Onada de fred de 1956

(S'ha redirigit des de: Febrer de 1956)

L'onada de fred o fredorada del mes de febrer del 1956 destaca a la majoria de registres meteorològics com el mes més fred de tot el segle XX per a moltes comarques catalanes. Es varen presentar tres fortes pulsacions d'una intensa onada de fred durant els primers vint dies del mes. A l'observatori Fabra es van registrar -10 °C i a la mateixa ciutat de Barcelona es va arribar a -6,7 °C (amb la temperatura mitjana de febrer d'1,6 °C a l'observatori Fabra que és la més baixa de qualsevol mes des de 1914), al Turó de l'Home -19,8 °C i -6,4 °C a Tortosa (observatori de Roquetes)[1] i a l'estany Gento (2.150 msnm) es van assolir els -32,0 °C, la temperatura més baixa registrada a l'estat espanyol i encara no superada.[2]

Infotaula d'esdevenimentOnada de fred de 1956
Tipushivern
fredorada
Datafebrer de 1956
LocalitzacióEuropa
Magrib
Modifica les dades a Wikidata

El mes de febrer d'aquest any és recordat pels canvis socioeconòmics patits a les comarques de Girona, a la ciutat de Girona es va arribar a -10'5 °C el dia 3 de febrer,[2] (i en especial a l'Empordà) a conseqüència de les continuades onades de fred (durant prop de 24 dies seguits les temperatures mínimes van ésser negatives, i molt sovint inferiors als -5 °C). Les invasions d'aire fred més importants van tenir lloc entre el dijous 2 i el diumenge 5, i entre el dissabte 11 i el dilluns 13 de febrer del 1956. Actualment encara els contemporanis d'aquella època l'anomenen, i el recorden com, l'Any del Fred.

L'agricultura, una de les principals activitats productives de les comarques catalanes, va quedar especialment afectada per la fred. Bona part dels correus es van fer malbé, i encara a hores d'ara es recorda com l'any que el fred va matar les oliveres. L'horta d'hivern va veure perduda la seva collita, bona part dels cereals van patir els efectes del fred (segons el moment de creixement en què estaven, i d'altres aspectes com ara que la civada és més vulnerable que no pas el blat).[2]

L'aigua del mar es va arribar a congelar en alguns indrets de litoral entre l'Empordà i el Rosselló.[2]

Les oliveresModifica

Les oliveres que van ésser podades, durant el mes de gener d'una bonança de temps molt pronunciada, varen patir moltíssim, ja que la saba va començar a pujar, com si fos una primavera avançada, i l'arribada de les baixes temperatures, amb glaçades intenses i continuades i els forts vents de la tramuntana provocaren l'esqueixada de branques i fins i tot l'esberlament de soques senceres. Els trulls de la comarca van treballar poc aquell any.[2]

De resultes d'aquesta onada de fred, es procediren a l'arrencada d'aquelles oliveres fetes malbé. A tall informatiu, el 62% de la superfície ocupada per l'olivera en 16 municipis altempordanesos (Avinyonet de Puigventós, Boadella, Borrassà, Figueres, Garrigàs, Navata, Ordis, Pontós, Sant Miquel de Fluvià, Sant Mori, Santa Llogaia d'Àlguema, Saus-Camallera, Siurana, Taravaus, Vilamalla i Vilaür) va desaparèixer durant els posteriors anys.

ReferènciesModifica

  1. J. Martin Vide et al 1985
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Cascante, Manel «Seixanta anys de la fredorada que va matar les oliveres». Ara, 07-02-2016 [Consulta: 8 febrer 2016].