Obre el menú principal

Fundació; domini califal i saffàridaModifica

És segur que el lloc fou habitat en temps dels sassànides i potser fins i tot abans encara que això no s'ha pogut comprovar. El cert és que la ciutat fou fundada (o refundada en el lloc d'una vila persa) el 693, per Muhammad ibn Yússuf (germà d'al-Hajjaj ibn Yússuf) o per Muhammad ibn al-Kasim (cosí d'al-Hajjaj). La ciutat fou dirigida per governadors del califa fins que el saffàrida Yakub ibn al-Layth es va apoderar de Fars i va establir a Xiraz la seva capital; el seu germà i successor Amr ibn al-Layth, hi va construir una mesquita al lloc on avui dia hi ha la masjid-i djami.

Domini buwàyhidaModifica

Ali ibn Buya (Imad al-Dawla) es va apoderar del Fars el 933. El va succeir el seu nebot Adud al-Dawla (fill de Rukn al-Dawla) que va governar la província del 949 al 977 abandonant després Xiraz per anar a l'Iraq (que va governar del 977 al 983); en el seu regnat Xiraz va esdevenir un gran centre comercial i econòmic; encara comptava llavors amb dos temples de foc i el sobirà hi va construir una biblioteca, un hospital, mesquites, jardins, basars i caravanserralls a més d'un quarter per les tropes (Kard Fana Khusraw) que va esdevenir una vila agregada però va caure en ruïnes a la mort de l'amir buwàyhida, quedant reduïda a un llogaret; també es van arruïnar l'hospital però la biblioteca es va conservar.

Domini shabankara (fadlawàyhida) i seljúcidaModifica

Al final del període buwàyhida la regió va ser teatre de lluites. Samsam al-Dawla hi va construir les muralles amb 8 o 11 portes segons les fonts. El 1047/1048 el buwàyhida Abu Kalidjar va fer les paus amb el seljúcida Toghril Beg I i va governar a Xiraz com a vassall. El va succeir el seu fill Fúlad Sutun fins que el 1062 (altres fonts diuen 1056) fou enderrocat pel cap dels kurds xabanqara, Fadlawayh, el qual a l'any següent fou derrotat per un exèrcit seljúcida turc manat per Kawurd ibn Čaghri Beg procedent de Kirman. En aquest temps fou saquejada més d'una vegada.

Domini dels atabegsModifica

A la mort de Malik Shah I el control seljúcida al Fars s'havia afeblit (1092) però els governadors seljúcides encara asseguraven la tranquil·litat a Xiraz; algun amirs van lluitar per controlar la província entre els quals Čawli Sakaw, Karača o Karadja, Mengü-Bars o Mengubars i Boz-Abah (Buz Abeh). Čawli Sakaw fou nomenat governador per Muhammad I ibn Malik Shah entre 1108 i 1110 i hi va anar amb Čaghri, fill nadó del sultà Muhammad, del que havia estat designat atabeg; Karača fou l'atabeg de Saldjuk Shah ibn Muhammad, va construir a Xiraz una madrassa igual com van fer Mengü-Bars i Abu Nasr. Quan Mengubars i altres amirs van atacar al sultà Masud ibn Muhammad, foren derrotats a la batalla de Kurshenbe o Pendj Angusht (1137/1138) i el governador del Fars fou executat; quan les tropes de Masud van atacar les restes de l'exèrcit enemic, Buz Abeh s'hi va enfrontar i els va derrotar, i Masud va haver de fugir amb l'amir Kara Sunkur (Kara Sonkor). En revenja per la mort del seu senyor, Buz Abeh va fer executar a tots els presoners incloent el fill de Kara Sonkor; per venjar al seu fill, Kara Sonkor va iniciar l'any següent (1138/1139) una expedició contra Fars on va instal·lar com a sobirà vassall al príncep seljúcida Saldjuk Shah del que fou designat atabeg. Buz Abeh es va retirar a la fortalesa de Sefiddiz (Kalat al-Bayda) pero quan Kara Sonkor es va retirar, Buz Abeh va marxar contra Saldjuk Shah que amb molt poques forces fou derrotat i fet presoner (1139/1140) i Buz Abeh va recuperar el poder. Buz Abeh va morir el 1147 i segons Zarkuh la seva vídua Zahida Khatun va governar durant 21 anys (a aquest temps s'inclourien els anys en què encara vivia Buz Abeh, però que deixava el govern a la seva dona en les seves absències, que eren freqüents). Zahida també va construir una madrassa amb un minaret.

Domini salghúridaModifica

A mitjan segle XII el salghúrides van prendre el poder amb Muzaffar al-Din Sunkur ibn Mawdud (1148-1161) que sembla que era nebot (potser per part de mare) de Buz-Abeh. Va construir la madrassa Sunkuriyya. El va succeir el seu fill Muzaffar al-Din Zangi ibn Mawdud (1161-1175) que fou confirmat per Arslan Shah ibn Toghrul. Van reconèixer la sobirania dels grans seljúcides fins al 1194 i posteriorment van esdevenir independents. La dinastia va ser generosa amb Xiraz i va fer diverses donacions. El visir Amin al-Din Kaziruni que servia sota Tekele ibn Zangi (Tekla ibn Zangi) va construir una madrassa i un ribat. Al final del segle va venir un període de lluita amb la revolta de Kutb al-Din Toghrul ibn Sunkur que va provocar la ruïna de l'agricultura i per tant la fam, i va fer aparèixer la pesta, però Sad ibn Zangi Izz al-Din (1198-1226) va restaurar la pau als primera anys del segle XIII; va construir una nova muralla, una gran mesquita i el basar Atabaki i el seu wazir Amid al-Din Abu Nasr Asad va construir una altra madrassa; Sad dominava també al Kirman i va fer una expedició a l'Iraq el 1316/1317 però fou derrotat pel khwarizmshah Muhammad Ala al-Din i va haver de pactar; al seu retorn a Xiraz, el seu fill Abu Bakr ibn Sad Muzaffar al-Din Kutlugh, oposat a aquest pacte, li va refusar l'entrada;[1] en el conflicte que va seguir Sad fou ferit però el poble li va permetre entrar a Xiraz a la nit, i va fer presoner al seu fill, però a la seva mort (el 1230/1231 o 1226 segons una altra versió) Abu Bakr va agafar el poder; tot seguit va enviar un ambaixador (el seu nebot o germà Tahamtan) a la cort del gran khan Ogodei (escollit el 12 de setembre del 1229) i va reconèixer la seva sobirania i així el Fars i la ciutat de Xiraz es van estalviar la destrucció que a partir del 1231 va afectar altres territoris. Un governador mongol (sehna) es va establir al país. El 12 de novembre de 1230 va conquerir l'illa de Qeshm (Kishm) que li assegurava el comerç amb l'Índia pel golf Pèrsic, i hi va establir una duana; però els pagaments als mongols, els dots de les princeses mongoles, i la despesa de l'exèrcit i va caler apujar les taxes i si bé encara es van fer noves construccions, a la mort de Abu Bakr l'estat va caure en l'anarquia.

Domini ilkhànidaModifica

Quan dos delegats (baskaks) ilkhànides foren assassinats per Seljuq ibn Salghur, Hulagu va enviar un exèrcit que el va derrotar i matar (1263). La princesa Abash Khatun bint Sad (1263-1287) fou posada al govern i es va casar amb Tash Mongke, fill d'Hulagu, amb Sundjak Noyon com baskak. el khan Abaqa va nomenar un nou baskak. A la mort d'Abaqa el 1281, Teguder va nomenar a Tash Mongke com a governador i li va ordenar eliminar a Bulughan, el baskak d'Abaqa, el qual, assabentat, va fugir i Tash Mongke va dominar el país. Quan Tash Mongke va sortir del Fars el 1283/1284, Teguder va nomenar a la seva esposa com a governadora; van començar llavors tres anys de sequera i fam (1284-1287) en què van morir cent mil persones; un moviment revolucionari va implicar a Abash i fou arrestada pel general Buka i va morir vers 1285 o 1287 (Buka després es va revoltar i va ser executat el 1289). A la mort d'Abash es van produir moments d'anarquia i Arghun Khan va enviar a Joci per controlar la situació, i aquest va cometre importants exaccions contra la població de Xiraz.

Sota els ilkhànides cal destacar una gran sequera (1299) apareixent la pesta i una epidèmia de rubèola, morint 50.000 persones a Xiraz i rodalia. Els impostos es van apujar. La vila tenia aleshores 9 portes i 17 barris. Ghazan hi va fer alguna construcció. La recaptació fou confiada a Kudujin, la filla gran de Tash Mongke i Abash Khatun i va tenir cura de les construccions de Xiraz, especialment de les fetes pels seus ancestres.

Domini indjúidaModifica

Vers el 1303 el govern va ser concedit a Xaraf al-Din Mahmud Xah ibn Muhammad Indju, que vers el 1225 va poder erigir el Fars en un estat autònom. El seu fill Masud Shah Djalal al-Din va pujar al poder vers 1336 imposant-se a altres pretendents. Hasan Kücük el cobànida, per recuperar algunes províncies pel que ell considerava el govern central ilkhànida amb seu a Tabriz, va nomenar governador a Xiraz (Fars) al seu cosí Pir Husayn ibn Amir Maḥmud ibn Amir Coban (1338). El 1339 Pir Husayn es va aliar amb el fugitiu indjúida Muhammad Shams al-Din i unides les forces dels dos homes van derrotar a Masud a Sarvestan a uns 120 km al sud-est de Xiraz. Els dos vencedors van entrar a Xiraz i Masud va fugir al Luristan. Al cap d'un mes de govern conjunt Pir Husayn va matar a Muhammad i va quedar sol al govern. Llavors el que va seguir no és clar. Segon l'historiador Zarkub una revolta popular va expulsar a Pir Husayn (i hauria permès la tornada de Masud si bé això no ho diu). Ibn Battuta diu que Pir Husayn va detenir a Tash Khatun, la vídua de Xaraf al-Din Mahmud Xah i al seu fill Abu Ishak Djamal al-Din per portar-los a Tabriz i evitar qualsevol reclamació de la propietat familiar; a la sortida de la ciutat la princesa va cridar als habitants a donar-li suport i impedir la seva sortida i un fuster de Pahlawan Maḥmud es va aixecar i va dir que no permetrien la seva sortida; el poble se li va unir i van seguir aldarulls, i la gent es va armar i va matar molts soldats, va fer botí i va rescatar a Tash i el seu fill; Pir Husayn va fugir i va retornar al servei del seu cosí Hasan Kücük a Tabriz en la lluita contra Hasan-i Buzurg el djalayàrida de Bagdad. Masud va retornar a Xiraz que va conservar dos anys. El 1340 Hasan Kücük va donar un exèrcit a Pir Husayn per reconquerir Xiraz. En aquesta operació va tenir el suport d'un client dels cobànides, l'emir Mubariz al-Din Muhammad ibn Muzaffar, que s'havia establert com un de facto emir independent a Yedz. En acostar-se a Xiraz, Masud va fugir i es va refugiar a Bagdad amb Hasan Buzurg. El poble de Xiraz, per temor a la venjança de Pir Husayn, va tancar les portes i es va disposar a defensar-se. Després de 50 dies de lluita l'influent cadi de Fars Mawlana Madj al-Din Ismail Fali va aconseguir un acord pel qual Pir Husayn recuperava el poder a Xiraz pacíficament i perdonava a la població els fets anteriors. Com a recompensa pels serveis de Mubariz al-Din Muḥammad ibn Muzaffar li va cedir el govern de Kirman, que fins aleshores sembla que estava unit al de Fars. Pir Husayn va restar a Xiraz fins al 1342 i mentre els dos fills vius de Sharaf al-Din Mahmud Shah preparaven aliances amb altres generals cobànides per recuperar el poder al Fars i venjar la mort del germà Muhammad Shams al-Din. Abu Ishak Djamal al-Din, el germà més petit, fou nomenat (vers 1341) per Pir Husayn com a governador d'Isfahan per contrarestar la influència creixent de Mubariz al-Din Muḥammad ibn Muzaffar i evitar la seva expansió cap a Fars, però aviat es va aliar a Malik Ashraf ibn Timurtash ibn Coban, germà de Hasan Kücük i cosí de Pir Husayn i el 1342 Malik Ashraf i Abu Ishak van unir les seves forces a Isfahan; assabentat Pir Husayn va sortir de Xiraz per atacar-los però fou derrotar pels aliats, i enganyant a Mubariz va retornar a Tabriz on el seu cosí el va fer matar. Els vencedors van avançar cap a Xiraz; les relacions dels dos homes, que en un moment donat interessaven als dos, ara ja no tenien interès i mentre s'establia el campament a Jafarabad, al nord de Xiraz, Abu Ishak va entrar a la ciutat i va tancar les portes a Malik Ashraf. La població li va donar suport i a la nit va atacar el campament del cobànida per sorpresa i va aniquilar a les forces cobànides. Al mateix moment, i sense saber l'èxit del seu germà, Masud estava tornant a Xiraz amb el suport d'un altre cobànida, Amir Yaghi Basti ibn Amir Coban (oncle de Malik Ashraf) general d'Hasan Buzurg.[2] Abu Ishak va reconèixer el millor dret del seu germà gran i es va retirar a l'est cap a la regió de Shabankara a la frontera entre Fars i Kirman.

Domini muzaffàridaModifica

Fou durant el regnat de Abu Ishak Djamal al-Din que Ibn Battuta va visitar Xiraz (juliol de 1347) que diu que l'activitat econòmica era intensa i els ingressos de l'estat alts; els mercats estaven plens. Esmenta alguns monuments de la ciutat entre els quals el santuari d'Ahmad ibn Musa, molt venerat, la tomba, col·legi i hospital de Tash Khatun (mare d'Abu Ishak) i els mausoleus de Ruzbihan Bakli o de Zarkub. El 1354 els muzaffàrides de Kirman i Yadz van conquerir Xiraz. Abu Ishaq va fugir a Isfahan. El 1357 les forces de Muhammad ibn Muzaffar entraven finalment a Isfahan i feien presoner a Abu Ishak que van enviar a l'emir que era a Xiraz. Davant d'una assemblea de jutges i nobles es va decidir la seva execució de la que fou encarregat Amir Kutb al-Din, fill d'un cap de barri executat pel sultà indjúida, que la va complir el maig del 1358. Molts dels millors edificis de Xiraz són construccions d'Abu Ishak entre els quals el Koda-kana o Dar al-masahef (també Dar al-mashaf, o Biblioteca de l'alcorà) annex a una mesquita del segle IX (Masjid-i jama-i Atiq) que tenia un alcorà manuscrit pels companys del Profeta; una imitació de la Tak-i Kesra sassànida de Ctsesifon (que no es va conservar); i altres diversos edificis notables que tampoc s'han conservat.

Domini timúridaModifica

Diversos prínceps muzaffàrides van governar a Xiraz. El 1387 Tamerlà va envair el sud de Pèrsia i va concedir el poder a Xiraz al muzaffàrida Shah Yahya. Però al retirar-se Tamerlà, Shah Mansur de Shushtar, va ocupar la ciutat expulsant a Shah Yahya que va fugir a Yedz. Shah Yahya es va aliar a Sultan Ahmad de Kirman i a Zayn al-Abidin, que havia assolit el poder a Isfahan. La coalició, des-coordinada, fou derrotada per Shah Mansur, el gener o febrer de 1391. Zayn al-Din fou capturat i cegat i Isfahan fou ocupada. Finalment va morir en combat contra les forces de Tamerlà el 1392/1393 a les portes de Xiraz. El 1393 Tamerla va donar orde d'executar a tots els prínceps muzaffàrides.

Sota els timúrides es van construir nous edificis, per orde de Iskandar ibn Umar Shaykh (Umar Shaykh, fill de Tamerlà, va morir el 1391; el seu fill Iskandar va regnar al Fars amb seu a Xiraz de 1409 a 1414, i va morir el 1415), un mecenes, i Ibrahim ibn Xahrukh (1414-1435), un altre mecenes (fill de Xah Rukh 1405-1447), mort el 1435.

Domini kara koyunluModifica

Després els timúrides van haver de disputar el Fars als kara koyunlu (que des de 1430 dominaven l'Azerbaidjan i des de 1432 al Baix Iraq, però el 1435 el seu cap Kara Uthman havia mort en batalla contra els ak koyunlu). Sota Djahan Shah (o Djahanshah) el sultanat qara qoyunlu va arribar a la seva màxima extensió i poder. El 1446 va arrabassar Iraq a un príncep rival, Fulad ibn Isfahan i a la mort del seu sobirà nominal Shah Rukh (1447) es va fer independent dels timúrides i en els següents cinc anys es va apoderar de Sultaniyya i Qazwin, Rayy, Isfahan, Fars (amb Xiraz) i Kirman, tot ciutats i territoris que pertanyien a l'imperi timúrida.

Domini ak koyunluModifica

L'enemic principal de Jahan-Xah fou l'ak koyunlu Uzun Hasan, contra el que va iniciar una campanya (1467): ja proper l'hivern Shah Djahan fou atacat al seu camp per Uzun Hasan i derrotat, i Djahanshah i el seu quart fill Muhammad van morir i el tercer fill Abu Yusuf fou capturat i cegat; el fill gran Farrukhzad havia mort feia anys i el segon Abu l-Kasim va morir el 1468. La successió la va recollir Hasan Ali, que estava a la presó i fou alliberat i proclamat sultà, però aquesta manca de lideratge va fer que a l'estiu del 1468 Uzun Hasan aconseguís dominar l'Azerbaidjan. Causa important en el fracàs la va tenir la revolta durant el conflicte del seu fill Hasan Ali. Territorialment en aquest moment fou quan el domini qara qoyunlu fou més gran; Djahanshah portava el títol d'emir, sultà, khan i kakhan. La mort dels caps kara koyunlu va permetre als timúrides pensar a recuperar l'Iran. Van avançar des de Khorasan i van arribar fins a l'Iraq Adjemí, sense arribar a Xiraz, però mancats de reforços van haver d'instal·lar quarters d'hivern a la regió del Karabakh on foren assetjats pels ak koyunlu, i el timúrida Abu Said fou fet presoner en un intent de sortida el gener del 1469 i executat al cap de poc. Això va deixar a Uzun Hasan sense rival per l'Iran occidental. Uzun Hasan es va estendre per les regions entre Azerbaidjan i Gran Khorasan i va establir la seva capital a Tabriz, antiga capital dels il-khans, els djalayírides, i els kara koyunlu, relegant a Xiraz a una posició de vila provincial, si bé la prosperitat hi va retornar.

Josafa Barbaro, que va viatjar per Iran a la meitat del segle XV, diu que Xiraz era una ciutat de 200.000 habitants, amb un bullici de gent i activitat frenètica als mercats i en el comerç en general; s'hi trobaven tota menar d'articles; la ciutat estava emmurallada i tenia nombroses mesquites precioses i edificis notables; la seguretat hi regnava. En termes generals Ludovico di Verthema confirma aquestes dades en el seu viatge iniciat el 1502.

Domini safàvidaModifica

Els següents senyors de la ciutat foren el safàvides que hi van entrar el 1503. Els antics amirs de Dhu l-Kadr van rebre el govern al principi però Abbas I el Gran va nomenar al kukkarakasi Allah Wirdi (1595 a 1613) el 1595. El seu fill Imam Kuli Khan el va succeir a la seva mort el 1613 i va aconseguir per la província un alt grau d'autonomia; va construir un palau a la ciutat. El 1628 va rebre a Xiraz l'ambaixador anglès Sir Dodmore Cotton. Safi de Pèrsia va sospitar del seu governador i el va fer assassinar (1632). L'administració local va passar llavors a un wazir, Muin al-Din Muhammad, rellevant directament del govern central. Xiraz era llavors escala obligada en el trajecte entre el golf Pèrsic i Isfahan, la capital safàvida, i nombrosos viatgers van passar per la ciutat. deixant escrit alguns les seves impressions, com Della Valle (1612-1621), Thomas Hernert (1628), Tavernier (1632-1668), Thévenot (1663), Chardin (1666-1669 i 1672), Fryer (1676-1678), Kaempfer (1683) i Cornelius de Bruin (1702-1704). El 1617 la Companyia Anglesa de les Índies Orientals va instal·lar una fàbrica a Xiraz però el comerç després es va reduir per la competència de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals; una factoria es va obrir a Xiraz el 1623 però es va tancar el 1631; es va tornar a obrir el 1634. El 1630 la ciutat fou parcialment destruïda per inundacions i altre cop el 1668, i aquesta vegada va seguir la pesta; la ciutat no obstant fou reconstruïda. Alguns europeus esmenten fabrique s de ceràmica i s'exportava vi cap a Portugal, producció que anava a càrrec dels jueus dels que hi havia unes 600 famílies a Xiraz.

Domini dels ghalzay i de Nadir ShahModifica

Els safàvides van caure el 1722 i Xiraz fou teatre de les lluites entre els afganesos Ghalzai i Nadir Kuli Khan (després Nadir Shah). Els afganesos van atacar Xiraz el 1723 i el governar va refusar entregar la ciutat i va resistir durant 9 mesos fins que la gana va obligar a rendir-se; es diu que al setge van morir unes cent mil persones. Nadir, després d'expulsar als afganesos d'Isfahan, els va derrotar prop de Xiraz el 1729, i va entrar a la ciutat. Va fer reconstruir la ciutat que havia quedat molt malmesa en les lluites dels darrers anys, i va fer una donació personal per restaurar una mesquita. El 1733/1734 Muhammad Khan Baluč es va revoltar al Fars donant suport al pretendent safàvida Tahmasp, però derrotat per Nadir va haver de fugir cap a Xiraz i finalment cap a l'illa de Kays. Nadir va recuperar Xiraz i va nomenar governador de Fars a Mirza Taki Khan Xirazi ibn Hadjdji Muhammad, que era mutawfi de la ciutat i d'una família que tenia de manera hereditària el càrrec de mirab de Kumisha i Xiraz. Nadir es va coronar com a xa el 1736. Taki es va revoltar al cap d'uns anys (gener del 1744) i Nadir va enviar un exèrcit per assetjar la vila, la qual va resistir durant quatre mesos, sent llavors ocupada i saquejada i part de la població massacrada. La pesta va seguir al setge i va matar unes 1.400 persones.

Dinastia ZandModifica

Nadir va morir el 1747 i va seguir una època d'anarquia en que Xiraz fou objecte d'alguns saquejos per part dels bàndols enfrontats fins que Karim Khan Zand la va dominar. El 1765 havia consolidat el seu poder a Pèrsia excepte el Gran Khorasan i l'any següent va convertir Xiraz en la seva capital. La prosperitat va retornar a la ciutat sota Karim, i es va repoblar; els seus carrers eren segurs i el comerç fou encoratjat; es van establir drets de duana per totes les mercaderies que entraven a la ciutat i els preus es van equilibrar i moderar; el vidre era un dels principals productes de la ciutat i rodalia i s'exportava cap altres regions; altre producte destacat era el vi produït pels jueus i armenis, exportat cap al golf Pèrsic amb destí final a l'Índia. El 1775 hi va haver un parèntesi en la prosperitat a causa d'una fam que va afectar al sud de Pèrsia, i va fer pujar els preus de manera desorbitada, perquè els graners de l'estat no es van obrir per a reservar-los per a l'exèrcit, i el bestiar va ser enviat a Rayy, Qazvín i l'Azerbaidjan per manca de farratge; gairebé la crisi va enllaçar amb la mort de Karim Khan Zand el 1779. El xa havia fet considerables edificacions a la ciutat i havia portat obrers de tota Pèrsia per les obres; entre les seves construccions una nova muralla de 25 peus d'altura i 10 d'amplada amb torres cada 20 metres; comptava amb sis portes i foren construïdes per 12.000 homes; la fortalesa de Xiraz fou també arranjada i va construir una ciutadella a la que va residir el seu successor Djafar Khan Zand, i altres edificacions militars i comercials (camp d'artillera tup-khana, basar Wakil); també va fer edificacions religioses i cases pels lurs i laks dels seu exèrcit. Aleshores Xiraz tenia 11 barris dels quals 5 eren haydaris i 5 nimatis i el darrer era jueu.

El 1789 Agha Muhammad Khan va marxar en expedició al sud. Lutf Ali Khan Zand, successor de Djafar aquell mateix anys, es va tancar a Xiraz on va quedar assetjat; tres mesos després els assetjants es van retirar davant el conflicte creat pels turcmans de Yamut i Goklan. El 1791 Lutf Ali va intentar ocupar Isfahan, sense èxit; durant l'expedició va deixar Xiraz en mans del kalamtar Hadjdji Ibrahim, que en la seva absència es va revoltar i va iniciar contactes amb Agha Muhammad.

Dinastia QajarModifica

Sota els qajars Xiraz va restar capital de la província del Fars. La major part del temps fou governada per prínceps de la dinastia que sovint estaven absents per fer expedicions o per anar a la cort; els wazirs de Fars eren els que exercien generalment l'administració efectiva, i les distàncies i les comunicacions a l'època permetien una certa autonomia provincial. El gener de 1795 Fath Ali Mirza (Baba Khan) fou nomenat governador de Fars, Kirman i Yedz per Agha Muhammad i va residir a Xiraz. Mort Agha Muhammad assassinat el 1797, Fath Ali va retornar a Teheran i va esdevenir xa deixant el govern de Fars al seu germà Husayn Kuli Mirza que va arribar a Xiraz el setembre del 1797. El 1798 es va revoltar però es va sotmetre al cap de poc. El govern fou donat llavors a Muhammad Ali Khan Kadjar Koyunlu al que el 1809 va succeir Husayn Ali Mirza Farman-Farma, fill de Fath Ali; va marxar de Nur al Mazanderan fins a Xiraz amb 800 infants amb fusells (tufangčis) que al cap de dos anys van fer venir a les seves famílies i es van instal·lar al districte de Murdistan a Xiraz (abans ocupat pels laks però havia estat destruït per Agha Muhammad); aquesta tropa fou impopular i van c ausar nombrosos conflictes fins que el 1828/1829 van rebre l'orde de tornar a Teheran. En aquest temps la ciutat estava parcialment en ruïnes (una quarte part segons Waring el 1802, i sense especificar però confirmant el fet Sir William Gore Ouseley el 1811). James Morier estimava la població a menys de 19.000 habitants el 1810 i diu que hi havia gran descontentament pel preu del pa, encarit per l'acaparament de blat pels alts funcionaris dels que se sospitava que actuaven per orde de la mare del príncep governador, però que mercès a la intervenció del Shaykh al-islam el conflicte es va resoldre i els pastissers foren fuetejats. El 1811 Mirza Ali Akbar (fill d'Hadjdji Ibrahim, antic primer ministre d'Agha Muhammad fins que fou empresonat per Fath Ali Shah el 1801) va ser nomenat kelantar del Fars (fou conegut pel laqab de Kawam al-Mulk que li fou donat el 1829/1820) i va agafar la direcció de la confederació tribal dels Khamsa que van tenir un paper destacat a la vida de Xiraz al segle XIX, enfrontats als seus rivals els ilbegis i la tribu dels qashqays). També els ulemes van tenir un paper notable en la direcció de Xiraz.

El govern d'Husayn Ali Mirza Farman-Farma i altres governs al segle XIX, van estar marcats per desastres naturals, rivalitats familiars i tribals, i mala administració. El 1822 hi va haver una pesta (waba) que hauria mort a sis mil persones a Xiraz només en una setmana; hi va haver també epidèmies de còlera; el 1829 els pagaments provincial al govern central s'havien retardat i el xa va acceptar un pagament de 200.000 tumans del governador; el 1830-1831 va venir una nova fam causat per una plaga de llagosta al sud de Pèrsia i va seguir una nova pesta (taun), i el xa va acceptar una condonació d'impostos; el 1834 els pagaments s'havien tornat a retardar i el xa va anar personalment a cobrar però va morir pel camí a Isfahan el 23 d'octubre de 1834. Llavors Husayn Ali va fer pronunciar la khutba en el seu propi nom a Xiraz i va marxar a Isfahan però les seves forces foren derrotades prop de Kumisha i van esclatar disturbis a Xiraz; Husayn Ali es va rendir i va morir poc després; el va succeir Firuz Mirza, germà del xa Muhàmmad Xah Qajar (1834-1848) al que el 1836 va succeir Firaydun Mirza Farman-Farma. El 1839 es va produir una revolta popular causada per la conducta dels soldats azeris estacionats a la ciutat, dirigida per Shaykh Abu Turab, que va aconseguir la renúncia del governador Firaydun Mirza. El 1845 a Xiraz, Sayyid Alí Muhàmmad es va revelar com el Bab i fou arrestat i expulsat. El cònsol Abbot diu que durant el govern de Bahram Mirza (1848-1849) hi va haver diversos aldarulls amb morts i que els haydaris i els nimaris estaven en lluita quasi constant. Una altra fam es va produir el 1860 i va durar una dotzena d'anys (fins a 1871-1872). El març de 1865 la línia de telègraf que anava de Bushire a Teheran passant per Xiraz va esdevenir operacional i va millorar les comunicacions amb la capital.

Muhammad Kasim Khan, nomenat governador a Xiraz el 1871, va haver de posar en marxa diversos hospicis (gadakhana) a Xiraz, cadascun per 50 o 60 persones, a causa de la llarga fam patida per la zona. El 1876 el govern de Fars fou donat a Farhad Mirza Mutamid al-Dawla (que ja havia governat abans) que va fixar els preus dels materials de construcció. El 1881 fou nomenat governador de Fars Zill al-Sultan, que des de 1874 ja era governador d'Isfahan. Va arribar a dominar el sud de Pèrsia que fou de fet independent per un temps; Fars va ser dirigit en aquest temps per un wazir que en depenia directament mentre ell restava a Isfahan; finalment va perdre tots els seus governs excepte Isfahan. El 1884 Xiraz comptava amb 6327 cases i la població era de 25.284 homes i 28.323 dones. El 1886 el wazir de Fars, Fath Ali Sahib Diwan, va fer empedrar els carrers de Xiraz i posar teulada a un parell de basars.

El conflicte del tabac va trobar violenta oposició a Xiraz i al començament del segle XX la ciutat era favorable al moviment constitucional, encara que Xiraz mai va tenir paper destacat en els fets. Hi va haver aldarulls el 1906 i xocs el març del 1907. Durant la I Guerra Mundial els oficials de la gendarmeria sueca eren favorables als Imperis Centrals i a la tardor del 1915 la gendarmeria revoltada i els turcmans qashqays van ocupar el consolat britànic, les oficines de la Banca Imperial de Pèrsia i la Companyia Indo-europea de Telègraf i van agafar diversos britànics com a ostatges. El 1916 i 1917 es va restablir l'orde i es van formar els Southern Persian Riffles reconeguts pel govern persa el març de 1917. A l'inici del 1918 la situació es va deteriorar i els qashqays van ocupar Xiraz a l'estiu però foren derrotats a l'octubre. Aquell any una epidèmia de grip va matar a 10.000 persones.

Pahlavis i república islàmicaModifica

Encara hi va haver conflictes tribals fins als anys vint, quan va agafar el control Rida Khan (Rida Shah) i a partir d'allí va tenir tranquil·litat si bé va quedar aïllada de cap progrés que no es va notar fins després de la II Guerra Mundial. El 1962 la ciutat comptrava ja amb 129.023 habitants i deu anys després amb 325.000. Va fer un salt considerable sota la república islàmica. Es visita obligada pels turistes que visiten l'Iran.

NotesModifica

  1. aquestos fets són narrats de diferent maneres segons les fonts; segons l'altra versió, el pacte es va completar, però el seu fill es va revoltar el 1224
  2. així ho diu l’enciclopèdia irànica, però podria ser un error per Hasan Kücük

BibliografiaModifica