmans, ja que tracta Àfrica com fora de l'islam, o una part insignificant del món islàmic.[27] Segons els historiadors europeus, els propagadors de Islam a l'Àfrica sovint revelen una actitud cautelosa vers el proselitisme a causa del seu efecte en la reducció del potencial reservori d'esclaus.[28]

El subjecte es fusiona amb el tràfic d'esclaus oriental, que va seguir dues rutes principals a l'edat mitjana:

El comerç àrab d'esclaus es va originar abans de l'islam i va durar més d'un mil·lenni.[32][33][34] Per satisfer la demanda de treball a les plantacions, hi van enviar aquests esclaus zanj capturats en vaixell a la península aràbiga i al Proper Orient, entre altres àrees.[35]

Fonts i historiografia del comerç d'esclaus

modifica

El comerç àrab d'esclaus zanj (bantus) al sud-est d'Àfrica és un dels oficis més antics esclaus, anterior en 700 anys al comerç atlàntic d'esclaus europeu.[2][8][36] Els esclaus masculins s'empraren sovint com a servents, soldats o treballadors per part dels seus propietaris, mentre que les dones esclaves, incloses les d'Àfrica, eren buscades als països de l'Orient Mitjà i regnes pels comerciants àrabs i orientals com a concubines i minyones. Els comerciants àrabs, africans i orientals estaven involucrats en la captura i transport d'esclaus cap al nord a través del desert del Sàhara i la regió de l'Oceà Índic a l'Orient Mitjà, Pèrsia i l'Extrem Orient.[2][8]

La més significativa participació dels jueus en el comerç d'esclaus era a l'Àndalus.[37] Segons l'historiador Alan W. Fisher hi havia un gremi de comerciants d'esclaus jueus a Constantinoble, la capital de l'Imperi Otomà. El gremi tenia al voltant de 2000 membres.[26] La ciutat va ser un important centre del comerç d'esclaus al segle xv i posterior. Per 1475 la major part dels esclaus eren proporcionats per les incursions tàtars en poblacions eslaves.[26] Fins a finals del segle xviii el Kanat de Crimea mantenia un comerç massiu d'esclaus amb l'Imperi Otomà i l'Orient Mitjà, exportant prop de 2 milions d'esclaus de Polònia-Lituània i Rússia durant el període de 1500-1700.[38]

Del segle vii al segle XXI

modifica
 
Giulio Rosati, Inspecció de Noves Arribades, 1858–1917, belleses circassianes.

Des del segle vii fins al voltant de la dècada de 1960, el tràfic àrab d'esclaus va continuar en una forma o altra. Els registres històrics i referències a la noblesa esclavista a Aràbia, el Iemen i altres llocs són freqüents en la dècada de 1920.[36]

En 641 se signà el Baqt, un tractat entre l'Estat cristià de Makuria i els governants musulmans d'Egipte, pel qual els nubians va acordar donar als comerciants àrabs més privilegis de comerç, a més d'una participació en el seu comerç d'esclaus.[39]

En l'Imperi Otomà durant mitjans del segle xiv, els esclaus eren venuts a mercats especials anomenats "Esir" o "Yesir" que es trobaven en la majoria de pobles i ciutats. Es diu que el soldà Mehmed II "el Conqueridor" va establir el primer mercat d'esclaus otomà de Constantinoble en la dècada de 1460, probablement on hi havia estat l'antic mercat d'esclaus romà d'Orient. D'acord amb Nicolas de Nicolay, hi havia esclaus de totes les edats i d'ambdós sexes, que es mostraven nues per ser revisades a fons pels possibles compradors.[40]

L'esclavitud domèstica no era tan comuna com l'esclavitud militar.[41] Sobre la base d'una llista de propietats pertanyents als membres de la classe dominant a Edirne entre 1545 i 1659, es van recollir les següents dades: dels 93 propietats, 41 tenien esclaus.[41] Tanmateix, l'esclavitud rural era en gran manera un fenomen endèmic de la regió del Caucas, que es va dur a Anatòlia i Rumèlia després de la migració circassiana en 1864.[42] Els conflictes van sorgir amb freqüència dins de la comunitat immigrant i l'establiment otomà va intervenir de part dels esclaus en moments selectius.[43]

El Kanat de Crimea va mantenir un comerç massiu d'esclaus amb l'Imperi Otomà i l'Orient fins a principis del segle xviii. En un procés anomenat "recol·lecció de l'estepa", els tàrtars de Crimea esclavitzaren camperols eslaus. La Confederació de Polònia i Lituània i Rússia van patir un seguit d'invasions tàtars, l'objectiu de les quals era botí, saqueig, i captura d'esclaus en "jasyr".[24] La zona fronterera al sud-est es trobava en un estat de guerra semipermanent fins al segle xviii. S'estima que fins a un 75% de la població de Crimea consistia en esclaus o esclaus alliberats.[44]

A Somàlia, els habitants bantus són descendents dels grups bantus que s'havien assentat al sud-est d'Àfrica després de l'expansió inicial de Nigèria/Camerun, i que posteriorment van ser capturats i venuts en el comerç àrab d'esclaus.[45] Es creu que de 1800 a 1890 entre 25,000-50,000 esclaus bantus havien estat venuts del mercat d'esclaus de Zanzíbar a la costa de Somàlia.[46] La majoria dels esclaus eren de les ètnies majindo, macua, nyasa, wa yao, zalama, zaramo i zigula de Tanzània, Moçambic i Malawi. Aquests grups bantus eren coneguts col·lectivament com a Mushunguli, terme adoptat de Mzigula, paraula dels zigula per "poble" (la paraula té diversos significats implícits incloent "treballador", "estranger", i "esclau")[6]

Els bantus adults i nens esclaus (referits col·lectivament com s jareer pels seus amos somalis)[47] eren adquirits al mercat d'esclaus exclusivament per fer feines indesitjables a les plantacions.[48] Treballaven a plantacions propietat de somalis al sud dels rius Shebelle i Jubba, collint cultius comercialment lucratius com cereals i cotó.[49] Els esclaus bantu va treballar sota el control i per separat dels seus patrons somalis.[50]

Pel que fa a les consideracions legals, els esclaus bantus eren menystinguts. Els costums socials desencoratjaven, evitaven, censuraven i menyspreaven qualsevol tipus de contacte sexual amb esclaus bantus. Aquests esclaus assolien sovint la llibertat fugant-se.[48]

Com a part d'una pràctica comuna més àmplia entre els propietaris d'esclaus a Àfrica nord-oriental, alguns amos somalis a l'interior del país, prop de Mogadiscio circumcidaven les seves esclaves per tal d'augmentar el seu valor en el mercat d'esclaus. En 1609, el missioner portuguès João dos Santos va informar que un d'aquests grups tenia una "atenció al client al cosir les seves femelles, especialment les més joves perquè no poguessin concebre, el que feia que aquestes esclaves es venguessin més cares, tant per la seva castedat com per la millor confiança que els seus amos hi posaven en elles."[51]

L'administració colonial italiana va abolir l'esclavitud a Somàlia a començament del segle xx. Alguns grups bantus, però, romanien esclavitzats bé fins a la dècada de 1930, i van continuar sent menyspreats i discriminatss per grans sectors de la societat somali.[52]

A Etiòpia, durant la segona meitat del segle xix i principis del segle xx, els esclaus enviats des d'allà tenien una alta demanda als mercats de la península aràbiga i a altres parts d'Orient Mitjà. Principalment eren servents domèstics, encara que alguns van servir com a treballadors agrícoles, o com a portadors d'aigua, pastors, mariners, conductors de camells, porters, bugaderes, paletes, dependents de comerç i cuiners. Els més afortunats treballaven com a funcionaris o els guardaespatlles dels governants i emirs, o com a gerents de negocis dels comerciants rics.[53]

Van gaudir de llibertat personal i ocasionalment tenien esclaus de la seva propietat. Entre les concubines més valorades es trobaven a més de noies javaneses i xineses portades de l'Orient Llunyà, joves femelles "vermelles" (no negres) etíops. Les més belles sovint van gaudir d'un ric estil de vida i es van convertir en amants o fins i tot mares dels membres de les elits governants.[53] Les principals fonts d'aquests esclaus, tots els quals van passar per Matamma, Massawa i Tadjoura al Mar Roig, eren les parts del sud-oest d'Etiòpia, al país dels oromos i sidames.[54]

El port de sortida més important dels esclaus d'Etiòpia va ser, sens dubte Massawa. Les rutes comercials de Gondar, situada a les terres altes d'Etiòpia, anava a Massawa a través d'Adwa. Els capatassos de Gondar van portar 100-200 esclaus en un sol viatge a Massawa, la majoria dels quals eren dones.[54]

També van ser adquirits pels comerciants d'esclaus al sud d'Etiòpia un petit nombre d'eunucs.[55] Principalment eren nens petits, portaven vides més privilegiades i se'n pagaven alts preus als mercats mundials islàmics causa de la seva raresa. Servien als harems o com a vigilants dels llocs sagrats.[53] Alguns dels nois s'havien convertit en eunucs a causa de les tradicions guerreres aleshores endèmiques a parts del sud d'Etiòpia. No obstant això, la majoria procedien de principat de Badi Folia a la regió de Jimma, situada al sud-est d'Enarea. Els governants locals oromo/galla estaven tan pertorbats pel costum que expulsar dels seus regnes a tots els qui ho practicaven.[55]

A la República Centreafricana, durant els segles xvi i xvii comerciants d'esclaus musulmans van començar a envair la regió com a part de l'expansió de les rutes d'esclaus del Sàhara i del riu Nil. Els seus captius van ser esclavitzats i enviats a la costa mediterrània, Europa, Aràbia, l'hemisferi occidental, o als ports d'esclaus i factories al llarg de l'Àfrica Occidental i al nord o sud dels rius Ubanqui i Congo.[56][57]

El comerç àrab d'esclaus a l'Oceà Índic, el Mar Roig i el Mar Mediterrani és molt anterior a l'arribada dels europeus en gran nombre al continent africà.[36][58]

 
Compra de captius cristians per monjos catòlics a Barbaria.

Alguns descendents dels esclaus africans portats a Orient Mitjà durant la tracta d'esclaus encara hi viuen avui, i són conscients dels seus orígens africans.[59][60]

Els mercats d'esclaus d'Àfrica del Nord també traficaven esclaus europeus. Els esclaus europeus van ser adquirits pels pirates de Barbaria en incursions esclavistes en vaixell i en incursions a les ciutats costaneres d'Itàlia a Espanya, Portugal, França, Anglaterra, els Països Baixos, i llocs tan distants com Islàndia. Homes, dones i nens van ser capturats en un grau tan devastador que un gran nombre de pobles de la costa van ser abandonats. El professor d'història de l'Ohio State University Robert Davis descriu la tracta de blancs minimitzada per la majoria dels historiadors moderns en el seu llibre Christian Slaves, Muslim Masters: White Slavery in the Mediterranean, the Barbary Coast and Italy, 1500-1800 (Palgrave Macmillan).[61]

Davis estima que de 1 milió a 1.25 milions d'europeus blancs cristians foren esclavitzats a Àfrica del Nord des del principi del segle xvi fins a mitjans del xviii només pels comerciants d'esclaus de Tunísia, Alger i Trípoli (aquestes xifres no inclouen als europeus que van ser esclavitzades pel Marroc i per altres assaltants i comerciants de la costa del Mediterrani),[61] i aproximadament 700 nord-americans foren capturats en aquesta regió com a esclaus entre 1785 i 1815.[62] Les estadístiques duaneres dels segles xvi i xvii suggereixen que la importació addicional d'esclaus d'Istanbul des del mar Negre potser sumstis al voltant de 2,5 milions des de 1450 fins a 1700.[63] En 1800, el comerç d'esclaus d'Àfrica als països islàmics va recular de manera significativa. Quan el comerç europeu d'esclaus va acabar al voltant de la dècada de 1850, el tràfic d'esclaus cap a l'est va augmentar de manera significativa fins que va acabar a causa de la colonització europea d'Àfrica en 1900.[64]

En 1814, l'explorador suís Johann Burckhardt va escriure sobre els seus viatges a Egipte i Núbia, on va veure a la pràctica del tràfic d'esclaus: "Freqüentment sóc testimoni d'escenes de la més descarada indecència, on els comerciants, que són els principals actors, només reien. Puc aventurar-me a afirmar que molt poques dones esclaves que han passat el seu desè any, arriben a Egipte o Aràbia en estat de virginitat."[65]

David Livingstone va escriure sobre la tracta d'esclaus a la regió africana dels Grans Llacs, que va visitar a la meitat del segle xix: "Sobregirar els seus mals és una senzilla impossibilitat ... Vam passar una esclava colpejada per tot el cos i estesa al camí. [espectadors] Van dir que un àrab que va passar aquell matí ho havia fet irat per haver perdut el preu que havia donat per a ella, perquè era incapaç de caminar més temps. Passem una dona lligada pel coll a un arbre i morta... ens trobem amb un home mort de fam ... la malaltia més rara que he vist en aquest país sembla el trencament de cor, i ataca als homes lliures que han estat capturats i fets esclaus."[66][67] Livingstone estima que 80.000 africans van morir cada any abans d'arribar als mercats d'esclaus de Zanzíbar.[30][31][68][69] Zanzíbar havia estat el principal port de comerç d'esclaus d'Àfrica Oriental, i sota els àrabs d'Oman al segle xix uns 50.000 esclaus passaven per la ciutat cada any.[70] Livingstone va escriure en una carta a l'editor del New York Herald:

« I si les meves revelacions pel que fa a la terrible esclavitud ujijiana haurien de conduir a la supressió del tràfic d'esclaus de la costa est, ho consideraré com una fita més gran que el descobriment de totes les fonts del Nil plegades.[71] »

Tan recentment com en la dècada de 1950, la població esclava de l'Aràbia Saudita s'estimava aproximadament en 450.000, el 20% de la població.[72] S'estima que fins a 200.000 dones i nens negres del Sudan van ser esclavitzats durant la Segona Guerra Civil Sudanesa.[73] L'esclavitud a Mauritània va ser oficialment abolida per lleis successives en 1905, 1961 i 1981,[74] però no va ser criminalitzada fins a agost de 2007.[75] S'estima que fins a 600.000 mauritans negres (un 20% de la població del país) es troben actualment treballant en situació d'esclavitud a causa de deutes que no poden afrontar.[76]

En 1953 els xeics de Qatar van anar acompanyats d'esclaus a la cerimònia de coronació de la reina Elisabet II i ho van fer en una altra visita cinc anys després.[77]

Esclaus àrabs

modifica

Algunes vegades els àrabs foren esclavitzats en el món islàmic.[78][79] De vegades els esclaus àrabs foren castrats. A la Meca, les dones àrabs eren venudes com a esclaves segons Ibn Butlan, i certs governants a l'Àfrica Occidental tenien esclaves d'origen àrab.[80] Una noia àrab de Damasc parlant d'àrab era una esclava d'un rei a Mali que va ser trobada per Ibn Battuta en 1353 vora Timbuktu.[81][82] Fou descrita com a "una noia àrab de Damasc que em parlava en àrab" per Ibn Battuta.[83] Battuta va especificar que parlava àrab, que era de Damasc i d'origen àrab.[84] L'amo de la noia àrab era Farbá Sulaymán.[85] Va ser a Mali on la noia àrab fou trobada per Ibn Battuta.[86] Segons Al-Maqrizí els esclaus amb la pell més clara van ser venuts als africans de l'oest d'Al Hajj.[87]

Fonts àrabs medievals

modifica
 
Ibn Battuta, un geògraf amazic que visità l'Àfrica subsahariana en el segle xiv. Per Yahya ibn Mahmud al-Wasiti

Aquestes fonts estan classificades en ordre cronològic. Els erudits i geògrafs del món àrab van viatjar per Àfrica des de l'època de Mahoma al segle vii.

  • Al-Massudí (mort cap a l'any 957), Muruj adh-dhahab o Els prats d'or, el manual de referència per a geògrafs i historiadors del món musulmà. L'autor va viatjar de forma extensa pel món àrab i va arribar fins al Llunyà Orient.
  • Al-Yaqubí (segle ix), Kitab al-Buldan o Llibre dels països.
  • Al-Bakrí, autor del Kitab al-Masalik wa'l-Mamalik o Llibre dels camins i regnes, publicat a Còrdova cap a l'any 1068, que proporciona informació sobre els amazics i les seves activitats; va recollir testimoniatges i relats de les rutes comercials de les caravanes del Sàhara.
  • Muhàmmad al-Idrissí (va morir cap a l'any 1165), Descripció d'Àfrica i Espanya
  • Ibn Battuta (mort cap al 1377), geògraf de la dinastia mariní que va viatjar a l'Àfrica subsahariana, fins a Gao i Tombuctú. La seva obra principal es titula Un regal pels qui contemplen les meravelles de les ciutats i dels viatges.
  • Ibn Khaldun (mort cap al 1406), historiador i filòsofs del nord d'Àfrica. De vegades és considerat historiador de les societats àrabs, perses i amazics. És l'autor de Muqaddimah o Prolegòmens Històrics i Història dels Berbers.
  • Al-Maqrizí (mort el 1442), historiador egipci. La seva principal contribució és la seva descripció dels mercats del Caire.
  • Lleó l'Africà (mort cap al 1548), autor de Descrittione dell'Africa, una estranya descripció del continent africà.
  • Rifa'al-Tahtawi (1801-1873), que va traduir obres medievals de geografia i història. La seva obra se centra principalment en l'Egipte musulmà.
  • Joseph Cuoq, Collection of Arabic sources concerning Western Africa between the 8th and 16th centuries (París 1975)
 
Mercat d'esclaus a Khartoum, Sudan, c. 1876.

Texts europeus (segles XVI – XIX)

modifica
 
Comerciants àrabs d'esclaus i llurs captius al riu Ruvuma a Moçambic.

Altres fonts

modifica
  • Manuscrits històrics com els Tarikh al-Sudan, l'adalita Futuh al-Habash, l'etíop Kebra Nagast, i altres documents àrabs i Ajam
  • Tradició oral africana
  • Crònica de Kilwa (fragments del segle xvi)
  • Numismàtica: anàlisi de les monedes i de la seva difusió
  • L'arqueologia: l'arquitectura de llocs comercials i de les ciutats associades amb el tràfic d'esclaus
  • Iconografia: miniatures àrabs i perses en les principals biblioteques
  • Gravats europeus, contemporanis del tràfic d'esclaus, i alguns més moderns
  • Fotografies del segle xix en endavant

Context històric i geogràfic del comerç àrab d'esclaus

modifica

El món islàmic

modifica
Article principal: Món islàmic
 
El mercat d'esclaus (c. 1866), per Jean-Léon Gérôme.

La religió islàmica va aparèixer al segle vii i els segles següents es va difondre ràpidament per l'àmbit mediterrani, estesa pels àrabs després de la conquesta de l'Imperi persa sassànida i dels territoris de l'Imperi Romà d'Orient, entre els quals s'incloïen extensos territoris a Orient Mitjà, el Nord d'Àfrica i la península ibèrica, on van destruir el regne visigot.[88] En aquests territoris habitaven molts i diversos pobles. La religió i la cultura islàmica van unificar aquests territoris fins a cert punt, introduint la llengua àrab i una mateixa moneda, el dinar, en les transaccions comercials. La Ciutat Santa de La Meca, a Aràbia, era llavors, com ara, el principal centre religiós de l'islam i el centre de peregrinació per a tots els musulmans, sense importar els seus orígens.

Segons Bernard Lewis, l'Imperi àrab va ser la primera civilització veritablement universal, que per primera vegada va unir a pobles tan diversos com xinesos, indis, pobles d'Orient Mitjà i nord d'Àfrica, africans negres i europeus blancs.[89]

Les conquestes dels exèrcits àrabs i l'expansió de l'islam que els seguia sempre va resultar en la captura de presoners de guerra que posteriorment eren alliberats o convertits en esclaus o Raqeeq (رقيق) i servidors en lloc de ser considerats presoners com ordenava la tradició islàmica en les guerres. Quan eren convertits en esclaus, havien de ser tractats d'acord amb la llei islàmica que era la llei del món islàmic, especialment durant l'època del califat omeia i del califat abassida. Segons la llei islàmica, als esclaus se'ls permetia guanyar la seua manutenció si així volien, en cas contrari, era deure els seus amos proporcionar-li-ho. No podien ser obligats a guanyar diners per als seus amos tret que existís un acord entre amo i esclau. Aquesta relació apareix recollida en la jurisprudència islàmica. Si l'esclau acceptava el tracte podia utilitzar els diners que guanyava per comprar la seva emancipació, que havia de quedar registrat en forma d'un contracte entre esclau i amo. Aquesta relació rep el nom mukataba en la jurisprudència islàmica. Els musulmans creuen que els amos d'esclaus en l'islam han de realitzar la mukataba (مكاتبة) la qual cosa és solament, per consens, una recomanació[90] i acceptar una petició de mukataba per part d'un esclau no és obligatòria per als amos.[91] Encara que l'amo de l'esclau no hagi de respectar la mukataba, era considerat lloable fer-ho,[92] tal com dicta l'Alcorà, sura 24 (An-Noor), aleia 33:

« Deixa aquells que no trobin els mitjans per casar-se romandre castos, fins que Al·là els doni els mitjans per gaudir del seu favor. I si qualsevol dels teus esclaus et demana per un tracte en escrit (per permetre-li guanyar-se la seva llibertat per una certa suma), concedeix-li aquest tracte si saps d'algun bé en ell: doneu-los una mica del que Al·là t'ha concedit. Però no obliguis a les teves esclaves a la prostitució quan elles desitgen la castedat, amb la finalitat que tal vegada facin un guany en els béns d'aquesta vida. Però si algú les obliga, no obstant això, després de tal obligació, és Al·là, indulgent, misericordiós (amb elles). وَلْيَسْتَعْفِفِ الَّذِينَ لَا يَجِدُونَ نِكَاحًا حَتَّىٰ يُغْنِيَهُمُ اللَّهُ مِنْ فَضْلِهِ ۗ وَالَّذِينَ يَبْتَغُونَ الْكِتَابَ مِمَّا مَلَكَتْ أَيْمَانُكُمْ فَكَاتِبُوهُمْ إِنْ عَلِمْتُمْ فِيهِمْ خَيْرًا ۖ وَآتُوهُمْ مِنْ مَالِ اللَّهِ الَّذِي آتَاكُمْ ۚ وَلَا تُكْرِهُوا فَتَيَاتِكُمْ عَلَى الْبِغَاءِ إِنْ أَرَدْنَ تَحَصُّنًا لِتَبْتَغُوا عَرَضَ الْحَيَاةِ الدُّنْيَا ۚ وَمَنْ يُكْرِهْهُنَّ فَإِنَّ اللَّهَ مِنْ بَعْدِ إِكْرَاهِهِنَّ غَفُورٌ رَحِيمٌ »
— traduït per Abdullah Yusuf Ali

El teixit de la civilització islàmica consistia en una xarxa ben desenvolupada de ciutats i centres comercials amb un mercat (soc o basar) al seu centre. Aquestes ciutats estaven interconnectades per un sistema de camins que recorrien regions semiáridas o deserts. Les rutes eren recorregudes per combois i els esclaus negres formaven part d'aquest tràfic de caravanes.[93]

Perspectiva àrab dels africans

modifica
 
Esclau castigat pel seu amo musulmà a Zanzíbar.

L'Alcorà, el profeta Mahoma i la gran majoria dels ulema, juristes i teòlegs musulmans, consideren que tota la humanitat té un origen comú i rebutgen la idea que determinats grups ètnics siguin superiors a uns altres, però si estableix la superioritat del musulmà sobre el infidel, la qual cosa s'evidencia pels milers d'esclaus que va posseir Mahoma en vida.[89] Segons els hadits, Mahoma va declarar:

« No hi ha superioritat d'un àrab sobre un no àrab, ni d'un no àrab sobre un àrab, ni del blanc sobre el negre ni del negre sobre el blanc excepte en la pietat.[94] »

D'altra banda l'Alcorà incita a la decapitació i esclavitud dels infidels:

« Quan sostingueu, doncs, una trobada amb els infidels, descarregueu els cops en el coll fins a sotmetre'ls. Llavors, lligueu-los fortament. Després, retorneu-los la llibertat, de gràcia o mitjançant rescat, perquè cessi la guerra. És així com heu de fer. Si Al·là volgués, es defensaria d'ells, però vol provar-vos uns per mitjà d'altres. No deixarà que es perdin les obres dels que hagin caigut per Al·là. »
— C 47:4
« 12. Quan el vostre Senyor va inspirar als àngels: «Jo estic amb vosaltres. Confirmeu,doncs, als quals creuen! Infondré el terror en els cors dels qui no creen. Talleu-los el coll, pegueu-los en tots els dits!» »
— C: 8:12

Malgrat aquestes afirmacions religioses, els àrabs van desenvolupar diversos prejudicis ètnics a causa de diverses raons, principalment les seves extenses conquestes i el comerç d'esclaus;[89] la influència de la idea de Aristòtil que determinats grups ètnics eren esclaus per naturalesa, la qual cosa va influir en diversos filòsofs musulmans com Al-Farabi i Avicenna, especialment pel que fa als pobles turcs i negres;[89] i la influència d'idees judeocristianes sobre divisions entre la humanitat a causa de la descendència dels tres fills de Noé. El Talmud babilònic afirma que els descendents de Ham van ser maleïts amb la pell negra i Ham, fill de Noé, apareix com un home pecador i els seus descendents com a homes degenerats.[95] No obstant això, els prejudicis ètnics entre alguns àrabs, principalment les elits, no es limitava als pobles negres o de pell fosca, sinó també cap als pobles “vermellosos” i de pell clara (com a perses, turcs i europeus), mentre que els àrabs es consideraven a si mateixos com un poble bru.[96]

El concepte d'una identitat àrab en si no va existir fins als temps moderns.[97] Segons Arnold J. Toynbee: "L'extinció de la consciència de raça entre els musulmans és un dels èxits destacats de l'islam i en el món actual no és, com sol succeir, una necessitat imperiosa per a la propagació d'aquesta virtut islàmica."[98]

Al segle xiv un nombre aclaparador d'esclaus provenia de l'Àfrica subsahariana, el que porta als prejudicis contra els negres en les obres de diversos historiadors i geògrafs àrabs. Per exemple, l'historiador egipci Al-Abshibi (1388-1446) va escriure: ". Es diu que quan l'esclau [negre] és saciat, fornica, quan té gana, roba".[99]

Ibn Battuta, que va visitar l'antic regne de Mali a mitjans del segle xiv informa que els habitants locals competeixen entre si en el nombre d'esclaus i servents que tenen, i li van donar un noi esclau com a "regal d'hospitalitat."[100]

Segons el professor Abdelmajid Hannoum de la Wesleyan University, l'opinió que es té dels erudits i geògrafs àrabs d'aquest període com a actituds racistes són el resultat d'errors de traducció, afirmant que aquestes actituds no eren freqüents fins al segle xviii i xix.[101]

Àfrica: segles VIII – XIX

modifica
 
Grup d'esclas zanj a Zanzibar (1889).

L'abril del 1998, Elikia M’bokolo va escriure a Le Monde diplomatique: «El continent africà va ser sagnat dels seus recursos humans de totes les formes possibles. A través del Sàhara, a través del mar Roig, des dels ports de l'oceà Índic i a través de l'Atlàntic. Com a mínim deu segles d'esclavitud han servit per al benefici dels països musulmans (del segle viii al XIX).» I continua: «Quatre milions d'esclaus van ser venuts a través del mar Roig, altres quatre a través dels ports suahili de l'oceà Índic, i potser fins a 9 milions a través de les rutes de caravanes del Sàhara, i entre 11 i 20 milions (depenent de l'autor) a través de l'oceà Atlàntic».[102] Al segle viii el nord d'Àfrica estava dominat per àrabs i amazics: l'islam es va estendre cap al sud a través del riu Nil i les rutes del desert.

  • La zona del desert del Sahara es trobava escassament poblada. No obstant això, des de l'antiguitat havien existit ciutats que vivien del comerç de la sal, or, esclaus, teixits, i d'una agricultura basada en la irrigació: Tiaret, Oualata, Sijilmassa, Zaouila, i unes altres. Estaven governades per àrabs, amazics, fulani, hausa i tuaregs. La seva independència era relativa i depenia del poder dels estats del Maghreb i d'Egipte.
  • Durant l'edat mitjana l'Àfrica subsahariana era anomenada bilad –ul-Sûdân, que significa en àrab terra dels negres.[103] Proporcionava una reserva de treball manual per al nord d'Àfrica. Aquesta regió estava dominada per alguns estats: l'Imperi Ghana, l'Imperi de Mali i l'Imperi de Kanem.
  • A Àfrica Oriental les costes del mar Roig i de l'oceà Índic estaven controlades per nadius de religió musulmana i els àrabs realitzaven una important labor comercial. Núbia havia estat una zona de subministrament d'esclaus des de l'antiguitat. La costa etíop, especialment el port de Massawa i les Illes Dahlak, durant molt temps havia estat un centre d'exportació d'esclaus procedents de l'interior d'Àfrica, fins i tot en temps de l'imperi axumita. Els ports i la majoria de les zones costaneres eren majoritàriament musulmans i eren residència de diversos mercaders àrabs i indis.[104]
 
Esclaus a Àfrica Oriental – il·lustració de finals del segle xix.
  • La dinastia salomònica d'Etiòpia sovint exportava esclaus nilòtics de les seves províncies a la frontera occidental, o de províncies musulmanes conquistades o reconquistades.[105] Els soldanats de Somàlia i àfar, així com el soldanat d'Adal, també venien esclaus.[106] Els àrabs també disposaven de centres esclavistes al llarg de la costa suroriental de l'oceà Índic, i molt especialment el arxipèlag de Zanzíbar, al costat de la costa de l'actual Tanzània. Àfrica Oriental i l'oceà Índic van continuar sent una zona important per al comerç d'esclaus d'Orient fins a ben avançat el segle xix. David Livingstone i Stanley es trobaven entre els primers europeus que van penetrar a l'interior de la conca del Congo i van descobrir l'abast del comerç d'esclaus. L'esclavista Tippu Tip va estendre la influència del seu comerç pel centre d'Àfrica. Després que els europeus es van assentar en el golf de Guinea, la ruta d'esclaus a través del Sàhara es va tornar menys important. A Zanzíbar l'esclavitud no va anar completament abolida fins a 1897 sota el regnat del sultà Hamoud ibn Mohammed.

Geografia del comerç àrab d'esclaus

modifica

Zones de «subministrament»

modifica

Durant l'edat mitjana els mercaders d'esclaus d'Orient compraven a Europa. Els mercaders danesos tenien bases a la regió del riu Volga i venien eslaus als mercaders àrabs. Les esclaves circassianes eren una presència freqüent als harems i moltes odalisques (de la paraula turca odalik que significa donzella) d'aquesta regió apareixen a les pintures orientalistes. Els esclaus no musulmans eren valorats als harems per complir diverses funcions (guardians, servidors, músics, ballarins, nans, concubines). En l'Imperi Otomà, l'últim esclau negre adquirit es deia Hayrettin Effendi, procedia d'Etiòpia i va ser alliberat en 1918. Els esclaus d'origen eslau que arribaven a l'Àndalus, eren venuts pels varegs, que els venien a Orient. Eren destinats a la guàrdia d'emirs i califes i gradualment van assumir funcions importants en l'exèrcit andalusí (es van convertir en saqàliba) i fins i tot van recuperar taifes després de la guerra civil que es va produir després de la caiguda del califat andalusí. Les columnes d'esclaus destinats als grans harems de Còrdova, Sevilla i Granada eren organitzades per mercaders jueus dels països germànics i del nord d'Europa que no estaven sota el control de l'Imperi Carolingi. Aquestes columnes travessaven la vall del Rin fins a arribar a les terres al sud dels Pirineus. Va ser llavors que el vocable "esclaus" es va separar del nom ètnic "eslaus".

Existeixen també evidències històriques de musulmans del nord d'Àfrica que van realitzar incursions per capturar esclaus a l'Europa cristiana, principalment en la costa del Mediterrani, però arribant tan lluny com a les illes britàniques i Islàndia (com apareix esmentat en el llibre White Gold de Giles Milton).[107] La majoria dels esclaus que circulaven pel mar Mediterrani eren majoritàriament europeus entre els segles VII – XV.[108] Els pirates barbarescs van continuar capturat esclaus a Europa, i molt ocasionalment a Amèrica del Nord, entre els segles XVI –XIX.

Els esclaus també arribaven al món àrab a través de l'Àsia central, principalment esclaus d'origen turc o tàtar. Molts d'aquests esclaus eren destinats a exèrcits i unitats d'elit.

  • En el mar, els pirates barbarescos participaven en aquest tràfic quan podien capturar persones abordant vaixells o realitzant incursions en zones costaneres, principalment en el sud i l'oest d'Europa.
  • Núbia i Etiòpia també eren regions “exportadores”: al segle xv els etíops venien esclaus de les seves províncies occidentals (normalment capturats fora del regne de l'emperador d'Etiòpia o Ennarea,[109] que sovint acabaven a l'Índia, on treballaven a bord de vaixells o com a soldats. Alguns finalment es van rebel·lar i van prendre el poder, com la dinastia Siddi dels reis de Bengala (1487-1493).
  • La regió de Sudan i l'Àfrica subsahariana constituïen una altra zona d'exportació, però és impossible estimar l'escala, a causa de la manca de fonts.
  • Finalment, el tràfic d'esclaus afectava a Àfrica Oriental, però la distància i l'hostilitat local reducció aquesta zona exportadora del comerç oriental.

Rutes

modifica
Article principal: Comerç trans-saharià

Segons el professor Ibrahima Baba Kaké hi havia quatre vies principals de l'esclavitud al món àrab, d'est a oest d'Àfrica, des del Magrib al Sudan, de Tripolitània al centre del Sudan i des d'Egipte a Orient Mitjà.[110] Els senders de caravanes, creats al segle ix, van anar més enllà de l'oasi del Sàhara; viatjar era difícil i incòmode a causa del clima i la distància. Des l'època romana llargs combois havien transportat esclaus, així com tota mena de productes que s'utilitzaran per barata. Per protegir-se contra els atacs dels nòmades del desert, els esclaus eren utilitzats com a escorta. Qualsevol que alentís l'avanç de la caravana era assassinat.

 
Daus usats per transportar bens des d'Oman.

Els historiadors saben menys sobre les rutes marítimes. A partir de l'evidència dels documents il·lustrats i contes de viatgers sembla que la gent viatjava en daus o jalbas , vaixells àrabs que van ser utilitzats com a transport al Mar Roig. Creuar l'Oceà Índic requeria una millor organització i més recursos que el transport terrestre. Els vaixells procedents de Zanzíbar feien parades a Socotra o a Aden abans de dirigir-se al Golf Pèrsic o a l'Índia. Els esclaus es venien a llocs tan llunyans com l'Índia, o fins i tot a la Xina: hi havia una colònia de comerciants àrabs a Canton. Serge Bilé cita un text del segle xii que ens diu que la majoria de famílies benestants de Canton tenien esclaus negres als quals consideraven salvatges i dimonis a causa de la seva aparença física. Tot i que els comerciants d'esclaus xinesos van comprar esclaus (Seng Chi és a dir, zanj)[9] a intermediaris àrabs i "proveïts" directament de les zones costaneres de l'actual Somàlia, als somalis coneguts com a Baribah i barbaroi (‘berbers'«) per àrabs medievals i geògrafs de l'Antiga grècia, respectivament (vegeu' 'Periple de la Mar Eritrea),[8][111][112] capturaven, posseïen i comerciave amb esclaus ells mateixos[49]—però no entre ells:[113]

« Un producte important que es transportava en els dhows àrabs a Somàlia era esclaus d'altres parts d'Àfrica oriental. Durant el segle xix, el comerç d'esclaus d'Àfrica Oriental va créixer enormement a causa de les demandes dels àrabs, portuguesos i francesos. Els traficants d'esclaus i assaltants es van moure a través d'Àfrica oriental i central per satisfer la creixent demanda d'esclaus, homes, dones i nens. Somàlia no facilitava esclaus - com a part del món islàmic els somalis eren protegits almenys nominalment pel principi religiós que els musulmans lliures no poden ser esclavitzats, però els daus àrabs que portaven càrrega humana visitaven els ports somalis contínuament.[114] »

Barata

modifica
 
Petxines cauri usades com a moneda en el comerç d'esclaus.

Els esclaus sovint eren intercanviats per productes diferents: a Sudan es bescanviaven per teixits, baratijas i altres béns. Al Maghreb eren canviats per cavalls. A les ciutats del desert es bescanviaven per peces de tela, ceràmica, cristall venecià, “comptes d'esclau”, tints i joies. El comerç d'esclaus negres formava part d'una xarxa comercial diversa. Juntament amb monedes d'or, petxines cauri de l'Oceà Índic o els canaris de l'Oceà Atlàntic que s'utilitzaven en tota l'Àfrica subsahariana.[115]

Mercats i fires d'esclaus

modifica

Els africans esclavitzats eren venuts a les ciutats del món musulmà. En 1416 al-Maqrizi va explicar com els pelegrins que venien de Takrur (prop del riu Senegal) havien portat 1.700 esclaus amb ells a la Meca. En el nord d'Àfrica els principals mercats d'esclaus es trobaven al Marroc, Alger, Trípoli i el Caire. Les vendes se celebraven en llocs públics o socs. Els compradors potencials examinaven acuradament la mercaderia: comprovaven l'estat de salut dels esclaus que sovint eren exposats nus i amb les mans lligades. Al Caire les vendes d'eunucs i concubines se celebraven en cases privades. Els preus varien en funció de la qualitat de l'esclau.[116]

Ciutats i ports relacionats amb el tràfic d'esclaus

modifica

Llegat

modifica

La història de la tracta d'esclaus ha donat lloc a nombrosos debats entre els historiadors. D'una banda, els especialistes estan indecisos sobre el nombre d'africans venuts com esclaus, això és difícil de resoldre a causa de la manca d'estadístiques fiables: no hi havia un sistema de cens a l'Àfrica medieval. El material d'arxiu per al comerç transatlàntic als segles xvi i xviii pot semblar útil com a font, però, aquests llibres de registre sovint van ser falsificats. Els historiadors han d'utilitzar documents narratius imprecisos per fer estimacions que han de ser tractats amb precaució: Luiz Felipe de Alencastro afirma que hi havia 8 milions d'esclaus procedents d'Àfrica entre els segles VIII i XIX al llarg de les rutes trans-saharianes.[117]

Olivier Pétré-Grenouilleau ha presentat una xifra de 17 milions d'africans esclavitzats (en el mateix període i de la mateixa zona) sobre la base de l'obra de Ralph Austen.[118] Ronald Segal va estimar que entre 11,5 i 14 milions foren esclavitzats pels comerciants àrabs d'esclaus.[119][120][121]

Referències

modifica
  1. ↑ Ochiengʼ, William Robert. Eastern Kenya and Its Invaders. East African Literature Bureau, 1975, p. 76 [Consulta: 15 maig 2015]. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Bethwell A. Ogot, Zamani: A Survey of East African History, (East African Publishing House: 1974), p.104
  3. ↑ 3,0 3,1 Lodhi, Abdulaziz. Oriental influences in Swahili: a study in language and culture contacts. Acta Universitatis Gothoburgensis, 2000, p. 17. ISBN 9173463779. 
  4. ↑ A History of Africa. 4. Budapest: Routledge, desembre 2001, p. 258. ISBN 978-0415252485. 
  5. ↑ Edward R. Tannenbaum, Guilford Dudley. A History of World Civilizations. Wiley, 1973, p. 615. ISBN 0471844802. 
  6. ↑ 6,0 6,1 Refugee Reports, November 2002, Volume 23, Number 8
  7. ↑ Gwyn Campbell, The Structure of Slavery in Indian Ocean Africa and Asia, 1 edition, (Routledge: 2003), p.ix
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 F.R.C. Bagley et al., The Last Great Muslim Empires, (Brill: 1997), p.174
  9. ↑ 9,0 9,1 Roland Oliver, Africa in the Iron Age: c.500 BC-1400 AD, (Cambridge University Press: 1975), p.192
  10. ↑ Rodriguez, Junius P. Encyclopedia of Slave Resistance and Rebellion, Volume 2. Greenwood Publishing Group, 2007, p. 585. ISBN 0313332738. 
  11. ↑ Asquith, Christina. «Revisiting the Zanj and Re-Visioning Revolt: Complexities of the Zanj Conflict - 868-883 Ad - slave revolt in Iraq». Questia.com. Arxivat de l'original el 2016-03-06. [Consulta: 23 març 2016].
  12. ↑ «Islam, From Arab To Islamic Empire: The Early Abbasid Era». History-world.org. Arxivat de l'original el 2018-09-24. [Consulta: 23 març 2016].
  13. ↑ Talhami, Ghada Hashem «The Zanj Rebellion Reconsidered». The International Journal of African Historical Studies, 10, 3, 01-01-1977, pàg. 443-461. DOI: 10.2307/216737. JSTOR: 216737.
  14. ↑ «the Zanj: Towards a History of the Zanj Slaves' Rebellion». Web.archive.org. Arxivat de l'original el 27 octubre 2009. [Consulta: 23 març 2016].
  15. ↑ «Hidden Iraq». "William Cobb". Arxivat de l'original el 2012-02-17. [Consulta: 15 març 2017].
  16. ↑ Robert C. Davis. Christian Slaves, Muslim Masters: White Slavery in the Mediterranean, the Barbary Coast and Italy, 1500-1800. Londres: Palgrave Macmillan, desembre 2003, p. 45. ISBN 0333719662 [Consulta: 15 maig 2015]. 
  17. ↑ Jeff Grabmeier. «When Europeans Were Slaves: Research Suggest White Slavery Was Much More Common Than Previously Believed». Columbus, Ohio: OSU News Research Archive, 08-03-2004. Arxivat de l'original el 25 de juliol 2011. [Consulta: 15 maig 2015].
  18. ↑ Basat en "records for 27,233 voyages that set out to obtain slaves for the Americas". Stephen Behrendt, "Transatlantic Slave Trade", Africana: The Encyclopedia of the African and African American Experience (Nova York: Basic Civitas Books, 1999), ISBN 0-465-00071-1
  19. ↑ «17th-century Icelandic accounts of Barbary or "Turkish" raids, first in Turkish and then English.» (PDF). [Consulta: 23 març 2016].
  20. ↑ «History - British Slaves on the Barbary Coast». BBC. [Consulta: 23 març 2016].
  21. ↑ Full Name. «"Jefferson Versus the Muslim Pirates" by Christopher Hitchens, ''City Journal'' Spring 2007». City-journal.org. Arxivat de l'original el 2011-09-25. [Consulta: 23 març 2016].
  22. ↑ James William Brodman. «''Ransoming Captives in Crusader Spain: The Order of Merced on the Christian-Islamic Frontier''». Libro.uca.edu. [Consulta: 23 març 2016].
  23. ↑ «Supply of Slaves». Coursesa.matrix.msu.edu. Arxivat de l'original el 2009-09-11. [Consulta: 23 març 2016].
  24. ↑ 24,0 24,1 «Soldier Khan». Avalanchepress.com. [Consulta: 23 març 2016].
  25. ↑ Andrew G. Bostom. «The living legacy of jihad slavery». American Thinker, 12-04-2005.
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 Mikhail Kizilov. «Slave Trade in the Early Modern Crimea From the Perspective of Christian, Muslim, and Jewish Sources». Oxford University p. 7–28.
  27. ↑ Manning (1990) p.10
  28. ↑ Murray Gordon, Slavery in the Arab World, New Amsterdam Press, New York, 1989. Originally published in French by Editions Robert Laffont, S.A. París, 1987, page 28.
  29. ↑ «Battuta's Trip: Journey to West Africa (1351 - 1353)». Web.archive.org, 28-06-2010. Arxivat de l'original el 2010-06-28. [Consulta: 23 març 2016].
  30. ↑ 30,0 30,1 Susi O'Neill. «The blood of a nation of Slaves in Stone Town». Globe Trekker. Arxivat de l'original el 25 de desembre 2008. [Consulta: 29 abril 2015].
  31. ↑ 31,0 31,1 Kevin Mwachiro «BBC Remembering East African slave raids». BBC [Nairobi], 30-03-2007 [Consulta: 29 abril 2015].
  32. ↑ "Know about Islamic Slavery in Africa"Arxivat 31-10-2007 a Wayback Machine.
  33. ↑ «The Forgotten Holocaust: The Eastern Slave Trade». Arxivat de l'original el 2009-10-25.
  34. ↑ Irfan Shahid, Byzantium and the Arabs in the Sixth Century, Dumbarton Oaks, 2002, p. 364 documents; Els àrabs gassànides van capturar i vendre 20,000 jueus samaritanss coma esclaus el 529, abans de convertir-se a l'islam.
  35. ↑ Proceedings of the Seminar for Arabian Studies, Volumes 21-22, 1991, p. 87 [Consulta: 17 gener 2015]. 
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 Mintz, S. Digital History Slavery, Facts & Myths
  37. ↑ «SLAVE-TRADE - JewishEncyclopedia.com».
  38. ↑ Darjusz Kołodziejczyk, recollit a Mikhail Kizilov. «Slaves, Money Lenders, and Prisoner Guards:The Jews and the Trade in Slaves and Captivesin the Crimean Khanate». The Journal of Jewish Studies p. 2, 2007.
  39. ↑ Jay Sapulding. "Medieval Christian Nubia and the Islamic World: A Reconsideration of the Baqt Treaty," International Journal of African Historical Studies XXVIII, 3 (1995)
  40. ↑ «Fischer W. Alan (1978) The sale of slaves in the Ottoman Empire: Markets and state taxes on slave sales, some preliminary considerations. Bogazici Universitesi Dergisi, Beseri Bilimler - Humanities, vol. 6, pp. 150-151.» (PDF). Arxivat de l'original el 11 gener 2012. [Consulta: 23 març 2016].
  41. ↑ 41,0 41,1 «In the Service of the State and Military Class». Coursesa.matrix.msu.edu. Arxivat de l'original el 2009-09-11. [Consulta: 23 març 2016].
  42. ↑ «"Horrible Traffic in Circassian Women—Infanticide in Turkey," New York Daily Times, August 6, 1856». Chnm.gmu.edu. [Consulta: 23 març 2016].
  43. ↑ «Osmanlı İmparatorluğu'nda Kölelik». Arxivat de l'original el 2006-02-21. [Consulta: 3 juny 2015].
  44. ↑ «Historical survey > Slave societies». Britannica.com. [Consulta: 23 març 2016].
  45. ↑ United Nations High Commissioner for Refugees. «Refugees Vol. 3, No. 128, 2002 UNHCR Publication Refugees about the Somali Bantu». Unhcr.org. [Consulta: 18 octubre 2011].
  46. ↑ «The Somali Bantu: Their History and Culture» (PDF). Arxivat de l'original el 16 d'octubre 2011. [Consulta: 18 octubre 2011].
  47. ↑ Catherine Lowe Besteman, Unraveling Somalia: Race, Class, and the Legacy of Slavery, (University of Pennsylvania Press: 1999), pp. 83-84
  48. ↑ 48,0 48,1 Catherine Lowe Besteman, Unraveling Somalia: Race, Class, and the Legacy of Slavery, (University of Pennsylvania Press: 1999), pp. unknown.
  49. ↑ 49,0 49,1 Henry Louis Gates, Africana: The Encyclopedia of the African and African American Experience, (Oxford University Press: 1999), p.1746
  50. ↑ Catherine Lowe Besteman, Unraveling Somalia: Race, Class, and the Legacy of Slavery, (University of Pennsylvania Press: 1999), p. 120
  51. ↑ Mackie, Gerry «Ending Footbinding and Infibulation: A Convention Account». American Sociological Review, 61, 6, 12-1996, pàg. 999–1017. Arxivat de l'original el 10 de maig 2013. DOI: 10.2307/2096305 [Consulta: 9 maig 2013].
  52. ↑ David D. Laitin. Politics, Language, and Thought: The Somali Experience. University of Chicago Press, 1 maig 1977, p. 29–30. ISBN 978-0-226-46791-7 [Consulta: 2 juliol 2012]. 
  53. ↑ 53,0 53,1 53,2 Campbell, Gwyn. Abolition and Its Aftermath in the Indian Ocean Africa and Asia. Psychology Press, 2004, p. 121. ISBN 0203493028. 
  54. ↑ 54,0 54,1 Clarence-Smith, edited by William Gervase. The Economics of the Indian Ocean slave trade in the nineteenth century. 1. publ. in Great Britain.. Londres (Anglaterra): Frank Cass, 1989. ISBN 0714633593. 
  55. ↑ 55,0 55,1 Abir, Mordechai. Ethiopia: the era of the princes: the challenge of Islam and re-unification of the Christian Empire, 1769-1855. Praeger, 1968, p. 56. 
  56. ↑ International Business Publications, USA Central African Republic Foreign Policy and Government Guide (World Strategic and Business Information Library). 1. Int'l Business Publications, 7 febrer 2007, p. 47. ISBN 1433006219 [Consulta: 25 maig 2015]. [Enllaç no actiu]
  57. ↑ Alistair Boddy-Evans. Central Africa Republic Timeline – Part 1: From Prehistory to Independence (13 August 1960), A Chronology of Key Events in Central Africa Republic Arxivat 23 April 2013[Date mismatch] a Wayback Machine.. About.com
  58. ↑ Catherine Coquery-Vidrovitch, a Les Collections de l'Histoire (April 2001) says:"la traite vers l'Océan indien et la Méditerranée est bien antérieure à l'irruption des Européens sur le continent"
  59. ↑ Labbe, Theola «A Legacy Hidden in Plain Sight». The Washington Post, 11-01-2004 [Consulta: 29 abril 2015].
  60. ↑ «Hidden History, Secret Present: The Origins And Status Of African Palestinians». The Health Promotion Research Unit and The London School of Hygiene and Tropical Medicine [Consulta: 29 abril 2015].
  61. ↑ 61,0 61,1 Davis, Robert. Christian Slaves, Muslim Masters: White Slavery in the Mediterranean, the Barbary Coast and Italy, 1500-1800.[1]
  62. ↑ Adams, Charles Hansford. The Narrative of Robert Adams: A Barbary Captive. Nova York: Cambridge University Press, 2005, p. xlv-xlvi. ISBN 978-0-521-603-73-7. 
  63. ↑ The Cambridge World History of Slavery: Volume 3, AD 1420–AD 1804
  64. ↑ Manning, Patrick. Slavery and African Life: Occidental, Oriental, and African Slave Trades. Londres: Cambridge, 1990. 
  65. ↑ «Travels in Nubia, by John Lewis Burckhardt». Ebooks.adelaide.edu.au, 25-08-2015. Arxivat de l'original el 2019-04-04. [Consulta: 23 març 2016].
  66. ↑ Kwame Anthony Appiah; Henry Louis Gates Africana: The Encyclopedia of the African and African-American Experience 5-Volume Set. Oxford University Press, 2005, p. 295. ISBN 0195170555. 
  67. ↑ David Livingstone (2006). "The Last Journals of David Livingstone, in Central Africa, from 1865 to His Death". Echo Library. p.46. ISBN 1-84637-555-X
  68. ↑ «David Livingstone; Christian History Institute». Arxivat de l'original el 2005-03-07. [Consulta: 16 març 2017].
  69. ↑ «Zanzibar». Arxivat de l'original el 25 d'octubre 2009. [Consulta: 16 març 2017].
  70. ↑ «Swahili Coast». .nationalgeographic.com, 17-10-2002. Arxivat de l'original el 6 de desembre 2007. [Consulta: 16 març 2017].
  71. ↑ Stanley Henry M., How I Found Livingstone; travels, adventures, and discoveries in Central Africa, including an account of four months' residence with Dr. Livingstone. (1871)
  72. ↑ «£400 for a Slave». Worldsocialism.org. Arxivat de l'original el 2011-08-31. [Consulta: 23 març 2016].
  73. ↑ «Slavery, Abduction and Forced Servitude in Sudan». US Department of State, 22-05-2002. [Consulta: 20 març 2014].
  74. ↑ Reuters Editorial. «Slavery still exists in Mauritania». Reuters.com, 22-03-2007. [Consulta: 23 març 2016].
  75. ↑ «Mauritanian MPs pass slavery law». BBC News, 09-08-2007. [Consulta: 23 març 2016].
  76. ↑ "The Abolition season", BBC World Service
  77. ↑ Gareth Wilson (2010). "The Plain Truths of Religion". AuthorHouse. p.328. ISBN 978-1-4520-0474-7
  78. ↑ Muhammad A. J. Beg, The "serfs" of Islamic society under the Abbasid regime, Islamic Culture, 49, 2, 1975, p. 108
  79. ↑ Owen Rutter. The pirate wind: tales of the sea-robbers of Malaya. Oxford University Press, 1986, p. 140. 
  80. ↑ W. G. Clarence-Smith. Islam and the Abolition of Slavery. Oxford University Press, 2006, p. 70–. ISBN 978-0-19-522151-0. 
  81. ↑ Humphrey J. Fisher. Slavery in the History of Muslim Black Africa. NYU Press, 1 agost 2001, p. 182–. ISBN 978-0-8147-2716-4. 
  82. ↑ Shirley Guthrie. Arab Women in the Middle Ages: Private Lives and Public Roles. Saqi, 1 agost 2013. ISBN 978-0-86356-764-3. 
  83. ↑ William D. Phillips. Slavery from Roman Times to the Early Transatlantic Trade. Manchester University Press, 1985, p. 126–. ISBN 978-0-7190-1825-1. 
  84. ↑ Ibn Batuta; Said Hamdun; Noel Quinton King Ibn Battuta in Black Africa. Markus Wiener Publishers, març 2005, p. 65. ISBN 978-1-55876-336-4. 
  85. ↑ Ibn Battuta. Travels in Asia and Africa, 1325-1354. Psychology Press, 1 setembre 2004, p. 334–. ISBN 978-0-415-34473-9. 
  86. ↑ Raymond Aaron Silverman. History, art and assimilation: the impact of Islam on Akan material culture. University of Washington, 1983, p. 51. 
  87. ↑ Chouki El Hamel. Black Morocco: A History of Slavery, Race, and Islam. Cambridge University Press, 27 febrer 2014, p. 129–. ISBN 978-1-139-62004-8. 
  88. ↑ Alexander, J. «Islam, Archaeology and Slavery in Africa». World Archaeology, 33, 1, 2001, pàg. 44–60. DOI: 10.1080/00438240126645. JSTOR: 827888.
  89. ↑ 89,0 89,1 89,2 89,3 Bernard Lewis (2003), "From Race and Slavery in the Middle East: An Historical Enquiry", in Kevin Reilly, Stephen Kaufman, Angela Bodino, Racism: A Global Reader, M.E. Sharpe, pàg. 52–8, ISBN 0765610604
  90. ↑ «Abd». A: Encyclopaedia of Islam Online. Brill Academic Publishers. 
  91. ↑ Lewis, Bernard. Race and Slavery in the Middle East. Nova York: Oxford University Press, 1990, p. 6. ISBN 0195062833. 
  92. ↑ Murray Gordon. Slavery in the Arab World. Nova York: New Amsterdam Books, 1989. ISBN 9780941533300. 
  93. ↑ Ehud R. Toledano. Slavery and abolition in the Ottoman Middle East. University of Washington Press, 1998, p. 13-4. ISBN 0-295-97642-X. 
  94. ↑ Sajoo, Amyn B. (juny 1995), "The Islamic Ethos and the Spirit of Humanism", International Journal of Politics, Culture, and Society (Springer Netherlands) 8 (4): 579–596 [582], DOI 10.1007/BF02142469
  95. ↑ El Hamel, Chouki (2002), "'Race', slavery and Islam in Maghribi Mediterranean thought: the question of the Haratin in Morocco", The Journal of North African Studies 7 (3): 29–52 [39–40]
  96. ↑ Bernard Lewis (1992), Race and slavery in the Middle East: an historical enquiry, Oxford University Press, pàg. 18-9, ISBN 0195053265
  97. ↑ Lindsay, James E. Daily Life in the Medieval Islamic World. Greenwood Publishing Group, 2005, p. 12–5. ISBN 0-313-32270-8. 
  98. ↑ A. J. Toynbee, Civilization on Trial, New York, 1948, p. 205
  99. ↑ Lewis, Bernard. Race and Slavery in the Middle East. Oxford University Press, 2002, p. 93. ISBN 0-19-505326-5. 
  100. ↑ Noel King (ed.), Ibn Battuta in Black Africa, Princeton 2005, p. 54
  101. ↑ Hannoum, Abdelmajid «Translation and the Colonial Imaginary: Ibn Khaldûn Orientalist». History and Theory, 42, 1, 01-01-2003, pàg. 61–81. JSTOR: 3590803.
  102. ↑ Please note : The numbers occurring in the source, and repeated here on Wikipedia include both Arab and European trade. «A Hundred And Fifty Years After France Abolished Slavery: The impact of the slave trade on Africa». Le Monde diplomatique, 01-04-1998. [Consulta: 3 juny 2015].
  103. ↑ Nehemia Levtzion, Randall Lee Pouwels, The History of Islam in Africa, (Ohio University Press, 2000), p.255.
  104. ↑ Pankhurst, Richard. The Ethiopian Borderlands: Essays in Regional History from Ancient Times to the End of the 18th Century (Asmara, Eritrea: Red Sea Press, 1997), pp.416
  105. ↑ Pankhurst. Ethiopian Borderlands, pàg.432
  106. ↑ Pankhurst. Ethiopian Borderlands, pàg.59
  107. ↑ Conlin, Joseph. The American Past: A Survey of American History. Boston, MA: Wadsworth, 2009, p. 206. ISBN 978-0-495-57288-6 [Consulta: 10 octubre 2010]. 
  108. ↑ McDaniel, Antonio (1995), Swing low, sweet chariot: the mortality cost of colonizing Libèria in the nineteenth century, University of Chicago Press, p. 11, ISBN 0226557243
  109. ↑ Emery Van Donzel, "Primary and Secondary Sources for Ethiopian Historiography. The Case of Slavery and Slave-Trade in Ethiopia," in Claude Lepage, ed., Études éthiopiennes, vol I. France: Société française pour les études éthiopiennes, 1994, pàg.187-88.
  110. ↑ Doudou Diène From Chains to Bonds: The Slave Trade Revisited. Berghahn Books, 2001, p. 16. ISBN 1571812652 [Consulta: 26 maig 2015]. 
  111. ↑ Mohamed Diriye Abdullahi, Culture and Customs of Somalia, (Greenwood Press: 2001), p.13
  112. ↑ James Hastings, Encyclopedia of Religion and Ethics Part 12: V. 12, (Kessinger Publishing, LLC: 2003), p.490
  113. ↑ David D. Laitin, Politics, Language, and Thought: The Somali Experience, (University Of Chicago Press: 1977), p.52
  114. ↑ Catherine Lowe Besteman, Unraveling Somalia: Race, Class, and the Legacy of Slavery, (University of Pennsylvania Press: 1999), p. 51
  115. ↑ The Shell Money of the Slave Trade. Cambridge: Cambridge University Press, 1986. ISBN 9780521541107 [Consulta: 29 abril 2015]. 
  116. ↑ Moorehead, Alan. The White Nile. Nova York: Harper & Brothers, 1960, p. 11-12. ISBN 9780060956394. 
  117. ↑ Luiz Felipe de Alencastro, "Traite", in Encyclopædia Universalis (2002), corpus 22, page 902.
  118. ↑ Ralph Austen, African Economic History (1987)
  119. ↑ Citat a Ronald Segal's Islam's Black Slaves
  120. ↑ Adam Hochschild «Human Cargo». New York Times, 04-03-2001 [Consulta: 20 desembre 2012].
  121. ↑ Ronald Segal. Islam's Black Slaves: The Other Black Diaspora. Farrar, Straus and Giroux, 2002. ISBN 978-0374527976. 

Bibliografia

modifica
  • Edward A. Alpers, The East African Slave Trade (Berkeley 1967)
  • Ibn Khaldun, The Muqaddimah, trans. F. Rosenthal, ed. N. J. Dawood (Princeton 1967)
  • Murray Gordon, Slavery in the Arab World (New York 1989)
  • Habeeb Akande, Illuminating the Darkness: Blacks and North Africans in Islam (Ta Ha 2012)
  • Bernard Lewis, Race and Slavery in the Middle East (OUP 1990)
  • Patrick Manning, Slavery and African Life: Occidental, Oriental, and African Slave Trades (Cambridge 1990)
  • Paul E. Lovejoy, Transformations in Slavery: A History of Slavery in Africa (Cambridge 2000)
  • Allan G. B. Fisher, Slavery and Muslim Society in Africa, ed. C. Hurst (London 1970, 2nd edition 2001)
  • The African Diaspora in the Mediterranean Lands of Islam (Princeton Series on the Middle East) Eve Troutt Powell (Editor), John O. Hunwick (Editor) (Princeton 2001)
  • Ronald Segal, Islam's Black Slaves (Atlantic Books, London 2002)
  • Robert C. Davis, Christian Slaves, Muslim Masters: White Slavery in the Mediterranean, the Barbary Coast, and Italy, 1500-1800 (Palgrave Macmillan, London 2003) ISBN 978-1-4039-4551-8
  • Doudou Diène From Chains to Bonds: The Slave Trade Revisited. Berghahn Books, 2001. ISBN 1571812652 [Consulta: 26 maig 2015]. 

Enllaços externs

modifica
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Comerç_àrab_d%27esclaus&oldid=33954298»