Henry Mancini
Enrico Nicola Mancini, conegut com a Henry Mancini (Cleveland, Ohio, 16 d'abril de 1924 - Los Angeles, Califòrnia, 14 de juny de 1994)[1] fou un músic estatunidenc, conegut per les seves composicions de bandes sonores[2] com ara La Pantera Rosa o Hatari!, amb peces com Baby elephant walk, que es van fer molt cèlebres. Va treballar a les ordres dels directors Blake Edwards, Howard Hawks, Anthony Mann, Paul Newman, Vittorio de Sica i Orson Welles, entre altres. Sovint se'l considera com un dels compositors més importants de la història del cinema.[3][4]
Biografia Modifica
Enrico Nicola Mancini al barri de la "Petita Itàlia" de Cleveland i es va criar a West Aliquippa, Pensilvania, a prop de Pittsburgh.[5][6] Els seus pares eren immigrants italians.[7]
Als vuit anys, Mancini va començar a aprendre el flautí (piccolo).[8] Després de graduar-se a l'escola secundària Aliquippa el 1942, Mancini va assistir per primera vegada al Carnegie Institute of Technology (actualment Carnegie Mellon University) a Pittsburgh.[9][10]
Les primeres passes en el món de la música les va fer com a integrant de la banda Sons of Italy a Pennsilvània. Durant la postguerra, la música de cinema es va allunyant gradualment de les partitures simfòniques, donant pas a una nova generació de compositors, alguns dels quals procedents de l'anomenada música lleugera i del jazz com és el cas de Henry Mancini. Cap a mitjan dècada del 1950, el gran públic prefereix aquelles cançons senzilles i romàntiques que comencen a sortir a les pel·lícules, cosa que provoca un canvi en l'actitud dels estudis cinematogràfics cap als compositors. Els estudis de Hollywood van aprofitar aquesta nova tendència del públic per demanar als músics composicions rítmiques, alegres, romàntiques i que es poguessin editar fàcilment en un disc.
Així, quan acaba la Segona Guerra Mundial i dins d'aquest nou ambient musical, Mancini entra a treballar als estudis cinematogràfics de la Universal Studios, on arranja, orquestra, supervisa i compon, abordant una àmplia gamma de gèneres, des del de terror fins a la ciència-ficció. Això li dona l'oportunitat d'experimentar sonoritats noves amb diversos instruments.
Malgrat la bona feina que durant sis anys havia desenvolupat, l'acomiaden de la Universal per una reducció de plantilla. És llavors que fa la seva primera feina en solitari en la banda sonora de la pel·lícula Touch of Evil (1957) d'Orson Welles. Poc temps després, coneixerà al director de cinema Blake Edwards amb el que començarà una relació professional que durarà 30 anys, amb qui farà 28 pel·lícules, guanyarà una gran quantitat de premis i la fama com a compositor de bandes sonores.
El primer treball que fan junts és la pel·lícula Esmorzar amb diamants (1961), adaptació de la novel·la de Truman Capote, que ven més d'un milió de discs i Henry Mancini guanya dos Oscars: a la millor cançó Moon River, interpretada per la mateixa Audrey Hepburn, i a la millor partitura original. A partir d'aquest moment la seva producció és imparable.
Va morir a Los Angeles, Califòrnia (EUA) afectat d'un càncer de fetge.[11]
Obra Modifica
Algunes de les bandes sonores de pel·lícules que va compondre:
- Touch of Evil (1957)
- Esmorzar amb diamants (1961)
- Hatari! (1962)
- Dies de vi i roses (1962)
- Xarada (1963)
- La Pantera Rosa (1963)
- Dos a la carretera (1967)
- I girasoli (1970)
- Darling Lili (1970)
- 10, la dona perfecta (1979)
- Víctor, Victòria (1982)
- The Glass Menagerie (1987)
- Tom and Jerry: The Movie (1992)
Altres composicions:
- Back from the front
- The golden blade
- Santa Claus: The movie
- S.O.B.
- Petter Gun
Guardons Modifica
- 4 Oscars[2]
- Esmorzar amb diamants (1961) (doble Oscar)
- Dies de vi i roses (1962)
- Victor Victoria (1982)
- 1 Globus d'Or
- Darling Lilí (1970)
- 20 premis Grammy[2]
- Premis
- Nominacions
- 1960: Grammy a l'àlbum de l'any
- 1962: Grammy a l'àlbum de l'any
- 1965: Grammy a l'àlbum de l'any
Referències Modifica
- ↑ Roberts, David. British Hit Singles & Albums. 19th. Londres: Guinness World Records Limited, 2006, p. 345. ISBN 1-904994-10-5.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Henry Mancini». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Fox, Charles. Killing Me Softly: My Life in Music. Scarecrow Press, 27 agost 2010, p. 150. ISBN 978-0-8108-6992-9.
- ↑ Akins, Thomas N. Behind the Copper Fence: A Lifetime on Timpani. First Edition Design Pub., 24 juliol 2013, p. 1. ISBN 978-1-62287-368-5.
- ↑ «Sony/Legacy Recordings Launch Year-Long Celebration of Henry Mancini with 50th Anniversary Limited Edition of The Pink Panther Soundtrack Album, Pressed on 12" PINK VINYL for Record Store Day 2014». Sony Music Entertainment, 16-04-2014. [Consulta: 7 juny 2019].
- ↑ Klemick, Valerie Anne. «Henry Mancini». Pennsylvania Center for the Book, Penn State University, 2005. [Consulta: 7 juny 2019].
- ↑ Radaelli, Marielle. «Mystical allure of scenic Scanno». L'Italo-Americano, 07-09-2018. Arxivat de l'original el 7 de juny 2019. [Consulta: 7 juny 2019].
- ↑ John Gilliland's Pop Chronicles: Show 23 – Smack Dab in the Middle on Route 66. [Part 2], The Music Men. [Part 1] (Radio). University of North Texas Digital Library. Feb 1969.
- ↑ Oliver, Myrna. «Henry Mancini, Composer of Elegant Music, Dies». Los Angeles Times, 15-06-1994. [Consulta: 7 juny 2019].
- ↑ «Enrico Mancini». A: Encyclopedia Britannica, 12 abril 2019 [Consulta: 7 juny 2019].
- ↑ «Obituaries: Henry Mancini». The New York Times, 15-06-1994.
Enllaços externs Modifica
- «Henry Mancini».
- Manning, Joe. «Mancini's Peter Gunn Score Launched Dozens of Careers», 2007.
- «Henry Mancini interview». The Pop Chronicles.