Harun ar-Raixid
Abu-Jàfar Harun ar-Raixid —àrab: أبو جعفر هارون الرشيد, Abū Jaʿfar Hārūn ar-Raxīd—, més conegut simplement com a Harun ar-Raixid (Rayy, 27 de març del 763[1] o febrer del 766 - Tus, 24 de març del 809), fou el cinquè califa de la dinastia abbàssida de Bagdad. Governà des del 14 de setembre del 786 fins a la seva mort. El seu regnat representà l'apogeu de la seva dinastia i fou marcat per una gran prosperitat científica, cultural i religiosa. La seva reputació de geni intel·lectual, polític i militar el va fer protagonista de diversos contes i llegendes, els més coneguts dels quals són Les mil i una nits.
 Miniatura persa representant Harun ar-Raixid  | |
| Nom original | (ar) هَارُون الرَشِيد |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | Harun ibn Muhàmmad ibn Abd-Al·lah 7 març 766 Rayy |
| Mort | 24 març 809 (43 anys) Tus |
| Sepultura | Mausoleu de l'Imam Reza |
| Califa abbàssida | |
| 14 setembre 786 – 24 març 809 ← al-Hadi – al-Amín → | |
| Califa | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Islam |
| Activitat | |
| Ocupació | polític, poeta |
| Professors | Xuba ibn al-Hajjaj i Abu-Ubayda |
| Família | |
| Família | Bawazir |
| Cònjuge | Zubayda bint Jàfar Maràjil |
| Fills | al-Amín (  Zubayda bint Jàfar)al-Mútassim ( )al-Mamun ( Maràjil)al-Qàssim ibn ar-Raixid ( ) |
| Pares | al-Mahdí i al-Khayzuran |
| Germans | al-Hadi, al-Banuqa, Ulayya bint al-Mahdí, Abbassa, Ubayd-Al·lah ibn al-Mahdí i Ibrahim ibn al-Mahdí |
JoventutModifica
Era el tercer fill del califa al-Mahdi i el segon dels que aquest va tenir amb al-Khayzuran, una antiga esclava iemenita. Aviat va donar mostres del seu gust pel luxe i refinament. El seu tutor fou Yahya ibn Khàlid al-Barmakí. El 779/780, va fer la primera expedició militar contra els romans d'Orient, que va acabar amb la conquesta de Samalu, i la segona el 781/782 en què va arribar al Bòsfor.
Després va exercir els governs d'Ifríqiya, Egipte, Síria, Armènia i Azerbaidjan, com una mena de virrei (amb un governador militar en el govern directe) i amb Yahya ibn Khàlid com a administrador efectiu. El 782 fou designat segon hereu.
L'agost del 785 el seu pare va morir camí a Gurgan, quan anava a veure l'hereu al-Hadi per imposar-li la renúncia al tron en favor del seu germà Harun ar-Raixid, el segon hereu. El camarlenc ar-Rabí va fer proclamar al-Hadí a Bagdad i una revolta que va esclatar a la capital, probablement instigada pels enemics d'al-Hadi, fou sufocada.
Al-Hadí volia eliminar de la successió el seu germà Harun, que romania sota tutela del barmàquida Yahya ibn Khalid, que l'encoratjava a resistir. Harun va refusar renunciar i va acabar a la presó i amenaçat de ser executat. Tanmateix,, sobtadament, al-Hadi va morir el 14 de setembre del 786, segons els rumors enverinat per al-Khayzuran, mare d'Harun ar-Raixid; aquest va ser proclamat califa. Yhaya ibn Khalid va ocupar la posició principal en l'administració fins al 803.
RegnatModifica
Va iniciar el regnat amb una amnistia de la qual va excloure els alides contra els quals va tenir una política bel·ligerant, tot i que la mort a la presó del pietós alida Mussa al-Kàdhim, que alguns li atribueixen, potser es va deure a causes naturals. Va tenir també una actitud hostil amb els dhimmis, és a dir, principalment els cristians acollits a la protecció de l'Islam, i va fer destruir les esglésies de la frontera romana d'Orient i, als dhimmis de Bagdad, els va obligar a vestir de manera distintiva.
El regnat d'Harun fou ple de revoltes i incidents:
- Les revoltes dels khurramiyya en diversos llocs, especialment a Isfahan, revoltes considerades menors (fins a la gran revolta de Babek, ja mort Harun ar-Raixid).
- La guerra civil a Síria entre les faccions mudarita i iemenita, en la qual l'exèrcit del califa va prendre partit; la situació va esdevenir seriosa i finalment el califa va enviar a la província Ja'far ibn Yahya, que va arreglar el conflicte i va desarmar els bàndols. Harun va establir (796) la seva residència a al-Rakka (al-Raqqa) i alguns pensen que fou a causa de la situació a Síria, encara que no sembla gaire probable.
- El 788 un net d'Hassan ibn Ali, Idrís, fugit al Magreb després del fracàs d'una revolta al Tabaristan, va fundar la dinastia idríssida que va governar el Marroc.
- La rebel·lió a Egipte el 788.
- Revolta de l'alida hassànida Yahya ibn Abd-Al$lah al-Mahdí al Daylam (792/793). Fadl ibn Yahya, enviat a la zona, va negociar una amnistia i va aconseguir la submissió del rebel, que gaudia de molt de suport popular i dels prínceps locals; però el califa no va respectar el pacte i, cinc mesos després, va fer empresonar Yahya.
- Rebel·lió kharigita d'al-Walid ibn Tarif al-Shari a Nisibin, el 794, que va afectar tota al-Jazira; els successius exèrcits del califa enviats a la zona foren derrotats; finalment, fou enviat Yazid ibn Mazyad al-Shaybani, de la mateixa tribu d'al-Walid, que va matar a aquest i la rebel·lió es va extingir.
- La segona rebel·lió a Egipte el 794/795 sufocada per Harthama ibn Ayan.
- Rebel·lió kharigita d'Hamza ibn Abd Allah al-Shari a Sistan el 795, que es va estendre a Kirman i al Fars.
- La rebel·lió al Iemen (795) provocada pel governador Hammad al-Barbari, mawla del califa, amb la seva severitat. Va dirigir la revolta al-Haysam al-Hamadani, i va durar 9 anys; finalment, el cap rebel i els principals dirigents foren capturats i enviats al califa, i foren executats. No gaire temps després, finalment Hammad al-Barbari fou revocat com a governador després de 13 anys.
- Els conflictes a Ifríqiya, on després de la mort del governador Yazid ibn Hàtim al-Muhal·labí l'ordre no s'havia pogut establir plenament; Harthama ibn Ayan, nomenat governador, va sufocar la revolta d'Abd Allah ibn al-Djarud a Kairuan (795), però nous avalots van esclatar el 797 i, després de tres anys de governs dèbils, el califa va acordar concedir el govern a l'aglàbida Ibrahim ibn al-Àghlab, governador del Zab (795-800) i fill d'al-Aghlab ben Salim ben Ikal al Tamimi, que havia estat governador anteriorment (765-767), a canvi d'un tribut de 40.000 dinars a l'any.
- Diverses revoltes locals al Khorasan, on successius governadors no aconseguien la completa pau; només Abu al-Abbas al-Fazl ibn Sulayman al-Tusi (782-783) i al-Fadl ibn Yahya al-Barmaki (793-795) havien gaudit de pau i hi havien estabilitzat la situació, però amb Ali ibn Isa ibn Mahan (796-806) es van executar diversos notables a petició del poble, i es van cobrar taxes molt altes al camp, cosa que li va permetre enviar valuosos regals al califa i mantenir-se en el poder. Aquestes actuacions van causar alguna revolta, la principal la d'Abu l-Khasib Wuhayb ibn Abd Allah a Nasa (801) i la de Rafi ibn al-Layth ibn Nasr ibn Sayyar a Samarcanda (806). Aquesta darrera va obligar a cessar el governador Ali ibn Isa, però tot i així va agafar gran volada el 807/808; Harun ar-Raixid en persona, acompanyat dels seus dos fills al-Mamun i Salih, va marxar contra el rebel amb un exèrcit iraquià, però es va haver d'aturar a Tus a causa de la seva mala salut, que durant el viatge va empitjorar (novembre del 808). La revolta fou sufocada pel governador militar Harthama ibn Ayan.
En matèria militar exterior, va crear el territori dels Awasim amb centre a Manbidj (786) i el 787, la regència d'Irene d'Atenes a Bizanci, en va ocupar la fortalesa d'al Safsaf, mentre un cos expedicionari àrab arribava fins a Ankara. L'emperadriu Irene va demanar la pau, i de moment el califa va refusar, però després va acceptar davant l'amenaça dels khàzars. Tanmateix, el 802, quan va pujar al tron l'emperador Nicèfor I el Logoteta, la guerra es va reprendre i el 803 Harun en persona va dirigir l'exèrcit àrab i en 806 va encapçalar una una campanya a Anatòlia en la que va conquerir Heraclea Cibistra i Tíana.[2] Nicèfor, amenaçat pels búlgars, va acceptar un tractat de pau desavantatjós i va haver de pagar una capitació per a si mateix i el seu fill. El 805, va fer una incursió naval a Xipre i el 807 una a Rodes. Contra el kanat khàzar, va haver de fer front a diverses incursions.
Continuant amb la tendència iniciada pels seus predecessors immediats, Harun ar-Raixid va tenir contactes molt més regulars amb Bizanci, amb intercanvi d'ambaixades i cartes molt més habitual que sota els governants omeies, signe que els abbàssides havien acceptat que l'imperi bizantí era un poder amb el qual havien de tractar en igualtat de condicions.[3] És ben conegut l'intercanvi d'ambaixades amb Carlemany i l'emperador occidental va rebre els drets de protecció dels cristians de Jerusalem.[4]
El 803 va eliminar la família dels barmàquides, per causes incertes però possiblement per estar cansat de la seva tutela.
La seva successió demostra que no fou un sobirà gaire capacitat: el seu fill al-Amín, per ser de pura sang haiximita de pare i mare, va ser posat en l'ordre de successió davant del seu germà gran Abu-l-Abbàs Abd-Al·lah al-Mamun, que era de mare esclava (792); Al-Mamun fou designat segon hereu el 799. El 802, les actes de la Meca (o convenció de la Kaba) d'Harun ar-Raixid van regular estrictament la successió, en què al-Mamun rebria la part oriental del califat supeditat al seu germà al-Amín, que en rebria la part occidental. Això fou, de fet, l'origen de la futura Guerra civil dels abbàssides.
Va morir a Tus el 24 de març del 809 i fou enterrat al palau d'Hamid ibn Qahtabi, governador del Khorasan, lloc més tard conegut com a Mashhad ('El lloc de martiri') pel martiri d'Imam Reza el 818.
Matrimonis i descendènciaModifica
La seva esposa principal fou Zubayda bint Jàfar, que es va casar amb Harun el 778; era neta del califa al-Mansur i cosina d'Harun, i va morir el 831. La segona muller fou Umm-al-Aziz. Al seu harem, es diu que hi havia fins a dues mil dones. Va deixar tretze fills (dels quals, 11 de dones esclaves) i 4 filles:
- Abu-al-Abbàs Abd-Al·lah (califa al-Mamun 813-833)
- Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad (califa al-Amín 809-813), únic fill de Zubayda bint Jàfar
- Qàssim al-Mútaman, hereu presumpte d'al-Mamun
- Alí, únic fill d'Umm-al-Aziz
- Sàlih
- Abu-Ishaq Muhàmmad (califa al-Mútassim 833-842)
- Abu-Issa Muhàmmad
- Abu-Yaqub Muhàmmad
- Abu-l-Abbàs Muhàmmad
- Abu-Sulayman Muhàmmad
- Abu-Alí Muhàmmad
- Abu-Àhmad Muhàmmad
- Nom desconegut
ReferènciesModifica
- ↑ ibn Jarir at-Tabarí, Muhàmmad; Bosworth, Clifford Edmund. The ʻAbbāsid Caliphate in Equilibrium (en anglès). SUNY Press, 1989. ISBN 0887065643.
- ↑ Kennedy, 2001, p. 143-144.
- ↑ Kennedy, 2001, p. 146.
- ↑ Jonathan, Bloom. Islam: A Thousand Years of Faith and Power (en anglès). Yale University Press, 2002, p. 94. ISBN 030012757X.
BibliografiaModifica
- Kennedy, Hugh. The Armies of the Caliphs: Military and Society in the Early Islamic State (en anglès). London and New York: Routledge, 2001. ISBN 0-415-25093-5.
- العباسيون/بنو العباس في بغداد.
- The Caliphate, its rise, decline and fall, by William Muir Chapter LXIV, Al-Hadi and Harun ar-Rashid.
- Janine et Dominique Sourdel, Dictionnaire historique de l'islam, Éd. PUF ISBN 978-2-130-54536-1.
- ibn Jarir at-Tabarí, Muhàmmad. La Chronique Histoire des prophètes et des rois (en francès). Actes Sud, 2001, p. Volum II, L'âge d'or des Abbassides), Actes Sud / Sindbad. ISBN 978-2-7427-3318-7.
Vegeu tambéModifica
- Al-Haruniyya.
- Al-Hàytham ibn Adí, historiador que treballà en la seva cort.
- Ishaq ibn Ibrahim al-Mawsilí, músic i cantant que treballà en la seva cort.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Harun ar-Raixid |