Guerra Iran-Iraq
La guerra Iran-Iraq va ser un conflicte armat que enfrontà l'Iran i Iraq entre el setembre de 1980 i l'agost de 1988. També se l'anomenava guerra del Golf Pèrsic abans que es produís l'anomenada guerra del Golf entre l'Iraq i Kuwait (1990 - 1991). Des d'aleshores, a voltes se li diu primera guerra del Golf. D'altra banda és coneguda a l'Iran com la Guerra imposada (en persa: جنگ تحمیلی, Jang-e-tahmili) o Defensa sagrada (en persa: دفاع مقدس, Defā'e moghaddas) i a l'Iraq com la Qadisiyyah de Saddam (en àrab: قادسيّة صدّام). Es relaciona també amb la guerra freda islàmica.
| Conflictes al golf pèrsic | |||
|---|---|---|---|
 | |||
| Tipus | guerra, guerra d'agressió i annexió  | ||
| Epònim | golf Pèrsic | ||
| Data | 22 de setembre de 1980 - 20 d'agost de 1988 | ||
| Lloc | Iran | ||
| Resultat | Statu quo ante bellum, resolució del consell de seguretat de les Nacions Unides respectada pels dos bàndols | ||
| Conseqüència | causes múltiples | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
L'origen pot trobar-se en la històrica animositat entre àrabs i perses i en les rivalitats regionals que aquesta ha ocasionat. En concret, l'Iraq volia invertir la delimitació de la frontera entre els dos països, establerta en els Acords d'Alger (1975), per aconseguir l'annexió de la regió de Shatt al-Arab. La guerra va acabar-se sense que cap país en sortís clarament vencedor, i va causar entre 500.000 i 1.200.000 víctimes.
La guerra va començar quan l'Iraq va envair l'Iran, llençant ofensives simultànies per terra i aire sobre territori iranià el 22 de setembre de 1980, després d'un seguit de disputes frontereres.
Iran va usar carros de combat Chieftains, amb els seus canons de 120 mm, M47 Patton i M60 Patton, que van demostrar ser superiors als T-54 i T-55, armats amb canons de 100 mm, i als T-62, dotats de canons de 115 mm, en servei amb l'exèrcit iraquià.[1]
Antecedents
modificaLes Forces Armades de l'Iran, conegudes comunament com a Artesh amb la revolució islàmica de 1979 van patir mesos de processaments, execucions sumàries i una ruptura gairebé completa de la cadena de comandament.[2] Un nou grup de comandament format per nou oficials amb credencials revolucionàries impecables es va establir el febrer de 1979,[3] desconfiats dels militars de l'època del xa, especialment dels oficials de la força aèria, que juntament amb altres branques de l'Artesh el juliol de 1980 van intentar un cop d'estat que va provocar que entre dos mil i quatre mil militars, entre ells pilots i comandants superiors de la força aèria fossin acomiadats del servei, empresonats o executats,[2] i al setembre de 1980, el govern revolucionari havia depurat de l'exèrcit uns 12.000 oficials de tots els nivells.[4] Aquestes purgues van deixar l'exèrcit iranià en una situació d'extrema vulnerabilitat.[2] Molts oficials subalterns van ser ascendits a generals fent que l'exèrcit estigués més integrat com a part del règim al final de la guerra.[3] Mentrestant, una nova organització paramilitar va guanyar protagonisme a l'Iran, l'Exèrcit dels guàrdies de la revolució islàmica.[5]
La campanya encoberta iraniana per soscavar el règim baasista a l'Iraq va incloure l'intent d'assassinat de Tarek Aziz llavors vicepresident, així com altres alts funcionaris iraquians l'abril de 1980,[6] va ocasionar la ira creixent de Saddam Hussein i els seus assessors, i a l'estiu de 1980, les relacions entre Bagdad i Teheran s'havien trencat.[7]
Transcurs de la guerra
modificaInvasió iraquiana
modifica
L'Iraq, aprofitar el caos revolucionari iranià[8] va llançar el 22 de setembre de 1980 una invasió a gran escala de l'Iran, amb un atac sorpresa de la Força Aèria iraquiana contra deu aeròdroms iranians amb l'objectiu de destruir la Força Aèria iraniana, però aquest atac només va malmetre part de la infraestructura de la base aèria de l'Iran, però no va poder destruir un nombre significatiu d'avions, que s'emmagatzemaven en refugis reforçats. L'endemà, l'Iraq va llançar una invasió terrestre amb sis divisions en un front de 644 km en tres atacs simultanis que esperava que provoqués la caiguda del nou govern. Quatre divisions van ser enviades al Khuzestan per tallar Shatt al-Arab de la resta de l'Iran i establir una zona de seguretat territorial, assetjant les estratègiques ciutats portuàries d'Abadan i Khorramshahr.
La força aèria iraniana va respondre amb l'operació Kaman 99 el 22 de setembre amb un atac de caces McDonnell Douglas F-4 Phantom II i Northrop F-5 a gran escala contra instal·lacions petrolieres, preses, plantes petroquímiques i refineries de petroli, les bases aèries de Mossul i Bagdad i la refineria de petroli de Kirkuk i els iranians van aconseguir la superioritat aèria durant els primers anys del conflicte.[2]
Els helicòpters de combat AH-1 Cobra i els F-4 Phantom iranians van atacar les divisions iraquianes que avançaven destruint nombrosos vehicles blindats i van impedir l'avanç iraquià, encara que no el van aturar completament. Khorramshahr va ser capturada però el seu setge va retardar prou els iraquians com per permetre el desplegament a gran escala de l'exèrcit iranià.[9] Al novembre, Saddam Hussein va ordenar a les seves forces avançar cap a Dezful i Ahvaz, i posar setges a ambdues ciutats, tanmateix, l'ofensiva iraquiana havia estat molt danyada per les milícies iranianes i la força aèria de l'Iran, que havia destruït els dipòsits de subministraments i de combustible iraquians mentre els subministraments iranians, malgrat les sancions, no s'havien esgotat.
El 28 de novembre, l'Iran va llançar l'operació Morvarid, un atac combinat aeri i marítim que va destruir la major part de la marina iraquiana i tots els seus radars a la part sud del país, i quan l'Iraq va assetjar Abadan no va poder bloquejar el port, la qual cosa va permetre a l'Iran reaprovisionar Abadan per mar. Les reserves estratègiques de l'Iraq s'havien esgotat i no tenia el poder per fer cap ofensiva important, i el 7 de desembre, Saddam Hussein va anunciar que l'Iraq passava a la defensiva.[7]
Final de la guerra
modificaLa guerra va durar fins que la Resolució 619 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del 9 d'agost de 1988 va posar fi a la guerra i va obligar les dues parts a acceptar novament els acords d'Alger de 1975, i les Nacions Unides van establir el Grup d'Observadors Militars de les Nacions Unides per a l'Iran i l'Iraq durant un període inicial de sis mesos per supervisar l'alto el foc.[10]
En 1991, després de la retirada total de les forces iranianes i iraquianes a les fronteres reconegudes internacionalment, la missió militar multinacional es va donar per finalitzada romanent a Bagdad i a Teheran sengles oficines civils per a qüestions polítiques encara no resoltes. Aquestes oficines es van mantenir fins a 1992.[11]
Iran-Contra
modificaEl govern dels Estats Units, sota l'administració del president Ronald Reagan, va vendre armes al govern iranià durant la guerra per finançar el moviment conegut com a "Contras" nicaragüenca (moviment armat creat i finançat pels Estats Units per atacar el govern sandinista de Nicaragua, durant el període conegut com a Revolució Sandinista).[12] Ambdues operacions, la venda d'armes i el finançament de la Contra, estaven prohibides pel Congrés dels EUA i per aquesta raó aquest fet era considerat alta traïció (Iran-Contra).
Referències
modifica- ↑ Zaloga, Steven. T-62 Main Battle Tank 1965-2005 (en anglès). Osprey Publishing, 2011, p.39. ISBN 1780961502.[Enllaç no actiu]
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Ali Dadpay, Sina Azodi. «How the Iranian air force turned the tide of the Iran-Iraq war in 1980» (en anglès). Atlantic Council, 23-09-2020. [Consulta: 24 juliol 2024].
- ↑ 3,0 3,1 «National Security». Pars Times. [Consulta: 25 juliol 2024].
- ↑ Naff, Thomas. Gulf Security and the Iran-Iraq War. National Defense University Press, 1985, p. 171.
- ↑ Ottolenghi, Emanuele. «The Pasdaran: Inside Iran’s Islamic Revolutionary Guard Corps» (en anglès). FDD. [Consulta: 25 juliol 2024].
- ↑ Whitaker, Brian «Christian outsider in Saddam's inner circle». The Guardian [London, UK], 25-04-2003.
- ↑ 7,0 7,1 Kevin M. Woods, Williamson Murray, Elizabeth A. Nathan, Laila Sabara, Ana M. Venegas. Saddam's generals: Pspectives of the Iran-Iraq War (en anglès). Institute for Defense Analyses, 2011, p. 8 [Consulta: 25 juliol 2024].
- ↑ Karsh, 2002, p. 72.
- ↑ Karsh, 2002.
- ↑ Anak Khan, Shahedul. «United Nations Iran-Iraq Military Observer Group (UNIIMOG)». A: Joachim Alexander Koops, Norrie MacQueen, Paul D. Williams, Thierry Tardy. The Oxford Handbook of United Nations Peacekeeping Operations (en anglès). Joachim Alexander Koops, Norrie MacQueen, Paul D. Williams, Thierry Tardy, 2015, p. 276-277. ISBN The Oxford Handbook of United Nations Peacekeeping Operations.
- ↑ «Grupo de Observadores Militares de las Naciones Unidas para el Irán y el Iraq». Naciones Unidas. [Consulta: 25 octubre 2011].
- ↑ The Iran-Contra Affair 20 Years On. The National Security Archive (George Washington University), 2006-11-24
Bibliografia
modifica- Karsh, Efraim. The Iran–Iraq War: 1980-1988 (en anglès). Osprey Publishing, 2002. ISBN 978-1-84176-371-2.
