Guerra Iran-Iraq
La guerra Iran-Iraq va ser un conflicte armat que enfrontà l'Iran i Iraq entre el setembre de 1980 i l'agost de 1988. També se l'anomenava guerra del Golf Pèrsic abans que es produís l'anomenada guerra del Golf entre l'Iraq i Kuwait (1990 - 1991). Des d'aleshores, a voltes se li diu primera guerra del Golf. D'altra banda és coneguda a l'Iran com la Guerra imposada (en persa: جنگ تحمیلی, Jang-e-tahmili) o Defensa sagrada (en persa: دفاع مقدس, Defā'e moghaddas) i a l'Iraq com la Qadisiyyah de Saddam (en àrab: قادسيّة صدّام). Es relaciona també amb la guerra freda islàmica.
| Conflictes al golf pèrsic | |||
|---|---|---|---|
 | |||
| Tipus | guerra, guerra d'agressió i annexió  | ||
| Epònim | golf Pèrsic | ||
| Data | 22 de setembre de 1980 - 20 d'agost de 1988 | ||
| Lloc | Iran | ||
| Resultat | Statu quo ante bellum, resolució del consell de seguretat de les Nacions Unides respectada pels dos bàndols | ||
| Conseqüència | causes múltiples | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
L'origen pot trobar-se en la històrica animositat entre àrabs i perses i en les rivalitats regionals que aquesta ha ocasionat. En concret, l'Iraq volia invertir la delimitació de la frontera entre els dos països, establerta en els Acords d'Alger (1975), per aconseguir l'annexió de la regió de Shatt al-Arab. La guerra va acabar-se sense que cap país en sortís clarament vencedor, i va causar entre 500.000 i 1.200.000 víctimes.
La guerra va començar quan l'Iraq va envair l'Iran, llençant ofensives simultànies per terra i aire sobre territori iranià el 22 de setembre de 1980, després d'un seguit de disputes frontereres.
Iran va usar carros de combat Chieftains, amb els seus canons de 120 mm, M47 Patton i M60 Patton, que van demostrar ser superiors als T-54 i T-55, armats amb canons de 100 mm, i als T-62, dotats de canons de 115 mm, en servei amb l'exèrcit iraquià.[1]
Antecedents
modificaLes Forces Armades de l'Iran, conegudes comunament com a Artesh amb la revolució islàmica de 1979 van patir mesos de processaments, execucions sumàries i una ruptura gairebé completa de la cadena de comandament.[2] Un nou grup de comandament format per nou oficials amb credencials revolucionàries impecables es va establir el febrer de 1979,[3] desconfiats dels militars de l'època del xa, especialment dels oficials de la força aèria, que juntament amb altres branques de l'Artesh el juliol de 1980 van intentar un cop d'estat que va provocar que entre dos mil i quatre mil militars, entre ells pilots i comandants superiors de la força aèria fossin acomiadats del servei, empresonats o executats,[2] i al setembre de 1980, el govern revolucionari havia depurat de l'exèrcit uns 12.000 oficials de tots els nivells.[4] Aquestes purgues van deixar l'exèrcit iranià en una situació d'extrema vulnerabilitat.[2] Molts oficials subalterns van ser ascendits a generals fent que l'exèrcit estigués més integrat com a part del règim al final de la guerra.[3] Mentrestant, una nova organització paramilitar va guanyar protagonisme a l'Iran, l'Exèrcit dels guàrdies de la revolució islàmica.[5]
La campanya encoberta iraniana per soscavar el règim baasista a l'Iraq va incloure l'intent d'assassinat de Tarek Aziz llavors vicepresident, així com altres alts funcionaris iraquians l'abril de 1980,[6] va ocasionar la ira creixent de Saddam Hussein i els seus assessors, i a l'estiu de 1980, les relacions entre Bagdad i Teheran s'havien trencat.[7]
Transcurs de la guerra
modificaInvasió iraquiana i resposta iraniana
modifica
L'Iraq, aprofitar el caos revolucionari iranià[8] va llançar el 22 de setembre de 1980 una invasió a gran escala de l'Iran, amb un atac sorpresa de la Força Aèria iraquiana contra deu aeròdroms iranians amb l'objectiu de destruir la Força Aèria iraniana, però aquest atac només va malmetre part de la infraestructura de la base aèria de l'Iran, però no va poder destruir un nombre significatiu d'avions, que s'emmagatzemaven en refugis reforçats. L'endemà, l'Iraq va llançar una invasió terrestre amb sis divisions en un front de 644 km en tres atacs simultanis que esperava que provoqués la caiguda del nou govern. Quatre divisions van ser enviades al Khuzestan per tallar Shatt al-Arab de la resta de l'Iran i establir una zona de seguretat territorial, assetjant les estratègiques ciutats portuàries d'Abadan i Khorramshahr.
La força aèria iraniana va respondre amb l'operació Kaman 99 i l'operació Entegham el 22 de setembre amb un atac de caces McDonnell Douglas F-4 Phantom II i Northrop F-5 a gran escala contra instal·lacions petrolieres, preses, plantes petroquímiques i refineries de petroli, les bases aèries de Mossul i Bagdad i la refineria de petroli de Kirkuk i els iranians van aconseguir la superioritat aèria durant els primers anys del conflicte.[2]
El 30 de setembre un atac aeri iranià amb dos F-4 Phantom II va colpejar el Centre d'Investigació Nuclear de Tuwaitha a 17 quilòmetres al sud-est de Bagdad, malmetent el reactor Osirak que estava en construcció, mentre dos altres F-4 atacaven una central elèctrica, deixant Bagdad a les fosques durant dos dies.[9]
Els helicòpters de combat AH-1 Cobra i els F-4 Phantom II iranians van atacar les divisions iraquianes que avançaven destruint nombrosos vehicles blindats i van impedir l'avanç iraquià, encara que no el van aturar completament. Khorramshahr va ser capturada però el seu setge va retardar prou els iraquians com per permetre el desplegament a gran escala de l'exèrcit iranià.[10] Al novembre, Saddam Hussein va ordenar a les seves forces avançar cap a Dezful i Ahvaz, i posar setges a ambdues ciutats, tanmateix, l'ofensiva iraquiana havia estat molt danyada per les milícies iranianes i la força aèria de l'Iran, que havia destruït els dipòsits de subministraments i de combustible iraquians mentre els subministraments iranians, malgrat les sancions, no s'havien esgotat.
El 28 de novembre, l'Iran va llançar l'operació Morvarid, un atac combinat aeri i marítim que va destruir la major part de la marina iraquiana i tots els seus radars a la part sud del país, i quan l'Iraq va assetjar Abadan no va poder bloquejar el port, la qual cosa va permetre a l'Iran reaprovisionar Abadan per mar. Les reserves estratègiques de l'Iraq s'havien esgotat i no tenia el poder per fer cap ofensiva important, i el 7 de desembre, Saddam Hussein va anunciar que l'Iraq passava a la defensiva.[7]
L'estancament de 1981
modificaDurant els vuit mesos següents, ambdós bàndols van situar-se en posició defensius, amb l'excepció de la batalla de Dezful, la batalla de tancs més gran des de la guerra del Yom Kippur.[11] ja que els iranians necessitaven més temps per reorganitzar les seves forces després dels danys causats per la purga de 1979 i 1780. Els combats van consistir principalment en duels d'artilleria i incursions. L'Iraq havia mobilitzat 21 divisions per a la invasió, mentre que l'Iran va contrarestar només amb 13 divisions de l'exèrcit regular i una brigada. De les divisions regulars, només set es van desplegar a la frontera. La guerra es va empantanar en una guerra de trinxeres a l'estil de la Primera Guerra Mundial amb tancs i armes modernes de finals del segle XX. A causa del poder de les armes antitanc com el RPG-7, les maniobres blindades dels iraquians van ser molt costoses i, en conseqüència, van atrinxerar els seus tancs en posicions estàtiques. L'Iraq també va començar a llançar míssils Scud contra Dezful i Ahvaz, i va bombardejar per portar la guerra a la població civil iraniana. L'Iran va llançar desenes d'ones humanes d'assalt.
Conflicte intern a l'Iran
modificaLa derrota a la batalla de Dezful va tenir importants implicacions polítiques a l'Iran. El president Abolhassan Banisadr esperava que una victòria important ajudaria a augmentar la seva posició política i ajudaria a silenciar els seus crítics oponents, però el seu grau d'aprovació va baixar dràsticament i els seus oponents el van atacar encara més, i l'exèrcit, al qual donava suport, estava ara encara més desacreditat. El juny de 1981 el Majlis (Parlament iranià) liderat pel Partit Republicà Islàmic i el primer ministre Mohammad Ali Rajai el van destituir. L'aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, que havia fet el paper d'un "àrbitre neutral" i que durant l'any anterior havia intentat resoldre les diferències entre Banisadr i els seus oponents, va aprovar la seva destitució. Banisadr va fugir del país disfressat amb un pilot de la força aèria que desertava per evitar l'arrest i va ser substituït per una junta no oficial, liderada pel president Rajaii, el nou primer ministre Javad Bahonar i el president del Parlament Ali Akbar Hashemi Rafsanjani, que va prohibir tots els partits polítics, excepte el Partit Republicà Islàmic.[12]
Banisadr, amagat amb el suport del Mojahedin-e-kalq (MEK) va intentar organitzar una aliança de faccions anti-Khomeini per recuperar el poder, incloent el MEK, el Partit Democràtic del Kurdistan Iranià i l'Organització Fedaian, mentre evitava qualsevol contacte amb grups monàrquics exiliats. Es va reunir moltes vegades mentre s'amagava amb el líder del MEK Massoud Rajavi per planificar una aliança, però després de l'execució el 27 de juliol del membre del MEK Mohammad Reza Saadati, Banisadr i Rajavi van concloure que no era segur romandre a l'Iran.[13]
El procés de Banisadr va iniciar un període de diversos mesos de gairebé guerra civil i terror a l'Iran. Centenars de funcionaris del govern van morir en atemptats del Mojahedin-e-kalq com l'atemptat de Haft-e Tir del 28 de juny del 1981 a la seu del Partit Republicà Islàmic que matava al voltant de 70 alts càrrecs, membres del govern i diputats, incloent-hi Mohammad Beheshti, secretari general del partit i cap de l'organització judicial de la República Islàmica,[14] o l'atemptat del 30 d'agost de 1981 a Teheran que va matar Rajai i Bahonar, i gairebé Rafsanjani,[15] El règim iranià va desencadenar la seva pròpia onada de terror, torturant i executant més de 3.000 membres de l'oposició i purgant l'exèrcit regular una vegada més fis a suprimir la majoria dels seus oponents, inclosos els clergues dissidents.
Atac a la base aèria H-3
modificaEl 4 d'abril de 1981 la Força Aèria Iraniana va fer un atac aeri sorpresa contra les bases aèries de la Força Aèria iraquiana a la base Aèria H-3 a l'oest de l'Iraq, emprant vuit McDonnell Douglas F-4 Phantom II, quatre Grumman F-14 Tomcat, un Lockheed C-130 Hercules, un lloc de comandament aerotransportat del Boeing 747, que havia de controlar les comunicacions de ràdio iraquianes i també actuar com a relé de comunicació entre els asaltadors i els HQ de l'IRAF, i dos avions cisterna (un Boeing 707 i un Boeing 747) per a repostar aeri per a l'atac,[16] destruint almenys 48 avions iraquians a terra sense pèrdues pròpies. Es considera una de les incursions amb més èxit de la història de la guerra aèria.[17] Cada F-4 Phantom va reposar quatre vegades des dels avions cisterna, a una altitud de 300 peus (100 m), que era arriscat i molt per sota de qualsevol estàndard de seguretat.
Final de la guerra
modificaLa guerra va durar fins que la Resolució 619 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del 9 d'agost de 1988 va posar fi a la guerra i va obligar les dues parts a acceptar novament els acords d'Alger de 1975, i les Nacions Unides van establir el Grup d'Observadors Militars de les Nacions Unides per a l'Iran i l'Iraq durant un període inicial de sis mesos per supervisar l'alto el foc.[18]
En 1991, després de la retirada total de les forces iranianes i iraquianes a les fronteres reconegudes internacionalment, la missió militar multinacional es va donar per finalitzada romanent a Bagdad i a Teheran sengles oficines civils per a qüestions polítiques encara no resoltes. Aquestes oficines es van mantenir fins a 1992.[19]
Iran-Contra
modificaEl govern dels Estats Units, sota l'administració del president Ronald Reagan, va vendre armes al govern iranià durant la guerra per finançar el moviment conegut com a "Contras" nicaragüenca (moviment armat creat i finançat pels Estats Units per atacar el govern sandinista de Nicaragua, durant el període conegut com a Revolució Sandinista).[20] Ambdues operacions, la venda d'armes i el finançament de la Contra, estaven prohibides pel Congrés dels EUA i per aquesta raó aquest fet era considerat alta traïció (Iran-Contra).
Referències
modifica- ↑ Zaloga, Steven. T-62 Main Battle Tank 1965-2005 (en anglès). Osprey Publishing, 2011, p.39. ISBN 1780961502.[Enllaç no actiu]
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Ali Dadpay, Sina Azodi. «How the Iranian air force turned the tide of the Iran-Iraq war in 1980» (en anglès). Atlantic Council, 23-09-2020. [Consulta: 24 juliol 2024].
- ↑ 3,0 3,1 «National Security». Pars Times. [Consulta: 25 juliol 2024].
- ↑ Naff, Thomas. Gulf Security and the Iran-Iraq War. National Defense University Press, 1985, p. 171.
- ↑ Ottolenghi, Emanuele. «The Pasdaran: Inside Iran’s Islamic Revolutionary Guard Corps» (en anglès). FDD. [Consulta: 25 juliol 2024].
- ↑ Whitaker, Brian «Christian outsider in Saddam's inner circle». The Guardian [London, UK], 25-04-2003.
- ↑ 7,0 7,1 Kevin M. Woods, Williamson Murray, Elizabeth A. Nathan, Laila Sabara, Ana M. Venegas. Saddam's generals: Pspectives of the Iran-Iraq War (en anglès). Institute for Defense Analyses, 2011, p. 8 [Consulta: 25 juliol 2024].
- ↑ Karsh, 2002, p. 72.
- ↑ Jones, Nate. «Document Friday: When Iran Bombed Iraq’s Nuclear Reactor» (en anglès). Unredacted, 09-03-2012. [Consulta: 27 juliol 2024].
- ↑ Karsh, 2002.
- ↑ Rohrbaugh, Paul. Mud, Blood and Steel. The Battle of Hoveyzeh (en anglès). High Flying Dice Games.
- ↑ Schirazi, Asgha. I.B. Tauris. The Constitution of Iran: politics and the state in the Islamic Republic, 1997, p. 293-294.
- ↑ Zabih, Sepehr. Iran Since the Revolution (en anglès). Taylor & Francis, 1982, p. 133–136. ISBN 978-0-7099-3000-6.
- ↑ Colgan, Jeff. Cambridge University Press. Petro-Aggression: When Oil Causes War (en anglès), p. 23-30.
- ↑ Rubin, Barry; Colp Rubin, Judith. Chronologies of Modern Terrorism. Routledge, 28 gener 2015, p. 246. ISBN 9781317474654.
- ↑ Bishop, Farzad; Cooper, Tom. [. Iran-Iraq War in the Air, 1980-1988] (en anglès). Schiffer, 2000, p. 119. ISBN 9780764316692.
- ↑ Sina Azodi, Ali Dadpay. «How Iranian Phantoms pulled off one of the most daring airstrikes in recent memory» (en anglès). Atlantic Council, 31-03-2021. [Consulta: 26 juliol 2024].
- ↑ Anak Khan, Shahedul. «United Nations Iran-Iraq Military Observer Group (UNIIMOG)». A: Joachim Alexander Koops, Norrie MacQueen, Paul D. Williams, Thierry Tardy. The Oxford Handbook of United Nations Peacekeeping Operations (en anglès). Joachim Alexander Koops, Norrie MacQueen, Paul D. Williams, Thierry Tardy, 2015, p. 276-277. ISBN The Oxford Handbook of United Nations Peacekeeping Operations.
- ↑ «Grupo de Observadores Militares de las Naciones Unidas para el Irán y el Iraq». Naciones Unidas. [Consulta: 25 octubre 2011].
- ↑ The Iran-Contra Affair 20 Years On. The National Security Archive (George Washington University), 2006-11-24
Bibliografia
modifica- Karsh, Efraim. The Iran–Iraq War: 1980-1988 (en anglès). Osprey Publishing, 2002. ISBN 978-1-84176-371-2.
