Evarist Arnús i de Ferrer

Evarist Arnús i de Ferrer (Barcelona, 21 de març de 1820 Barcelona, 2 de desembre de 1890) va ser un financer català.[1][2] Germà del metge Manuel Arnús de Ferrer.

Infotaula de personaEvarist Arnús i de Ferrer
Napoleon-EvaristArnus-1886.jpg
Evarist Arnús i de Ferrer fotografiat pels Napoleon el 1886 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement21 març 1820 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort2 desembre 1890 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentCementiri del Poblenou (Barcelona) (Dep. II, panteó 139) 
Dades personals
NacionalitatCatalunya
Conegut perPromotor de l'Exposició Universal de Barcelona
Activitat
OcupacióEmpresari, banquer i polític Modifica el valor a Wikidata
Família
PareAndreu Arnús i Pujol Modifica el valor a Wikidata
GermansManuel Arnús i de Ferrer Modifica el valor a Wikidata
ParentsManuel Arnús i Fortuny (nebot)
Maria del Mar Arnús de Urruela (rebesnéta)
Gonçal Arnús i Pallós (net) Modifica el valor a Wikidata

Orígens familiarsModifica

Era fill del comerciant Andreu Arnús i Pujol i de Vicenta de Ferrer.[3] Era nét d'un notari d'origen francès,[4] potser d'origen noble, que s'instal·là a Girona a causa dels esdeveniments de la Revolució Francesa, on exercí el seu ofici i canvià el seu cognom d'Arnoux a Arnús.[5] El 1846 es casà en primeres núpcies amb Rita Comas i Cañas, de qui va quedar vidu poc després. El 1850 es casà en segones núpcies amb Balbina Oliveras i Comerma, amb qui va tenir dos fills, Emili i Andreu, el segon mort al cap de pocs anys.[3]

Activitat financeraModifica

Entre el 1840 i el 1843 fou funcionari municipal de Barcelona, encarregat de la hisenda de la ciutat.[2] Després, va entrar en els negocis bancaris i en el món de la borsa i va aprofitar el boom de 1843-1846, com a col·laborador d'un corredor de canvis. Des de 1846 va jugar a la borsa de manera independent, i va fundar la seva pròpia empresa de corredoria, que el va consolidar en els anys posteriors gràcies a les bones jugades. El 1852 va fundar i inaugurar la seva casa de banca, que esdevingué, durant la dècada de 1860, una de les més importants de Catalunya. Es va especialitzar en les inversions a la borsa. Va imprimir a l'estalvi català una preferència cap als valors de renda fixa, especialment en obligacions ferroviàries, però sempre evitant les operacions de crèdit. El 1860 es va convertir en el primer promotor del Casino Mercantil.[2][1]

El 1881 va fundar el Teatre Líric, va ser president de la Casa de la Caritat, va viure la febre de l'or i, el 1888, es convertia en un dels promotors de l'Exposició Universal de Barcelona.[1] Quan va morir, el 1890, el seu banc va passar a mans del seu nebot, Manuel Arnús i Fortuny, i de Josep Garí Cañas, els quals havien estat treballadors seus. Quan el nét d'Evarist, Gonçal Arnús i Pallós, va ser major d'edat, va voler entrar a la direcció de la companyia, però les males relacions amb els dos gestors van provocar la ruptura de l'empresa: per una banda, els primers crearen Societat Anònima Arnús-Garí, el 1910, i el segon la Banca Arnús S.A., el 1910, però amb participació majoritària de capitals francesos.[2]

PolíticaModifica

 
Evarist Arnus per Vallmitjana, conservat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer

En l'àmbit polític, la intervenció d'Arnús només va ser destacada a partir de la Restauració. Home d'ideari lliurecanvista,[2] va mostrar-se proper a la Unió Liberal d'O'Donnell. Quan va desaparèixer el partit i sobretot a causa dels esdeveniments del Sexenni Democràtic, Arnús s'integrà a l'alfonsisme català, propugnadors del retorn de la monarquia en la persona d'Alfons XII. De fet, durant els primers anys de la Restauració figura entre els membres del Partit Conservador de Cánovas del Castillo.[3] El seu nom va començar a tenir valor dintre de la política, al tombant de 1873-1874 va ser un dels 170 homes que van entrar en el llistat confeccionat pel mateix Cánovas i Duran i Bas per posar en funcionament el nou sistema monàrquic a la ciutat de Barcelona.[6] Als anys vuitanta, però, es passà als liberals de Sagasta, amb qui va mantenir una bona relació d'amistat.[3]

Gràcies a això, el 1874 va ser designat diputat provincial pel districte de Badalona pel govern provisional, càrrec que revalidà per elecció els 1875 i 1880[2] i va saber mantenir fins a 1882. Poc abans, el 1880 va ser elegit senador per Barcelona a les Corts de 1881 a 1884 i a partir de 1887 va esdevenir senador vitalici, cosa que va significar un salt qualitatiu a la seva carrera política.[3][6] Les seves intervencions parlamentàries van ser escasses, i sempre que es va dirigir als senadors va defensar els sectors econòmics on tenia participació, per exemple el dels tinents de valors ferroviaris.[3]

ReconeixementsModifica

 
Monument a Evarist Arnús a la plaça Dr. Niubó, a Badalona.

La ciutat de Badalona el féu fill adoptiu i li dedicà una estàtua, obra de Torquat Tasso, a la plaça de la Vila, l'11 de maig de 1895.[7] L'estàtua va ser desmuntada durant la Guerra Civil i mai més s'ha tornat a trobar el cos del personatge, tot i que sí que se'n va trobar el pedestal, que havia estat trinxat per a fer parets.[8] Actualment, hi ha una altra estàtua dedicada a Arnús a la plaça del Dr. Niubó, al barri de Casagemes. Al Parc de Ca l'Arnús de Badalona també s'hi conserva un bust d'Arnús.[9]

A la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, es conserva una retrat escultòric d'Evarist Arnús fet per Venanci Vallmitjana.[10]

Té dos carrers dedicats, un al barri de les Corts, a la ciutat de Barcelona i l'altre al barri del Centre de Badalona.

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Evarist Arnús i de Ferrer
  1. 1,0 1,1 1,2 «Evarist Arnús i de Ferrer». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 3 maig 2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 AADD. «Arnús i de Ferrer, Evarist». A: Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 61. ISBN 84-297-3521-6. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Evaristo Arnús y de Ferrer» (en castellà). Diccionario biográfico electrónico. Reial Acadèmia de la Història. [Consulta: 19 juliol 2019].
  4. Solà i Parera, 1997, p. 24.
  5. Vicens i Vives i Llorens, 1983, p. 395.
  6. 6,0 6,1 Solà i Parera, 1997, p. 27.
  7. «Badalona. Història gràfica d'una transformació». El Tot Digital. [Consulta: 14 agost 2013].
  8. «Una escultura d'Evarist Arnús al mur del carrer de la Costa». Badaweb, 22-06-2004.
  9. Bust d'Evarist Arnús, al Parc de Ca l'Arnús, Badalona
  10. Trullén, Josep Maria (dir). Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Guia de les Col·leccions del Museu. Organisme Autònom BMVB, 2001, p.101. ISBN 84-931438-3-9. 

BibliografiaModifica