Obre el menú principal

Aquest article tracta sobre la història de Guyana. Els primers europeus que es van establir al territori, poblat per tribus ameríndies (arawaks i caribs), foren els holandesos, que hi van establir tres colònies: Essequibo (1616), Berbice (1627) i Demerara (1752). En van assumir el control els britànics al final del segle XVIII, i finalment les tres colònies van esdevenir la Guaiana Britànica el 1831.

L'abolició de l'esclavitud el 1834 va comportar l'establiment de població negra a les àrees urbanes i la importació de treballadors de l'Índia, la Xina i Portugal per treballar a les plantacions de sucre. Aquesta divisió ètnica i cultural ha persistit i ha ocasionat turbulències polítiques en diverses ocasions. Guyana va aconseguir la independència del Regne Unit el 1966 i va esdevenir una república dins la Commonwealth el 1970.

Història primerencaModifica

Els britànics van deixar la pràctica d'importar treball el 1917. Molts dels ex esclaus afroguyanesos es van traslladar cap als pobles i van arribar a ser la majoria de la població urbana, mentre que els indoguyanesos van seguir sent predominantment rurals. Un pla del 1862 per portar obrers negres dels Estats Units va ser poc reeixit. La petita població ameríndia viu a l'interior del país.

La gent d'aquests orígens diversos han coexistit pacíficament durant la major part de la història. Revoltes d'esclaus, com la de 1763 liderada per l'heroi nacional de Guyana, Cuffy, van demostrar el desig pels drets bàsics però també una voluntat de comprometre's. Els disturbis racials entre indo i afroguyanesos van esclatar el 1962-64, degut en gran part a la intervenció externa (vegeu Imperi Britànic). No obstant això, la naturalesa conservadora i cooperativa de la societat guyanesa va contribuir a un refredament de les tensions racials.

Moviment independentistaModifica

 
Bandera de la Guaiana Britànica, 1919-1954.

La política guyanesa, això no obstant, ha estat ocasionalment turbulenta. El primer partit polític modern a Guyana va ser el Partit Progressista Popular (People's Progressive Party), establert l'1 de gener de 1950, amb Forbes Burnham, un afroguyanès amb educació a la Gran Bretanya, com a president; Dr Cheddi Jagan, un indoguyanès educat als Estats Units, com a segon vicepresident, i la seva dona nascuda als Estats Units, Janet Jagan, com a secretària general. El PPP va guanyar 18 dels 24 escons en les primeres eleccions populars permeses pel govern colonial el 1953, i el Dr Jagan es va convertir en líder de la càmara i ministre d'agricultura al govern colonial. No obstant això, les visions marxistes de Jagan van causar preocupació a Washington. El 9 d'octubre de 1953, cinc mesos després de la seva elecció, els britànics van suspendre la constitució i van desembarcar tropes perquè, van dir ells, els Jagan i el PPP estaven planejant fer de Guyana un estat comunista. Aquests successos van portar a una divisió manipulada en el PPP, en què Burnham es va separar i va fundar el que es va convertir finalment en el Congrés Nacional Popular (People's National Congress). Els interessos colonials, els quals esperaven desbaratar el moviment independentista guyanès, el conflicte instigat entre indo i afroguyanesos, el PPP, que va ser un partit multiètnic i nacionalista, va ser representat com un vehicle per a la majoria de la població indoguyanesa, i el PNC es va establir com a alternativa pels afroguyanesos.

Des de l'última part de 1963 fins a la primera part de 1964 va venir el període anomenat eufemísticament pels britànics "Els Disturbis". Els governs del Regne Unit i dels Estats Units van unir forces per desestabilitzar el paisatge polític guyanès, amb els Estats Units proporcionant intel·ligència i infiltració a través de l'Institut Americà pel Desenvolupament del Lliure Treball (American Institute for Free Labor Development), mentre els britànics van portar la força bruta. Els operatius de l'AIFLD van instigar una vaga de 90 dies de sindicats afroguyanesos principalment urbans, la qual cosa va portar a l'economia de la nació a una aturada, la vaga va ser també l'ocasió per esclats de violència racial, com va ser usat per marcar al govern predominantment indoguyanès contra els sindicats de serveis predominantment afroguyanesos. Els britànics alternadament es van moure per aixafar els altercats, o simplement permetre'ls seguir el seu curs. Durant aquest període, els líders del PPP tals com Jagan, Brindley Benn, i l'home que va arribar a ser considerat com el poeta premiat de Guyana, Martin Carter, van ser freqüentment empresonats i assetjats pels britànics.

 
Bandera de Guyana, 1966.

Guyana va aconseguir la independència el 26 de maig de 1966, i es va convertir en república el 23 de febrer de 1970, l'aniversari de la revolta d'esclaus de Cuffy. Des de desembre de 1964 fins a la seva mort a l'agost de 1985, Forbes Burnham va governar Guyana en una manera cada vegada més autocràtica, primer com a primer ministre i més tard, després de l'adopció d'una nova constitució el 1980, com a president executiu. Durant aquest marc de temps, les eleccions van ser vistes a Guyana i a l'estranger com a fraudulentes. Van ser suprimits els drets humans i les llibertats civils, i van ocórrer dos principals assassinats polítics: el sacerdot jesuïta i periodista Bernard Darke al juliol de 1979, i el distingit historiador i líder del partit WPA Walter Rodney al juny de 1980. Agents del president Burnham es creu generalment que han estat els responsables de les dues morts.

Història post-BurnhamModifica

Després de la mort de Burnham el 1985 el primer ministre Hugh Desmond Hoyte va accedir a la presidència i va ser escollit formalment en les eleccions nacionals de desembre de 1985. Hoyte va revertir gradualment les polítiques de Burnham, canviant el socialisme d'estat i el control unipartidista a una economia de mercat i llibertat sense restricció de la premsa i de reunió. L'expresident nord-americà Jimmy Carter va visitar Guyana per la represa de les eleccions lliures, i el 5 d'octubre de 1992 va ser escollida una nova Assemblea Nacional i uns nous consells regionals en les primeres eleccions guyaneses des de 1964 per ser reconegudes internacionalment com a lliures i justes. Cheddi Jagan va ser escollit i va jurar com a president el 9 d'octubre de 1992.

Quan el president Jagan va morir al març de 1997, el primer ministre Samuel Hinds el va reemplaçar d'acord amb les disposicions constitucionals. La vídua del president Jagan, Janet Jagan, va ser elegida presidenta al desembre de 1997. Va renunciar a l'agost de 1999 a causa de la seva precària salut i va ser reemplaçada pel Ministre de Finances Bharrat Jagdeo, qui havia estat nomenat primer ministre un dia abans. Es van fer eleccions nacionals el 19 de març de 2001. El president Jagdeo va guanyar la reelecció amb una concurrència de votants de gairebé el 90%.

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Guyana  
  • Révauger, Cécile (October 2008). The Abolition of Slavery – The British Debate 1787–1840. Presse Universitaire de France. ISBN 978-2-13-057110-0. Retrieved 2011-01-07.
  • Hope, Kempe Ronald (1985). Guyana: Politics and Development in an Emergent Socialist State. Oakville, Ont: Mosaic Press. ISBN 0-88962-302-3. Retrieved 2011-01-07.
  • Daly, Vere T. (1974). The Making of Guyana. Macmillan. ISBN 978-0-333-14482-4. Retrieved 2011-01-07.
  • Daly, Vere T. (1975). A Short History of The Guyanese People. Macmillan. ISBN 978-0-333-18304-5. Retrieved 2011-01-07.
  • Spinner, Thomas J. (1984). A Political and Social History of Guyana, 1945–1983. Boulder, Colo: Westview Press. ISBN 0-86531-852-2. Retrieved 2011-01-07.
  • Henry, Paget; Stone, Carl (1983). The Newer Caribbean: Decolonization, Democracy, and Development. Volume 4 of Inter-American politics series. Philadelphia: Institute for the Study of Human Issues. ISBN 0-89727-049-5. Retrieved 2011-01-07. This article includes information from the public domain Library of Congress Guyana country study.