Dalmàcia (província romana)

La província romana de Dalmàcia (llatí: Dalmatia) fou una divisió administrativa de Roma formada al llarg de la costa de la mar Adriàtica.[1]

Plantilla:Infotaula geografia políticaDalmàcia
Imatge

Localització
Modifica el valor a Wikidata Map
 43° 48′ 46″ N, 16° 13′ 08″ E / 43.81276°N,16.21876°E / 43.81276; 16.21876
CapitalSalona Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Anterior
SegüentDalmàcia Modifica el valor a Wikidata

Els Balcans romans al segle iv

El seu nom deriva del nom d'una tribu il·líria anomenada Dalmatae, que vivia a la zona central de la costa oriental de la mar Adriàtica. Comprenia la part nord de l'actual Albània, gran part de Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Kosovo i Sèrbia, cobrint així una àrea significativament més gran que l'actual regió croata de Dalmàcia. Originalment, aquesta regió s'anomenava Il·líria (en grec) o Illyricum (en llatí). La província d'Il·líria va ser dissolta i substituïda per dues províncies separades: Dalmàcia i Pannònia.[2]

La regió estava habitada per tribus que vivien entre els celtes tauriscis al nord i els epirotes i macedonis al sud i sud-est. Entre aquestes tribus els vènets, pannonis, dàrdans, autariates, i altres, totes subjectes al regne dels il·liris. La regió tenia mines d'or (a l'actual Bòsnia) i no va tenir economia monetària fins a una època avançada.

Història modifica

El 180 aC va arribar al tron d'Il·líria Genci, successor de Pleurat III, i aviat les tribus es van revoltar, van establir la capital a Dalminium i van prendre el nom de dàlmates.[3] El seu territori entre el Naro (Narenta) i el Tilurus o Nests (Cetina) amb 20 ciutats. Es van estendre cap al Titius (Kerka) i es van governar com una república posant fi a la monarquia. El 168 aC Il·líria es van sotmetre a Roma i els dàlmates van restar independents, però van tenir conflictes amb els habitants de Lissa i amb els daorsis que eren aliats de Roma, que va enviar un exèrcit.[4] El cònsol Marci Fígul va entrar a Dalmàcia el 156 aC i va ocupar la capital Dalminium. La república dàlmata va demanar la pau i van haver de pagar tribut a Roma, però el 135 aC foren atacats i sotmesos per Escipió Nasica Corculum. Dalminium, destruïda, fou substituïda per Salona. El 119 aC Luci Cecili Metel, que era cònsol, va tornar a fer la guerra contra els dàlmates sense cap causa aparent; no va trobar resistència i va tornar a Roma i va obtenir els honors del triomf i el sobrenom de Dalmaticus.[5]

Encara hi va haver una altra guerra quan els liburns, aliats romans, van ser atacats pels dàlmates i van demanar ajut a Roma que va enviar un exèrcit que va entrar a Promona. El 48 aC el cònsol Gabini va perdre uns dos mil homes en un combat contra els dàlmates, i va haver de tornar a Salona. Vatini va venjar l'ofensa, i va derrotar els dàlmates rebent els honors d'una supplicatio del senat el 45 aC. Però la mort de Juli Cèsar va afavorir els dàlmates, car Vatini es va haver de refugiar a Epidamne i Brutus, a qui s'havia encarregat la província, no va poder castigar els dàlmates a causa de la guerra entre Octavi i Antoni.[6] El 34 aC Octavi va portar un exèrcit a Dalmàcia on el seu amic Agripa tenia el comandament, i va arribar fins a Setònia, on fou ferit al genoll, però el país es va sotmetre, va entregar ostatges i se'ls van prendre els estendards que s'havien capturat a Gabini, i es va imposar el pagament dels tributs. Dalmàcia va esdevenir província imperial amb límit al nord al Save.

Revoltes locals es van produir el 16 aC i 11 aC i més tard una part dels dàlmates va participar en la revolta dels pannonis. Tiberi, nomenat comandant en la lluita contra el cap dàlmata Bate i va sotmetre Dalmàcia l'any 9, i el 12 va rebre els honors del triomf per aquesta victòria i l'obtinguda a Germània. Des de llavors Dalmàcia i Il·líria, tot i que regions diferents, reberen els dos noms indiferentment (tècnicament Il·líria era el país entre el Save i la mar Adriàtica).[7]

L'emperador Dioclecià va néixer a Dalmàcia i es va retirar a Aspàlat. La prefectura fou dividia quan es va produir la divisió de l'Imperi Romà entre Arcadi i Honori: Dalmàcia amb Nòrica i Pannònia va quedar per Arcadi, i la resta per Honori.L'historiador alemany Theodor Mommsen va escriure a les seves The Provinces of the Roman Empire que la costa de Dalmàcia i les seves illes van ser totalment romanitzades amb parla llatina al segle IV.[8]

El 461 fou assolada pels sueus, però Marcel·lí va mantenir el poder romà i va ser sobirà de facto de la zona amb el títol de patrici d'Occident. Teodoric li va arrabassar a Odoacre amb l'ajut de l'emperador d'Orient Zenó, i fou una mina de ferro del país la que va proveir armes als dos bàndols. L'any 454 Marcel·lí, un comandant militar a Dalmàcia, es va rebel·lar contra Valentinià III, l'emperador romà d'Occident. Va prendre el control de Dalmàcia i la va governar independentment fins a la seva mort el 468.[9]

El 535 fou ocupada pels romans d'Orient però recuperada uns anys després pels ostrogots fins que Belisari la va reconquerir.[10] Sota Justinià els límits de Dalmàcia es van avançar a l'est cap a Pannònia i es va dividir en dues parts: la Dalmatia, o Dalmàcia marítima (Ístria, Libúrnia, Dalmàcia actual i les illes i nord d'Albània), i la Praevaliana, o Dalmàcia interior, a les muntanyes; però els gèpides les van ocupar i després els llombards.

La història de Dalmàcia fou continuada pel Principat de Dalmàcia.

Ciutats modifica

Referències modifica

  1. «Dalmàcia». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 21 maig 2023].
  2. Dzino, Danijel. Illyricum in Roman Politics, 229 BC-AD 68 (en anglès). Cambridge University Press, 2010-01-21, p. 81,119,122,142. ISBN 978-0-521-19419-8. 
  3. Smith, William. A Dictionary of Greek and Roman Geography: Vol. 1 (en anglès), 1854, p. 747. ISBN 978-3-382-19216-7 [Consulta: 6 maig 2023]. 
  4. «Titus Livius (Livy), The History of Rome, Book 45, chapter 26». perseus.tufts.edu. [Consulta: 21 maig 2023].
  5. Morgan, MG. «Lucius Cotta and Metellus: Roman campaigns in Illyria during the late second century» (en anglès). Athenaeum, 1971. [Consulta: 21 maig 2023].
  6. «Appian, Illyrian Wars, CHAPTER IV, section 18». perseus.tufts.edu. [Consulta: 21 maig 2023].
  7. «Cassius Dio's Roman History» p. 54. 24.3, 28.1-2 31.2-3, 36.2 3, 55.2.4. penelope.uchicago.edu. [Consulta: 21 maig 2023].
  8. Mommsen, Theodor. The Provinces of the Roman Empire from Caesar to Diocletian: Including Historical Maps of All Roman Imperial Regions (en anglès). e-artnow, 2018-06-03, p. 207. ISBN 978-80-268-9411-7. 
  9. Nicholson, Oliver. The Oxford Dictionary of Late Antiquity (en anglès). Oxford University Press, 2018-04-19, p. 959. ISBN 978-0-19-256246-3. 
  10. Rosser, John Hutchins. Historical Dictionary of Byzantium (en anglès). Scarecrow Press, 2012, p. 419. ISBN 978-0-8108-7567-8.