Ducati Motor Holding S.p.A. és la divisió fabricant de motocicletes del grup italià Ducati amb seu a Borgo Panigale (Bolonya). La companyia és propietat del fabricant d'automòbils italià Lamborghini a través de la seva empresa matriu alemanya Audi, propietat del Grup Volkswagen.[1]

Infotaula d'organitzacióDucati
Ducati red logo.PNG
Ducati Werk.JPG
La fàbrica Ducati a Borgo Panigale Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusfabricant de motocicletes
societat de cartera Modifica el valor a Wikidata
Indústriaindústria automotriu Modifica el valor a Wikidata
Forma jurídicaS.p.A. Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1926 Modifica el valor a WikidataBolonya Modifica el valor a Wikidata
FundadorAntonio Cavalieri Ducati (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Entitat matriuGrup Volkswagen Modifica el valor a Wikidata
Propietat deGrup Volkswagen Modifica el valor a Wikidata
Part deDucati Modifica el valor a Wikidata

Lloc webducati.com Modifica el valor a Wikidata
Facebook: Ducati Twitter: ducatimotor Instagram: ducatibrasil Youtube: UCzGsJzGNCfvY9x6Ij2XiODw Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica

A banda d'aquesta divisió, el grup Ducati consta de les empreses Ducati Corse (integrada dins Ducati Motor Holding i encarregada del programa de competició de la marca), Ducati Energia (dedicada a la producció de components elèctrics i electrònics) i la seva filial Ducati Sistemi, enfocada a l'electrònica dins el sector del transport.

HistòriaModifica

Els inicisModifica

El 1926, l'enginyer Antonio Cavalieri Ducati (1853–1927) i els seus tres fills, Adriano, Marcello i Bruno Cavalieri Ducati, van fundar a Bolonya la Società Scientifica Radio Brevetti Ducati per a produir vàlvules de buit, condensadors i altres components de ràdio. El 1935 havien tingut prou èxit com per a permetre la construcció d'una nova fàbrica al rione bolonyès de Borgo Panigale. La producció es va mantenir durant la Segona Guerra Mundial, malgrat que la fàbrica Ducati va ser un objectiu reiterat dels bombardejos aliats fins que, finalment, va ser destruïda per un estol de vora 40 Consolidated B-24 Liberator el dijous 12 d'octubre de 1944 en el marc de l'Operació Pancake de les Forces Aèries dels Estats Units, una operació en què van prendre part uns 700 avions que s'envolaren dels camps d'aviació de la província de Foggia.[2]

Mentrestant, a la petita empresa torinesa SIATA (Società Italiana per Applicazioni Tecniche Auto-Aviatorie), Aldo Farinelli va començar a desenvolupar un petit motor de varetes per a ser muntat en bicicletes. Tot just un mes després de l'alliberament oficial d'Itàlia el 1944, SIATA va anunciar la seva intenció de vendre al públic aquest motor, anomenat "Cucciolo" ("cadell", "gosset", en referència al característic so del tub d'escapament). Els primers Cucciolo es venien sols, per a ser muntats en bicicletes estàndard pel comprador; tanmateix, alguns empresaris (entre ells, Ducati) van començar a comprar els petits motors per tal de comercialitzar-hi unitats completes de bicicletes motoritzades.

Dels 50 als 90Modifica

 
Una Ducati "Cucciolo" de 1950

El 1950, després de vendre més de 200.000 Cucciolo en col·laboració amb SIATA, la firma Ducati va oferir finalment la seva pròpia moto basada en aquest motor. Aquesta primera motocicleta Ducati cubicava 48 cc i pesava 44 kg, amb una velocitat màxima de 64 km/h; el seu carburador de 15 mm permetia un consum de menys d'1 l/100 km. Ducati aviat va abandonar el nom de Cucciolo en favor de "55M" i "65TL".

Quan el mercat es va orientar vers motocicletes més grans, la direcció de Ducati va decidir respondre-hi i en una exposició a Milà de començaments de 1952, la marca presentà els models 65TS i Cruiser (un escúter de quatre temps). Tot i que es va descriure com a la moto nova més interessant del saló d'aquell any, el Cruiser no va ser un gran èxit i només se'n van fabricar uns quants milers durant un període de dos anys abans que el model cessés en producció.

El 1953, la direcció va dividir la companyia en dues entitats separades, Ducati Meccanica SpA i Ducati Elettronica, en consonància amb les seves divergents línies de productes per a motocicletes i electrònica. El doctor Giuseppe Montano va assumir el càrrec de gerent de Ducati Meccanica SpA i la fàbrica de Borgo Panigale es va modernitzar amb l'ajut del govern. El 1954, Ducati Meccanica SpA havia augmentat la producció fins a 120 motocicletes al dia.

 
La Ducati 750 Imola Desmo que guanyà les 200 Milles d'Imola el 1972

Durant la dècada del 1960, Ducati va llançar alguns escúters d'èxit, com ara el Brio[3] i, a més, va guanyar el seu lloc a la història del motociclisme produint la motocicleta de carretera de 250 cc més ràpida del moment, la Mach 1.[4][5][6] A la dècada següent, la firma va començar a produir motocicletes amb motors V-twin de gran cilindrada (uns motors que Ducati va anomenar "L-twin" pel seu angle de 90°) i, el 1973, va presentar el seu disseny patentat de vàlvules desmodròmiques.

El 1985, Cagiva va comprar Ducati i es va plantejar de vendre les seves motocicletes sota la marca "Cagiva" però, un cop completada la compra, l'empresa de Pesaro va mantenir la marca "Ducati". Onze anys després, el 1996, Cagiva va acceptar l'oferta de Texas Pacific Group (TPG Capital) i li va vendre una participació del 51% a la companyia per 325 milions de dòlars; més tard, el 1998, Texas Pacific va comprar la major part del 49% restant per a convertir-se en l'únic propietari de Ducati.

El 1999, TPG va emetre una oferta pública inicial d'accions de Ducati i va canviar el nom de l'empresa a l'actual, "Ducati Motor Holding SpA". TPG va vendre més del 65% de les seves accions de Ducati, deixant de ser-ne, doncs, l'accionista majoritari.

Segle XXIModifica

 
Una Ducati 1199 Panigale del 2012

El desembre de 2005, Ducati va tornar a propietat italiana amb la venda de la participació de Texas Pacific (llevat d'una acció) a Investindustrial Holdings, el fons d'inversió de Carlo i Andrea Bonomi.

L'abril de 2012, la filial del Grup Volkswagen Audi va anunciar la seva intenció de comprar Ducati per 860 milions d'euros. El president de Volkswagen, Ferdinand Piëch, un entusiasta de les motos, havia cobejat des de feia temps Ducati i es penedia d'haver deixat passar l'oportunitat de comprar-li l'empresa al govern italià el 1984. Els analistes dubtaven que un fabricant de motocicletes petit tingués un efecte significatiu en una empresa de la mida de Volkswagen i comentaren que l'adquisició tenia "una sensació de trofeu" i que estava "impulsada per la passió de VW per les plaques identificatives més que no pas per la lògica industrial o financera". La marca italiana de vehicles de luxe Lamborghini es va reforçar un cop passà a ser propietat de VW.[7][8] La filial d'AUDI AG Automobili Lamborghini S.p.A. va adquirir el 100% de les accions de Ducati Motor Holding S.p.A. el 19 de juliol de 2012 per 747 milions d'euros.[1]

Canvis de propietatModifica

Des de 1926, Ducati ha estat propietat de diversos grups i empreses.

  • 1926–1950 – Família Ducati
  • 1950–1967 – Gestionada per l'Istituto per la Ricostruzione Industriale (IRI) del Govern d'Itàlia
  • 1967–1978 – Control sobre les operacions quotidianes de la fàbrica per part de l'Ente Partecipazioni e Finanziamento Industrie Manifatturiere (EFIM)
    • 1967–1973 – Dirigida per Giuseppe Montano[9]
    • 1973–1978 – Dirigida per Cristiano de Eccher[9]
  • 1978–1985 – Grup VM
  • 1985–1996 – Grup Cagiva
 
Antic logo de Ducati emprat de 1997 a 2008[10]
  • 1996–2005 – Propietat del Texas-Pacific Group (amb seu als Estats Units) i emissió d'accions públiques
    • Dirigida pel CEO Federico Minoli (1996–2001 i 2003–2007)
  • 2005–2008 – Investindustrial Holdings S.p.A.
  • 2008–2012 – Performance Motorcycles S.p.A.[11]
Un fons d'inversió format per Investindustrial Holdings, BS Investimenti i Hospitals of Ontario Pension Plan
AUDI AG va adquirir el 100% dels drets de vot de Ducati Motor Holding S.p.A. a través de la filial d'Audi Automobili Lamborghini S.p.A.

Des dels anys seixanta fins als noranta, l'empresa catalana Mototrans va fabricar sota llicència motors Ducati i va produir motocicletes que, tot i incorporar subtils diferències, eren clarament derivades de Ducati. El model més destacat de Mototrans va ser la 24 Horas de 250 cc.

Dissenys de motocicletaModifica

 
Ducati PaulSmart 1000 LE de 2006

Ducati és coneguda especialment per les seves motocicletes d'altes prestacions, les quals es caracteritzen per dur motors de gran cilindrada de quatre temps bicilíndrics en V de 90°,[12] amb un disseny de vàlvules desmodròmiques.[13] Ducati va definir la seva configuració com a L-twin (en comptes de l'estàndard V-twin) perquè un cilindre és vertical mentre que l'altre és horitzontal, cosa que fa que sembli una lletra "L". El disseny de vàlvules desmodròmiques de Ducati s'acosta als cinquanta anys d'ús. Les vàlvules desmodròmiques es tanquen amb un lòbul de lleva i un aixecador dedicats separats, en comptes de les vàlvules de molles convencionals que s'utilitzen en la majoria de motors de combustió interna en vehicles de consum. Això permet que les lleves tinguin un perfil més radical, obrint i tancant les vàlvules més ràpidament, sense el risc de flotació de la vàlvula que provoca una pèrdua de potència que és més probable quan s'utilitza un mecanisme de tancament "passiu" en les mateixes condicions.[14]

Mentre que la majoria dels altres fabricants utilitzen embragatges humits (amb les parts giratòries banyades en oli),[15] Ducati en feia servir anteriorment en moltes de les seves motocicletes de secs multidisc. L'embragatge sec elimina la pèrdua de potència per la viscositat de l'oli que arrossega el motor (tot i que l'acoblament pot no ser tan suau com a les versions amb bany d'oli), però les plaques d'embragatge es poden desgastar més ràpidament. Ducati s'ha reorientat vers embragatges humits a partir de les seves línies de productes actuals.

Ducati també utilitza àmpliament xassissos d'estructura reticular ("space frame" o "trellis" en anglès), tot i que el projecte de MotoGP de la marca va trencar amb aquesta tradició mitjançant la introducció d'un revolucionari xassís de fibra de carboni per a la Ducati Desmosedici GP9.

ProduccióModifica

Dècades del 1950-1960Modifica

 
Ducati 250 Mach 1 de 1964

El 1954 va entrar a l'empresa l'enginyer Fabio Taglioni (1920–2001), qui va caracteritzar les motocicletes Ducati durant tota la segona meitat de segle. El 1956 es va aplicar per primera vegada la distribució desmodròmica a un motor de motocicleta: la Desmo 125 GP, una moto reeixida que estigué a punt de guanyar el mundial de velocitat la temporada de 1958.

Durant aquesta època, Ducati va produir especialment models monocilíndrics, unes motocicletes que han passat a la història com a les Ducati Singles ("single" és com es coneix el motor monocilíndric en anglès). Dins aquesta gamma hi ha motos de renom com ara la Scrambler de 1962 o la Mach 1 de 1965, una 250 cc capaç de superar els 160 km/h. El 1963 es va provar un prototip destinat específicament al mercat nord-americà, de creixent importància per a l'empresa: la Ducati Apollo 1260 (la qual, malgrat tot, restà com a exemplar únic).

Dècades del 1970-1980Modifica

Ducati 750 S de 1975
Ducati Pantah 600 de 1984

Durant els anys setanta es va desenvolupar el motor bicilíndric de la 750 GT, que va esdevenir un dels vaixells insígnia de la producció de l'empresa. També a la mateixa època, un dels models amb més èxit de la marca va ser la Scrambler (llançada uns anys abans però consolidada durant els 70), equipada amb motor monocilíndric de 125, 250, 350 o 450 cc.

Entre les creacions de la casa bolonyesa cal esmentar la 750 SS, equipada amb el sistema desmodròmic i llançada el 1974, que fou la primera Ducati amb motor de 90° en "L". El 1975 es va llançar la 900SS, el 1977 la Darmah, el 1980 la "Mike Hailwood Replica" i el 1982, la 900 S2. El cicle de les "parelles còniques desmo" s'acabà el 1986 amb les Ducati 1000 (MHR i S2), produïdes en un nombre limitat d'unitats, essent la MHR el model més venut d'aquesta família (7.000 unitats entre 1979 i 1986).[16]

El 1979 es va presentar la Pantah 500. Dissenyada també per Fabio Taglioni, fou la primera Ducati de la nova generació de motors equipats amb control de distribució per corretja, tot i que encara amb dues vàlvules i refrigeració per aire. D'aquest nou motor en deriven tots els altres models que han arribat fins als nostres dies i que han assolit victòries a tota mena de curses arreu del món. Ben aviat, el 1985, arribà la 750 F1. D'aquesta moto se'n creà més tard una versió "Laguna Seca" per a commemorar la victòria en aquell circuit californià de Marco Lucchinelli, la qual continua sent la darrera victòria en la mateixa cilindrada d'un motor bicilíndric contra les motos de quatre cilindres japoneses al campionat per a derivats de sèrie que esdevindria més tard l'actual mundial de Superbike.

La Paso de 1986 fou la primera motocicleta de carretera totalment dissenyada per Massimo Tamburini, un dels dos fundadors de Bimota. D'aquesta època fou també la poc reeixida custom de la sèrie Indiana i la Cagiva Elefant amb motor Ducati. La 851, dissenyada per Massimo Bordi i presentada el 1987, va ser la primera de la nova sèrie de Ducati amb motor de 4 vàlvules i refrigeració líquida; fou també la primera a adoptar el motor Desmoquattro, basat en la feina del mateix enginyer.

Dècada del 1990Modifica

 
Ducati Monster 900 de 1994

La Monster, dissenyada per Miguel Galluzzi, es va llançar el 1993 i la 916, dissenyada per Massimo Tamburini, el 1994. Aquest darrer model es va desenvolupar durant els anys següents amb els noms de Ducati 996 i Ducati 998, relatius a la seva nova cilindrada.

El 1997, de nou amb la contribució de Miguel Galluzzi, Ducati va presentar la sèrie ST (sport-turismo) que es va proposar com una sèrie de motos esportives amb un ús més utilitari, més protectores i còmodes fins i tot per al passatger i capaces de ser fàcilment equipades amb bosses i maletes per a l'equipatge necessari per a viatges llargs. La sèrie ST inclou la ST2 (motor de 2 vàlvules refrigerat per líquid de 944 cc), la ST4 (916 cc, 4 vàlvules), l'ST4S/ST4S ABS (996 cc, la primera moto italiana equipada amb un dispositiu ABS) i la ST3; la producció d'aquesta sèrie va cessar el 2007.

Segle XXIModifica

Una altra particularitat de Ducati és que va ser la primera a vendre una motocicleta només a través d'Internet (l'any 2000, amb la Ducati MH900e). Gràcies a l'èxit de la iniciativa, va néixer una empresa especial dedicada al comerç electrònic, Ducati Com.

 
Ducati 999 de 2005

El 2002 va néixer la Ducati 999, dissenyada pel sud-africà Pierre Terblanche, una moto que marca el final de la reeixida sèrie 916, 996 i 998 (la darrera versió de la 998 en va ser l'edició final). La 999 no obtingué la mateixa acollida entusiasta que les seves antecessores, però sí que assolí un gran èxit esportiu en guanyar el mundial de Superbike el primer any de participar-hi (2003), amb l'anglès Neil Hodgson, i més tard amb un altre anglès, James Toseland. El domini de Ducati al mundial es va interrompre el 2005, amb la victòria de l'australià Troy Corser amb Suzuki, i va continuar el 2006 amb el també australià Troy Bayliss, qui ja havia guanyat el títol el 2001 amb la Ducati 996.

El 2003 es va presentar la Multistrada, una motocicleta de la categoria "on/off-road" (és a dir, ambivalent per a carretera i fora d'asfalt). Al moment de la presentació, l'única cilindrada oferta era la de 1.000 cc, a la qual s'hi va unir el 2005 la versió més petita de 620 cc, ambdues produïdes fins al 2006. Al catàleg del 2007 hi havia dues versions de la Multistrada: la 1100 i la 1100 S, les quals es produïren fins al 2009. Totes dues estaven equipades amb motor L-twin de 1.078 cc i 95 CV (el mateix motor que equipava la Ducati Hypermotard, amb la diferència que l'embragatge era en sec al motor d'aquesta darrera). La versió bàsica només era disponible en un color, el vermell, mentre que per a la versió S hi havia també l'opció del color negre o blanc perla.

El 2005 es va presentar la nova sèrie SportClassic, que consistia inicialment en dos models: la PaulSmart 1000LE i la Sport1000, tots dos produïts en versió monoplaça. A partir del 2006, la gamma SportClassic es va ampliar amb els models Sport1000 Biposto i GT1000, mentre que el 2007 es va presentar l'Sport1000S. La gamma SportClassic, també dissenyada per Pierre Terblanche, se situa en el segment de les motocicletes "clàssiques modernes", és a dir, motocicletes que, tot i mantenir els continguts tècnics moderns, incorporen les formes i els gràfics de les Ducati produïdes als anys 70, com ara la 750 SS o la 750 GT. Totes les motocicletes de la gamma anaven equipades amb el motor L de dues vàlvules desmodròmic de 992 cc.

 
Ducati Desmosedici RR G8 de 2009

També el 2006 es va presentar la versió matriculable de la Desmosedici, la Ducati de MotoGP; anomenada Desmosedici RR, fou la primera motocicleta de carretera del mercat derivada estrictament d'un prototip de competició.

El 2007 es llançà l'hereva de la 999: la Ducati 1098, disponible en versions 1098, 1098s i 1098s Tricolore i equipada amb un motor de carretera de dos cilindres que lliura 160 CV; la segona novetat d'aquell any fou l'Hypermotard, amb la qual Ducati entrà al sector de les supermotos. A finals d'any es va posar en producció la versió R de la 1098: la 1098R, amb una cilindrada de 1198,4 cc i una potència de 180 CV a 9.750 rpm per un pes total de 165 kg.

El 2008, després de 15 anys d'èxit, la Monster se substituí per un nou model anomenat Monster 696, completament redissenyat amb una nova empremta estilística i solucions tècniques d'avantguarda com les pinces de fre radials Brembo, tubs de frens tipus avió, quadre de comandament totalment digital i embragatge de sabatilles ATPC.

El maig de 2008, la revista italiana "Motociclismo" va coronar Ducati com al fabricant de motocicletes esportives per excel·lència, destacant-ne dins la secció esportiva els models 1098, Desmosedici RR i 848 als tres primers llocs, l'Hypermotard primera en supermoto i la Monster 696 segona en Naked.[17]

Dècada del 2010Modifica

 
Ducati Multistrada 1200 de 2011

El 2010 es va presentar la segona sèrie de la Multistrada, amb un disseny completament revisat i en la nova cilindrada de 1200 cc, en les dues versions "base" i "S". La Multistrada duia solucions del passat com ara una bugia per cilindre en comptes del sistema de doble espurna. La instrumentació era la de la Ducati Streetfighter.

El gener de 2012, després de la seva presentació a l'EICMA de Milà, entrà en producció el nou model capdavanter de carretera, la Ducati 1199 Panigale. El novembre de 2014 es va presentar a l'EICMA la nova Panigale 1299, en substitució de l'antiga 1199 (que, tanmateix, es va renovar en la versió Panigale R per tal d'utilitzar-la al mundial de superbike).

Amb motiu de l'Intermot 2016, després d'ampliar la gamma Scrambler, Ducati presentà la SuperSport, una esportiva "quotidiana" de 937 cc capaç de lliurar 113 CV. Gaudint de bona autonomia, gràcies al dipòsit de 16 litres, el model "petit" de la marca estava equipat amb l'última versió del xassís Ducati, capaç d'augmentar-ne la manejabilitat i reduir-ne considerablement el pes (210 kg). Al novembre de 2020 se n'anuncià la nova versió compatible amb l'estàndard anti-contaminació Euro 5 i equipada amb controls electrònics basats en la informació de la plataforma inercial Bosch de 6 eixos, capaç de detectar instantàniament l'angle de rotació, desviament i balanceig frontal de la moto.[18]

 
Ducati Panigale V4 de 2018

El 2017, Ducati va revolucionar la seva gamma alta llançant la Panigale V4,[19] la qual trencava completament amb el passat i es basava en el nou motor de quatre cilindres de 90° en V anomenat Desmosedici Stradale de 1.100 cc derivat de la Ducati de MotoGP i capaç de lliurar fins a 214 CV. Combinat amb el xassís del marc frontal, un disseny més nítid i la nova electrònica basada en la plataforma inercial de 6 eixos Bosch, la moto és un referent dins el sector de les súper-esportives. Més endavant, sobre la base del projecte, també es llançaren la naked Streetfighter V4 (2019)[20] i l'enduro Multistrada V4 (2021).[21]

Gamma de models 2021Modifica

  • Scrambler: Sixty2, Desert Sled, Cafe racer, Full Throttle, 1100 Pro, 1100 Sport Pro
  • Diavel: Diavel 1260, Diavel 1260S, XDiavel Dark, XDiavel S, XDiavel Black Star
  • Hypermotard: Hypermotard 950, Hypermotard 950 RVE, Hypermotard 950 SP
  • Monster: Monster, Monster+, 1200, 1200 S
  • Multistrada: 950, 950 S, V4, V4S, V4S Sport, 1260 Enduro
  • Panigale: V2, V4, V4 S, V4 R, V4 SP, Superleggera V4
  • SuperSport: 950, 950 S
  • Streetfighter: V4, V4S

CompeticióModifica

 
Una Ducati 350cc de competició de 1968

A data de 2009, Ducati encara perseguia el model de negoci "guanyar diumenge, vendre dilluns" ("win on Sunday, sell on Monday") i es gastava el 10% dels ingressos de la companyia, 40 milions d'euros, en el seu negoci de curses.[22][23]

La relació de la marca amb el motociclisme va començar amb els rècords de velocitat que van aconseguir alguns corredors de fàbrica amb les bicicletes motoritzades Cucciolo el 1951. Les primeres Ducati que varen competir no ho feren en circuit, sinó al Giro d'Itàlia per a motocicletes on una d'elles, amb motor de 90 cc d'arbre de lleves al cap i conduïda per Giovanni Degli Antoni, va guanyar la seva categoria el 1954. Aquell any mateix, l'empresa contractà Fabio Taglioni per a fundar un programa de competició basat en la Ducati 100 Gran Sport.[24]

A partir de 1958, Taglioni començà a implementar el que hauria d'esdevenir el segell distintiu de Ducati: la distribució desmodròmica, amb un monocilíndric DOHC de 200 cc i després un motor equipat amb tres arbres de lleves: dos per a l'obertura de les vàlvules i un per a la repetició. Aquest tipus de motor va fer que Ducati fos gairebé invencible als circuits durant el 1958: aquella temporada, Alberto Gandossi i Luigi Taveri acabaren en segon i tercer lloc final al mundial de 125cc. Aquesta mateixa tècnica es va fer servir el 1960 al disseny d'una bicilíndrica de 250 cc destinada a un aleshores prometedor pilot anomenat Mike Hailwood. L'anglès acabà en cinquena posició al mundial de 250cc amb aquella Ducati després d'aconseguir-hi dos quarts llocs.

 
Bruno Spaggiari amb la Ducati 750, camí del segon lloc a les 200 Milles d'Imola de 1972

El 1971, l'aparició del seu característic motor bicilíndric en V de 90° va donar a Ducati l'oportunitat d'entrar en competició a un nivell que mai no havia conegut, inicialment amb una 500cc de Gran Premi que només es va fer córrer en poques ocasions, principalment a mans de Phil Read. A partir de 1972, Ducati va preferir dedicar-se la Fórmula 750. Amb sengles Ducati 750 "Imola Desmo", Paul Smart guanyà les 200 milles d'Imola d'aquell any i Bruno Spaggiari hi acabà segon.

A Catalunya, Ducati és especialment recordada per les seves nombroses victòries en una de les curses de resistència més emblemàtiques de l'època: les 24 Hores de Montjuïc. Entre el 1957 i el 1986, Ducati guanyà la prova 12 vegades, 6 d'elles amb un dels majors especialistes de Montjuïc, Min Grau.

El 1978, després d'haver abandonat les motocicletes pels cotxes, Mike Hailwood, a instàncies de l'importador britànic, va tornar a les dues rodes tot participant amb una Ducati bicilíndrica de 900 cc al TT de l'illa de Man. Hailwood guanyà la cursa i atorgà així el primer títol mundial a la marca, el de Fórmula TT. Ducati continuà registrant molts èxits a les Fórmules 600/TT2 i 750/TT1 amb motors derivats del seu model Pantah.

Ducati i les SuperbikeModifica

 
Troy Bayliss amb la Ducati 1098 al mundial SBK del 2008

Ducati va tenir un paper important en la història de les primeres curses de Superbike als Estats Units, i viceversa: el 1977, els editors de la revista Cycle Cook Neilson i Phil Schilling van portar al primer lloc una Ducati 750SS a Daytona durant la segona temporada de curses de l'AMA Superbike. Segons Richard Backus, de Motorcycle Classics, «Neilson es va retirar de les curses a finals d'any, però la moto que ell i Schilling van construir -coneguda com a Old Blue per la seva decoració blava- es va convertir en una llegenda [...] Com de gran fou la llegenda? Prou gran com per a fer treballar a Ducati en equip amb el constructor italià de models especialitzats NCR per a crear-ne una actualització d'edició limitada, la New Blue, basada en el model Sport 1000S del 2007, i prou gran com per a inspirar els gestors del Barber Vintage Motorsports Museum, sens dubte un dels més importants museus de motocicletes del món, per a encarregar-li'n l'elaboració d'una rèplica "cargol a cargol" per a la seva col·lecció a l'especialista en Ducati Rich Lambrechts. El nom de la moto un cop acabada? Deja Blue.»[25]

Durant l'època inicial del mundial de Superbike, alguns dels pilots de Ducati més destacats en aquest campionat foren Pierfrancesco Chili, Troy Corser, Raymond Roche, Regis Laconi i Carl Fogarty, qui va guanyar quatre títols mundials amb les Ducati 916 i 996. El 1988, primera edició del mundial, Ducati hi debutà amb Marco Lucchinelli al manillar de la Ducati 851. Fou amb l'aparició dels motors Desmoquattro que començà l'etapa triomfal de la marca italiana al campionat. Amb els títols guanyats per Raymond Roche el 1990, Doug Polen el 1991 i 1992, Carl Fogarty el 1994, 1995, 1998 i 1999, Troy Corser el 1996, Troy Bayliss el 2001, 2006 i 2008, Neil Hodgson el 2003, James Toseland el 2004 i Carles Checa el 2011, la marca italiana és la que més n'ha acumulat en la història d'aquest campionat: catorze.

Ducati a MotoGPModifica

 
Loris Capirossi amb la Desmosedici GP3 al Gran Premi del Japó del 2003

Ducati va tornar als Grans Premis el 2003, després d'una absència de 30 anys.[26] El 23 de setembre de 2007, Casey Stoner va obtenir el primer Campionat del Món de MotoGP de Ducati (i, pel que fa al de pilots, únic a data de 2021). Quan Ducati es va tornar a incorporar al mundial, la categoria MotoGP havia canviat les seves regles per tal de permetre-hi la participació als motors de quatre temps de 990 cc. En aquells moments, la Ducati era la moto més ràpida. El 2007, MotoGP va reduir la mida del motor a 800 cc i la Ducati va continuar essent la més ràpida, tal com va mostrar Casey Stoner en circuits amb rectes llargues.

La participació de la marca al mundial ha estat organitzada des d'un primer moment per la seva filial especialitzada, Ducati Corse. El 2001, Ducati li encarregà a aquest ens un estudi per a la realització d'un prototip amb motor de 4 temps per a participar en el mundial de velocitat. El prototip s'enllestí el febrer del 2002 i es provà a l'agost al circuit de Mugello. El 16 de setembre, Ducati anuncià oficialment la decisió de participar al mundial de MotoGP la temporada següent amb Loris Capirossi i Troy Bayliss de pilots.

Les Ducati de MotoGP s'anomenen Desmosedici a causa del seu motor ("Desmo"" de "distribució desmodròmica" i "sedici", "setze" en italià, pel nombre total de vàlvules), ja que es compon de dos clàssics Ducati L-twin, un al costat de l'altre, cosa que fa un doble L-twin amb dos cilindres funcionant de forma sincronitzada al mateix temps del cicle (fenomen anomenat "Twin Pulse"). Amb 4 vàlvules per cilindre i 4 cilindres, el total de vàlvules és 16. La numeració de les versions de les Desmosedici s'estableix anualment en funció de la temporada del mundial: així, la primera fou la GP3 (temporada del 2003), la segona la GP4 (2004) i així correlativament fins a la GP21 del 2021.

 
Jorge Lorenzo amb la Desmosedici GP17 a Losail el 2017

La primera victòria en Gran Premi de Ducati l'aconseguí Loris Capirossi ja durant la primera temporada de l'equip al campionat, el 2003, al Gran Premi de Catalunya. La temporada de 2005, Carles Checa s'uní a Loris Capirossi dins l'equip Ducati. La temporada següent, 2006, Sete Gibernau substituí Carles Checa. El 2007, Casey Stoner va protagonitzar una reeixida temporada amb la Desmosedici GP7 i va guanyar el mundial de forma incontestable.

La temporada de 2009, l'equip Ducati Marlboro va competir amb sengles Desmosedici GP9 pilotades per l'excampió del món Casey Stoner i Nicky Hayden.[27] Ducati també va subministrar motocicletes per a clients (customer) a Pramac Racing, amb Mika Kallio i Niccolò Canepa de pilots.[28]

El nou vegades campió del món Valentino Rossi va pilotar per a Ducati Corse les temporades 2011 i 2012.[29][30] Rossi va tornar a l'equip Yamaha per a la temporada 2013[31] i aquell any, l'equip Ducati va competir amb Nicky Hayden i l'italià Andrea Dovizioso. El 2014, Cal Crutchlow s'uní a Dovizioso, però va abandonar l'equip a final de temporada.

El 2015, sota el control del nou director de Ducati Corse Gigi Dall'Igna, l'equip Ducati va competir amb dos pilots italians: Andrea Dovizioso i Andrea Iannone. Tots dos van repetir el 2016, amb Michele Pirro com a pilot provador oficial. A banda, Casey Stoner també va provar la maquinària Ducati durant la temporada.[32] Les temporades de 2017 i 2018, Andrea Dovizioso va competir amb Jorge Lorenzo de company, qui va entrar a l'equip Ducati provinent del de Yamaha amb un contracte de dues temporades. El 2019, Danilo Petrucci es va unir a Dovizioso dins l'equip de fàbrica.[33]

PalmarèsModifica

Fórmula TTModifica

El primer títol mundial que guanyà Ducati fou el de Fórmula TT de 1978, aconseguit gràcies a la victòria de Mike Hailwood al TT de l'illa de Man. Entre 1981 i 1984, Tony Rutter guanyà quatre mundials de TT Fórmula 2 amb motocicletes Ducati.

 
Rèplica de la Ducati 900SS amb què Mike Hailwood guanyà el TT de l'illa de Man el 1978
Any Categoria Campió Motocicleta
1978 F1   Mike Hailwood Ducati NCR 900 SS TT1
1981 F2   Tony Rutter Ducati 600 TT2
1982 F2   Tony Rutter Ducati 600 TT2
1983 F2   Tony Rutter Ducati 600 TT2
1984 F2   Tony Rutter Ducati 600 TT2

Mundial de Superbike (SBK)Modifica

La companyia ha guanyat 14 campionats del món de pilots i 17 de constructors, competint des dels inicis del campionat el 1988. A finals del 2015, Ducati acumulava 318 victòries, més que qualsevol altre fabricant que participi al campionat.

 
La Ducati 1198 amb què Carles Checa guanyà el mundial de 2011
Any Campió Motocicleta
1990   Raymond Roche Ducati 851
1991   Doug Polen Ducati 888
1992   Doug Polen Ducati 888
1994   Carl Fogarty Ducati 916
1995   Carl Fogarty Ducati 916
1996   Troy Corser Ducati 916
1998   Carl Fogarty Ducati 916
1999   Carl Fogarty Ducati 996
2001   Troy Bayliss Ducati 996R F01
2003   Neil Hodgson Ducati 999 F03
2004   James Toseland Ducati 999 F04
2006   Troy Bayliss Ducati 999 F06
2008   Troy Bayliss Ducati 1098 F08
2011   Carles Checa Ducati 1098 R

Mundial de SupersportModifica

Any Campió Motocicleta
1997   Paolo Casoli Ducati 748

Copa FIM de Superstock 1000Modifica

Ducati ha guanyat la FIM Superstock 1000 Cup 6 vegades. La marca n'ha guanyat també el títol de constructors les temporades de 2008, 2009, 2011 i 2016.

Any Campió Motocicleta
2007   Niccolò Canepa Ducati 1098S
2008   Brendan Roberts Ducati 1098R
2009   Xavier Siméon Ducati 1098R
2011   Davide Giugliano Ducati 1098R
2014   Leandro Mercado Ducati 1199 Panigale R
2017   Michael Ruben Rinaldi Ducati Panigale R

Campionat britànic de SuperbikeModifica

Ducati ha guanyat el British Superbike Championship 12 vegades.

 
Gregori Lavilla amb la Ducati 999 al Campionat Britànic de SBK del 2005
Any Campió Motocicleta
1995   Steve Hislop Ducati 916
1999   Troy Bayliss Ducati 996
2000   Neil Hodgson Ducati 996
2001   John Reynolds Ducati 996
2002   Steve Hislop Ducati 998 RS
2003   Shane Byrne Ducati 998 F02
2005   Gregori Lavilla Ducati 999 F04
2008   Shane Byrne Ducati 1098 RS
2016   Shane Byrne Ducati Panigale R
2017   Shane Byrne Ducati Panigale R
2019   Scott Redding Ducati Panigale V4 R
2020   Josh Brookes Ducati Panigale V4 R

Campionat AMA de SuperbikeModifica

A l'AMA Superbike Championship, Ducati ha tingut la seva part d'èxit: Doug Polen en guanyà el títol el 1993 i Troy Corser l'any següent, 1994. Ducati ha inscrit motocicletes a totes les temporades Superbike de l'AMA des del 1986, però es va retirar del campionat després la temporada 2006.[34][35][36]

Any Campió Motocicleta
1993   Doug Polen Ducati 888
1994   Troy Corser Ducati 888

Campionat d'Austràlia de SuperbikeModifica

Any Campió Motocicleta
1999   Steve Martin Ducati 996RS
2019   Mike Jones Ducati 1289 Panigale R Final Edition

MotoGPModifica

 
Casey Stoner amb la Ducati Desmosedici GP7 al Gran Premi d'Austràlia el 2007

A banda del mundial de pilots guanyat per Casey Stoner el 2007, Ducati n'ha guanyat dos de constructors: 2007 i 2020.

Any Campió Motocicleta
2007   Casey Stoner Ducati Desmosedici GP7

Cultura de marcaModifica

Grups d'entusiastesModifica

 
Insígnia del Ducati Club de France (DCF) representant la distribució desmodròmica

Una part clau de l'estratègia de màrqueting de Ducati des de la dècada del 1990 ha estat fomentar una identitat comunitària diferenciada en relació amb els esforços de marca, incloent-hi comunitats en línia i clubs d'entusiastes de Ducati locals, regionals i nacionals. Hi ha més de 400 clubs Ducati a tot el món, 20.000 usuaris registrats al lloc web del Ducati Owners Club i 17.000 subscriptors al lloc web de curses.[37] Els apassionats de la marca i els pilots són anomenats de manera informal al món del motociclisme com a Ducatistes ("Ducatisti" en italià).

A l'Amèrica del Nord hi ha diverses organitzacions d'entusiastes de Ducati amb diferents graus de patrocini de fàbrica, com ara el Bay Area Desmo Owners Club (BADOC) de San Francisco o el Ducati Riders of Illinois (DRILL) de Chicago. L'organització Ducati Enthusiast Sport Motorcycle és un grup nord-americà afiliat al Desmo Owners Club de la fàbrica.[38] Alguns grups se centren en les Ducati "vintage",[39] mentre que d'altres es basen principalment o total en llistes de discussió per correu electrònic o fòrums web.[40]

MarxandatgeModifica

Ducati disposa d'una àmplia gamma d'accessoris, productes d'estil de vida i productes de marca compartida amb els seus logotips i dissenys. La companyia té un acord de llicència amb el fabricant de maletes Tumi Inc., el qual va llançar el 2006 una col·lecció de vuit maletes co-marca, venudes a través de les botigues minoristes d'ambdues empreses.[41]

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 «Audi Interim Financial Report 2012» (PDF) (en anglès). AUDI AG, 23-07-2012. Arxivat de l'original el 3.8.2012. [Consulta: 2 agost 2012].
  2. Pullen, Greg. Ducati and the TT (en anglès), p. 45. ISBN 9780993258305. 
  3. «1968 Ducati Brio 100» (en anglès). Classic Motorcycles by Sheldon's Emu. [Consulta: 22 maig 2020].
  4. «Mach 1» (en anglès). ducati.com. [Consulta: 25 gener 2007].
  5. «DUCATI MOTOR HOLDING SPA, Form 20-F, Annual and Transition Report (foreign private issuer), Filing Date Jun 30, 2004» (en anglès). secdatabase.com. [Consulta: 14 maig 2018].
  6. «History of the Motorcycle» (en anglès). mecossemi.com. [Consulta: 25 gener 2007].
  7. Cremer, Andreas; Hetzner, Christiaan «UPDATE 2-Audi to pay about 860 mln euros for Ducati» (en anglès). Reuters. Thomson Reuters, 17-04-2012 [Consulta: 17 abril 2012].
  8. Schultz, Jonathan. «Volkswagen Group to Add Ducati to Product Portfolio» (en anglès). The New York Times, 18-04-2012. [Consulta: 18 abril 2012].
  9. 9,0 9,1 Falloon, Ian. The Ducati Bible (en anglès). Veloce Publishing, 10.8.2006. ISBN 978-1-84584-012-9 [Consulta: 15 octubre 2010]. 
  10. Lodi, Livio. «History of the Ducati Logo: The 1990s and beyond» (en anglès). Ducati Motor Holding S.p.A., 2009.
  11. «Ducati to be sold to Performance Motorcycles SpA, taken private – Hell For Leather» (en anglès). HellforLeathermagazine.com, 08-08-2008. Arxivat de l'original el 16 gener 2009. [Consulta: 14 juny 2009].
  12. «History of the Two-Valve Twin» (en anglès). Ducati.com. [Consulta: 25 gener 2008].
  13. «Desmo for Dummies» (en anglès). Ducati.com. [Consulta: 25 gener 2008].
  14. Patrignani, Roberto; Colombo, Mario. «Ducati». A: Motocicletas (en castellà). Traducció: Roser Berdagué. Barcelona: Editorial Teide, Instituto Geográfico De Agostini, 1972, p. 29. 
  15. «What is in an oil» (en anglès). yamaha-motor.ca. Arxivat de l'original el 17.11.2007. [Consulta: 25 gener 2008].
  16. Smith, Robert. «Mike Hailwood Replica: 1985 Ducati MHR Mille» (en anglès). motorcycleclassics.com, novembre/desembre 2012. [Consulta: 24 octubre 2012].
  17. «Moto dell'Anno 2008. Ducati fa il pieno...» (en italià). repubblica.it. La Repubblica, 12-05-2008.
  18. «Ducati SuperSport 950 2021: pura sportività e utilizzo stradale quotidiano» (en italià). quotidianomotori.com, 19-11-2020. [Consulta: 25 novembre 2020].
  19. «EICMA 2017: Ducati Panigale V4, foto, dati, video e prezzi» (en italià). moto.it, 05-11-2017.
  20. «EICMA 2019 - Ecco la Ducati Streetfighter V4» (en italià). insella.it, 10-11-2019.
  21. «Ducati Multistrada V4» (en italià). motorbox.com, 04-11-2020.
  22. Boland, Vincent «Ducati cuts production and salaries» (General OneFile) (en anglès). Financial Times, 12-08-2009, p. 12.
  23. Radosta, John S. «Auto Manufacturers Keep One Eye on the Track and the Other on Consumer» (ProQuest) (en anglès). The New York Times, 05-04-1970, p. 414. «There's an old saying in the auto world: Win on Sunday, sell on Monday»
  24. Thompson, Jon F.; Bonnello, Joe. Ducati (en anglès). MotorBooks/MBI Publishing Company, 1998, p. 12. ISBN 978-0-7603-0389-4. 
  25. Backus, Richard. «One famous Ducati 750SS» (en anglès). Motorcycleclassics.com, gener–febrer 2009. [Consulta: 27 juliol 2009].
  26. «2003 Ducati MotoGP Team» (en anglès). ducati.com. Arxivat de l'original el 20.12.2007. [Consulta: 25 gener 2008].
  27. «Nicky Hayden joins Ducati» (en anglès). Crash.net. Crash Media Group, 15-09-2008 [Consulta: 9 agost 2016]. «Hayden's Ducati move, which will see the 27-year-old line-up alongside 2007 world champion Casey Stoner, has been considered a done deal for months.»
  28. «Pramac Racing announce Kallio and Canepa signings for 2009» (en anglès). MotoGP.com. Dorna Sports, 19-10-2008 [Consulta: 9 agost 2016].
  29. «Rossi to ride for Ducati in 2011 (press release)» (en anglès). MotoGP.com. Ducati, 15-08-2010. [Consulta: 18 agost 2010].
  30. «Yamaha and Valentino Rossi to part company at end of 2010 (press release)» (en anglès). MotoGP.com. Fiat Yamaha, 15-08-2010. [Consulta: 18 agost 2010].
  31. «Ducati And Rossi To Part Ways At End Of 201» (en anglès). Motorbike News, 10-08-2012.
  32. McLaren, Peter «Casey Stoner: 'We can tick the engine off our list...'» (en anglès). Crash.net. Crash Media Group, 26-03-2016 [Consulta: 28 març 2016]. «"It's very, very quick!" Stoner said during his private test at the same Losail circuit on Monday.»
  33. «Danilo Petrucci to team up with Andrea Dovizioso in the 2019 Ducati Team» (en anglès). [Consulta: 22 maig 2020].
  34. Minoli, Federico. «AMA Next Year» (en anglès). ducati.com, 22-08-2006. Arxivat de l'original el 20.12.2007. [Consulta: 25 gener 2008].
  35. Williams, Evan. «Ducati AMA Superbike Streak Ends» (en anglès). superbikeplanet.com, 08-03-2007. Arxivat de l'original el 16.5.2007. [Consulta: 25 gener 2008].
  36. Adams, Dean. «Bombshell: Ducati Pulls Out Of AMA Superbike» (en anglès). Superbikeplanet.net, 22-08-2006. Arxivat de l'original el 30.9.2007. [Consulta: 25 gener 2008].
  37. Jelassi, Tawfik; Leenen, Stefanie. «EMBARKING ON E-BUSINESS AT DUCATI MOTORCYCLES (ITALY)» (PDF) (en anglès). Bled, Eslovènia: Global Co-Operation in the New Millennium The 9th European Conference on Information Systems, 27–29 juny 2001. Arxivat de l'original el 2011-02-21.
  38. «Desmo Owners Club» (en anglès). Ducati Motor Holding, 2009. Arxivat de l'original el 2009-07-02.
  39. «Vintage Ducati Club Homepage» (en anglès). ducativintageclub.com. [Consulta: 22 maig 2020].
  40. Duglin Kennedy, Shirley. Indy Tech Publishing. The Savvy Guide to Motorcycles (en anglès), 2005, p. 186. ISBN 9780790613161. 
  41. «Tumi Time: Tumi+Ducati Collection» (en anglès). Business Week, 24-01-2007 [Consulta: 28 març 2009].

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ducati